turoparc

Quan era menut, les tardes del diumenge feien olor de patates fregides a tota la planta baixa de la granja dels cavalls. Recordo que la mare les tallava rodones i finetes, com si fossin de xurrero, Les feia en una cuina econòmica de llenya que el vent (o el drapaire) s’endugué pocs anys després.

El dimecres era dia de mercat. La meva germana i jo no mostràvem gaire entusiasme per aquelles parades plenes de verdures que la mare anava posant al cistell. Més aviat teníem feina a ensumar l’aire fins que ens arribava aquella olor de fregit que ens era tan familiar. Abans de tombar la cantonada de la plaça Bertrand, sabíem que hi tornaria a ser aquella furgoneta ambulant i tronada del senyor Pinto.

El propietari era un home baixet i ros que anava omplint cucurutxos amb unes patates rosses que la seva dona no parava de fregir a la seva esquena. La petita senyora Hayden i jo corríem per la plaça, fins enganxar els nassos al vidre d’aquell mostrador de joguina que protegia el fruit del nostre desig. Però, per molt que li demanéssim, la mare mai no ens comprava un d’aquells cons de paper econòmic amb taques d’oli i farcit de patates. Ens feia passar cap a casa, de pressa, darrere la seva faldilla verda i el seu cistell ple de mongetes i cols.

Potser, per compensar-nos, els diumenges a la tarda ella es posava a fer de senyora Pinto i omplia la planta baixa de la casa amb olor de fregit. És clar que les seves patates no arribaven a ser ni tan rosses, ni tan cruixents, ni tan salades com les que despatxaven en aquell vehicle que anava de mercat en mercat i de fira en fira. Però, ens agradava tastar les primeres que sortien de la paella, després de bufar-les una estona, entre els dits, per no cremar-nos la llengua.

El pare no era mai a casa, diumenge a la tarda. Es passava la setmana assegut en la seva cadira de funcionari, al segon pis d’un edifici de maons marronosos, vora el canal. Suposo que tenia necessitat de sortir el seu únic dia festiu (mai no li he preguntat per què marxava). Només sé que, després de dinar, es posava presumit i anava al cinema Principal, per veure una sessió doble, o al bar l’Amistat per mirar com jugaven a la botifarra els amics del seu pare, que ja feia molts anys que era mort, des que ell era petit.

Així que la senyora Sofia, la petita senyora Hayden y jo ens quedàvem sols a casa, en aquelles tardes de diumenge que es feien llargues, com si també fossin de sessió doble. Quan la mare tenia la paella plena de xips gairebé a punt, ens deia que ja podíem córrer a buscar el Cine Exin a l’habitació. I nosaltres corríem entre riallades.

El carregàvem fins a la cuina, molt concentrats perquè no ens caigués a terra. Jo duia l’aparell i la petita senyora Hayden portava els cartutxos amb les pel·lícules. Només en teníem dues i eren del mateix personatge: el gat Fèlix. Però no ens feia res de tornar-les a mirar projectades en aquell llençol vell que la mare tensava entre dues cadires de fusta, mentre menjàvem unes patates massa gruixudes, olioses i toves, que pretenien ser com aquelles de la furgoneta que no tornaríem a veure fins el dimecres següent. Ella havia fet el que havia pogut.

Entre mos i mos, que no cruixia, Fèlix el gat corria en blanc i negre, llençol amunt, llençol avall. I nosaltres rèiem, com cada vegada que el tornàvem a veure projectat.

Després, s’acabava la sessió de Cine Exín i la mare ens portava al menjador, per encendre la tele i mirar qualsevol pel·lícula antiga que a ella li portés records de quan era soltera i anava al cinema per veure una sessió doble amb les amigues. La petita senyora Hayden sempre acabava adormida amb el cap damunt les seves cames, però jo les mirava amb interès infantil.

Recordo que una vegada em va dir:

-Aquest és Louis Jourdan, l’actor més guapo que he vist mai en una pantalla.

Ho va dir sense mirar-me. El mirava a ell, en aquella pel·lícula que era Gigi (si no ho recordo malament). Però aquella frase em va quedar gravada a la memòria per sempre.

Sovint, jo també em quedava adormit al sofà, fins que em despertava una clau a la porta d’entrada. Era el pare, que tornava a casa.

