El bon temps


És diumenge al matí.

Quan faig badallar les làmines de fusta de la persiana del dormitori, el sol m’enlluerna i em posa ulls de xinès. Ben just puc veure la terrassa de sota, que és plena de flors, i la mare que hi trafica, entusiasmada perquè sembla que ha arribat la primavera després de tants mesos de fredor a la terra de la boira. Ella només té la passió de les seves plantes i sempre es queda sorpresa de que renaixin, any rere any, com filles inesperades.

Baixo les escales, mirant de no ensopegar amb aquells testos amb vegetació d’interior que fan tanta nosa. Faig una parada al segon pis. El pare ha passat mala nit i es tapa amb les mantes. Fa dies que el capfica un genoll i ahir va sentir una fiblada quan tornava a casa amb el pot de pintura que la senyora Sofia li havia encarregat.

Avui sembla que es troba una mica millor. Em demana que li acosti el transistor per escoltar el partit del Barça, que estranyament juga a les dotze del migdia. Ell només té la passió del futbol i sempre es queda sorprès de que la lliga renaixi, any rere any, com una cosa inesperada.

Quan surto al pati de la primera planta, amb un cafè amb llet a la mà i despentinat, la senyora Sofia ja té el cubell amb la pintura a punt i un pal d’escombra amb un pinzell enganxat amb filferro a la punta. La pobra s’ha passat la setmana blanquejant les parts exteriors de la casa (que en són moltes), però li han quedat els alts per fer. Jo encara sóc l’Empire State de la família, fins d’aquí a cinc anys, quan em superarà el petit Hayden, que encara en té tretze però puja estirat com una mala cosa.

La mare, com la majoria de dones, sempre té pressa. És velocista. Voldria que ja tingués la brotxa al cubell, que hagués pujat i baixat cent vegades l’escala de mà, que lluïs del tot el seu pati blanc. Però jo encara m’he d’acabar el cafè amb llet i he d’anar a buscar el radiocassette dels anys vuitanta per escoltar el Barça mentre treballo. L’endollo al costat de la rentadora i el poso a un volum que no molesti els veïns, fins que recordo que a cals Donés fa temps que no hi viu ningú i que els Barberà són a l’hospital (res greu).

Crec que mai no hi ha hagut un aparell de ràdio encès en aquell pati perdut de la terra de la boira. Però dóna vida escoltar les veus que en surten mentre poso el pinzell a la pintura, mirant de no caure d’aquell coi d’escala inestable, i vaig fent capes i capes amb parsimònia. Com la majoria d’homes, sóc fondista.

La senyora Sofia, mentrestant, em prepara un bacallà amb samfaina, per emportar, en aquella vella cuina que té de butà al pati, per no fer olors a la cuina de veritat, la de dins de casa. Després talla ceba per posar en remull, fa uns tomàquets a la graella, fregeix lluç per dinar...

Me la miro de l’escala estant, allà a sota. Ella tan de pressa i jo tan a poc a poc. Tots dos anem en mànigues de camisa, en aquella primavera inesperada sota una hemorràgia de flors que fan preveure bons temps.

A cals Donés hi han fet niu uns coloms, que em porten records d’infantesa. De petit, en criava i m'alegra tornar-los a veure allí, com si el temps no hagués passat. Els seus sorolls es barregen amb els sis gols del Barça al Rayo Vallecano, que ens fan líders. Penso que el tenista els ha escoltat al seu llit de malalt de la segona planta..

Al final del partit, jo he acabat la meva feina i la senyora Sofia també, cadascú a la seva velocitat. Em demana que vagi a comprar una barra de quart al forn del Patet. Em repeteix que ha de ser de quart i que ha de ser al forn del Patet, com si jo no sabés què és una barra de quart i on és el forn del Patet.

Surto a fer la feina del tenista pel carrer de les llibreries i el sol se’m posa a la cara. De passada, li compro el diari perquè sé que així es quedarà al llit tota la tarda i farà bondat.

Quan entro a casa, ell ja ha baixat a dinar. Encara es queixa i va coixet, però menja a gust tot allò que li ha cuinat la seva dona. Mirem per la tele els gols del Barça, mentre la mare mira per la finestra les seves plantes.

És un diumenge bonic, com solen ser els diumenges de març, quan mai no passa res dolent.

Torno a la metròpoli en el tren de mitja tarda. El sol m’enlluerna per la finestra i em posa ulls de xinès. Ben just puc veure els ametllers que ja han florit a la Segarra. A la maleta, porto protegida una planta que la senyora Sofia m’ha donat per a la dona dels mars del sud. Potser per acostar-li tot allò que nosaltres hem timgut aquest cap de setmana: el bon temps.