La jaqueta



Feia temps que no anava per la vida amb el petit Hayden; tots dos sols. Quan era petit de veritat sempre em deia que sí quan li proposava sortir a caminar per la terra de la boira. Anàvem a l’estany dels cocodrils inventats que es menjaven el batlle perquè havia sigut malvat. O a plegar caragols amb les caputxes posades perquè plovia. O a cercar nius d’ocells que ja havien emigrat en aquelles pomeres despullades de tardor.

Quan el petit Hayden era petit de veritat me’l sentia una miqueta meu. Fins que es va fer gran.

Feia quatre o cinc anys que no sortíem a passejar tots dos sols. Ahir hi havia una sobretaula complicada en un dinar prenadalenc a casa seva: el sergent Hayden havia tingut un còlic (d’aquells que veus les estrelles) feia poques hores i amb prou feines es va asseure a taula per acompanyar-nos, el petit faraó Nil estava esgotat d’haver salvat el seu pare d’una mort segura (això creia ell) al lavabo d’un poliesportiu, la senyora Hayden se sentia cansada després de preparar a corre-cuita un fricandó només tornar del servei d’urgències, i a la dona dels mars del sud li tornava a fer la guitza el genoll tossut. D’eixerits, només quedàvem el petit Hayden i jo.

Malgrat tot, vam allargar la xerrameca fins que es va fer fosc. La meva germana encara volia baixar al centre de la ciutat per comprar-li una jaqueta d’esquí al petit Hayden. Llavors vaig recuperar la meva ànima de tiet i em vaig oferir per anar-hi jo. El nebot va dir que sí com quan era petit de veritat.

Abans em seguia com un follet de bosc amb les passes curtes i els genolls pelats de caure pels sembrats. Ahir anava al meu costat i jo havia de caminar de puntetes per no semblar més baix que ell. S’ha fet un homenet.

Vam anar en metro al barri Gòtic i ens vam deixar engolir per aquells carrers estrets i humits carregats de llums de Nadal i de botiguetes obertes en diumenge mentre m’explicava les coses que interessen a un adolescent de catorze anys: els malabarismes que fa amb l’scooter i que penja a Youtube (“mira, tio, això és un triple salt amb mans”, “mira, tio, això és un doble salt sense mans”, “mira, tio, això...”), la noia de la classe que el convida a l’Starbucks i pot demanar el que vulgui perquè els seus pares són rics (“tu ets ric, tio?”, “no, sóc pobre”, “però quants diners tens al banc?”...), aquell amic que va fer a la terra de la boira l’estiu passat i que ja no li envia whatsapps (“i mira que érem col·legues...”), el dia que “uns canis” li van voler prendre el mòbil en un carrer fosc on no hi havia ningú (“no ho expliquis als pares, tio, perquè no em deixaran anar més a l’skate-parc a segons quines hores”)...

Ell no recordava que teníem l’objectiu de trobar una jaqueta perquè xerrava i xerrava mentre es recolzava contra el meu cos per emfatitzar tot allò que deia. De tant en tant l’empenyia a l’interior d’una botiga i començava el viacrucis de la vanitat adolescent. El petit Hayden triava una peça després d’haver-ne analitzat cinquanta. Després apujava i abaixava coll i cremallera, es posava de perfil movent les espatlles endavant i endarrere, estirava la roba amb les mans a les butxaques... I el seu bon gust mai no baixava dels dos-cents euros, quan tenia un pressupost de setanta-cinc.

Jo me’l mirava, carregat amb una pila de jaquetes que li aguantava perquè se les anés emprovant, i li recordava que no les podia pagar. Reflectits al mirall, teníem el cos d’una alçada i un pes similars. Però no semblàvem pare i fill, ni tan sols tiet i nebot, perquè les seves faccions estan fetes per un artesà i a mi em va tallar un manobre.

S’acostava l’hora en què els comerços tanquen i les carrosses es converteixen en carabasses. No podíem tornar a casa sense la jaqueta i el petit Hayden, que és un noi entenimentat, va dir:

-Haurem d’anar al Decathlon, com sempre...

-O pots trucar la teva amiga dels pares rics.

-Tio...

