turoparc

Era la nit de Nadal i, a la granja dels cavalls, al petit faraó Nil ja l’hi havia passat el disgust perquè havia descobert que el Tió són els pares. Diguem que va ser un accident. Ell només es volia amagar darrere les cortines del menjador, mentre el tronc (amb una cara dibuixada i unes potes que no podrien disputar una final dels cent metres llisos) esperava en un racó els seus cops de bastó. Llavors, el nen va veure tot de paquets ben embolicats a terra –secrets- i va lligar caps. Després es va posar a plorar, estirat a bocaterrosa al sofà, mentre la mare li xiuxiuejava paraules a cau d’orella per mirar de calmar-lo.

Però va ser la senyora Sofia qui va posar ordre en el desconcert del nen. Li va dir, molt segura d’ella mateixa, que si no feia cagar el Tió, ell s’enfadaria i se’n tornaria al bosc on viu la resta de l’any per no tornar mai més. El petit faraó Nil es va incorporar al sofà, es va mirar el Tió, es va mirar la seva àvia i va anar a buscar el bastó. Les iaies són resolutives de debò.

El sergent Hayden i jo vam apurar una copa de cava quan el petit faraó Nil i el petit Hayden van començar a fer xivarri mentre els regals amagats darrere de la cortina ara sortien miraculosament de sota aquell tronc, un rere l’altre: pilotes lluminoses, trencaclosques, llibres, cremes de mans, ampolles de cava... A mi sempre em caga un gel de dutxa, el Tió. No sé per què.

Després em vaig posar la meva jaqueta negra i estreta d’home modern (comprada al Black Friday), em vaig recargolar al coll la bufanda grisa que em va teixir la Rosa fa temps i vaig sortir al carrer, tot enyorant els guants descuidats a la metròpoli. Hi havia boira per tot arreu, i més finestres il·luminades de vida a les cases que no pas gent al carrer.

M’agrada fumar quan camino, i amb les mans a les butxaques només pots portar el cigarret penjant dels llavis.

A la terra de la boira no som massa de llumets, però als carrers antics si que em va semblar que era Nadal. L’esglèsia era groga i la gent ja hi havia entrat per celebrar la missa del gall. La vaig passar de llarg per portar-li un cigarret encès a la Mònica (la darrera vegada que vaig parlar amb ella va ser en una nit de Nadal –també li agradava fumar i duia un Ducados penjant dels llavis aquell dia). Li vaig deixar a terra, davant de l’entrada. Com sempre.

Em vaig allunyar dels carrers del centre i vaig passar per davant de la clínica veterinària de l’home que cuida animals. Curiosament, hi havia llum al passadís de les consultes. Llavors, darrere els vidres per on rajava l’aigua condensada, vaig entreveure el meu amic. Mirava de fer caminar un gos teckel que no volia, o no podia, caminar pel costat d’un arbre de Nadal.

Vaig picar a la porta amb la meva ma congelada i tots dos ens vam sorprendre de veure’ns allí la nit de Nadal, quan la gent era a casa amb la família. Altres nits com aquella havíem sortit tots dos a fer mal a les discoteques, quan encara teníem cabell i anàvem en texans.

Ara, el Betum, aquell gos convalescent, mirava de no perdre l’equilibri entre les nostres cames. Posava el musell a terra per repenjar-se i jo m’ajupia per tocar-li el pèl negre i lluent del clatell. Era suau i tenia els ulls plens de vida d'un cadell. L’animalet s’havia menjat mitja estora de casa seva –tot jugant, en un descuit dels amos- dos dies abans i l’home que cuida animals el va operar per mirar de treure-li aquella nosa de l’estomac. Semblava que tot havia anat bé. El gos tornava a caminar i a menjar.  Fins que va arribar la nit de Nadal i el Betum va recaure.

Després vaig saber que el veterinari s'havia passat aquella nit amb ell. Fent-li companyia. Jo vaig tornar a casa, escampant la boira. La meva família ja dormia. A terra del menjador hi havia tot de papers d’embolicar regals. El Tió jeia en un racó, encara cobert amb una manta de quadrets. No s’havia escapat al bosc.

Li vaig pegar dos cops amb un bastó que vaig trobar en un racó demanant salut per al Betum i perquè un proper Nadal el pugui tornar a celebrar amb el Manel com ho feia abans. Me’ls vaig imaginar tots dos, veterinari i pacient, encara darrere els vidres de la clínica, fent-se companyia darrere la boira. Segurament, l'animalet li llepava la cara.

És curiós com a mi, que sempre visc sense rellotge i ignorant si és dimecres o dijous, m’agradi tenir al menys un calendari abans que comenci el nou any. Els vull petits, si pot ser de butxaca, i per això aviso a tothom del meu entorn que me’n guardin algun si entren en una farmàcia, en una ferreteria o en una òptica, llocs on encara es poden robar del taulell (els que som vergonyosos), quan el dependent es gira per buscar-te un producte.

Fa set anys, pensava que no el tindria perquè el tenista, que és el meu camell habitual en aquests temes, se’n va oblidar d’agafar-me’n un. Però una tarda que vaig quedar per caminar amb la Pocoyo, abans que acabés aquell desembre, ella em va acudir amb un petit calendari on hi havia estampada una imatge de la Verge Maria. Me’l va donar una mica avergonyida, excusant-se de que només havia trobat aquell. Però l’he guardat des de llavors. Aquell 2008 va ser bonic.

No sé d’on em ve aquesta dèria pels calendaris. Si exerceixo de freudià, una tarda de diumenge de quan era petit, i passava el Nadal a casa dels tiets rics, ell va tornar de caçar amb la boira encara agafada a la seva jaqueta llarga. Va deixar uns animals morts damunt de la taula de la cuina (no sabria dir si eren de ploma o pèl), va anar al quartet on desava les escopetes i va córrer a la dutxa per netejar-se la mort.

Mentre l’aigua brollava al quarto de bany, jo vaig veure alguna cosa que feia pes en una butxaca d’aquella jaqueta llarga que el tiet havia penjat en una cadira. En la meva curiositat infantil, vaig treure a la llum un paquet de cartronets que semblaven cromos. I vaig veure, per primera vegada en la meva vida, tot de dones nues, una rere l’altra (rosses, morenes... fent posturetes en troncs d’arbre o en platges amb palmeres), en aquells calendaris de butxaca eròtics de l’etapa post-franquista. No em vaig fixar, fins temps després, que darrere les noies hi havia tot de dies per escriure en aquella vida meva de quan tot era futur i gairebé res era passat.

Em vaig quedar el calendari d’una d’aquelles dones despullades perquè allò m’obria els ulls a un univers desconegut. Però no el conservo, com no tinc altres objectes d’aquell descobriment del món adult que em van marcar.

Ara tinc el que em va donar la Pocoyo a la capseta dels records, on guardo també el primer calendari que em va regalar la senyora Hayden de la papereria Raima, que és al Gòtic de Barcelona (un establiment que obre els ulls dels nens, dels il·lustradors i de la gent que s’estima aquests universos bonics).

M’he acostumat a aquests calendaris triangulars de Raima, i m’agrada anar-hi cada Nadal amb la dona dels mars del sud per agafar-ne tres o quatre per a la gent més propera. Els tenen a l’entrada per als clients i els que encara no ho són.

Però aquest dilluns hi havia un senyor molt seriós amb vestit fosc, corbata i les mans creuades davant dels seus pantalons a la porta. Així que només en vam agafar dos, tímidament. Ara estic pendent del tenista, per si me n’ha pogut robar un de butxaca a l’òptica, a la ferreteria o a la farmàcia de la terra de la boira. O de saber si la Pocoyo ha anat a missa.

