La tauleta
lunes, 25 de marzo de 2013 by el paseante
Tinc una tauleta petita de vuit llistons de fusta que vaig comprar a l'Ikea amb l'Anna, quan encara era l'Anna. És multifuncions. La poso al costat del sofà per menjar, per anotar idees en una llibreta, per col.locar-hi el telèfon blanc quan tinc ganes de parlar amb algú sense pressa i amb silencis que no ens facin sentir incòmodes.
Avui m'hi he menjat un plat de lluç amb tomàquets fets a la manera provençal (tallats per la meitat i coberts amb all, julivert i herbes -en el meu cas: timó). Després hi he escrit una postal que tenia pendent feia temps per una noia que un dia brillarà en mig d'una festa i es farà gran.
Tenia la porta del balcó oberta perquè el sol estava amagat darrere uns núvols negres i no hi veia prou bé només amb els llistons de la persiana de fusta badallant. Ha començat a ploure amb ganes i m'han agafat ganes de quedar-me a casa, assegut al sofà, fent zapping.
Llavors he posat, a la petita tauleta de vuit llistons de fusta, el telèfon blanc de quan tinc ganes de parlar amb algú sense pressa i amb silencis que no ens facin sentir incòmodes (no podria estar amb ningú que no tingués silencis per dir-me). He trucat (com cada dia, darrerament) la senyora Sofia que fa dies que està malalta al llit.
Avui m'ha dit que es trobava millor, després d'anar al metge i que li receptés antibiòtic. Ella era al despatxet de la granja dels cavalls, amb roba d'anar per casa, potser mirant aquella fotografia emmarcada de quan l'Anna era l'Anna i que continua allí com si el temps no hagués passat.
Li he dit a la meva mare que aquí el dia era gris, que plovia i que em quedaria a casa mirant un western: Centaures del desert, a TV3. I ella m'ha contestat que a la terra de la boira feia sol (el món al revés) i que ara veia les violetes boniques que tenia plantades a la galeria. Me l'he imaginat allí, una mica recuperada, alta i capficada. Tenia més ganes de parlar amb mi de les seves coses que dels seus mals.
M'agrada més quan ella agafa el telèfon que no pas el tenista. Amb la meva mare sempre tenim coses per dir-nos o silencis per compartir. I ens costa penjar. Molts dies, en el passat, ella va brillar enmig d'una festa, guapa, amb posat d'actriu italiana, com ho farà en el futur la noia de la postal que he escrit avui. Per a mi, encara brilla la senyora Sofia, tot i que ja només es dediqui a les seves flors.
Quan hem acabat la conversa, he traslladat la tauleta petita de vuit llistons de fusta que vaig comprar a l'Ikea amb l'Anna, quan encara era l'Anna, a un racó. He agafat el paraigua i he sortit a caminar pensant que ella, la meva mare, estava a cobert, gaudint de les seves violetes per la finestra del despatxet. He buscat aquella pausa de la terra de la boira pels carrers brillants sota la pluja, sense trobar-la a la metrópoli.