turoparc

Fa mesos que tinc unes sabates d'estiu per estrenar. Me les van regalar quan ja venia l'hivern i no era temps per portar-les. Són de color blau fosc amb la sola blanca i estan arrenglerades sota l'estanteria dels llibres. Esperen el seu torn, per dur-me a caminar, a tocar de les bambes blanques atrotinades, de les botes negres d'hivern, dels vells mocasins beige foradats que només em poso de nit per treure la brossa i fer un cigarret mentre transito pels quatre carrers que envolten l'edifici on visc. Aquesta tarda de pluja, rumio què calçar-me per sortir a passejar amb la dona dels mars del sud.

Sempre m'agrada tenir coses per estrenar a casa. Em fan sentir més segur de mi mateix: unes sabates regalades a destemps, un llibre deixat que va saltant d'una llibreria a una altra, un email que encara he d'obrir, un episodi de Dos hombres y medio que m'he descarregat per internet i que m'ajudarà a riure qualsevol nit d'aquestes en què em senti trist. El tinc emmagatzemat en aquell directori de temes pendents del meu ordinador. Però, només de guardar-lo, ja em fa riure. Els que no nedem en l'abundància ens hem de conformar amb aquests petits detalls.

Avui volia estrenar les sabates blau fosc per sortir a caminar amb la dona dels mars del sud. M'agrada que em vegi net i polit. Però, abans, he anat al balcó. El meu grapadet de plantes estaven xopes i semblaven felices amb tota aquella verdor que em regalaven sota la pluja: el ficus, els cinc potus i la planta dels diners. Allà a baix, al carrer, hi havia gent amb paraigües que s'aturaven davant la botiga de les llanes, com bolets que només puc endevinar si són de sexe masculí o femení per la manera de caminar.

Miro el telèfon mòbil, mentre m'acabo de cordar les botes negres (han estat les seleccionades per aquesta tarda de pluja, mentre les sabates blau fosc continuaran esperant el seu moment sota la petita biblioteca de llibres prestats). Ella encara no m'ha dit res.

Potser està ocupada pensant si es posarà aquelles sabates noves d'estiu que té per estrenar de fa mesos, regalades a destemps. També són de color blau fosc amb la sola blanca i estan arrenglerades sota l'estanteria dels llibres, a tocar de les seves bambes blanques atrotinades, de les seves botes negres d'hivern, dels seus vells mocasins beige foradats que només es posa de nit per treure la brossa i fer un cigarret mentre transita pels quatre carrers que envolten l'edifici on viu. Segurament rumia què calçar-se aquesta tarda de pluja i per això no em fa la trucada perduda.

Ella també és neta i polida, i li agrada tenir sempre coses per estrenar: un llibre que li han deixat i que va saltant d'una llibreria a una altra, un email que encara no ha obert, un episodi de Dos hombres y medio que s'ha descarregat per internet i que l'ajudarà a riure qualsevol nit d'aquestes en què estigui trista. Potser l'emmagatzemarà en aquell directori de temes pendents del seu ordinador. Però, només de guardar-lo, ja la farà riure. Els que no nedem en l'abundància ens hem de conformar amb aquests petits detalls.

Em truca quan la pluja és més fina, a mitja tarda. Només em demana que porti una mica de fruita a la motxilla i em pregunta si he vist el darrer episodi de Dos hombres y medio per repetir diàlegs mentre riem Via Augusta amunt, mirant de no trepitjar tolls amb el seu gos salsitxa. Discutim qui fa de Charlie i qui d'Allan, i amb això ja en tenim prou.

Me he pasado la tarde encerrado en casa mientras llenaba un cenicero de colillas e intentaba darle coherencia a un texto que quizá sólo quedará en la clandestinidad de la pantalla de mi ordenador. Hasta que he mirado por la ventana y todavía no era del todo de noche, en esa hora del día en que no tienes que preocuparte por nada.

Así que me he sacado las zapatillas de cuadritos, los pantalones del chandal, el jersey negro de cuando fui a Alemania antes del euro. Me he refrescado la cara, tras comprobar que el granito del cuello seguía allí. Me he lavado los dientes con el gel blanqueante con bicarbonato y flúor del Deliplus. Me he arreglado el cabello, con el espejito de mano que buscaba si aumentaba en mi coronilla el agujero de la capa de ozono.

Nada más pisar la calle me ha abordado la sombra encapuchada de una persona alta. Me ha entrado taquicardia, hasta que he visto que la capucha era rosa y mi corazón se ha pausado. Era una inglesa espigada con un mapa en la mano que me señalaba la plaza del Sol con una uña pintada también de color rosa. "Next street at right", le he dicho con mis únicas cuatro palabras que sé pronunciar en inglés. La chica me ha obedecido y la he visto girar por la siguiente calle a la derecha. Entonces me he dado cuanta de que eran las primeras palabras que decía hoy, en todo el largo día. Es el problema de trabajar en casa.

Me he ido alejando de las calles estrechas de Gràcia para adentrarme en el Eixample. Caminaba sin mapas. A veces seguía a alguien que me parecía interesante, otras me llamaban la atención las tiendas especializadas que se repetían unas tras otras en una misma acera como en los gremios medievales. O lo dejaba al azar de mis piernas.

Hasta que he alcanzado la calle Aragó, que siempre me parece el Amazonas de Barcelona por su amplitud y la dificultad para cruzarla. En lugar de hacerlo, he buscado los jardines del rector Oliveras, junto a la iglesia de la Concepció: un edificio gótico que trasladaron piedra a piedra hasta su ubicación actual cuando la ciudad necesitó crecer tras sus murallas en el siglo XIX y debieron derribarla. Es uno de mis refugios en Barcelona.