M’agrada començar l’any amb un calendari menut, d’aquells que et mires després, de tant en tant, quan és primavera o ets en plena canícula del mes d’agost o es preparen les festes de la Mercè. I veus que passen els dies i aquell moment del desembre passat, que ja quedarà lluny, te’l miraves i tot estava per inaugurar, com una camisa nova.

El meu calendari de Raima 2016 està a la taula. Segur que tindrem un bon any tots plegats.

A l’habitació de l’Hospital de Santa Maria hi ha un finestral per on s’intueix la Seu Vella que vol treure el cap per damunt de la boira, sense aconseguir-ho. A fora hi ha un jardí ple d’humitat i de fred de tardor, però a dins s’hi està calent.

M’agradaria demanar-te si vas prou abrigada. Però dorms amb la teva bata blanca i no pares de sacsejar els braços plens de tubs, com una directora d’orquestra inconscient.

Feia temps que no et veia. La darrera visita que et vaig fer va ser protocol·lària, d’aquelles de quedar bé, d’anar a veure la tata per no semblar que te n’has oblidat. Recordo que em vas obrir el teu piset fosc de renda antiga al carrer major i em vas fer passar amb una rialla –sempre et recordo rient-, mentre em preguntaves si encara era militar. Et vaig dir que sí, més que res per no contradir els teus records errats. Llavors em vas ensenyar els desperfectes del teu habitatge com si hagués de fer venir una brigada de sapadors de l’exèrcit per arreglar-los. Vaig anar a la ferreteria per fer reviure quatre endolls i posar una mica de massilla en alguna esquerda de les parets amb retrats de gent que ja no hi eren.

Allí no hi havia ni tele, ni ràdio, ni llibres... com si no hi volguessis viure. Només una cadira i una tauleta al menjador. Les habitacions eren plenes de capses segellades amb records. Potser ho tenies tot a punt per tornar a la torre. Com si no acceptessis que aquella eventualitat seria definitiva.

D’allò deu fer set o vuit anys. No ens havíem tornat a veure.

En aquell piset t’hi has passat la teva darrera mitja vida, l’etapa trista. Però abans hi va haver una altra vida a la torre del patriot, aquell univers lluminós i aïllat del món on hi havia més pomeres que maldats, més pereres que maldecaps, més camins que entrebancs. Casa teva.

Allí ens vam conèixer, un estiu en què la senyora Hayden y jo érem només dos marrecs encara per escolaritzar. Recordo que ens vas obrir la tanca de ferro pintada d’un color groc llampant, que donava a una carretera sense transit, i van sortir dos gossos a rebre’ns remenant la cua: el Treski i la Caterina. Darrere teu, hi havia l’avi Joan, a qui t’havies quedat a cuidar sense marxar del niu, com havien fet les teves cinc germanes per formar les seves pròpies famílies.

Aquell estiu, i els següents, et vas convertir en la tata, més que en la tieta soltera. Passàvem totes les vacances amb vosaltres i ens tractaves com si fóssim els fills que no vas tenir i que mai no tindries. Segurament ens vas malcriar una mica portant-nos al rebost per buscar aquelles rajoles de xocolata que ens menjàvem mentre ens fabricaves barquetes amb fulles de canya que posàvem a navegar pel canal, o ens explicaves històries del passat al voltant d’aquell pou gran que ens feia por (i on la petita senyora Hayden em va llençar uns calçotets en un atac d’ira infantil), o engegaves la gramola en aquella taula de pedra sota el porxo, o ens posaves la tele fluixeta perquè no la sentís l’avi Joan (sempre deia que s’ha d’estalviar la llum) mentre feien La casa del reloj, o ens treies la cera de les orelles amb les teves agulles del cabell en aquella terrassa assolellada amb els gossos asseguts al nostre costat amb la llengua fora per la calor...

Els estius sempre acabaven quan els caquis de l’arbre de darrere la casa començaven a madurar.

Després, l’avi Joan va morir. La torre del patriot es va posar a la venda i vas llogar un piset de renda antiga al carrer major de la ciutat. Encara et vas emportar la Caterina, velleta, perquè et fes companyia, però mai res no va tornar a ser com era abans.

La senyora Hayden i jo ens vam fer grans i la voracitat de la vida ens va portar a fer-te només visites protocol·làries molt de tant en tant, d’aquelles de quedar bé, d’anar a veure la tata per no semblar que te n’has oblidat.

No ens ho retreies i ens obries sempre la porta amb el teu somriure etern.

La setmana passada vas relliscar a casa i et vas fer mal. Encara sort que l’assistenta social va sentir els teus crits darrera la porta i els mossos d’esquadra van poder obrir amb una placa de plàstic. Després, van venir les trucades a la gent que un dia hi vam ser.

Potser ara comença la darrera etapa de la teva vida. La majoria d’existències són boniques i tenen una novel·la o una pel·lícula. La teva m’ho sembla. Sempre has cuidat a tothom sense que ho haguessis de fer. No t’ho hem agraït mai prou.

I ara ets aquí, en aquesta habitació de l’Hospital de Santa Maria on hi ha un finestral per on s’intueix la Seu Vella que vol treure el cap per damunt de la boira, sense aconseguir-ho. Sóc amb tu, com ahir hi va ser la senyora Hayden. Em va dir que et va posar crema a la cara i que et va recollir els cabells que portaves despentinats. I que tu li vas donar les gràcies amb un somriure a la mirada. La meva germana sap donar alegria de manera innata i va estripar un altre full bonic en el teu llarg calendari vital.

Avui et toca aguantar-me mi. Jo sóc més maldestre amb les relacions humanes, com la majoria de militars. Ja em coneixes.

Només sé explicar batalletes. Però dorms.

M’ha dit una infermera que t’has despertat de matinada i li has demanat les claus de la torre.

Per això, m’agradaria dir-te que no fa ni dues setmanes, caminant per la terra de la boira, em vaig desviar d’un camí per endinsar-me en un camp de pomeres despullades de fulles. Al final hi havia una torre abandonada. Una figuera i un nouer l’estaven derruint amb les seves arrels. Una mica més enllà hi havia un arbre ple de caquis madurs que els ocells havien començat a picar. No havia tornat a veure mai més un arbre d’aquests. Era com el que hi havia a la torre del patriot. El que anunciava el final de l’estiu. Quan tu eres jove i nosaltres érem petits.

Encara que sóc nascut a la terra de la boira, i hauria d’estar acostumat a les temperatures elevades, aquest estiu tinc molta calor en el nostre pis sota el terrat.

També en té el gos ventilador, que treu un pam de llengua i el pobre ja és vell. Em passo el dia empaitant-lo per casa amb el vaporitzador a la mà per refrescar-li el llom. Ho faig en calçotets perquè la dona dels mars del sud no torna fins al vespre i estem sols, l’animalet i jo.

Amb ella votant per aquí, em faria vergonya. Es una persona amb sentit de l’estètica. Però no em fa res que em puguin veure els veïns. A més, quan miro per la finestra del menjador com cau la solana damunt dels terrats de les casetes del carreró, veig que les noies del bordell no poden anar més lleugeres de roba que quan feia fresca i sortien en negligés a fumar. Ara es venten repenjades a la barana a l’hora de la migdiada, mentre teclegen missatges o parlen pels mòbils. Em puc imaginar que, si reben clients a aquelles hores, els deuen empaitar amb vaporitzadors per refrescar-los quan pugen del carrer, suats com una mala cosa.

També hi ha dues valquíries nord-americanes que han llogat la caseta de sota nostre i no els fa res de treure’s el banyador a la seva terrassa i banyar-se amb la mànega quan tornen de la platja. Ben just deuen tenir vint anys. Així que ningú es deu fixar en un home gran que porta uns bòxers negres i empaita un gos salsitxa per remullar-lo en aquella finestra de menjador.