D’això ja en fa quaranta anys.

L’altra nit, vaig llegir que Louis Jourdan va morir aquest catorze de febrer (el dia dels enamorats) a Beverly Hills (Califòrnia), molt lluny de la seva Marsella natal. Tenia noranta tres anys. Ho vaig veure al Facebook d’una escriptora a la que segueixo. Ella explicava que ningú se’n devia recordar a hores d’ara d’aquell actor amb poques pel·lícules i escàs glamour, però que n’havia estat enamorada de joveneta. Com la mare.

Em van agafar ganes de trucar a la senyora Sofia per  dir-li que Louis Jourdan havia mort, l’actor més guapo que ella havia vist mai en una pantalla. Però ja devia dormir a aquelles hores a la terra de la boira, a milers de kilòmetres de Beverly Hills. I no ho vaig fer.

Llavors em va venir a la memòria l’olor de les seves patates fregides, de les del senyor i la senyora Pinto, les imatges del gat Fèlix als llençols, de la meva germana dormint al sofà... El record de totes aquelles tardes de diumenge en què el meu pare marxava per la porta de la granja dels cavalls i entrava Louis Jourdan per la finestra del televisor.

Vaig mirar per la finestra d'ara, la del menjador que dóna a la Sagrada Família. Encara hi havia llums enceses en moltes finestres, on passaven petites històries insignificants. Com les meves.

Arribo sol, de nit, a la granja dels cavalls, amb la maleta negra, la jaqueta amb caputxa i les botes noves que em va regalar el xicotet Picasso. Cinc minuts abans, he enterrat el cigarret en un racó de neu.

Quan poso la clau al pany, hi ha llum al final del passadís (és la mare a la cuina). A tocar de la porta d’entrada, veig pampallugues al menjador (és el pare mirant la tele). M’espolso la fredor al petit rebedor, amb aquell arbre que sempre és el primer de saludar-me. Després entro en la calidesa quotidiana de cada tres setmanes i em sento una altra vegada a casa.

Ja no tinc aquella por irracional dels darrers dos mesos que em tenia ancorat en un mar quiet, sense capacitat d’anar ni endavant ni enrere. La por és una mala companya de viatge i no se’n va ni que la treguis d’amiga del Facebook. Només marxa si aixeques la persiana un bon dia i et mires al mirall. La teva pròpia mirada retornada és l’únic antídot.

La mare em demana si li aniré a pintar el pati abans de Sant Josep. Calculem tones de pintura i pensem si s’hauran de canviar les barres de ferro que sostenen el canyís protector que la neu ha enfonsat, mentre el pare ha acudit a la reunió del G-2 que haurà de prendre grans decisions casolanes. Malgrat que porti espardenyes de quadrets, ell és el soci capitalista i això li atorga veu i vot.

Passar uns dies allí, amb ells, sense que sigui cap de setmana, em fa veure que hi podria tornar a viure, sense que fos cap de setmana.  Passejo pels camins envoltats de neu i veig arbres nus i arbres amb fulles. En un petit pantà, un ànec neda sense por (deu haver aixecat la persiana de bon matí i es deu haver mirat als ulls). En una plantació de pomeres negres, s’escolten les tisores hidràuliques d’esporgar. Un cadell de gos em ve a saludar aixecant les potetes davanteres.  Amb el meu jersei de coll alt i les dues jaquetes, prenc el sol de principis de febrer, respiro a fons i em faig una selfie amb uns tendals elèctrics de fons, darrere el meu cap que veig a la càmera fotogràfica i que ja no té por.

Quan torno, dimecres, en el tren de la tarda a la metròpoli, veig camps nevats a banda i banda de les finestres, sota els molins de vent de La Segarra. La neu només perdura en les espones que donen al nord i a ponent. Això anima a pensar el raconet científic que encara queda en el meu cervell. En una estació, un gos lliure ens borda, però sense maldat. Segurament tampoc té la por d’amiga al Facebook.

Miro el rellotge. D’aquí a dues hores tornaré a la meva segona casa, sol, de nit, amb la maleta negra, la jaqueta amb caputxa i les botes noves que em va regalar el xicotet Picasso. Cinc minuts abans, hauré enterrat el cigarret en un racó d’una paperera plena de records efímers.