No havia tornat a dormir a la ciutat de Lleida des que encara era menor d'edat i passava els estius a casa d'una tieta, amb nom de conte per a nens, collint pomes golden i peres llimoneres, o esperant que passés el tren de quarts de quatre de la tarda cap a Saragossa per després creuar les vies amb el petit i vell John Deere, i cavalcar amb ell fins a la finca vora el canal.
Han transcorregut trenta anys de tot allò i aquest diumenge al matí em vaig llevar de nou a la ciutat de Lleida, per primera vegada des de llavors, en un butacó incòmode d'una habitació de la quarta planta de l'Hospital Arnau de Vilanova, dedicada a l'obstetrícia, on la senyora Sofia es recuperava d'una intervenció. Li havien subministrat anestèsia local i ho sentia tot: "Mentre m'operaven, lo menos van néixer catorze criatures al meu voltant. Vaig pensar que si no me'n sortia, al menys ho faria envoltada de vida". La meva mare és una filòsofa, sense saber-ho.
Tot va anar bé. La primera nit es va quedar acompanyant-la la senyora Hayden. La següent em va tocar a mi. La meva germana ja em va avisar de que dormiria poc. Així que m'hi vaig posar d'horeta. A les dotze de la nit vaig aconseguir, per fi, acomodar-me en aquell butacó per tenir el primer son. No recordo amb què somiava quan, cap a la una, vaig obrir els ulls de miop i vaig intuir una dona rossa i alta que rondava el meu llit, com en un somni eròtic de poca volada. Aleshores vaig recordar que estava en un hospital, mentre tantejava amb els dits l'armariet tot buscant les meves ulleres. Quan me les vaig posar, vaig distingir nítidament la infermera de l'ICS que prenia la temperatura i la pressió a la senyora Sofia (a mi ni em van mirar). Tenia accent de l'Europa de l'Est i un cos rotund que no li hauria anat pas malament acompanyar-me unes quantes tardes a caminar. Quan va tancar la porta darrera les seves passes, em vaig tornar a adormir fins a les tres de la matinada, hora en què va reaparèixer la infermera vinguda del fred. Ens va agafar afecte i va repetir la visita a les cinc i a les set. Llavors, la senyora Sofia ja sabia que el seu nom era el d'Oksana i que portava tres anys treballant a l'Arnau. "Eres muy eixerida y muy simpática". No li va demanar si tenia parella, però la va mirar a ella i em va mirar a mi, mentre jo m'apujava la manteta fins més amunt del nas, pregant: "Que no li pregunti". No ho va fer i em va semblar que estava malalta de veritat.
Cansat de remenar el cul en aquell mal seient, d'adormir-me i despertar-me tota la nit, em vaig posar les sabates per anar a esmorzar a la cafeteria. Vaig baixar a la primera planta i vaig sortir a fumar sota un porxo de pedra que donava a un jardinet en forma de mig cercle. Semblava d'estil anglès, potser per culpa de la pluja mansa que anava fent sense estridència ni soroll. Dues tórtores s'empaitaven entre els bancs de fusta molla, com acabats de pintar per la pluja, mentre uns arbres que no coneixia deixaven anar (ara una, al cap d'una estona una altra) fulles de color rogenc. Un caminet envoltava el jardí per qui no tenia pressa i un altre venia directe de la carretera fins al porxo. Era per a la gent sense espera o a qui esperaven, com aquella parella que s'acostava a mi sota un paraigua vermell.
-Vols dir que no t'arrofredaràs, Miquel? Vas molt esporret -li va preguntar ella.
-No patiscos, que la pluja no en porta de fred -li va respondre ell.
Es va fer un segon de silenci, mentre la dona li estirava el coll de la jaqueta ben amunt al seu marit (suposo), com si el volgués escanyar.
-I d'on dius que l'han operat a la Magda? -va dir ell.
-De baix... Coses de dones.
Van passar d'una revolada pel meu costat i em van deixar allí, en la solitud d'aquell matí de diumenge a primera hora, palplantat al jardí de l'Arnau.