A la segona planta, hi havia tres models que s’ajustaven al pressupost. Em va carregar amb ells i ens vam dirigir a un mirall estret i llarg al final del passadís davant del qual va començar a apujar i abaixar colls i cremalleres... Malgrat el seu bon gust, es va conformar amb allò que podia pagar i va triar el que m’agradava menys (“però l’has de portar, tu”, li vaig dir quan va dubtar si agafar el que preferia jo).

Al carrer estàvem contents perquè havíem aconseguit fer l’encàrrec de la senyora Hayden, com si fóssim dues persones grans i responsables que ja podien anar soles per la vida.

Abans de buscar la boca de metro, va voler entrar un moment en una botiga del carrer Santa Anna. Era d’animals. Al fons de l’establiment hi havia un seguit de tancats amb cadells de gos. Em va donar la bossa de la compra i va anar cap a la gàbia d’un chihuahua per posar la mà al vidre. L’animal es va acostar i va aixecar la poteta fins on tenia els dits el xiquet. Va estar una estona allí, a la gatzoneta, com si s’hagués aturat el món. La seva mirada tornava a ser la d’aquell petit Hayden que m’acompanyava a l’estany dels cocodrils inventats que es menjaven el batlle perquè havia sigut malvat. O a plegar caragols amb les caputxes posades perquè plovia. O a cercar nius d’ocells que ja havien emigrat en aquelles pomeres despullades de tardor.

A fora, s’acostava Nadal. Un altre Nadal.

Carrer Major



El sergent Hayden aparca malament el monovolum damunt de la vorera de l’avinguda Blondel. Va en màniga curta i sembla acalorat, mentre me’l miro amb el coll del meu forro polar aixecat fins a la barbeta. Per a mi encara fa fresca, però ell ja nota l’estiu en aquelles ribes plenes de sol d’un riu Segre per on neden tot d’ànecs desocupats.

La senyora Hayden es queda vigilant el vehicle, mentre el seu marit, el tenista i jo creuem un passatge estret i curt fins arribar al carrer Major de Lleida. Portem una mica de pressa i pugem decidits les escales d’un edifici antic i ombrívol, però amb l’olor de la pastisseria que hi ha als baixos que el fan familiar perquè aquella flaire dolça em transporta a la infantesa.

A la segona planta, el tenista passa la clau per un pany menut i fràgil, i entrem en un pis ampli i buit. Els meus pares l’han anat buidant les darreres setmanes i ja només queda una cadira al menjador amb una gramola asseguda a sobre. Les parets són nues i les rajoles dibuixen fa dècades les mateixes sanefes.

L’aixeta del quarto de bany ja no degota com la darrera que vaig entrar allí, i al dormitori de convidats no hi ha el llit on havia dormit moltes vegades. Tampoc queda l’armari ple de capces amb records de la tieta.

Ens preparem per carregar la cadira i la gramola, i baixar-les al cotxe mal aparcat (portem pressa). Però abans vull obrir els porticons del balcó. Miro avall, al carrer Major de Lleida que és la meva cinquena avinguda o el meu bulevard Saint Germain. El meu carrer preferit de tot el món.

El pis és alt i la gent es veu petita allà a baix, mentre passeja entre les banderoles medievals de la ciutat.

Veig una noieta prima i guapa com la Sofia Loren que camina amb una bicicleta agafada al costat. Ha pedalat des de la torre del Patriot, als afores de la ciutat, per trobar-se amb un noi guapo i d’ulls grisos que juga a tenis i que ha arribat a la ciutat en el tren de les quatre (el cerverí) des de la granja dels cavalls. Després s’asseuen a la terrassa del bar Cantàbric abans d’entrar al cinema Principal per veure Esplendor en la hierba, el 1961. Fa temps que festegen, des que es van conèixer en un ball de fanalets a la plaça de Sant Joan. Però aquesta plaça no es veu des del balcó. Queda més amunt.

