turoparc

És mitja tarda i, quan s'amaga el sol, fa fred al pis nou. Tenim la calefacció espatllada des que vam entrar amb màniga curta encara no fa un mes i ara es troba a faltar.

Sort que conservo una estufa elèctrica que m'ha acompanyat en les meves mudances dels darrers trenta anys. Encara li funciona una de les dues resistències a la pobra vaca munyida. La vaig portar de la terra de la boira a la ciutat universitària quan jo encara no tenia vint anys. Després em va acompanyar a Gràcia quan en tenia més de trenta. I ara, amb la Sagrada Família de fons, s'encén amb la poqueta fogositat que li queda en la seva vellesa per escalfar la poqueta fogositat que em queda a la meva edat.

És l'única font de calor que tenim a tot el pis. Així que quan l'arrossego pel cable al quartet de la rentadora, darrere meu la dona dels mars del sud arrossega per la corretja el seu gos ventilador. On va l'estufa, anem nosaltres.

Ara que és mitja tarda i s'ha amagat el sol, la tenim entre els nostres peus a la taula de treball. Sembla una llar de foc amb la seva única resistència d'un color vermell intens. La dona dels mars del sud dibuixa no sé què i jo escric no sé què. Tots dos observem, amb les ulleres jueves a la punta del nas, el gos ventilador que dorm a la seva butaqueta florejada entre les nostres cadires.

Ella em mira amb sornegueria, per sota el serrell francès, i em diu:

-Semblem un pessebre.

Quan li vaig a contestar, rep un WhatsApp de la senyora Hayden, la veïna del davant que abans era la meva germana i ara s'ha convertit en l'amiga de l'ànima de la dona dels mars del sud (estan tot el dia amb els missatgets amunt i avall, enviant-se fotos dels nens i del gos. Explicant-se coses que podrien parlar al replà de l'edifici. Però elles són modernes i prefereixen estar cadascuna amb el seu telèfon mòbil a vint metres i una paret de distància).

El whatsApp diu que els Hayden han fet escudella i carn d'olla de sobres i ens n'ofereixen per superar el fred de la nit.

-Què li contesto, Sant Josep? -em pregunta ella.
-A la nevera ens queda un enciam iceberg i un parell de pastanagues. Potser hi ha una llauna de tonyina a l'armariet. Crec que ja faríem -li responc a la Verge Maria.
-T'ho preguntava per preguntar. Ja li he donat les gràcies per la sopa calenteta a la teva germana, que aquí hi fa molt fred i hi ha molta gana.

Al cap d'un moment, sona el timbre del nostre pis (el whatsApp antic) i entra el petit faraó Nil (el rei Baltasar) amb una font de cigrons bullits. Després apareix el sergent Hayden (el rei Melcior, atlètic, en màniga curta) amb la sopera plena de galets. I acaba la comitiva reial la meva ex-germana (el rei Gaspar) amb una safata amb pilota, verdura i botifarra negra -no sabem on és el petit Hayden, probablement s'ha quedat a dormir a casa d'un amic.

Ho deixen tot damunt la taula de treball i se'n van sense dir massa cosa més que ens vingui de gust. Tampoc adoren el gos ventilador que fa de nen Jesús.

-Mira, Bruc, han vingut els Reis d'Orient! -li diu la dona dels mars del sud, mentre els Hayden somriuen a punt de sortir per la porta. El gos posa cara d'afamat, tot remenant la cua.

Quan marxen els veïns altruistes, paro la taula taronja on acostumem a menjar. Poso plats i coberts, mentre els presents que ens han portat els mags s'escalfen als fogons. Endollo la vella estufa que fa anys que em veu viure moments com aquest i s'encén l'única resistència que li queda a la seva vellesa, per escalfar la meva vida encara una estona més.

De seguida, s'acosta a la petita llar de foc elèctrica el nen Jesús. Al cap d'un moment, ho fa la Verge Maria, tot dient-me, mentre serveix la sopa i la carn d'olla:

-No creus que hauríem de començar a posar els llums de Nadal?

