turoparc

La nit de Sant Esteve tornem a la metròpoli en un vell golf verd amb matricula de la terra de la boira.

Condueix el sergent Hayden, escoltant un programa esportiu a la ràdio. La té fluixeta perquè la seva dona dorm al seient del copilot. Al darrere, estic enmig dels dos nebots, mentre les ratlles blanques de la carretera moren cíclicament sota el nostre cul i per la finestreta passen pobles aïllats amb campanars que sempre són groguencs i altius.

Els dos nens es barallen, en la penombra del cotxe, sobre les meves cames, per una maquineta de jugar al futbol (una DSI), mentre el sergent Hayden determina que han de passar vint minuts perquè li toqui a cadascú aquell artefacte.

Comença a jugar el petit faraó Nil. Mentrestant, el desgraciat sense joguina, el petit Hayden, em demana un conte. Li dic que em doni una pista d'inici per fabricar una història. M'explica que està esquiant al Pirineu i que ha de passar una aventura. Rumio una estona. Li explico que està esquiant al Pirineu quan cau una boira tremenda i perd el rastre dels seus pares. Es fa de nit, s'ha extraviat i busca refugi en una cova on, per entrar, s'ha de treure els esquís i arrossegar-se pel terra. Arriba a una sala ampla, on hi ha un foc de llenya. S'amaga darrera una columna de pedra quan veu aparèixer uns neandertals que entren arrossegant un cérvol mort...

Passen els vint minuts i ja li toca la DSI al petit Hayden. "Tio, després m'acabes la història, d'acord?".

Ara, el petit faraó Nil em demana un conte, mentre em fa anar un braç amunt i avall (com si fos un d'aquells gatets xinesos). Li dic que m'expliqui un principi d'història. Rumia una estoneta i comença a narrar que fa surf per la platja, però que no vol taurons assassins (ja coneix les preferències del seu germà de deu anys, a qui li agraden les històries de sang i fetge).

M'invento que un dia li van regalar una planxa de surf molt maca, però que era massa gran per ell. No la podia moure i li va demanar al seu avi, un gran constructor d'embarcacions, que li arreglés. L'home vell li va posar un motoret, sota la fusta, i un volant, com els dels cotxes. Des d'aleshores, el Nil va ser capaç de governar aquella embarcació i anava amb ella fins a una illa propera on només vivia una àvia que li donava canelons per dinar quan el veia arribar pel camí de sorra. El Nil va pensar que aquella dona estava tan soleta com el seu avi, i que potser el podria portar amb la seva planxa de surf motoritzada fins a l'illa, per si es feien parella...

Passen els vint minuts i ja li torna a tocar la DSI al petit faraó Nil. "Tio, després m'acabes la història, d'acord?".

És la nit de Sant Esteve i tornem a la metròpoli en un vell golf verd amb matricula de la terra de la boira. Condueix el sergent Hayden, escoltant un programa esportiu a la ràdio. La té fluixeta perquè la seva dona dorm al seient del copilot (i perquè també vol escoltar els contes que explico als seus fills, per si dic alguna bestiesa o per si li agrada el relat). Al darrere, estic enmig dels dos nebodets que hauré de continuar cuidant aquest 2013.

Cada vegada em sembla que lluito més per ells que per mi. Em faig gran.

PD: Espero que tingueu una bona entrada d'any.

L'altre dia, a la terra de la boira, vaig anar a fer un tomb de nit per les parades de Nadal. Anava amb les mans a les butxaques, mirant figuretes del pessebre sense pensar en res, quan una ombra em va aturar. Em va costar posar-li nom a aquells ulls blaus en una cara prima d'un home de la meva edat, fins que em van venir imatges de la infantesa al cap. Era el Josep, el meu amic grassonet i poca-solta de quan era petit, el que em portava al bar de la senyora Flora a jugar al "futbolín", el que em pagava l'entrada del cine Urgell quan els meus pares no em podien donar diners.

Potser feia vint anys que nos ens vèiem. Ens vam explicar la vida i vam decidir que ens faríem amics del Facebook molt temps després de ser amics reals. Ara era un home alt, sec i fumador que em narrava la seva trajectòria com actor professional, encara que jo el seguia veient com quan era petit, com quan el Nadal era anar a buscar molsa amb el Quique (el fill del director de l'oficina de Correus de la terra de la boira), el Quim (el guapo de la classe que va morir de VHS fa temps) i el mateix Josep, que passava al davant de tots nosaltres amb un ganivet esmolat a la mà per tallar vegetació de les bases del murs de les torretes abandonades, mentre tréiem fum per la boca amb cara de nens congelats entre aquella boira.

Recordo que després portava la molsa a casa perquè la meva mare la distribuís al voltant del riu de paper de plata. Més tard posàvem les figuretes i ho rematàvem amb els efectes especials dels llumets. La senyora Sofia s'ho mirava del dret i del revés, amb el seu jersei verd oliva ajustat de dona atractiva, abans de donar el vist i plau. Sempre ens quedava un pessebre molt bonic al menjador de casa i era una llàstima que no existissin càmeres digilats aleshores, ni Picasses, ni núvols on-line.