A la tarda, quan les hores es fan llargues i costen de passar, vaig al despatx i el gosset se’m queda adormit amb el cul a l’habitació i el cap al passadís, buscant la mica de corrent d’aire que circula pel pis aquests dies de canícula. Abans li he posat glaçons de fruita al bol de l’aigua i jo m’he pres un cafè amb gel després de dinar.

Fins que al capvespre, torna la dona dels mars del sud. Em troba amb els pantalons i la samarreta posats (cinc minuts abans), i recent sortit de la dutxa (a l’estiu toca dutxa de matí i de tarda –com resa un dels manaments de la llei de la persona amb qui convisc).

M’explica el seu dia, mentre es menja un polo de gel amb gust de xocolata que ha trobat al congelador i es queixa de la calor que fa en aquest pis. Tots dos mirem per la finestra. Les noies del bordell han plegat per avui i només ens queda l’espectacle de les dues nord-americanes. Ara parlen per telèfon en roba interior, amb les seves veus nassals, buscant la mica de fresca del seu terrat. El Bruc és a terra, amb la boca oberta. És massa baixet per veure el mateix que nosaltres.

Fa poc, li vaig enviar una foto a la Ilse del gos ventilador amb una girafa groga de peluix que és la seva nova joguina. Ella se'n va enamorar quan es va estar a casa uns dies a finals de maig. Llavors ja feia calor, però no tanta com per empaitar-la amb el vaporitzador a la mà tot el dia. Ni per ruixar-la a la glorieta del parc de la Ciutadella quan ens va ballar claqué com si fos Ginger Rogers o al parc del Fòrum quan ens va descobrir la música d’Albert Hammond jr. al Primavera Sound.

La Ilse sempre és el començament del meu estiu, encara que mai m'havia portat tota aquesta calorada que he patit des que se’n va anar.

Recordo la suada les dues vegades que em vaig haver de desplaçar a la Ciutat de la Justícia darrere els vidres escalfats de l’òmnibus H-12. O la tornada de la delegació d’Hisenda de Sant Gervasi, tot xino-xano, carrer Calvet avall, sense trobar ni una mala ombra en tot el trajecte. O aquell migdia infernal que buscava un endoll, pels voltants del mercat de Sant Antoni, per al meu ordinador perquè venien tres dies seguits de festa i el necessitava. O la nit de Sant Joan, quan vam decidir pujar al terrat amb una taula, dues cadires, la caixa de fusta de “Uvas Encarnita” plena de plats i gots, i la cassola amb la fideuà perquè al pis no s’hi podia estar. Ens la vam menjar sota els focs artificials del veïns, mentre el gos remenava la cua vora les nostres cames. O el concert de música clàssica al Turó Parc. Jo hi vaig anar a peu. La dona dels mars del sud em va avançar a dalt de l’òmnibus 33, a l’alçada de Muntaner, i em va aixecar la mà, tota foteta. Quan vaig arribar al recinte em vaig refrescar en una font la cara i el clatell. La vaig trobar asseguda a primera fila per escoltar Schumann amb el seu vestit de Marilyn.

Avui, ella m’ha anat a comprar un aparell ventilador a Kyoto perquè aquest estiu fa molta calor i tampoc es tracta de que vagi en calçotets tot el dia empaitant el gos amb un vaporitzador. L’ha muntat seguint les instruccions del manual (ella és la handy-woman del pis). Després de molts errors-rectificacions, l’ha aconseguit plantar i posar en funcionament. El teckel ha pujat al sofà i la corrent d’aire l’ha despentinat. S’ha quedat a gust vora l’aparell.

La dona dels mars del sud s’ha assegut al seu costat per fer-li companyia i per aprofitar l’aire fresc que sortia d’aquelles hèlix que rodaven a tota pastilla. S’ha tret les sandàlies i ha estirat les cames al sofà. El gos i ella semblaven Joan Fontaine y Cary Grant a Sospecha, quan van pels penya-segats de la Costa Blava en un cotxe descapotable. Com en aquelles pel·lícules antigues, on uns ventiladors enormes despentinaven els protagonistes a l’estudi, mentre de fons passaven imatges de paisatges.

M’anava a asseure al seu costat quan he sentit unes veus nassals que pujaven per la finestra de la cuina. Les valquíries nord-americanes eren al terrat en banyador, ruixant-se amb la mànega. He començat a pelar patates per fer una truita, tot guaitant cap a fora com aquell que no vol la cosa. Quan l’oli ha començat a escalfar-se, m’ha vingut com una calorada. La dona dels mars del sud ha agafat el vaporitzador amb ganes de refrescar-me.

El fútbol siempre me ha generado nostalgia por los partidos que vi y por los que no veré. Por los seres con quien los vi y con quien ya no los veré.

Ese sentimiento se multiplica cuando llega una final de la Champions en la que participa mi equipo (cosa que sucede muy de vez en cuando, aunque ahora estemos mal acostumbrados).

Mañana será uno de esos días. El Barça y la Juventus se enfrentan en Berlín. Estaba invitado a ver el encuentro en el televisor de la sala de estar de la tierra de la niebla, con mis padres y los cuatro Hayden, pero les he llamado para decirles que me quedaré en la metrópoli.

Con ellos compartí la final de 1992. Recuerdo que la señora Sofía preparó una cena ligera porque el resto de la familia estábamos más pendientes del gol de Koeman que de sus platos a fuego lento. Entonces no existían para nosotros ni el sargento Hayden ni los niños. Luego fui con mi hermana a un pub, para tomar más de una copa.

Viví la final de 2006 con el señor Gris. Los dos solos. Le puse una camiseta de Deco, al pobre, y se durmió entre mis pies mientras sonaban los petardos más allá de la ventana con los goles de Eto’o y Belletti en París. Me gustó que nos hiciéramos compañía esa noche, y no fui a celebrarlo a la Rambla para quedarme con mi viejo amigo, ese pastor de ovejas que se había acostumbrado a la ciudad. Él ya no está, pero fue nuestra final.

Las de 2009 y 2011, fueron casi en solitario, frente a mi pequeño televisor de mi pequeño piso. Nadie me invitó ni yo invité a nadie. Al menos estaba Ilse en el chat, para hacerle la puñeta porque ella es madridista.

Ahora, en 2015, llega una nueva final que me genera una nueva nostalgia. Podría haber ido a la tierra de la niebla y esperar que la señora Sofía hiciera una cena ligera porque nadie estaría por sus platos a fuego lento. Pero esta vez me quedo en la ciudad con la mujer de los mares del sur y el perro ventilador.

Cocinaremos algo ligero, porque yo estaré más pendiente del gol de Messi en el viejo televisor que de la comida. Y espero que a Bruc le venga bien la vieja camiseta de Deco, mientras bosteza en el sofá. Será nuestra final y nadie más podrá vivirla que nosotros.

Cuando recuerde la quinta Champions del Barça, será con ellos. Creo que mañana va a ser un día pre-nostálgico.

Cuando era pequeño, en la tierra de la niebla era imposible cruzarte con un personaje famoso por la calle (aparte del señor alcalde, que salía de vez en cuando en el periódico provincial). Como mucho, venía una compañía de variedades por la fiesta mayor con chicas más risueñas que las que vivían en el pueblo.

Los famosos de verdad quedaban reservados para el fin de semana, en la pantalla a todo color del cine al lado de la estación de trenes. Cuando se apagaban las luces, me acomodaba lo mejor que podía en la butaca incómoda de madera, junto a Sala y Miró, y espera a que apareciera Johnny Weissmuller, luchando con cocodrilos, o Terence Hill y Bud Spencer repartiendo mamporros en un salón del oeste. Aquellos héroes, que me magnetizaban cada domingo por la tarde, vivían a distancias siderales de mi territorio vital.

