La tata
domingo, 13 de diciembre de 2015 by el paseante
A l’habitació de l’Hospital de Santa Maria hi ha un finestral per on s’intueix la Seu Vella que vol treure el cap per damunt de la boira, sense aconseguir-ho. A fora hi ha un jardí ple d’humitat i de fred de tardor, però a dins s’hi està calent.
M’agradaria demanar-te si vas prou abrigada.
Però dorms amb la teva bata blanca i no pares de sacsejar els braços plens de
tubs, com una directora d’orquestra inconscient.
Feia temps que no et veia. La darrera visita
que et vaig fer va ser protocol·lària, d’aquelles de quedar bé, d’anar a veure
la tata per no semblar que te n’has oblidat. Recordo que em vas obrir el teu
piset fosc de renda antiga al carrer major i em vas fer passar amb una rialla –sempre
et recordo rient-, mentre em preguntaves si encara era militar. Et vaig dir que
sí, més que res per no contradir els teus records errats. Llavors em vas
ensenyar els desperfectes del teu habitatge com si hagués de fer venir una
brigada de sapadors de l’exèrcit per arreglar-los. Vaig anar a la ferreteria
per fer reviure quatre endolls i posar una mica de massilla en alguna esquerda
de les parets amb retrats de gent que ja no hi eren.
Allí no hi havia ni tele, ni ràdio, ni llibres...
com si no hi volguessis viure. Només una cadira i una tauleta al menjador. Les
habitacions eren plenes de capses segellades amb records. Potser ho tenies tot
a punt per tornar a la torre. Com si no acceptessis que aquella eventualitat
seria definitiva.
D’allò deu fer set o vuit anys. No ens havíem
tornat a veure.
En aquell piset t’hi has passat la teva
darrera mitja vida, l’etapa trista. Però abans hi va haver una altra vida a la
torre del patriot, aquell univers lluminós i aïllat del món on hi havia més
pomeres que maldats, més pereres que maldecaps, més camins que entrebancs. Casa
teva.
Allí ens vam conèixer, un estiu en què la
senyora Hayden y jo érem només dos marrecs encara per escolaritzar. Recordo que
ens vas obrir la tanca de ferro pintada d’un color groc llampant, que donava a una
carretera sense transit, i van sortir dos gossos a rebre’ns remenant la cua: el
Treski i la Caterina. Darrere teu, hi havia l’avi Joan, a qui t’havies quedat a
cuidar sense marxar del niu, com havien fet les teves cinc germanes per formar
les seves pròpies famílies.
Aquell estiu, i els següents, et vas convertir
en la tata, més que en la tieta soltera. Passàvem totes les vacances amb vosaltres i ens tractaves com si
fóssim els fills que no vas tenir i que mai no tindries. Segurament ens vas
malcriar una mica portant-nos al rebost per buscar aquelles rajoles de xocolata
que ens menjàvem mentre ens fabricaves barquetes amb fulles de canya que
posàvem a navegar pel canal, o ens explicaves històries del passat al voltant
d’aquell pou gran que ens feia por (i on la petita senyora Hayden em va llençar
uns calçotets en un atac d’ira infantil), o engegaves la gramola en aquella taula de pedra sota el porxo, o ens posaves la tele fluixeta perquè
no la sentís l’avi Joan (sempre deia que s’ha d’estalviar la llum) mentre feien
La casa del reloj, o ens treies la cera de les orelles amb les teves agulles
del cabell en aquella terrassa assolellada amb els gossos asseguts al nostre
costat amb la llengua fora per la calor...
Els estius sempre acabaven quan els caquis de
l’arbre de darrere la casa començaven a madurar.
Després, l’avi Joan va morir. La torre del
patriot es va posar a la venda i vas llogar un piset de renda antiga al carrer
major de la ciutat. Encara et vas emportar la Caterina, velleta, perquè et fes
companyia, però mai res no va tornar a ser com era abans.
La senyora Hayden i jo ens vam fer grans i la
voracitat de la vida ens va portar a fer-te només visites protocol·làries molt
de tant en tant, d’aquelles de quedar bé, d’anar a veure la tata per no semblar
que te n’has oblidat.
No ens ho retreies i ens obries sempre la
porta amb el teu somriure etern.
