Dissabtes
sábado, 26 de febrero de 2011 by el paseante
Els dissabtes sempre haurien de ser així: assolellats, lluminosos, amb bones notícies. Com avui. Et despertes tranquil, com si ja ho haguessis fet tot a la vida, com si ja t'haguessis menjat el món. Tot i que saps que no és pas així, mentre apagues la cafetera i t'asseus a la punta del sofà-llit, on intueixes que no gemegarà amb el teu pes escàs. Mires per la finestra i saps que tens ganes de sortir a gaudir d'aquest dissabte que sempre hauria de ser així: assolellat, lluminós, amb bones notícies. Encens un cigarret, mentre veus al terra les botes que s'han d'enllustrar.
Dissabte passat també va ser un bon dia. Teníem celebració familiar. El petit Hayden va néixer un dia u de febrer, i el petit faraó Nil ho va fer, suposadament, un disset de març. Ens vam inventar la data perquè el van trobar abandonat fa cinc anys al costat d'una fàbrica d'Addis Abebe després de que nasqués un dia de no se sap quan. Ara parla català, amb accent de Barcelona -això m'emprenya, perquè tots nosaltres som de la terra de la boira-, i dissabte passat va bufar les espelmes amb el seu germà en un castell. Ell era a punt de fer-ne cinc, i l'altre n'havia fet nou, dies abans. El Nil té cara de nen saludable, i és guapo. Molt guapo. No s'assembla a mi en aquest sentit. No compartim genètica.
Dissabte passat no va ser un dia assolellat i lluminós com avui. Plovia darrera les finestres del castell a la terra de la boira on celebràvem els aniversaris dels petits. Després, com cada any, ells em van demanar que els acompanyés a donar pa ressec -que vam demanar a la cuina del restaurant- als ànecs del llac. Ens van deixar un paraigua gran i negre. Molt gran i molt negre. Vam caminar tots tres sota el seu aixopluc cap al llac, evitant la pluja i els tolls. Els tenia a tocar de la cintura, amb les seves caputxetes de colors -verda i vermella. El petit Hayden va fer una d'aquelles preguntes que et desarmen: "Tio, tu no et moriràs mai, oi?". Vaig apagar el cigarret que duia als llavis al terra mullat i li vaig dir que no. Que no em moriria mai. I els vam donar pa ressec als ànecs. Contents. Tots tres.
Malgrat evitar tolls i fang, em vaig embrutar les botes. Aquest matí les mirava, pobretes, amb ganes d'enllustrar-les. I portar-les a passejar aquest dissabte assolellat, lluminós i amb bones notícies. Surto cap al Turó Parc, després de posar aquest post programat per quan sigui de nit.
PD: La cançó l'he copiat de la País Secret. Gràcies.
PD: Aquest post és per a l'Emily. Gràcies per deixar-me pujar a passejar amb el teu Volkswagen nou de trinca.