A la salida del cine, me apuntaba en una libretita el título de la película, los nombres de los actores y del director, mientras Sala y Miró me metían prisa para ir a jugar al futbolín al bar de la señora Flora. A mis amigos les gustaban las películas de acción, como a mí. Por eso, todos los filmes que tenía anotados en mi pequeño diario cinematográfico eran del estilo: Noche de gigantes o Le llamaban Trinidad.

Hasta que una tarde vimos Doctor Zhivago, no recuerdo si por equivocación o porque no había otra cosa, y aquel primer plano de los ojos de la actriz protagonista inundaron de azul la tierra de la niebla durante toda la semana. A la salida, anoté su nombre en mi libretita repleta de héroes y villanos, y en la que todavía no tenía a ninguna actriz: Julie Christie. Su mirada no existía en las mujeres de la tierra de la niebla, ni siquiera en las chicas risueñas de la compañía de variedades que nos visitaban una vez al año, por la fiesta mayor.

Creo que ella fue mi despertar a la primavera (junto a la carnicera de la calle de las librerías que espiaba a la salida de la escuela, aunque era mucho más cercana y mediterránea). En mi vida habían aparecido las mujeres y se quedaron para siempre, a pesar de que no lucharan contra cocodrilos ni se pelearan en un saloon.

Julie Christie simplemente se paseaba en un carruaje por las calles de Moscú con la música de Maurice Jarre de fondo. No necesitaba hacer nada más para que te fijaras en ella. Me pre-enamoré, con esos enamoramientos pre-adolescentes. De eso hace mucho tiempo.

Hace una semana me afeité con crema de sales minerales, me puse una mascarilla hidratante 9.60 del Mercadona, me duché con gel de lima y limón, y me perfumé con unas gotas de Jasmin noir de Bulgari (de una botellita de promoción que robé en Sephora). Me vestí con unos tejanos oscuros y una camisa negra, y estrené unos mocasines de gamuza de color caldera que había comprado el día anterior de rebajas en Decathlon.

Llegamos al auditorio de La Pedrera con el tiempo justo. Sólo quedaba libre la última fila de asientos en el lateral izquierdo. La veríamos con cierta dificultad, pero al menos estaríamos en el mismo espacio que ella.

Entonces se apagaron las luces y me acomodé en la silla de madera. A mi lado no estaban ni Sala ni Miró. En el escenario no esperaba ni a Tarzán ni a dos cowboys. La mujer de los mares del sur me tocó el brazo para que me girara. Por una puerta a mi espalda, salía ella acompañada por dos personas. Rozó mi respaldo. Parecía una persona mayor, pero sus ojos seguían inundándolo todo de azul, en ese frame de penumbra en que apenas se cruzaron nuestras vidas.

Era Julie Christie que se dirigía al escenario para recitarnos poesía con Marta Pessarrodona, en inglés y catalán.

Me gustó especialmente el poema de Dorothy Parker "Threnody":

Lilacs blossom just as sweet

Now my heart is shattered.

If I bowled it down the street,

Who's to say it mattered?

If there's one that rode away

What would I be missing?

Lips that taste of tears, they say,

Are the best for kissing.

Eyes that watch the morning star

Seem a little brighter;

Arms held out to darkness are

Usually whiter.

Shall I bar the strolling guest,

Bind my brow with willow,

When, they say, the empty breast

Is the softer pillow?

That a heart falls tinkling down,

Never think it ceases.

Every likely lad in town

Gathers up the pieces.

If there's one gone whistling by

Would I let it grieve me?

Let him wonder if I lie;

Let him half believe me.

Ese poema me pre-enamoró como si fuera un pre-adolescente.

A la salida del acto le pedí a la mujer de los mares del sur (que es mucho más cercana y mediterránea) si tenía un bolígrafo para anotar los nombres de aquellas dos personas que nos habían regalado una hora de vida en mi vieja libreta de gente importante, donde ya no hay lugar para hombres duros de pelar. Me metió prisa, porque quería ir a jugar al futbolín en un bar del Eixample.

Recuerdo un verano, de hace catorce o quince años, especialmente solitario. Apenas conocía a nadie en mi nueva ciudad y los Hayden estaban de vacaciones en Francia (sin niños, porque todavía no existían).

También era un verano especialmente caluroso. Cuando salía al balcón de mi mini-piso para tomar el fresco, me sentaba junto a mi mini-árbol, que todavía me acompaña, y me distraía contando los coches que entraban y salían del viejo aparcamiento de enfrente, que ya no existe.

Una tarde de principios de agosto estaba tan aburrido de sumar vehículos que decidí buscar un libro en la estantería negra. Hacía mucho tiempo que tenía pendiente leer a Günter Grass, pero me daban pereza las seiscientas páginas de El tambor de hojalata.

Comenzar un libro es como comenzar una relación: requiere más esfuerzo que espiar un parking. Pero existe la posibilidad del enamoramiento.

Así que leí el primer fragmento:

“Pues sí: soy huésped de un sanatorio. Mi enfermero me observa, casi no me quita la vista de encima; porque en la puerta hay una mirilla; y el ojo de mi enfermero es de ese color castaño que no puede penetrar en mí, de ojos azules”.

Esa tarde, milagrosamente, llovió y refrescó la ciudad, mientras entraba en la vida de Oscar, sentado en el balcón, con el cenicero junto a la maceta de mi mini-árbol.

El tambor de hojalata me acompañó todo ese mes de agosto. Lo llevaba conmigo al Turó Parc en la mochila para leerlo en una sombra fresca, lo sacaba a la plaza del Nord después de cenar o bajaba con él a la playa en el ómnibus 39, mientras las calles pasaban por la ventana. Me hizo compañía, como suelen hacer la mayoría de libros cuando estás solo. Las novelas dan sin pedir, como en los enamoramientos.

Hay un espigón que siempre será mío y de Oscar. Allí leí la mayor parte de esa novela, mientras los veleros entraban y salían de su aparcamiento en el muelle, sin que tuviera la necesidad de contarlos, y yo me enamoraba de Günter Grass en ese verano especialmente solitario, con los pies descalzos en la espuma de esas olas que jamás se repetirán.

Cuando acabé de leer la última página, le di la espalda a la playa y miré hacia el norte, por encima de las antiguas fábricas del Poble Nou y de Francia, en dirección a Alemania, donde vivía ese escritor.

Hoy he buscado ese libro en la estantería negra que me acompañó en la última mudanza. No lo encontraba, hasta que la mujer de los mares del sur me ha ayudado a dar con él. Estaba debajo de otras novelas suyas que tiene pendientes de leer y de enamorarse si alguna vez se queda sola en su nueva ciudad.

Dues nenes petites corren pel carreró sense sortida que hi ha sota la finestra de la cuina. Empaiten una pilota, amb el seu gat grassonet que també vol jugar.

Al final del passatge hi ha una porta gran, que hi posa frontera. És de fusta, amb la pintura verda que el pas del temps ha anat desprenent. En una placa metàl·lica s’endevina que, una vegada, allò va ser un taller mecànic. Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquella porta podries pensar en tot de misteris per explicar a aquelles dues nenes petites (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...). Potser obririen uns ulls com a plats, però elles ara només miren de fer passar la pilota per aquella cistella de bàsquet que el seu paret ha clavat a la porta, sota la mirada d’una Verge deslluïda que dona pau en una capelleta penjada a dalt de tot d’un mur del carreró.

Em miro l’escena amb un cigarret que acabo d’encendre, en un descans de la verdura que preparo per sopar. M’agrada cuinar quan estic sol a casa. Les nenes i el gat em fan companyia aquest Divendres Sant que hi ha quietud i silenci a la ciutat. Les persianes dels veïns estan abaixades i els tendals enyoren la roba dels dies normals.