Hacía tiempo que no llegaba a esos jardines. Quizá por eso la iglesia vecina me ha recibido con campanadas. He mirado mi reloj de pulsera y eran las nueve en punto de la noche.

El pequeño recinto ajardinado olía a flor de naranjo. Había poca luz en él, pero era suficiente para que dos pakistanís jugaran a bádmington, para que una mujer jugara con su perro salchicha que arrastraba una pelota azul desinflada (probablemente se la dejó abandonada un niño en ese lugar un rato antes) y para que una chica con gafas de pasta leyera con los pies descalzos sobre un banco, con su bicicleta apoyada en él. Seguro que disfrutaba de un texto que no se quedó en la clandestinidad de la pantalla de un ordenador y se transformó un día en papel.

Entonces me han entrado ganas de regresar a mi piso y quitarme los zapatos modernillos, los jeans de H&M, el jersey de cuando viajé a París, la camiseta roja de cinco euros. De ponerme ropa de andar por casa y encender el ordenador buscando las palabras que no quiero que se queden en él, mientras pensaba que en todo el día había escrito muchas frases con los dedos y sólo he pronunciado unas palabras con la voz, en un idioma que desconozco: "Next street at right". Es el problema de trabajar en casa.

Pero mañana será un día con gente. Sant Jordi. Lo disfrutaré paseando por los puestos de libros de rambla Catalunya, con la garganta fluida desde el primer momento y los dedos quietos, a no ser que sea para hojear un libro que me gustaría comprar.

PD: Que tingueu un molt bon Sant Jordi. I si voleu comprar una rosa, feu-ho al Portal de l'Angel. Hi ha una noia d'ulls blaus i cabell arrissat que en vendrà. És amiga meva i es diu Núria. Ara ja deu estar nerviosa per si li anirà bé. Segur que sí.

Esta tarde, según el contador gratuito Webstats, mi blog ha recibido la/el visitante número cien mil, después de daros la murga durante más de siete años. Ha sido alguien desconocido (seguramente) o conocido (improbablemente). Pero lo cierto es que era de Barcelona y con contrato con Telefónica.

La mayoría de esos cien mil clics son míos. Otros muchos fueron de personas que se extraviaron en este callejero virtual de internet y alcanzaron el Turoparc por casualidad. Pero algunas visitas son vuestras, de ese puñadito de personas que seguís aquí desde hace tiempo y de otras que me hicieron compañía durante una época, hasta que desaparecieron.

Esta tarde hubiera debido estar a pie de la escalerilla del avión para darle la bienvenida al visitante número cien mil que aterrizaba en este territorio virtual mío. Pero me encontraba (sorry) en el parque de la Mirurgia (Eixample), jugando a fútbol con el pequeño faraón Nil y la mujer de los mares del sur. El niño llevaba las bambas de Messi, la chica iba con zapatos de tacón y yo andaba con unas botas de invierno a destiempo. Los tres corríamos, riéndonos, sobre ese pavimento de caucho.

Mientras nos marcábamos goles en esa vida real, bajo balcones repletos de ropa tendida y las torres de la Sagrada Familia en el horizonte tras los tejados, alguien ponía la visita cien mil en mi vida virtual. En ese justo momento, yo probablemente sacaba la punta de la lengua entre mis labios, agotado de tanto trotar tras la pelota, mientras el pequeño faraón Nil y la mujer de los mares del sur celebraban un gol que me habían marcado chocando sus manos.

Hacía sol y los tres sudábamos.

PD: Gràcies a tothom per visitar-me tots aquests anys.

Si portes una hàmster gegant a la granja dels cavalls, pot passar que despleguin una fulla de la taula per encabir-la a l'hora de dinar o que te la facin tornar al lloc d'on va sortir. Ella no només menja pinso per a hàmster gegants. No li fa un lleig a un llenguado amb gambes mentre es mira amb els seus ulls grans, foscos i sincers els plats amb canelons del petit Hayden y del petit faraó Nil que els remenen amunt i avall, avall i amunt, a banda i banda de la seva cadira de convidada. Ells se l'estimen la hàmster gegant i també succeix en direcció contrària.

Si supera la primera prova del dinar, pot ser que a la hàmster gegant li facin un niu en aquella habitació on feia segles que no dormia ningú, sota aquell iglú de plàstic acabat de comprar a la botiga del Manolito i que li clavin una roda a la paret perquè pugui rodar tota la nit, malgrat que aquesta rosegadora sigui de costums diürns.

Si supera aquesta segona prova del dormir, pot ser que la deixin veure la tele, entre la senyora Sofia i el tenista, encara que la hàmster gegant no vagi amb roba de casa (en aquesta vida hi ha roba de carrer, de casa i de dormir -això no ha de faltar mai en cap maleta d'una rosegadora de visita a la granja dels cavalls).

Si supera aquesta tercera prova del mirar la pantalla del menjador amb els meus pares, pot ser que deixin que la convidada trenqui dues violetes del jardí de la meva mare i en faci una proposta de quadern de viatge, una hora abans d'agafar un autocar i fer vint kilòmetres per veure les nostres ombres retallades en aquelles escales de la Llotja de la capital de la terra de la boira, amb aquella ventada que ens despentinava, a la hàmster i a mi, tots dos sols (però junts) en aquell paratge desolat.

PD: Ahir, un temps després, el tenista em va trucar per preguntar-me si ja li donava menjar a la hàmster gegant. Li vaig dir que li havíem passat una miqueta de truita de carxofa pels barrots de la seva gàbia a Barcelona, i que ella se l'havia posat en una galta per deixar-la al seu rebost on queden tantes velles restes de la nostra amistat, a tocar del seu iglú que mirarem de conservar entre tots plegats.