Julie Christie



Cuando era pequeño, en la tierra de la niebla era imposible cruzarte con un personaje famoso por la calle (aparte del señor alcalde, que salía de vez en cuando en el periódico provincial). Como mucho, venía una compañía de variedades por la fiesta mayor con chicas más risueñas que las que vivían en el pueblo.

Los famosos de verdad quedaban reservados para el fin de semana, en la pantalla a todo color del cine al lado de la estación de trenes. Cuando se apagaban las luces, me acomodaba lo mejor que podía en la butaca incómoda de madera, junto a Sala y Miró, y espera a que apareciera Johnny Weissmuller, luchando con cocodrilos, o Terence Hill y Bud Spencer repartiendo mamporros en un salón del oeste. Aquellos héroes, que me magnetizaban cada domingo por la tarde, vivían a distancias siderales de mi territorio vital.

A la salida del cine, me apuntaba en una libretita el título de la película, los nombres de los actores y del director, mientras Sala y Miró me metían prisa para ir a jugar al futbolín al bar de la señora Flora. A mis amigos les gustaban las películas de acción, como a mí. Por eso, todos los filmes que tenía anotados en mi pequeño diario cinematográfico eran del estilo: Noche de gigantes o Le llamaban Trinidad.

Hasta que una tarde vimos Doctor Zhivago, no recuerdo si por equivocación o porque no había otra cosa, y aquel primer plano de los ojos de la actriz protagonista inundaron de azul la tierra de la niebla durante toda la semana. A la salida, anoté su nombre en mi libretita repleta de héroes y villanos, y en la que todavía no tenía a ninguna actriz: Julie Christie. Su mirada no existía en las mujeres de la tierra de la niebla, ni siquiera en las chicas risueñas de la compañía de variedades que nos visitaban una vez al año, por la fiesta mayor.

Creo que ella fue mi despertar a la primavera (junto a la carnicera de la calle de las librerías que espiaba a la salida de la escuela, aunque era mucho más cercana y mediterránea). En mi vida habían aparecido las mujeres y se quedaron para siempre, a pesar de que no lucharan contra cocodrilos ni se pelearan en un saloon.

Julie Christie simplemente se paseaba en un carruaje por las calles de Moscú con la música de Maurice Jarre de fondo. No necesitaba hacer nada más para que te fijaras en ella. Me pre-enamoré, con esos enamoramientos pre-adolescentes. De eso hace mucho tiempo.

Hace una semana me afeité con crema de sales minerales, me puse una mascarilla hidratante 9.60 del Mercadona, me duché con gel de lima y limón, y me perfumé con unas gotas de Jasmin noir de Bulgari (de una botellita de promoción que robé en Sephora). Me vestí con unos tejanos oscuros y una camisa negra, y estrené unos mocasines de gamuza de color caldera que había comprado el día anterior de rebajas en Decathlon.

Llegamos al auditorio de La Pedrera con el tiempo justo. Sólo quedaba libre la última fila de asientos en el lateral izquierdo. La veríamos con cierta dificultad, pero al menos estaríamos en el mismo espacio que ella.

Entonces se apagaron las luces y me acomodé en la silla de madera. A mi lado no estaban ni Sala ni Miró. En el escenario no esperaba ni a Tarzán ni a dos cowboys. La mujer de los mares del sur me tocó el brazo para que me girara. Por una puerta a mi espalda, salía ella acompañada por dos personas. Rozó mi respaldo. Parecía una persona mayor, pero sus ojos seguían inundándolo todo de azul, en ese frame de penumbra en que apenas se cruzaron nuestras vidas.

Era Julie Christie que se dirigía al escenario para recitarnos poesía con Marta Pessarrodona, en inglés y catalán.

Me gustó especialmente el poema de Dorothy Parker "Threnody":

Lilacs blossom just as sweet
Now my heart is shattered.
If I bowled it down the street,
Who's to say it mattered?
If there's one that rode away
What would I be missing?
Lips that taste of tears, they say,
Are the best for kissing.
Eyes that watch the morning star
Seem a little brighter;
Arms held out to darkness are
Usually whiter.
Shall I bar the strolling guest,
Bind my brow with willow,
When, they say, the empty breast
Is the softer pillow?
That a heart falls tinkling down,
Never think it ceases.
Every likely lad in town
Gathers up the pieces.
If there's one gone whistling by
Would I let it grieve me?
Let him wonder if I lie;
Let him half believe me.

Ese poema me pre-enamoró como si fuera un pre-adolescente.

A la salida del acto le pedí a la mujer de los mares del sur (que es mucho más cercana y mediterránea) si tenía un bolígrafo para anotar los nombres de aquellas dos personas que nos habían regalado una hora de vida en mi vieja libreta de gente importante, donde ya no hay lugar para hombres duros de pelar. Me metió prisa, porque quería ir a jugar al futbolín en un bar del Eixample.