El carreró són tot de cases d’una sola planta amb terrat. N’hi ha un que té un Cupido que llença una fletxa de pedra immòbil en direcció a la Verge deslluïda. N’hi ha un altre que té una taula de ping-pong on juguen dos avis quan fa bon temps.

Un altre terrat era misteriós fins fa ben poc. Sovint, una dona rossa, opulenta i en mini shorts sortia a penjar tot de llençols a l’hora de dinar. Tenia un cos com per endinsar-se en les seves valls i escalar les seves muntanyes en un cap de setmana llarg, disposat a fer bivac per descansar en mig d’aquella natura exuberant. Quan havia clavat la darrera agulla d’estendre, es girava i corria unes cortines metàl·liques per entrar a casa.

Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquelles cortines podia pensar en tot de misteris (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...), mentre pelava patates i tallava mongetes. La dona dels mars del sud em feia bromes de com m’agradava darrerament cuinar i mirar per la finestra aquella rossa excessiva.

Una tarda tempestuosa, van sortir tres dones morenes a penjar llençols, en lloc d’ella. També eren opulentes, amb els cabells esverats, i tenien un munt de valls i muntanyes on endinsar-se. Només que aquestes anaven amb bates llargues i no en mini shorts. Semblaven més discretes. Fins que un cop de vent va desfer el cinturó de la seva roba i va deixar a la vista tota una col·lecció de lligacames, calces i sostens brodats, com en un catàleg de roba interior per a talles grans. Van mirar de tapar-se, entre riallades, però el vent era insistent i a elles semblava que els fes gràcia mostrar-se als veïns que preparàvem verdura darrere les nostre finestres indiscretes.

Quan vaig cridar la dona dels mars del sud perquè ho veiés, només va dir:

-Esto va a ser un lupanar.

Ella parla en castellà quan s’ha de referir a aquests temes, des que és amiga de la Pocoyó.

Llavors, es va posar les botes de sortir al carrer, va baixar corrent al carreró (la mirava per la finestra), va apuntar el número de la caseta de les noies estenedores i va tornar a casa. Va buscar l’adreça per internet i va trobar el que buscava.

-Es un lupanar, ya te lo dije.

Al cap d’un moment, em recitava els preus, els horaris, els noms de les treballadores i els comentaris dels clients al web.

Han passat dies des d’aleshores. Però ella em continua fent broma quan pelo patates o tallo mongetes, mirant el carreró per la finestra de la cuina.

-Mira que te va a salir caro el deseo.

Aquesta Setmana Santa, el terrat del lupanar sembla sense vida. No hi ha llençols penjats i l’arbre de Nadal continua ressec en un racó. Les noies deuen estar de vacances.

Apago el cigarret al cendrer i tallo les pastanagues, mentre l’aigua comença a bullir. Les nenes fan cistelles i el gat s’enreda entre les seves cames. Em fan companyia, com la Verge i el Cupido. Em miro aquella porta gran, que posa frontera al final del passatge. Li hauré de demanar a la dona dels mars del sud que posi l’adreça a internet per resoldre l’enigma, quan torni de la processó de Divendres Sant i es tregui la peineta.

És diumenge al matí.

Quan faig badallar les làmines de fusta de la persiana del dormitori, el sol m’enlluerna i em posa ulls de xinès. Ben just puc veure la terrassa de sota, que és plena de flors, i la mare que hi trafica, entusiasmada perquè sembla que ha arribat la primavera després de tants mesos de fredor a la terra de la boira. Ella només té la passió de les seves plantes i sempre es queda sorpresa de que renaixin, any rere any, com filles inesperades.

Baixo les escales, mirant de no ensopegar amb aquells testos amb vegetació d’interior que fan tanta nosa. Faig una parada al segon pis. El pare ha passat mala nit i es tapa amb les mantes. Fa dies que el capfica un genoll i ahir va sentir una fiblada quan tornava a casa amb el pot de pintura que la senyora Sofia li havia encarregat.

Avui sembla que es troba una mica millor. Em demana que li acosti el transistor per escoltar el partit del Barça, que estranyament juga a les dotze del migdia. Ell només té la passió del futbol i sempre es queda sorprès de que la lliga renaixi, any rere any, com una cosa inesperada.

Quan surto al pati de la primera planta, amb un cafè amb llet a la mà i despentinat, la senyora Sofia ja té el cubell amb la pintura a punt i un pal d’escombra amb un pinzell enganxat amb filferro a la punta. La pobra s’ha passat la setmana blanquejant les parts exteriors de la casa (que en són moltes), però li han quedat els alts per fer. Jo encara sóc l’Empire State de la família, fins d’aquí a cinc anys, quan em superarà el petit Hayden, que encara en té tretze però puja estirat com una mala cosa.

La mare, com la majoria de dones, sempre té pressa. És velocista. Voldria que ja tingués la brotxa al cubell, que hagués pujat i baixat cent vegades l’escala de mà, que lluïs del tot el seu pati blanc. Però jo encara m’he d’acabar el cafè amb llet i he d’anar a buscar el radiocassette dels anys vuitanta per escoltar el Barça mentre treballo. L’endollo al costat de la rentadora i el poso a un volum que no molesti els veïns, fins que recordo que a cals Donés fa temps que no hi viu ningú i que els Barberà són a l’hospital (res greu).

Crec que mai no hi ha hagut un aparell de ràdio encès en aquell pati perdut de la terra de la boira. Però dóna vida escoltar les veus que en surten mentre poso el pinzell a la pintura, mirant de no caure d’aquell coi d’escala inestable, i vaig fent capes i capes amb parsimònia. Com la majoria d’homes, sóc fondista.

La senyora Sofia, mentrestant, em prepara un bacallà amb samfaina, per emportar, en aquella vella cuina que té de butà al pati, per no fer olors a la cuina de veritat, la de dins de casa. Després talla ceba per posar en remull, fa uns tomàquets a la graella, fregeix lluç per dinar...

Me la miro de l’escala estant, allà a sota. Ella tan de pressa i jo tan a poc a poc. Tots dos anem en mànigues de camisa, en aquella primavera inesperada sota una hemorràgia de flors que fan preveure bons temps.

A cals Donés hi han fet niu uns coloms, que em porten records d’infantesa. De petit, en criava i m'alegra tornar-los a veure allí, com si el temps no hagués passat. Els seus sorolls es barregen amb els sis gols del Barça al Rayo Vallecano, que ens fan líders. Penso que el tenista els ha escoltat al seu llit de malalt de la segona planta..

Al final del partit, jo he acabat la meva feina i la senyora Sofia també, cadascú a la seva velocitat. Em demana que vagi a comprar una barra de quart al forn del Patet. Em repeteix que ha de ser de quart i que ha de ser al forn del Patet, com si jo no sabés què és una barra de quart i on és el forn del Patet.

Surto a fer la feina del tenista pel carrer de les llibreries i el sol se’m posa a la cara. De passada, li compro el diari perquè sé que així es quedarà al llit tota la tarda i farà bondat.

Quan entro a casa, ell ja ha baixat a dinar. Encara es queixa i va coixet, però menja a gust tot allò que li ha cuinat la seva dona. Mirem per la tele els gols del Barça, mentre la mare mira per la finestra les seves plantes.

És un diumenge bonic, com solen ser els diumenges de març, quan mai no passa res dolent.

Torno a la metròpoli en el tren de mitja tarda. El sol m’enlluerna per la finestra i em posa ulls de xinès. Ben just puc veure els ametllers que ja han florit a la Segarra. A la maleta, porto protegida una planta que la senyora Sofia m’ha donat per a la dona dels mars del sud. Potser per acostar-li tot allò que nosaltres hem timgut aquest cap de setmana: el bon temps.

