Betum
miércoles, 30 de diciembre de 2015 by el paseante
Era la nit de Nadal i, a la granja dels
cavalls, al petit faraó Nil ja l’hi havia passat el disgust perquè havia
descobert que el Tió són els pares. Diguem que va ser un accident. Ell només es
volia amagar darrere les cortines del menjador, mentre el tronc (amb una cara
dibuixada i unes potes que no podrien disputar una final dels cent metres
llisos) esperava en un racó els seus cops de bastó. Llavors, el nen va veure
tot de paquets ben embolicats a terra –secrets- i va lligar caps. Després es va
posar a plorar, estirat a bocaterrosa al sofà, mentre la mare li xiuxiuejava
paraules a cau d’orella per mirar de calmar-lo.
Però va ser la senyora Sofia qui va posar
ordre en el desconcert del nen. Li va dir, molt segura d’ella mateixa, que si
no feia cagar el Tió, ell s’enfadaria i se’n tornaria al bosc on viu la resta
de l’any per no tornar mai més. El petit faraó Nil es va incorporar al sofà, es
va mirar el Tió, es va mirar la seva àvia i va anar a buscar el bastó. Les iaies
són resolutives de debò.
El sergent Hayden i jo vam apurar una copa de
cava quan el petit faraó Nil i el petit Hayden van començar a fer xivarri mentre
els regals amagats darrere de la cortina ara sortien miraculosament de sota
aquell tronc, un rere l’altre: pilotes lluminoses, trencaclosques, llibres,
cremes de mans, ampolles de cava... A mi sempre em caga un gel de dutxa, el Tió.
No sé per què.
Després em vaig posar la meva jaqueta negra i estreta
d’home modern (comprada al Black Friday), em vaig recargolar al coll la bufanda
grisa que em va teixir la Rosa fa temps i vaig sortir al carrer, tot enyorant
els guants descuidats a la metròpoli. Hi havia boira per tot arreu, i més
finestres il·luminades de vida a les cases que no pas gent al carrer.
M’agrada fumar quan camino, i amb les mans a
les butxaques només pots portar el cigarret penjant dels llavis.
A la terra de la boira no som massa de llumets,
però als carrers antics si que em va semblar que era Nadal. L’esglèsia era
groga i la gent ja hi havia entrat per celebrar la missa del gall. La vaig
passar de llarg per portar-li un cigarret encès a la Mònica (la darrera vegada
que vaig parlar amb ella va ser en una nit de Nadal –també li agradava fumar i
duia un Ducados penjant dels llavis aquell dia). Li vaig deixar a terra, davant
de l’entrada. Com sempre.
Em vaig allunyar dels carrers del centre i
vaig passar per davant de la clínica veterinària de l’home que cuida animals. Curiosament,
hi havia llum al passadís de les consultes. Llavors, darrere els vidres per on
rajava l’aigua condensada, vaig entreveure el meu amic. Mirava de fer caminar
un gos teckel que no volia, o no podia, caminar pel costat d’un arbre de Nadal.
Vaig picar a la porta amb la meva ma congelada
i tots dos ens vam sorprendre de veure’ns allí la nit de Nadal, quan la gent era
a casa amb la família. Altres nits com aquella havíem sortit tots dos a fer mal a
les discoteques, quan encara teníem cabell i anàvem en texans.
Ara, el Betum, aquell gos convalescent, mirava
de no perdre l’equilibri entre les nostres cames. Posava el musell a terra per
repenjar-se i jo m’ajupia per tocar-li el pèl negre i lluent del clatell. Era
suau i tenia els ulls plens de vida d'un cadell. L’animalet s’havia
menjat mitja estora de casa seva –tot jugant, en un descuit dels amos- dos
dies abans i l’home que cuida animals el va operar per mirar de treure-li
aquella nosa de l’estomac. Semblava que tot havia anat bé. El gos tornava a
caminar i a menjar. Fins que va arribar
la nit de Nadal i el Betum va recaure.
Després vaig saber que el veterinari s'havia passat aquella nit amb ell. Fent-li companyia. Jo vaig tornar
a casa, escampant la boira. La meva família ja dormia. A terra del menjador hi
havia tot de papers d’embolicar regals. El Tió jeia en un racó, encara cobert
amb una manta de quadrets. No s’havia escapat al bosc.
Li vaig pegar dos cops amb un bastó que vaig
trobar en un racó demanant salut per al Betum i perquè un proper Nadal el pugui
tornar a celebrar amb el Manel com ho feia abans. Me’ls vaig imaginar tots dos,
veterinari i pacient, encara darrere els vidres de la clínica, fent-se
companyia darrere la boira. Segurament, l'animalet li llepava la cara.
Yo tan solo he vivido una vez el Tió, fue un año que lo pasé en la casa paternal de mi abuela.
Siento que el pequeño lo descubriera pero veo que tu madre salvó al pequeño.
Que tengas un Feliz Año 2016 lleno de buenas cosas para ti.
Un abrazo.
Llegint lo del petit faraó he pensat si fem bé els adults de crear-los il·lusions enganyoses als nens.
El teu amic en pot estar orgullós de la seva feina, sobretot el que va fer la nit de Nadal, vol dir que té un gran cor i estima la seva professió.
Que vinguin uns Reis molt carregats, Paseante. Tot i que abans t'he desitjar una bona entrada d'any.
Un besito molt gran del Bruc que ara està dormint plàcidament :)