turoparc

Fa fred al carrer. M’ho miro de la terrassa estant, mentre faig un cigarret i el fum es barreja amb la boira. No passa ningú per davant de la granja dels cavalls. Tampoc cap cotxe. Em puc imaginar els camps de pomeres glaçats que voregen el camí de Duran, amb les fulles encongides a terra vora els tolls d’aigua enfangada. Penso en el vell tronc del salze caigut que mai més tornarà a lluir. En les bandades d’ocells que deuen fer núvols foscos al cel mentre rumien si migrar o quedar-se. En l'ombra del senyor Gris que encara busca la meva, sota la neu que queia aquell dia. En la Mònica, perduda, pobreta. Però tot això deu passar més enllà dels límits de la ciutat, on mai no és Nadal.

La casa és gran i s’hi està calent amb la calefacció a tota màquina i les botelles de vi i de cava buides a taula, com soldats derrotats.

Quan he pujat a fumar, he deixat el tenista, la senyora Hayden i el sergent Hayden fent tertúlia al menjador després de les postres. El petit Hayden era ajagut al sofà jugant amb la tablet connectada al mateix endoll que els llumets de l’arbre de Nadal. La senyora Sofia feinejava a la cuina satisfeta que tot el que havia preparat, hores i hores, ara fos només un record abstracte en les restes dels plats. El petit faraó Nil anava amunt i avall dels passadissos i les escales fent botar una pilota a la pala de tennis de taula que ahir li havia cagat el tió.

-On vas, tio?

-A la terrassa. No pugis que fa fred.

A la segona planta, he vist que el meu pare havia reunit totes les figuretes del Nen Jesús que havia trobat a casa, sota una lampareta del seu dormitori. Ell és molt creient i m’agrada que no se n’amagui.

A la tercera planta hi ha el meu dormitori, un traster i la terrassa. Allí no hi arriba la calefacció i tampoc no és mai Nadal. No m’agraden aquestes festes. M’ensorren sense cap motiu racional. Per això fumo tranquil allí, on no hi ha sensació de festa.

A cals Barberà, els veïns de l’esquerra, s’hi sent soroll de celebració. Segurament han convidat a dinar filles i néts. A cals Donés, els veïns de la dreta, no s’hi sent res. La senyora Maria ja fa temps que no camina pel camí de Duran i el senyor Ramon és en una residència. Els testos només tenen terra i alguna planta que s’ha eixugat.

La senyora Sofia té tres files de mantes velles penjades als estenedors de la terrassa per tal de protegir els seus geranis del fred de l’hivern. Una barrera que he de franquejar sempre per sortir a fumar. Per sort, he apagat ja la cigarreta quan veig que una mà s’obre pas en mig d’aquell parapet. És la senyora Sofia, que puja a estendre estovalles. A ella no li fa el pes que fumi.

Porta bufanda i jaqueta. Com jo.

-Què hi fas aquí?

-Prenc la boira.

-Que n’ets de ruc. Va, ajuda’m a penjar la roba.

Posem pinces, una rere l’altra, mentre traiem vapor d’aigua per la boca.

Llavors una altra mà es fa pas en mig d’aquell bosquet de mantes protectores de la terrassa. És el petit faraó Nil, que ha pujat fent botar la piloteta de ping-pong. Segurament ens buscava perquè a ell li agrada reunir la família, com fan els gossos d’atura. Com hauria fet el senyor Gris. Ell és molt casolà i diria que la granja dels cavalls és el seu lloc preferit al món.

-Què hi feu aquí –ens diu.

-Prenem la boira –li contesta la seva àvia.

Es queda pensatiu i no se li acut altra cosa que preguntar:

-Padrina, quan et moris, em regalaràs la casa?

Ella riu. Després rumia.

-Si em vens a cuidar quan no em pugui cuidar...

-Val, però em faràs espagueti?

-Home, t’he dit que m’hauràs de cuidar tu a mi. No al revés.

Baixem tots tres per les escales cap a la calefacció i el Nadal que hi ha allà a baix. El petit faraó no para de botar la pilota. Toc-toc-toc-toc...

A la segona planta, un focus il·lumina tres figuretes del Nen Jesús al dormitori dels meus pares.

A la primera planta encara hi ha tertúlia a la taula, restes abstractes en els plats de la cuina i un endoll que il·lumina un arbre i una tablet. M’assec per participar en la xerrada, mentre busco el cul d’un soldat que no estigui derrotat del tot. Hi ha escalfor i és Nadal a mitja tarda a la granja dels cavalls. Ja falta menys per l’estiu.