Després veig un parell de marrecs que s’avancen corrent als pares per arribar a la botiga de joguines El baratillo, amb la façana plena de globus. Ella és rosseta, amb les galtes rodones i els ulls blaus. Ell és un petit passejant que gira un ull –pobret- i té les orelles sortides. Els dos germans es posen a tocar els pianets que hi ha a l’entrada d’aquell establiment i ja no hi ha manera de treure’ls d’allí fins que els pares es posen seriosos. Per a ells, anar al carrer Major un diumenge a la tarda és com anar a l’altra punta del món.

Les darreres persones que observo des del balcó són un avi amb bastó que camina mig geperut després d’haver-se passat tota una vida fent de pagès. El segueix la seva filla soltera amb la gossa Caterina, que marxa mansa darrere les seves passes lentes, tota tacada de marró i blanc. S’han venut la torre del Patriot i ara van per voreres enrajolades quan abans ho feien per camins de terra.

L’home vell s’atura en un quiosc per veure els diaris que parlen de la mort de Franco i se’n recorda de quan va fugir en un carro amb les sis filles mentre esclataven les bombes en la llunyania.

Els veig tots plegats allà a baix, tot i que aquestes imatges són de fa temps.

Em criden per marxar del pis. Però sé que mai més tornaré a veure el carrer des d’aquella altura i em deixo despentinar pel vent que fa ballar les banderes que ha posat l’ajuntament per fer-nos entendre que som una ciutat antiga i viscuda. Una ciutat per on han transitat generacions que ja no hi són i per on en transitaran altres que vindran.

Deixo els porticons oberts del pis buit. Al costat de la cadira amb la gramola hi ha una capsa amb discs de pedra. L’obro un moment, abans de marxar. En el primer hi ha un paperet manuscrit, enganxat a la solapa. Diu: “25-12-2006. Nadal. Poso la gramola i l’escolto amb la meitat d’intensitat d’abans. Potser he perdut oïda o potser s’ha espatllat l’aparell”.

Llavors m’imagino la tieta tots aquests anys que va viure en aquell pis del carrer Major, en aquella solitud volguda. I em puc imaginar totes les hores buides que hi va passar, totes les notes que hi va deixar perquè no tenia ningú amb qui parlar, cada dia llarg... Totes les passejades amb l’avi i la Caterina. Després sola, pujant les escales del mercat amb el cabell recollit o baixant fins al riu, despentinada. Recordo la rialla que ens regalava quan obria la porta, de petits, i li explicàvem que veníem de tocar el piano a El baratillo. Ens feia el berenar, mentre recordava amb la noieta prima i guapa com la Sofia Loren (la seva germana) i amb el noi guapo i d’ulls grisos que jugava a tenis (el seu cunyat) coses d’abans.

Ara el pis està despullat i es prepara per aixoplugar noves vides. El contemplo per darrera vegada i el tanco de cop, com qui tanca una vida.

M’esperen a baix, amb el motor engegat d’un monovolum a l’avinguda Blondel. El sergent Hayden encara està acalorat, mentre me’l miro amb el coll del meu forro polar aixecat fins a la barbeta.

Transitem per una autovia, on les flors han esclatat en una hemorràgia de colors de primavera, cap a la granja dels cavalls. La senyora Sofia ens prepara el dinar, mentre la dona dels mars del sud la fa riure i el gos ventilador emprenya perquè sent l’olor del menjar. Hi arribarem en vint minuts i no ens caldrà escriure notetes perquè ens les direm en persona, per fer-nos companyia en els nostres carrers majors.




Fotografia de El baratillo (treta d'internet) on era feliç de petit amb la petita senyora Hayden, mentre ens vigilava la tieta Ramona des del seu balcó.

Fotografies de la Marta


L’home tranquil condueix. La Pocoyo mira el GPS al seu costat. Nosaltres observem el paisatge als seients del darrere. Primer només hi ha l’autopista, però després ens desviem per camps de vinyes i muntanyes prou manses per remuntar-les i baixar-les sense que ens calgui jugar amb les marxes curtes del vehicle. Fins que arribem a destí.

El poble és menut. Hi ha un mas senyorial i una vintena de cases noves edificades al seu voltant. Una és de la persona que ens ha convidat a dinar: la Marta.

