El espigón de Oscar


Recuerdo un verano, de hace catorce o quince años, especialmente solitario. Apenas conocía a nadie en mi nueva ciudad y los Hayden estaban de vacaciones en Francia (sin niños, porque todavía no existían).

También era un verano especialmente caluroso. Cuando salía al balcón de mi mini-piso para tomar el fresco, me sentaba junto a mi mini-árbol, que todavía me acompaña, y me distraía contando los coches que entraban y salían del viejo aparcamiento de enfrente, que ya no existe.

Una tarde de principios de agosto estaba tan aburrido de sumar vehículos que decidí buscar un libro en la estantería negra. Hacía mucho tiempo que tenía pendiente leer a Günter Grass, pero me daban pereza las seiscientas páginas de El tambor de hojalata.

Comenzar un libro es como comenzar una relación: requiere más esfuerzo que espiar un parking. Pero existe la posibilidad del enamoramiento.

Así que leí el primer fragmento:

“Pues sí: soy huésped de un sanatorio. Mi enfermero me observa, casi no me quita la vista de encima; porque en la puerta hay una mirilla; y el ojo de mi enfermero es de ese color castaño que no puede penetrar en mí, de ojos azules”.

Esa tarde, milagrosamente, llovió y refrescó la ciudad, mientras entraba en la vida de Oscar, sentado en el balcón, con el cenicero junto a la maceta de mi mini-árbol.

El tambor de hojalata me acompañó todo ese mes de agosto. Lo llevaba conmigo al Turó Parc en la mochila para leerlo en una sombra fresca, lo sacaba a la plaza del Nord después de cenar o bajaba con él a la playa en el ómnibus 39, mientras las calles pasaban por la ventana. Me hizo compañía, como suelen hacer la mayoría de libros cuando estás solo. Las novelas dan sin pedir, como en los enamoramientos.

Hay un espigón que siempre será mío y de Oscar. Allí leí la mayor parte de esa novela, mientras los veleros entraban y salían de su aparcamiento en el muelle, sin que tuviera la necesidad de contarlos, y yo me enamoraba de Günter Grass en ese verano especialmente solitario, con los pies descalzos en la espuma de esas olas que jamás se repetirán.

Cuando acabé de leer la última página, le di la espalda a la playa y miré hacia el norte, por encima de las antiguas fábricas del Poble Nou y de Francia, en dirección a Alemania, donde vivía ese escritor.

Hoy he buscado ese libro en la estantería negra que me acompañó en la última mudanza. No lo encontraba, hasta que la mujer de los mares del sur me ha ayudado a dar con él. Estaba debajo de otras novelas suyas que tiene pendientes de leer y de enamorarse si alguna vez se queda sola en su nueva ciudad.

Lupanar



Dues nenes petites corren pel carreró sense sortida que hi ha sota la finestra de la cuina. Empaiten una pilota, amb el seu gat grassonet que també vol jugar.

Al final del passatge hi ha una porta gran, que hi posa frontera. És de fusta, amb la pintura verda que el pas del temps ha anat desprenent. En una placa metàl·lica s’endevina que, una vegada, allò va ser un taller mecànic. Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquella porta podries pensar en tot de misteris per explicar a aquelles dues nenes petites (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...). Potser obririen uns ulls com a plats, però elles ara només miren de fer passar la pilota per aquella cistella de bàsquet que el seu paret ha clavat a la porta, sota la mirada d’una Verge deslluïda que dona pau en una capelleta penjada a dalt de tot d’un mur del carreró.

Em miro l’escena amb un cigarret que acabo d’encendre, en un descans de la verdura que preparo per sopar. M’agrada cuinar quan estic sol a casa. Les nenes i el gat em fan companyia aquest Divendres Sant que hi ha quietud i silenci a la ciutat. Les persianes dels veïns estan abaixades i els tendals enyoren la roba dels dies normals.

El carreró són tot de cases d’una sola planta amb terrat. N’hi ha un que té un Cupido que llença una fletxa de pedra immòbil en direcció a la Verge deslluïda. N’hi ha un altre que té una taula de ping-pong on juguen dos avis quan fa bon temps.

Un altre terrat era misteriós fins fa ben poc. Sovint, una dona rossa, opulenta i en mini shorts sortia a penjar tot de llençols a l’hora de dinar. Tenia un cos com per endinsar-se en les seves valls i escalar les seves muntanyes en un cap de setmana llarg, disposat a fer bivac per descansar en mig d’aquella natura exuberant. Quan havia clavat la darrera agulla d’estendre, es girava i corria unes cortines metàl·liques per entrar a casa.

Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquelles cortines podia pensar en tot de misteris (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...), mentre pelava patates i tallava mongetes. La dona dels mars del sud em feia bromes de com m’agradava darrerament cuinar i mirar per la finestra aquella rossa excessiva.

Una tarda tempestuosa, van sortir tres dones morenes a penjar llençols, en lloc d’ella. També eren opulentes, amb els cabells esverats, i tenien un munt de valls i muntanyes on endinsar-se. Només que aquestes anaven amb bates llargues i no en mini shorts. Semblaven més discretes. Fins que un cop de vent va desfer el cinturó de la seva roba i va deixar a la vista tota una col·lecció de lligacames, calces i sostens brodats, com en un catàleg de roba interior per a talles grans. Van mirar de tapar-se, entre riallades, però el vent era insistent i a elles semblava que els fes gràcia mostrar-se als veïns que preparàvem verdura darrere les nostre finestres indiscretes.

Quan vaig cridar la dona dels mars del sud perquè ho veiés, només va dir:

-Esto va a ser un lupanar.

Ella parla en castellà quan s’ha de referir a aquests temes, des que és amiga de la Pocoyó.

Llavors, es va posar les botes de sortir al carrer, va baixar corrent al carreró (la mirava per la finestra), va apuntar el número de la caseta de les noies estenedores i va tornar a casa. Va buscar l’adreça per internet i va trobar el que buscava.

-Es un lupanar, ya te lo dije.

Al cap d’un moment, em recitava els preus, els horaris, els noms de les treballadores i els comentaris dels clients al web.

Han passat dies des d’aleshores. Però ella em continua fent broma quan pelo patates o tallo mongetes, mirant el carreró per la finestra de la cuina.

-Mira que te va a salir caro el deseo.

Aquesta Setmana Santa, el terrat del lupanar sembla sense vida. No hi ha llençols penjats i l’arbre de Nadal continua ressec en un racó. Les noies deuen estar de vacances.


Apago el cigarret al cendrer i tallo les pastanagues, mentre l’aigua comença a bullir. Les nenes fan cistelles i el gat s’enreda entre les seves cames. Em fan companyia, com la Verge i el Cupido. Em miro aquella porta gran, que posa frontera al final del passatge. Li hauré de demanar a la dona dels mars del sud que posi l’adreça a internet per resoldre l’enigma, quan torni de la processó de Divendres Sant i es tregui la peineta.