Un conte de diumenge



Al carrer era diumenge. Feia sol i les terrasses eren plenes de gent prenent el vermut abans de dinar. No passava gairebé cap cotxe per l’antiga carretera nacional que travessa la ciutat.

Nosaltres érem dins del vell teatre de la terra de la boira, que hi ha en una vorera d’aquella via intransitada: el tenista, la dona dels mars del sud i jo. Estàvem asseguts en tres tamborets infantils de color verd poma, en mig d’un grapat de criatures inquietes, tot esperant que sortissin a l’escenari una narradora de contes i un il·lustrador per explicar-nos Alícia al país de les meravelles. Era estrany estar tots tres allí.


Potser feia quaranta anys que no trepitjava el teatre, des d’aquella vegada que em van lligar un globus al canell dret i em van empènyer a l’escenari per cantar una cançó ridícula que es deia “Bomba va, bomba ve”. Em recordo tremolant allà a dalt, davant dels pares de la resta dels alumnes de La Salle. Mai no he sigut amant dels focus ni de les mirades desconegudes.


Al tenista li agradava estar allí amb la dona dels mars del sud. Li complau la gent nova a qui pot fer riure amb les seves ocurrències (i la dona dels mars del sud riu amb facilitat). Ell és una persona sociable. Jo sóc més com la mare, que aquell diumenge s’havia quedat a casa amb el gos ventilador. Estava avisada de que mossega. Però a les matrones italianes no els fan por els gossos salsitxa que, amb prou penes, aixequen un pam de terra.


Abans que la narradora i l’il·lustrador pugessin a l’escenari, el tenista se’n va recordar de donar-me una mala notícia (ell és optimista de mena i mai se’n vol recordar de les males notícies):


-T’ho vaig dir que s’ha mort l’Antonio de Fondarella?


Em vaig quedar clavat a la cadireta verd poma. Sabia que estava malament, però no penso mai que les persones properes es puguin acabar. Especialment, les que m’he estimat.


Per a mi, ell era l’home del sac. El recordo feréstec, lliure, caminador i remugador. Un home de camp que només anava de casa a les finques i de les finques a casa. A peu, encara que fossin vint kilòmetres. Hauria viscut feliç a Etiòpia.


Quan vaig acabar l’ensenyament secundari, em vaig passar un any en blanc perquè no sabia què estudiar. I, com que no em podia estar sense fer res, em van posar a treballar amb ell. Aquell hivern, vam tallar a destral tota una hectàrea de pomeres.


Se’m van encetar les mans, mentre ell m’explicava els millors racons per plegar caragols o com regar els xops perquè hi sortissin bolets. Ho feia rient endins, davant d’aquell xiquet poruc. Però no tenia maldat i em va ensenyar que hi havia vida més enllà dels professors de l’institut que acabava de deixar enrere.


Després, el vaig anar trobant pels seus camins, que ja m’havia fet meus, i ens aturàvem a xerrar. O l’anava a veure a la seva granja de porcs, encara que aquella olor m’acompanyés incrustada al nas i a la roba la resta de la tarda.


No li agradaven els cotxes, ni menjar dolços, ni els actes on hi hagués més d’una persona. Només volia caminar pels camps sense pressa i sense camisa. Crec que si sóc El paseante, és per culpa seva.


Fa un parell de mesos va caure i es va trencar un fèmur. El van deixar en una residència d’ancians i allí es va acabar tot per aquell home acostumat a ser lliure.


Aquell diumenge, si encara fos viu, hauria passat de llarg per davant del teatre on el tenista, la dona dels mars del sud i jo escoltàvem com la narradora ens explicava el conte d’Alícia al país de les meravelles, mentre l'il·lustrador el dibuixava en quatre plafons blancs. No semblaven tenir la meva por escènica de quan hi vaig cantar la cançoneta.


Quan van acabar, van baixar de l’escenari i es van barrejar amb els escassos adults que érem allí i amb el grapat de criatures inquietes. La dona dels mars del sud ens va presentar el dibuixant perquè és amic seu. Semblava una persona senzilla, creativa i educada. Em va caure bé i al tenista també, perquè li complau la gent nova a qui pot fer riure amb les seves ocurrències.


En el vell teatre de la terra de la boira, aquell matí havia perdut una persona del passat i n’havia conegut una de nova amb qui potser m’aniré creuant en el futur. Segur que no me’l trobaré descamisat a la serra, sota el sol del mes d’agost, ni cridaré el seu nom per la porta metàl·lica de la granja. Crec que hauré de buscar l’il·lustrador en altres escenaris. La vida és això, un trànsit de gent diversa que t’afecta i t’enriqueix de maneres diferents, mentre van i venen.


Quan vam sortir del teatre, encara feia sol, però les terrasses ja eren buides i no passava cap cotxe per l’antiga carretera nacional que travessa la ciutat.


A casa, la senyora Sofia tenia el gos ventilador amb el musell damunt de les cames i se sentia l’olor dels calçots recent fets pel passadís que condueix a la cuina. Tots dos estaven mig endormiscats, com si també els haguessin explicat un conte.