Quan era menut, les tardes del diumenge feien olor de patates fregides a tota la planta baixa de la granja dels cavalls. Recordo que la mare les tallava rodones i finetes, com si fossin de xurrero, Les feia en una cuina econòmica de llenya que el vent (o el drapaire) s’endugué pocs anys després.

El dimecres era dia de mercat. La meva germana i jo no mostràvem gaire entusiasme per aquelles parades plenes de verdures que la mare anava posant al cistell. Més aviat teníem feina a ensumar l’aire fins que ens arribava aquella olor de fregit que ens era tan familiar. Abans de tombar la cantonada de la plaça Bertrand, sabíem que hi tornaria a ser aquella furgoneta ambulant i tronada del senyor Pinto.

El propietari era un home baixet i ros que anava omplint cucurutxos amb unes patates rosses que la seva dona no parava de fregir a la seva esquena. La petita senyora Hayden i jo corríem per la plaça, fins enganxar els nassos al vidre d’aquell mostrador de joguina que protegia el fruit del nostre desig. Però, per molt que li demanéssim, la mare mai no ens comprava un d’aquells cons de paper econòmic amb taques d’oli i farcit de patates. Ens feia passar cap a casa, de pressa, darrere la seva faldilla verda i el seu cistell ple de mongetes i cols.

Potser, per compensar-nos, els diumenges a la tarda ella es posava a fer de senyora Pinto i omplia la planta baixa de la casa amb olor de fregit. És clar que les seves patates no arribaven a ser ni tan rosses, ni tan cruixents, ni tan salades com les que despatxaven en aquell vehicle que anava de mercat en mercat i de fira en fira. Però, ens agradava tastar les primeres que sortien de la paella, després de bufar-les una estona, entre els dits, per no cremar-nos la llengua.

El pare no era mai a casa, diumenge a la tarda. Es passava la setmana assegut en la seva cadira de funcionari, al segon pis d’un edifici de maons marronosos, vora el canal. Suposo que tenia necessitat de sortir el seu únic dia festiu (mai no li he preguntat per què marxava). Només sé que, després de dinar, es posava presumit i anava al cinema Principal, per veure una sessió doble, o al bar l’Amistat per mirar com jugaven a la botifarra els amics del seu pare, que ja feia molts anys que era mort, des que ell era petit.

Així que la senyora Sofia, la petita senyora Hayden y jo ens quedàvem sols a casa, en aquelles tardes de diumenge que es feien llargues, com si també fossin de sessió doble. Quan la mare tenia la paella plena de xips gairebé a punt, ens deia que ja podíem córrer a buscar el Cine Exin a l’habitació. I nosaltres corríem entre riallades.

El carregàvem fins a la cuina, molt concentrats perquè no ens caigués a terra. Jo duia l’aparell i la petita senyora Hayden portava els cartutxos amb les pel·lícules. Només en teníem dues i eren del mateix personatge: el gat Fèlix. Però no ens feia res de tornar-les a mirar projectades en aquell llençol vell que la mare tensava entre dues cadires de fusta, mentre menjàvem unes patates massa gruixudes, olioses i toves, que pretenien ser com aquelles de la furgoneta que no tornaríem a veure fins el dimecres següent. Ella havia fet el que havia pogut.

Entre mos i mos, que no cruixia, Fèlix el gat corria en blanc i negre, llençol amunt, llençol avall. I nosaltres rèiem, com cada vegada que el tornàvem a veure projectat.

Després, s’acabava la sessió de Cine Exín i la mare ens portava al menjador, per encendre la tele i mirar qualsevol pel·lícula antiga que a ella li portés records de quan era soltera i anava al cinema per veure una sessió doble amb les amigues. La petita senyora Hayden sempre acabava adormida amb el cap damunt les seves cames, però jo les mirava amb interès infantil.

Recordo que una vegada em va dir:

-Aquest és Louis Jourdan, l’actor més guapo que he vist mai en una pantalla.

Ho va dir sense mirar-me. El mirava a ell, en aquella pel·lícula que era Gigi (si no ho recordo malament). Però aquella frase em va quedar gravada a la memòria per sempre.

Sovint, jo també em quedava adormit al sofà, fins que em despertava una clau a la porta d’entrada. Era el pare, que tornava a casa.

D’això ja en fa quaranta anys.

L’altra nit, vaig llegir que Louis Jourdan va morir aquest catorze de febrer (el dia dels enamorats) a Beverly Hills (Califòrnia), molt lluny de la seva Marsella natal. Tenia noranta tres anys. Ho vaig veure al Facebook d’una escriptora a la que segueixo. Ella explicava que ningú se’n devia recordar a hores d’ara d’aquell actor amb poques pel·lícules i escàs glamour, però que n’havia estat enamorada de joveneta. Com la mare.

Em van agafar ganes de trucar a la senyora Sofia per  dir-li que Louis Jourdan havia mort, l’actor més guapo que ella havia vist mai en una pantalla. Però ja devia dormir a aquelles hores a la terra de la boira, a milers de kilòmetres de Beverly Hills. I no ho vaig fer.

Llavors em va venir a la memòria l’olor de les seves patates fregides, de les del senyor i la senyora Pinto, les imatges del gat Fèlix als llençols, de la meva germana dormint al sofà... El record de totes aquelles tardes de diumenge en què el meu pare marxava per la porta de la granja dels cavalls i entrava Louis Jourdan per la finestra del televisor.

Vaig mirar per la finestra d'ara, la del menjador que dóna a la Sagrada Família. Encara hi havia llums enceses en moltes finestres, on passaven petites històries insignificants. Com les meves.

Arribo sol, de nit, a la granja dels cavalls, amb la maleta negra, la jaqueta amb caputxa i les botes noves que em va regalar el xicotet Picasso. Cinc minuts abans, he enterrat el cigarret en un racó de neu.

Quan poso la clau al pany, hi ha llum al final del passadís (és la mare a la cuina). A tocar de la porta d’entrada, veig pampallugues al menjador (és el pare mirant la tele). M’espolso la fredor al petit rebedor, amb aquell arbre que sempre és el primer de saludar-me. Després entro en la calidesa quotidiana de cada tres setmanes i em sento una altra vegada a casa.

Ja no tinc aquella por irracional dels darrers dos mesos que em tenia ancorat en un mar quiet, sense capacitat d’anar ni endavant ni enrere. La por és una mala companya de viatge i no se’n va ni que la treguis d’amiga del Facebook. Només marxa si aixeques la persiana un bon dia i et mires al mirall. La teva pròpia mirada retornada és l’únic antídot.

La mare em demana si li aniré a pintar el pati abans de Sant Josep. Calculem tones de pintura i pensem si s’hauran de canviar les barres de ferro que sostenen el canyís protector que la neu ha enfonsat, mentre el pare ha acudit a la reunió del G-2 que haurà de prendre grans decisions casolanes. Malgrat que porti espardenyes de quadrets, ell és el soci capitalista i això li atorga veu i vot.

Passar uns dies allí, amb ells, sense que sigui cap de setmana, em fa veure que hi podria tornar a viure, sense que fos cap de setmana.  Passejo pels camins envoltats de neu i veig arbres nus i arbres amb fulles. En un petit pantà, un ànec neda sense por (deu haver aixecat la persiana de bon matí i es deu haver mirat als ulls). En una plantació de pomeres negres, s’escolten les tisores hidràuliques d’esporgar. Un cadell de gos em ve a saludar aixecant les potetes davanteres.  Amb el meu jersei de coll alt i les dues jaquetes, prenc el sol de principis de febrer, respiro a fons i em faig una selfie amb uns tendals elèctrics de fons, darrere el meu cap que veig a la càmera fotogràfica i que ja no té por.