Miro per la finestra i recordo quan vivia sol. No fa pas tant de temps.

Encara no és massa tard, a la nit, però la dona dels mars del sud ja dorm i he d'anar amb compte per buscar una mica de ressopó a la nevera sense despertar el gos ventilador que dorm amb ella i començarà a centrifugar les seves orelles si em sent. M'ajuda el fet que avui he estrenat espardenyes silencioses i que ja em conec les parts del parquet que grinyolen quan les trepitges.

Per la finestra de la cuina puc espiar uns quants balcons il.luminats (no he encès cap làmpada) mentre mastego a les fosques un entrepanet de pernil amb l'esperança que el Bruc no senti l'aroma i s'engresqui a fer escàndol.

Darrere meu, intueixo a la penombra del menjador uns quants quadres repenjats a les parets que demanen que els trobem un espai definitiu. També l'aparell de música per endollar, les tres cadires que no lliguen amb el butacó i l'únic racó que hem decidit que ja serà definitiu: una estanteria negra on hem barrejat els nostres llibres i les nostres plantes. Ella defineix aquell espai com el racó japonès.

Segueix sent tot provisional, però en aquella foscor intueixo casa nostra. M'entretenc encara un moment mirant els patis i les terrasses silenciosos que confio espiar durant molt de temps. I quan decideixo tornar cap al meu dormitori, sento que el gos ventilador empeny amb el morro la porta corredissa de l'habitació on ella dorm. Vol sortir.

"Shhhttt" -li dic.

Ell em mira i no fa cap soroll amb les orelles. Va cap al seu bol amb aigua de la cuina, mirant de no trepitjar les parts sorolloses del parquet, i beu. Quan torna cap al seu dormitori, frega les meves cames amb el seu llom (com ho feia el senyor Gris) i l'ajudo a entrar abans de fer córrer la porta, de la manera més silenciosa que puc, per tancar-la.

Llavors recordo que al lavabo hi ha un cubell amb roba per estendre. Si no la penjo abans d'anar a dormir, demà ella es queixarà. Com es queixa quan deixo la tapa del vàter aixecada, quan col.loco el ganivet del pa amb la fulla dentada de cap per amunt a l'escorredor ("ens podríem tallar", assegura la dona dels mars del sud), quan no faig anar la catifa per sortir de la banyera, quan canvio la freqüència de l'aparell de ràdio per escoltar els esports, quan la convido a menjar un frankfurt saborós a Ikea... Es queixa per tot i jo no em queixo mai per res.

Vaig amb la bugada a l'estenedor del quartet de la rentadora i començo a penjar mitjons i calçotets negres als cordills que donen al pati d'un club de jazz. El cel és seré, però ara plou damunt les caixes apilades de begudes allà a baix. El local està insonoritzat, la qual cosa no m'impedeix sentir les notes fluixes d'un contrabaix en directe. Trec un cigarret i fumo per la finestra per no embrutar d'olor de tabac el nostre pis. Al cap d'un moment, s'obre la porta del traster del local musical, tres pisos sota els meus peus. L'encarregat agafa una caixa de cervesa i l'arrossega cap a dins. La música m'arriba amb més potència ara que ell ha obert la porta, mentre mira cap amunt per veure si plou i m'amago darrere els meus calçotets humits. Després el sento tancar el traster darrere la seva esquena i la música s'esmorteeix una altra vegada.

Si ara no dormís amb el seu gos ventilador, convidaria la dona dels mars del sud al quartet de la rentadora, per escoltar amb mi aquell concert de jazz diluït. Potser podríem arrossegar del menjador un parell de cadires que no lliguen amb el butacó i fer una cervesa allí, per celebrar que tenim un pis bonic, mentre els mitjons plouen.

Però ella ja dorm. I demà em demanarà que despengi la roba eixuta, que abaixi la tapa del vàter, que vigili amb el ganivet del pa, que posi els peus a la catifa quan surti de dutxar-me, que no la convidi mai més a menjar a Ikea... Llavors, el gos em mirarà amb llàstima i deixarà quietes les seves orelles al menjador del segon primera.