Per damunt del mur de la dreta vaig intuir el camí de Montcada que potser encara conduïa a la cooperativa agrícola on vaig tenir el meu primer treball remunerat amb disset anys, portant un toro i posant-me/treient-me un anorak cada vegada que entrava/sortia de la càmera frigorífica amb palots de fruita. Recordo que els diumenges, el meu tiet, que també tenia un nom de conte per a nens -com la seva esposa- i que era el director d'aquella empresa, em duia a les oficines de la segona planta per espiar les parelletes que aparcaven el cotxe a la part del darrere de la nau industrial al capvespre. Entre setmana, quan no tocava toro, em feia caminar pel costat de les operàries que ordenaven pomes en caixetes de fusta fràgil. "Quina t'agrada? Tria'n una i la convides a berenar en el meu despatx", em deia jugant amb la meva timidesa. El meu tiet era un peça.
Vaig pensar que feia temps que no recordava tot allò, mentre apagava el cigarret al terra moll i el dipositava en una paperera. La pluja encara queia dolça. Em vaig fixar que la part esquerra del jardí estava protegida per una tanca elegant de ferro negre, darrera la qual es veien els primers cotxes del matí circulant per l'avinguda Alcalde Rovira Roure. Més enllà, a mig kilòmetre de distància, el dia abans hi vaig descobrir un solar ple de males herbes (mentre operaven la meva mare i caminava per passar el temps tot recuperant paisatges de feia molts anys). Encara s'hi podien endevinar, dibuixats a terra, els límits de la casa vella i de la casa nova, l'emplaçament del pou i la pica, el lloc on eren les corralines dels porcs i el tancat de la setter Xispa, l'espai que ocupaven les gàbies dels conills que morien invariablement d'un cop al clatell, el femer, el safareig, la comuna on només s'asseia aquell avi que després anava amb els cubells plens dels seus excrements amunt i avall perfumant la masia...
Dissabte vaig descobrir que aquells rastres a terra eren tot el que quedava de la casa dels tiets amb noms de conte per a nens on passava els estius collint pomes golden i peres llimoneres, o esperant que passés el tren de quarts de quatre de la tarda cap a Saragossa per després creuar les vies amb el petit i vell John Deere, i cavalcar amb ell fins a la finca vora el canal. On la veïneta de divuit anys, que tenia el nuvi a la mili, volia que l'empaités pels camps de fruiters. On vaig dormir per darrera vegada a la ciutat de Lleida feia trenta anys.
Aquest diumenge, m'acabava de despertar novament en aquella ciutat que sempre he considerat com a meva, on vaig néixer un mes de juliol dels anys seixanta, i on hi tinc els millors records d'infantesa i adolescència. Em trobava a gust en la solitud d'aquell jardí de l'Arnau de Vilanova. Vaig estar a punt d'encendre un altre cigarret, però em va semblar que era hora de tornar a entrar a l'hospital i vaig girar cua. L'ascensor em va deixar a la quarta planta. A la sala d'espera, la infermera Oksana treia una llauna de Coca-Cola light d'una màquina. Havia acabat el seu torn de nit i ni tan sols es va fixar en mi. Em vaig preguntar quina seria la seva llunyana ciutat de referència, on situaria els seus records més irrenunciables.
Quan vaig entrar a l'habitació de la meva mare, em va demanar que enlairés la persiana de l'habitació. Volia veure la Seu Vella sota la pluja perquè li portava records de quan era petita. Ella és de Lleida, com jo. El tenista és més de la terra de la boira i la senyora Hayden ja s'ha fet de Barcelona i no la treguis d'allí. "Oi que sembla una postal?", em va preguntar després de que jo deixés anar la maneta de la persiana i m'assegués en aquell butacó malparit. "Sí que ho sembla". Ens vam passar una estona mirant com plovia sobre aquelles pedres medievals, que ocupaven tot el turó per damunt de la ciutat, fins que va entrar una infermera nova amb l'esmorzar. Llavors la senyora Sofia es va deixar estar de ximpleries romàntiques i es va posar el tovalló al coll. Tenia ganes de menjar i de viure.
PD: Avui sense música (l'hospital és ple de cartells demanant silenci).
