Xicotet Picasso
viernes, 23 de enero de 2015 by el paseante
No sé quina edat deu tenir el xicotet
Picasso. Tampoc no m’importa massa. El vaig
conèixer a la sortida de la Renfe al carrer Aragó, un vespre del setembre
passat. Anava carregat de bosses i buscava un lloc on caure mort. Tenia el
cabell curt de xarol (despentinat), duia una samarreta a ratlles horitzontals i reia sovint
davant les meves ocurrències, amb el cigarret de tabac negre que li penjava
dels llavis vermells.
No sé perquè ens vam fer amics, però ens hem
anat veient. Crec que ell tampoc sap l’edat que tinc, però no posa cara d’importar-li
massa.
La setmana passada em va deixar una nota a la
bústia (no té telèfon) per si el volia acompanyar a una exposició temporal del
fotògraf David Douglas Duncan al Museu Picasso. Li vaig respondre amb una nota
a l’escultura de la caputxeta vermella del passeig de Sant Joan (la seva bústia –tenim uns protocols de
comunicació estranys perquè no sé on viu ara) dient-li que podíem quedar dijous, a les set de la tarda, quan l’entrada
ja és gratuïta.
No n’estava segur de si acudiria. Però allí era
ell, repenjat en una paret del carrer Montcada, amb el cigarret penjant dels
llavis vermells i la samarreta de ratlles sota la caçadora de cuir.
Em va explicar cada imatge en blanc i negre de
Duncan en què apareixien el pintor Picasso amb el seu gos Lump, a finals dels
anys cinquanta en una casa del sud de França anomenada La Californie. Semblava
entusiasmat amb l’exposició i no parava de parlar. Fins i tot es va treure unes
ulleres de la motxilla i se les va posar per veure millor els textos
explicatius al costat de cada obra. No sabia que el xicotet Picasso fos curt de
vista (com no sé tantes coses d’ell -només que dibuixa), però semblava un intel·lectual.
Després m’hagués agradat fer una cervesa, tots
dos, al bar del pati Marès. I xerrar. Em va proposar canviar de plans per anar de rebaixes.
Era estrany barrejar museus i rebaixes en un mateix dia, però el vaig seguir Via
Laietana amunt.
Vam entrar en una botiga. Pensava que es volia
comprar una samarreta de ratlles per a ell, quan vaig veure que mirava sabates. Fins
que va trobar unes botes marrons que s’hauria menjat Charlot.
-T’agraden?
-Sí, però em sembla que et van grans.
-Són per a tu. T’agraden?
-I això?
-No m’has contestat. T’agraden?
Me les vaig emprovar davant d’un espill i de
les seves noves ulleres que desconeixia. Sí que m’agradaven. Molt. Va fer cua
per pagar-les a canvi d’aquella nit en què anava carregat de bosses a la sortida
de la Renfe i el vaig acollir a casa.
Després es va apujar la cremallera de la jaqueta
de cuir, per amagar les ratlles de la seva samarreta (no sé com no passa fred)
i va marxar passeig de Gràcia amunt, amb el seu cabell curt de xarol (despentinat). Encara reia de la meva darrera ocurrència.
Vaig pensar que només riu la gent que té ganes de viure. Els altres som de pas.
Vaig tornar a casa amb unes botes inesperades i l’esperança de trobar una nova nota
del xicotet Picasso en la meva bústia, un dia d’aquests.
“Potser li hauria de regalar un telèfon o una
samarreta de ratlles”, vaig pensar, mentre ballava amb les meves noves botes al
menjador. La dona dels mars del sud i el gos ventilador em miraven estrany.
PD: Aquest post és per a unes llàgrimes
vessades per al Tito, un gos caçador que mai no va saber caçar.