Quan torno, dimecres, en el tren de la tarda a la metròpoli, veig camps nevats a banda i banda de les finestres, sota els molins de vent de La Segarra. La neu només perdura en les espones que donen al nord i a ponent. Això anima a pensar el raconet científic que encara queda en el meu cervell. En una estació, un gos lliure ens borda, però sense maldat. Segurament tampoc té la por d’amiga al Facebook.

Miro el rellotge. D’aquí a dues hores tornaré a la meva segona casa, sol, de nit, amb la maleta negra, la jaqueta amb caputxa i les botes noves que em va regalar el xicotet Picasso. Cinc minuts abans, hauré enterrat el cigarret en un racó d’una paperera plena de records efímers.

No sé quina edat deu tenir el xicotet Picasso. Tampoc no m’importa massa. El vaig conèixer a la sortida de la Renfe al carrer Aragó, un vespre del setembre passat. Anava carregat de bosses i buscava un lloc on caure mort. Tenia el cabell curt de xarol (despentinat), duia una samarreta a ratlles horitzontals i reia sovint davant les meves ocurrències, amb el cigarret de tabac negre que li penjava dels llavis vermells.

No sé perquè ens vam fer amics, però ens hem anat veient. Crec que ell tampoc sap l’edat que tinc, però no posa cara d’importar-li massa.

La setmana passada em va deixar una nota a la bústia (no té telèfon) per si el volia acompanyar a una exposició temporal del fotògraf David Douglas Duncan al Museu Picasso. Li vaig respondre amb una nota a l’escultura de la caputxeta vermella del passeig de Sant Joan (la seva bústia –tenim uns protocols de comunicació estranys perquè no sé on viu ara) dient-li que podíem quedar dijous, a les set de la tarda, quan l’entrada ja és gratuïta.

No n’estava segur de si acudiria. Però allí era ell, repenjat en una paret del carrer Montcada, amb el cigarret penjant dels llavis vermells i la samarreta de ratlles sota la caçadora de cuir.

Em va explicar cada imatge en blanc i negre de Duncan en què apareixien el pintor Picasso amb el seu gos Lump, a finals dels anys cinquanta en una casa del sud de França anomenada La Californie. Semblava entusiasmat amb l’exposició i no parava de parlar. Fins i tot es va treure unes ulleres de la motxilla i se les va posar per veure millor els textos explicatius al costat de cada obra. No sabia que el xicotet Picasso fos curt de vista (com no sé tantes coses d’ell -només que dibuixa), però semblava un intel·lectual.

Després m’hagués agradat fer una cervesa, tots dos, al bar del pati Marès. I xerrar. Em va proposar canviar de plans per anar de rebaixes. Era estrany barrejar museus i rebaixes en un mateix dia, però el vaig seguir Via Laietana amunt.

Vam entrar en una botiga. Pensava que es volia comprar una samarreta de ratlles per a ell, quan vaig veure que mirava sabates. Fins que va trobar unes botes marrons que s’hauria menjat Charlot.

-T’agraden?

-Sí, però em sembla que et van grans.

-Són per a tu. T’agraden?

-I això?

-No m’has contestat. T’agraden?

Me les vaig emprovar davant d’un espill i de les seves noves ulleres que desconeixia. Sí que m’agradaven. Molt. Va fer cua per pagar-les a canvi d’aquella nit en què anava carregat de bosses a la sortida de la Renfe i el vaig acollir a casa.

Després es va apujar la cremallera de la jaqueta de cuir, per amagar les ratlles de la seva samarreta (no sé com no passa fred) i va marxar passeig de Gràcia amunt, amb el seu cabell curt de xarol (despentinat). Encara reia de la meva darrera ocurrència. Vaig pensar que només riu la gent que té ganes de viure. Els altres som de pas. Vaig tornar a casa amb unes botes inesperades i l’esperança de trobar una nova nota del xicotet Picasso en la meva bústia, un dia d’aquests.

“Potser li hauria de regalar un telèfon o una samarreta de ratlles”, vaig pensar, mentre ballava amb les meves noves botes al menjador. La dona dels mars del sud i el gos ventilador em miraven estrany.

PD: Aquest post és per a unes llàgrimes vessades per al Tito, un gos caçador que mai no va saber caçar.

Camino por la avenida Diagonal apresurado, con mi impuntualidad mediterránea. Llevo una ilustración enmarcada bajo el brazo que debo entregar antes de las cinco de la tarde. Es frágil, como la persona a la que va destinada, y debo evitar que alguien la golpee, sin querer, en aquella marabunta que transita por la acera a mi lado o en dirección contraria. Es mayo y parecemos hormigas aceleradas en busca del buen tiempo.

Hay una estación de autocares pequeña y melancólica en la calle Numancia. Parece anticuada para esos vehículos tan modernos que se detienen frente a ella para recoger pasajeros y llevarlos a recorrer largas distancias. A su lado, queda un solar repleto de hierbajos todo lo salvajes que pueden ser en la gran metrópoli que lo engulle todo. Me gusta ese lugar decadente donde se despiden o se reencuentran personas anónimas.

En un banco metálico hay tres adolescentes tecleando en los móviles. Son de otra generación con la que no comparto nada. Un poco más allá, ella me levanta, amigable, la mano. Ya hace rato que me espera con su puntualidad atlántica. Nos reconocemos al instante, aunque es la primera vez que nos vemos.

Es más menuda de lo que imaginaba, pero también más guapa y joven. Transmite energía, mientras me sonríe y me cuenta su viaje en avión desde la otra orilla del océano. Pero mira de reojo la puerta de su autocar que está a punto de partir y que la devolverá a su ciudad del sur de la que emigró hace muchos años. Sé que tiene prisa y no la entretengo más, aunque me gustaría hablar con ella un ratito más. Le entrego el cuadro frágil para que se lo lleve a una mujer frágil.

Espero a que el autocar cierre las puertas, ponga el intermitente y arranque frente a esa estación de autobuses pequeña y melancólica en la calle Numancia. La veo avanzar por el pasillo, poniendo cuidado con el paquete que le acabo de entregar. Busca un sitio libre para sentarse y volver a casa.

Me gusta esa mujer con la que comparto un pasado común en el que las fotografías eran en blanco y negro, en que todo era menos material y más pausado, en que las familias eran grandes y cercanas, en que la tecnología era el teléfono fijo y un televisor con antenas. Y podíamos jugar en calles sin asfaltar o ir a ver películas de Tarzán al cine. Los dos somos de pueblo. Los dos somos emigrantes. Aunque acabo de conocerla, me parece muy cercana.

Regreso a casa cuando su autocar se pierde entre el tráfico de la calle Numancia. En un banco metálico hay tres adolescentes tecleando en los móviles. Son de otra generación con la que no comparto nada.

Camino por la avenida Diagonal tranquilo, con mi impuntualidad mediterránea. La ilustración enmarcada que llevaba bajo el brazo va de camino al sur y no debo vigilar que alguien la golpee, sin querer, en aquella marabunta que transita por la acera a mi lado o en dirección contraria. Es mayo y parecemos hormigas aceleradas en busca del buen tiempo.

Hace frío en las calles, que están desnudas de gente. En las copas de los árboles no hay hojas y todo es caducidad, aunque estrenemos año. Unos pájaros oscuros picotean unos frutos negros en las ramas, que caen en la calzada y sobre los coches estacionados. Junto a los contenedores de basuras se acumulan los restos de la noche anterior, cuando todo eran guirnaldas, cornetas de cartón y buenos deseos.

La mujer de los mares del sur y yo caminamos con las manos en los bolsillos, el cabello corto y las bufandas como anacondas buenas enroscadas en los cuellos. Paseo arriba, el primer día del año.

