Cases
viernes, 13 de febrero de 2015 by el paseante
Arribo sol, de nit, a la granja dels cavalls,
amb la maleta negra, la jaqueta amb caputxa i les botes noves que em va regalar
el xicotet Picasso. Cinc minuts abans, he enterrat el cigarret en un racó de
neu.
Quan poso la clau al pany, hi ha llum al final
del passadís (és la mare a la cuina). A tocar de la porta d’entrada, veig
pampallugues al menjador (és el pare mirant la tele). M’espolso la fredor al
petit rebedor, amb aquell arbre que sempre és el primer de saludar-me. Després
entro en la calidesa quotidiana de cada tres setmanes i em sento una altra
vegada a casa.
Ja no tinc aquella por irracional dels darrers
dos mesos que em tenia ancorat en un mar quiet, sense capacitat d’anar ni
endavant ni enrere. La por és una mala companya de viatge i no se’n va ni que
la treguis d’amiga del Facebook. Només marxa si aixeques la persiana un bon dia
i et mires al mirall. La teva pròpia mirada retornada és l’únic antídot.
La mare em demana si li aniré a pintar el pati
abans de Sant Josep. Calculem tones de pintura i pensem si s’hauran de canviar
les barres de ferro que sostenen el canyís protector que la neu ha enfonsat,
mentre el pare ha acudit a la reunió del G-2 que haurà de prendre grans
decisions casolanes. Malgrat que porti espardenyes de quadrets, ell és el soci capitalista
i això li atorga veu i vot.
Passar uns dies allí, amb ells, sense que
sigui cap de setmana, em fa veure que hi podria tornar a viure, sense que fos
cap de setmana. Passejo pels camins
envoltats de neu i veig arbres nus i arbres amb fulles. En un petit pantà, un
ànec neda sense por (deu haver aixecat la persiana de bon matí i es deu haver
mirat als ulls). En una plantació de pomeres negres, s’escolten les tisores hidràuliques
d’esporgar. Un cadell de gos em ve a saludar aixecant les potetes davanteres. Amb el meu jersei de coll alt i les dues
jaquetes, prenc el sol de principis de febrer, respiro a fons i em faig una
selfie amb uns tendals elèctrics de fons, darrere el meu cap que veig a la
càmera fotogràfica i que ja no té por.
Quan torno, dimecres, en el tren de la tarda a
la metròpoli, veig camps nevats a banda i banda de les finestres, sota els
molins de vent de La Segarra. La neu només perdura en les espones que donen al
nord i a ponent. Això anima a pensar el raconet científic que encara queda en
el meu cervell. En una estació, un gos lliure ens borda, però sense maldat.
Segurament tampoc té la por d’amiga al Facebook.
Miro el rellotge. D’aquí a dues hores tornaré
a la meva segona casa, sol, de nit, amb la maleta negra, la jaqueta amb caputxa
i les botes noves que em va regalar el xicotet Picasso. Cinc minuts abans, hauré
enterrat el cigarret en un racó d’una paperera plena de records efímers.
Potser els convidaré a que m’ajudin a pintar el pati de la mare, abans de Sant Josep. I mai no sabran que vaig tenir por durant dos mesos. Les tristeses només cal explicar-les als que no són la teva gent.
PD: Aquest post és per a Pancho, que va tornar a casa sense collar. Pobret.
La por mai l'has de tenir d'amiga al Facebook.
Va be tornar als llocs càlids que et fan sentir "a casa" també ajuden a fer fora la por, apart de les mirades retornades des d'un mirall després de deixar que hi entri la llum.
Me n'alegro que hagis fet fora la por...
Petonets Pasrante
Vols dir? No menystinguis la capacitat de la teva gent per endevinar-te la por. De vegades un gest o una mirada que defuig la fan prou evident encara que no t' ho diguin. Per què et penses, sinó, que t'han encomanat que facis de Miquel Àngel al pati de casa? O per què et penses que en arribar t'espera un arbre o una l'ampada encesa? Hi ha maneres molt subtils de dir-te: ei, som aquí.
La por paralitza i no deixa avançar. Aquest és un fet plausible que em repeteixo continuament. Ahir mateix les vaig dir en veu alta aquestes paraules.
Potser m'estenc massa avui, però valoro molt l'exercici de sinceritat d'aquest post i m'alegro que et sentis a gust a les teves dues cases.
Una altra cosa, avui has fet servir paraules precioses: pampallugues, resquitx i espona.
Gràcies per recuperar-les.
En la primavera hay que arreglar el exterior de la casa siempre hay alguna cosa que hacer así como en el otoño prepararla para pasar el invierno, pues no dejes de pintar y darle una buena ayuda a tu madre.
Los momentos de la entrada al hogar siempre suelen ser emocionantes.
Un abrazo.
Benvingut a casa, Paseante, ja parlarem... jeje.
No tinguis por...(a cau d'orella)
Corro al mirall a veure si faig fora la por o bé me'n agafa més...
Jo de tu no m'amoinaría, dos llars amb caliu t'esperen i quan ets fora, vas prou ben calçat!
Lluna, gràcies per alegra-te'n. Ahir també vaig treure la por de Tweeter. Vaig fent de mica en mica :-) Un petonet.
País Secret, la meva mare m'ha dit aquesta setmana que esperarem per pintar el pati. Diu que encara hi ha massa humitat. Potser ha vist que ja no tinc por. Gràcies pel teu comentari amb tanta complicitat.
PD: Aquestes paraules formen part del meu vocabulari. No les he recuperat pas :-)
Mari-Pi-R, seguiré tus consejos. Aquí el clima es menos extremo que en tu país, pero siempre hay daños en los exteriores de las casas. Un abrazo.
Emily, quan no tinguis una madalena a la boca, ho farem :-) Mira que t'agraden els dolços...
Lisara, sé que no n'he de tenir perquè la por només és un producte de la nostra ment (t'ho dic a cau d'orella).
Parèntesi, i tinc una jaqueta amb caputxa. No sé de què em queixo :-)
Quan vaig entrar a llegir-te l'altre dia, no es van carregar cap dels vídeos. Els tinc pendents. Avui s'han carregat però et torno a llegir amb She wolf.
Em quedo amb el tercer paràgraf. M'alegro que tinguis la por a ratlla. :)