Ella és com el dia que fa avui, lluminosa. Feia temps que ens proposava d’anar a visitar el seu refugi amagat, aquella caseta de la qual ens parlava sempre i que era en un lloc sense semàfors ni rellotges ni cridòries. El cau de la rateta.

Per això somriu quan ens veu baixar del cotxe disfressats de neo-rurals. També hauria somrigut si hagués vist una colla de marcians sortint d’una nau extraterrestre o una comitiva del PP a la recerca del vot perdut. Ella sempre té els llavis convexos.

Avui no és la Marta que coneixem de Barcelona. Avui fa de paisana, de pagesa, de rural... i li agrada ensenyar-nos els racons d’aquest món seu on només viu de tant en tant. Caminem per la riba d’un bosc, ens assenyala un poble abandonat en la llunyania d’una serra, ens parla d’un mas on la propietària fa massatges relaxants, ens explica històries dels seus veïns ocasionals...

Casa seva és bonica. Dues plantes, mobles càlids, racons agradables. Quan ens l’ensenya, ja hi som tots perquè han arribat –per fi- el jardiner fidel i la falsa boirenca.

La Marta i la pintora es queden al pis de dalt, preparant la taula i el menjar que requereix fogons i neteja. Són les tietes perquè els agrada parlar i manar i que tot surti bé i que la gent sigui feliç.

La resta anem al jardí a fer foc a la barbacoa. Ens ho passem bé jugant a fer brasa, a no cremar-nos, a rostir els calçots i la carn, a treure’ns els jerseis perquè fa calor, a obrir cerveses per refrescar-nos... Som la canalla i, sovint, les tietes surten al balcó per vigilar-nos:

-Nens, feu bondat.

Al jardí, també juguem a fer-nos fotografies que no ens podem enviar perquè no hi ha cobertura del 4G o del 5G o de què sé jo... en aquest racó perdut del Penedès. Però les fem igualment, com si visquéssim en aquella època en què calia esperar uns dies per revelar un carret de vint-i-quatre imatges.

Després dinem i fem tertúlia al segon pis, mentre les gates de la Marta corren pel menjador d’aquella segona casa seva on elles també són neo-rurals (acostumades com estan al seu piset de Barcelona sense escales per pujar i baixar, ni tanta gent de qui fugir).

Tot és agradable. Un d'aquells moments que no vols que s'escampin en el temps fins a convertir-se en records. Que encara els vols viure.

Fins que es fa fosc i la tieta pintora té ganes de tornar a la metròpoli. Se sent un tro llunyà i ens sembla estrany perquè el cel és seré.

L’home tranquil condueix. La Pocoyo mira el GPS al seu costat. Nosaltres observem la lluna asseguts al darrere, damunt de vinyes i muntanyes prou manses per remuntar-les i baixar-les sense que ens calgui jugar amb les marxes curtes. Fins que arribem a Barcelona.

A la Diagonal, tenim cobertura i ens comencem a enviar les fotografies que ens faran recordar aquest dia bonic. Sortim l’home tranquil, la Pocoyo, el jardiner fidel, la falsa boirenca, la dona dels mars del sud i jo mateix. Llavors ens adonem que no hi ha cap imatge amb la tieta Marta ni amb la tieta pintora perquè es van quedar al pis de dalt, lluny de la canalla.

Tots li devem una foto a la Marta des que ens va convidar al seu refugi amagat: el cau de la rateta.

Jo li hauria fet a la terrassa del bar on ens va rebre per fer un aperitiu.  Estava preciosa amb el sol que li envermellia les galtes asseguda en aquella cadira.

La dona dels mars del sud li hauria fet (potser) sota aquell arbre catalogat, al costat d’una tanca amb dos ruquets, mentre la Marta ens explicava la història d’aquells animals.

El jardiner fidel li hauria fet (potser) amb la seva càmera construïda amb una capsa de sabates (una cosa estranyíssima)  mentre ella treia i desava coses de la nevera.

La falsa boirenca li hauria fet (potser) quan la Marta va treure el joc del Trivial per allargar la festa.

L’home tranquil li hauria fet (potser) quan l’amfitriona es va asseure al seu costat en una ombra de la plaça del mini-poble.