Pocoyo nos abre la puerta de su casa y nos abraza el calor de su calefacción y de su mirada limpia. Nos invita a entrar en la intimidad de su biblioteca. Le sobran volúmenes o le falta espacio. Quiere que echemos un vistazo a sus libros antes de desprenderse de una buena parte de ellos. Así que nos sentamos los tres en el pasillo angosto, como viejos amigos, y dedicamos la tarde a recorrer los lomos de tantas historias leídas y por leer.

Doy mi primer paseo del año con los dedos, en lugar de con mis piernas, como cuando iba al Turó Parc para acariciar hojas de plantas tras las verjas y desear buenos deseos a la gente que quiero. Ahora lo hago con los libros de Pocoyo, que también tienen hojas. Ojeo novelas, leo reseñas, recuerdo autores que una vez leí y que ya no recuerdo. Encuentro ejemplares que me prestaron y que me gustaría tenerlos. Le pido consejos y ella me indica con timidez: “éste sí, éste no, éste acaso”. Hago montoncitos de libros junto a mis piernas.

La mujer de los mares del sur hace lo mismo. Ella prefiere novela contemporánea y yo clásica. También elige rarezas, mientras yo voy a lo seguro. Acabamos acumulando más volúmenes de los que deberíamos elegir.

Pocoyo nos despide contenta en el rellano, con un carro de la compra repleto de libros en ese primer paseo del año. Pulsamos el botón de la planta baja en el ascensor.

Salimos a las calles desnudas con el cabello corto y las bufandas como anacondas buenas enroscadas en los cuellos, arrastrando el carrito por los adoquines de la acera. Croc-croc. Junto a los contenedores de basuras se acumulan los restos de la noche anterior, cuando todo eran guirnaldas, cornetas de cartón y buenos deseos.

En casa nos aguarda el perro ventilador, solo y nervioso, y unas estanterías repletas de libros, donde deberemos hacer sitio para los que una vez leyó ella y ahora leeremos nosotros.

PD: La música de Esclarecidos, queda pendent.

Siempre me ha parecido improcedente que la gente repita el error de volverme a invitar a una cena, cuando ya me ha invitado antes y conocen de sobra mi comportamiento social. Pero los doctores me abrieron las puertas de su comedor por cuarta Nochevieja consecutiva. Allí estaba yo, vestido de negro, con la sonrisa al revés y mi bolsita de aceitunas en la mano porque no como uvas de la suerte. No llevaba otra cosa, excepto el frío de mi chaqueta. Encima, llegué con una hora de retraso. Me pareció adecuado afeitarme y ducharme antes (este año, sí).

Los demás me habían precedido con bandejas de lomo al horno salseado, pastel de langostino y cangrejo, bacalao marinado con naranja, surtidos de jamón y queso, sushis, butifarra de arroz con alioli, compota de manzana con jengibre, salmón a la mandarina, patatas violeta con jamón y espárragos trigueros, turrones de chocolate, barritas de dulce de naranja…

Ella, la doctora, fue mi cómplice (siempre lo es) y tomó solidariamente doce aceitunas a mi lado (en lugar de uvas de la suerte), casi a destiempo porque nos liamos con el mando a distancia de la tele. Las engullimos como pudimos y deseamos que este año sea chulo para todos nosotros (y para los que no estaban allí, pero a los que queremos).

Después de las campanadas, salí a fumar a una terraza repleta de limoneros y mandarinos. Hacía frío y me faltaba una chaqueta (la guirnalda abrigaba poco) o unos gintonics para despedir el año sin temblar. Nadie me acompañaba porque ya casi nadie fuma.

En el interior de la vivienda, con clima tropical, quedaban enmarcados por la ventana:

-Una niña rubia con un vestido plateado que pasaba divertida de regazo en regazo, mientras todos pedían su turno para hacerla reír.

-Pocoyo.

-El jardinero fiel.

-El hombre tranquilo.

-La mujer de los mares del sur.

-El italiano tímido.

-Monsieur Hulot.

-El encantador de serpientes.

-La chica de angora.

-La cantante discreta.

-Mi silla vacía porque había salido a fumar, cuando casi nadie fuma.

En el puerto sonaban las sirenas de los trasatlánticos, en la avenida de María Cristina había fuegos artificiales y en el cielo las estrellas no estaban de Nochevieja. Seguían allí por rutina. Había buenas vistas sobre la ciudad en ese sobreático elevado. Pero debería haber bajado a la calle para recordar lo que he dejado atrás este 2014 que ya ha pasado. Desde las alturas sólo se recuerda lo bueno.

-El día de Sant Jordi con la mujer de los mares del sur. Buscábamos nuestro cuento de librería en librería y nos sentamos en el bordillo del Corte Inglés, extenuados, como pequeños escritores. Ella iba de negro y yo, probablemente, también.

-Un concierto de “Temples”, en el Primavera Sound, con Ilse. Era mayo y llovía a cascadas sobre esas estructuras del Fòrum, repletas de hipsters que se resguardaban bajo ellas. Regresamos a casa en tranvía y pusimos la ropa a tender en el cuartito de la lavadora. Después le enseñé a cocinar pollo a la cazuela. Fue mi primera invitada en el piso nuevo y se portó con una delicadeza extrema esos cinco días. Espero que quiera repetir invitación este año que comienza y que pueda estar la mujer de los mares del sur con nosotros.

-Un viaje al sur. Gemma en el tren. La fotografía de Bego junto a un ramo de rosas blancas. La sonrisa de Paula. Jose en una baranda del Ebro (con Bruc). Teresita en el comedor. Joaquín en el garaje. Manolito en la cuna. Cinteta en el cole pijo… Mi nueva familia.

-El verano en que cumplí cincuenta años, encerrado en casa. No bajé ni un día a la playa. La mujer de los mares del sur me tenía esclavizado escribiendo nuestra primera novela infantil. Como mucho, después de comer, subía a la azotea de la vivienda y contaba los escasos transeúntes que pasaban por la calle, sin que ella se enterara. Luego bajaba corriendo al piso y esperaba su llamada, con nuevas órdenes que siempre eran adecuadas. El primer día de septiembre acabamos la novela y la mandamos por correo a la suerte del próximo mes de marzo. Fue nuestra primera semilla para este 2015. Ahora buscaremos otras.

-En septiembre bajé unas cuantas veces al Port Olímpic para ver menús y precios en los restaurantes. Mis padres cumplían años y querían venir a la costa para celebrarlo. Reservé una mesa para ocho. Comimos arroces. Después vimos el mar con el tenista y la señora Sofía, ellos que son de la tierra de la niebla. Fuimos a un espigón secreto y el romper de las olas nos llenó de vida, mientras el pequeño Hayden y el pequeño faraón Nil hacían carreras de skate.

-En diciembre conocí a la mujer inca y al cosmopolita de Teherán. Fue en un bar oscuro de Gràcia, con el jardinero fiel y la mujer de los mares del sur vestida de Picasso. Sonaba música de fondo y era mi penúltimo recuerdo agradable de este año.

El último fue en esa terraza repleta de limoneros y mandarinos. Hacía frío y me faltaba una chaqueta (la guirnalda abrigaba poco) o unos gintonics para despedir el año sin temblar. Nadie me acompañaba porque ya casi nadie fuma.

Claro que luego salió Monsieur Hulot, con la pìpa, y la mujer de los mares del sur, liando tabaco negro. Pero yo ya estaba de regreso en el piso tropical. Me tocaba hacer jugar a la niña del vestido plateado y la melena rubia. Se llama Jimena, y yo estaba afeitado y duchado (este año, sí).

PD: Aquest post és per a la Pocoyo, un encant de persona.