Mai més hem fet un pessebre tan fabulós com aquells de quan era petit. Però això ja fa segles que va succeir. És passat. Visc una altra època en què tinc amics virtuals que s'han convertit en reals i amics reals que s'han convertit en virtuals. Avui m'ha arribat un missatge per Facebok del meu nou (o vell) amic Josep. Em diu que li agrada haver recuperat el contacte, em desitja bones festes i em convida a una actuació seva -com actor de monòlegs- a la terra de la boira per Cap d'Any. Li dic que no hi podré anar (seré a Barcelona), però li explico una història per si la pot aprofitar per algun guió seu.

La història diu que el petit faraó Nil va estar dos dies despertant-se a mitjanit aquesta setmana passada: dimecres i dijous. Només té sis anyets. Fins i tot, anava a dormir al llit dels seus pares, que no entenien què li passava. Divendres, la meva germana va acompanyar els seus fills al col.legi. El gran la va abraçar dient-li que aquell dia s'acabava el món (per aquella conya dels maies) i que no la veuria mai més. Ho deia de broma. Però el seu germà menut, el petit faraó Nil, ja feia dies que en sentia a parlar a la tele, al pati d'escola o al seu germà gran que s'acabava el món. I, aquell matí de divendres, quan la seva mare estava a punt de deixar-lo a l'entrada del col.legi, va començar a plorar sense que ningú pogués aturar-lo perquè tot s'acabaria sense més ni més: les safates de macarrons, els partits de futbol, els episodis de Doraemon, les tardes al parc de la Mirúrgia, les carantonyes dels seus pares... Però a la tarda, a la festa de Nadal del cole, el petit faraó Nil ja estava més relaxat perquè veia que tots continuàvem allí. Vius. A meitat de la festa, em va demanar que truqués a la senyora Sofia perquè li fes canalons per Nadal. "Dis-li que en vull quatre". Li vaig respondre que sí, que els tindrà, mentre li acaronava el cap.

Marxo un dies a la terra de la boira. No el faré, però m'agradaria tornar a aixecar allí aquell pessebre de quan era petit. M'agradaria tornar a convocar el Quique (el fill del director de l'oficina de Correus de la terra de la boira) i el Josep (que passaria al davant de nosaltres amb un ganivet a la mà per tallar vegetació de les bases del murs de les torretes abandonades), mentre treuríem fum per la boca, amb cara d'homes congelats (ja granadets). Al Quim el recordaríem.

Espero que passeu un bon Nadal.

Ja és molt de nit quan torno a casa. M'assec al sofà mentre em deslligo les botes i premo la tecla del contestador del mòbil. Tinc un missatge de la Maria. Està contenta amb tot el que li he escrit fins ara i em desitja bones festes si no parlem abans. M'assegura que està enredant la seva neta per vendre's no sé quina antiguitat i poder-me pagar els serveis prestats. Té vuitanta anys i suposo que necessita estar comunicada amb el món. Demà la trucaré.

Poso la cafetera als fogons (tot i que sigui molt de nit), amb les espardenyes de quadrets als peus, mentre obro el netbook al sofà. Tinc un email de la meva germana on em proposa anar al restaurant del Martín amb tota la meva gent, al gener o al febrer. M'ho llegeixo, tot ajustant-me els pantalons del xandall a la cintura. Penso que la meva gent és la que va venir dimecres passat a l'editorial, per veure'ns a l'Emily i a mi patint en aquell escenari, suats com dos pollets mentre miràvem de dir alguna cosa coherent en la presentació del nostre conte. Hi havia un raconet de representants de Blogville en aquella cerimònia. Era el lloc més bonic de la sala (tots quatre o cinc repenjats els uns contra els altres). Demà li escriuré a la meva germana per donar-li les gràcies per aquesta proposta de sopar. L'Eva és la persona amb qui ens escrivim més bonic per email (potser perquè ens volem seduir com a germans perquè mai ens faltem l'un a l'altre). Ella té ànima d'escriptora, però no s'hi vol dedicar.

Em miro un altre email. És de l'Emily. Avui ha tingut un dia maco explicant el nostre conte als nens de P-3, P-4 i P-5 en un col.legi de les Terres de l'Ebre. Un nano li ha dit de memòria el seu cognom d'autora de literatura infantil (tot i que no el sabia llegir), però un altre (de tres anys) se li ha adormit mentre ella narrava, amb el seu accent del sud, la història de la Bego i el Luigi. Demà li diré per correu electrònic que m'ha fet somriure amb aquestes anècdotes.

Després de fer el cafè, encenc un cigarret assegut al sofà, amb la tele encesa, quan m'arriba un sms. Me l'envia la bibliotecària de la Facultat de Ciències de la Informació de quan jo era estudiant. Ella sempre em somreia després d'entregar-me cada llibre. Em diu que ja té el conte i que l'explicarà als seus fills en un sofà del Vallès Occidental. És lluminosa aquesta persona. Demà li tornaré l'sms.

Tot això ho faré aquest divendres, després de despertar-me per anar al lavabo amb les meves espardenyes de quadrets mentre em dic: "Bon dia, afortunat".

PD: Aquest post és per la meva germana. Estaves guapa, repenjada en aquella paret mentre em miraves amb un somriure i jo patia en aquell escenari. Gràcies, cangu.