La setmana passada vas relliscar a casa i et
vas fer mal. Encara sort que l’assistenta social va sentir els teus crits
darrera la porta i els mossos d’esquadra van poder obrir amb una placa de
plàstic. Després, van venir les trucades a la gent que un dia hi vam ser.
Potser ara comença la darrera etapa de la teva
vida. La majoria d’existències són boniques i tenen una novel·la o una pel·lícula. La teva m’ho sembla. Sempre has
cuidat a tothom sense que ho haguessis de fer. No t’ho hem agraït mai prou.
I ara ets aquí, en aquesta habitació de l’Hospital de Santa Maria on hi ha un finestral per on s’intueix la Seu Vella que vol treure el cap per damunt de la boira, sense aconseguir-ho. Sóc amb tu, com ahir hi va ser la senyora Hayden. Em va dir que et va posar crema a la cara i que et va recollir els cabells que portaves despentinats. I que tu li vas donar les gràcies amb un somriure a la mirada. La meva germana sap donar alegria de manera innata i va estripar un altre full bonic en el teu llarg calendari vital.
Avui et toca aguantar-me mi. Jo sóc més maldestre amb les relacions humanes, com la majoria de militars. Ja em coneixes.
Només sé explicar batalletes. Però dorms.
M’ha dit una infermera que t’has despertat de matinada i li has demanat les claus de la torre.
Per això, m’agradaria dir-te que no fa ni dues
setmanes, caminant per la terra de la boira, em vaig desviar d’un camí per
endinsar-me en un camp de pomeres despullades de fulles. Al final hi havia una
torre abandonada. Una figuera i un nouer l’estaven derruint amb les seves
arrels. Una mica més enllà hi havia un arbre ple de caquis madurs que els
ocells havien començat a picar. No havia tornat a veure mai més un arbre d’aquests.
Era com el que hi havia a la torre del patriot. El que anunciava el final de l’estiu.
Quan tu eres jove i nosaltres érem petits.
Penso que potser sí que tenia llibres, tele i radio, però necessitava algú per treure'ls de les capces, per posar-ho tot a una prestatgeria i fer-la sentir com a casa. I un sofà vermell, en lloc d'una cadira. I una manta feta de retalls per a l'hivern.
Has pensat mai que els fruits de la tardor tenen colors càlids? el taronja d'un palosanto, el cor vermell d'una magrana, el groc d'un codonyat.
No sé que més dir-te. Potser acabar amb una broma: no sabia que eres militar...Conta, conta.
Calla, que t'he de dir més coses. Recordo tres històries amb tietes solteres que feien la vida més agradable als nens, una de Truman Capote, una de Carson McCullers, (Frankie y la boda) i la de la tia Polly, de Mark Twain, tres autors del sud, fixa't.
JO AN VAIG TENIR UNA DE TIETA SOLTERA,LA TIETA MARIA,VA CUIDAR ELS AVIS I ELS NEBOTS ORFES...PERO ELLA NO VA ESTAR MAI SOLA....
Tardas en escribir pero cuando lo haces, lo haces tan bien que me has emocionado.
Para que decirte que no dejes de visitarla y darle todo tu amor, pues bien sé que lo haces, pero igualmente me gusta decírtelo.
Yo tengo que ir a visitar en mi próximo viaje a una tía soltera que es muy divertida y en el último viaje no fui, que no pierda el tren, así lo espero.
Un abrazo.
M'he aturat amb aquesta frase:'aquell univers lluminós i aïllat del món on hi havia més pomeres que maldats, més pereres que maldecaps, més camins que entrebancs. Casa teva'
Quina manera més maca de definir la infantesa.
I tot d'un plegat he vist la imatge en color sèpia de la Casa del Reloj.
Les tietes a qui fem visites protocolàries són una espècie en perill d'extinció. Amb aquest escrit has ajudat a deixar constància que eren una espècie única.
Què tendre! Què maco! Que sincer! M'agraden aquestes fotografies nostàlgiques teves! No sé com pots recordar aquests detalls tan petits i fer-nos-los reviure com si fóssim allà mateix... Tens un do, Paseante! Se'm fa extraordinari perquè jo no tinc aquestes memòries tan precises d'infantesa, o no sé com treure-les a la llum... (potser m'ho hauria de fer mirar!)
Llegeixo aquesta entrada el primer dia de l'any, desitjo que et sigui molt fecund.