La pintora li hauria fet (potser) davant la façana de la casa per fer-ne després una litografia, com les que fa ella.

La Pocoyo hauria fet una fotografia de grup, tots asseguts a taula dient Lluissss (perquè a ella li agrada agrupar).

No vam dir Lluisss, ni vam mirar a cap càmera en aquell menjador animat on vam menjar de primera, tots socarrimats. Fa temps que ens anem trobant i retrobant tots nosaltres. Que ens fem companyia de tant en tant. Que ens anem fent grans acompanyats. Que som amics.

Primer paseo del año


Cuando vivía solo, el primer paseo del año era invariablemente al Turó Parc. Esperaba a que el señor Gris se durmiera, con su guirnalda naranja colgada del cuello, y corría al parque cerrado en Nochevieja. Caminaba alrededor de las vallas del recinto y acariciaba cada hoja de planta que asomaba a la acera exigiendo un buen año para cada uno de los seres vivos que se habían ocupado últimamente de mí. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja.  Era una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les daba suerte?

Este 2016, la mujer de los mares del sur me dijo que me dejara de tonterías y me propuso un primer paseo del año alternativo, sin desvelarme el destino. Me pidió que me pusiera la chaqueta nueva y que cogiera la bufanda gris porque me he hecho mayor y no está dispuesta a aguantar a un tipo tosiendo todo el día en casa.

Seguimos la avenida Diagonal en dirección al sur. Era domingo, pero muchas tiendas estaban abiertas y nos cruzamos con compradores compulsivos que serían felices viviendo eternamente en Navidades. Luego nos desviamos por las calles estrechas de Sant Gervasi, donde ya no compraba nadie. Las recordaba de cuando deambulaba por ellas buscando historias por escribir: Avenir, Marià Cubí, Laforja… Era curioso que ella me guiara por el que había sido mi hábitat no hacía tanto tiempo.

Pasamos de largo el mercado Galvany y subimos por la calle Santaló, hasta que la mujer de los mares del sur me hizo detener frente a una librería nueva que parecía antigua: Casa Usher Llibreters. Me pareció un lugar muy extraño para vender libros. Por allí apenas transitan los nativos del barrio.

-Son unos amigos de una amiga –me dijo ella, como única explicación.

Tras los cristales, vimos a tres dependientes jóvenes (que seguramente eran los dueños) sentados tras una mesa. Y a ningún cliente. Nunca me ha gustado entrar en un establecimiento en el que todas las miradas se posan sobre ti, a falta de otro objetivo. Pero la mujer de los mares del sur ya había abierto la puerta y tiraba de mi bufanda para que la siguiera.

Por suerte, esa librería era una antigua vivienda familiar y las secciones literarias ocupaban distintas habitaciones que quedaban ocultas a ojos de los responsables del negocio. La mujer de los mares del sur sacó sus gafas del bolso y comenzó a ojear lomos de volúmenes, con paciencia, como si tuviéramos todo el 2016 para estar allí. Yo apenas leo nada más que prensa deportiva cada día. Así que cogí unos cuentos de Truman Capote al azar y, simulando interés por el texto, comencé a pasar hojas exigiendo un buen año para cada uno de los seres vivos que se han ocupado últimamente de mí. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja. Es una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les doy suerte?

Dejé el tomo en su lugar y, como ella seguía buscando libros con parsimonia, decidí recorrer el largo pasillo que cruzaba la librería. Al final, había un patio exterior que apenas intuía tras el cristal de la puerta. Un cartel indicaba que podías tomarte un café por un euro veinte o una copa de vino por dos euros allí.

Agucé un poco la vista hacia esa penumbra del patio y pude intuir en ella la figura de un inventor que estaba sentado en un banco del jardín, la de un detective fumando sobre un piano de cola, la de un pelícano extraviado en una isla, la de una niña con un perro salchicha, la de una bailarina junto a un trapecista, la de una recolectora de hierbas medicinales, la de un dinosaurio asomándose a una ventana…

Parecían personajes esperando su turno para entrar en la librería y vivir en los estantes.

Entonces la mujer de los mares del sur tiró de nuevo de mi bufanda. Llevaba tres álbumes ilustrados en las manos y me pregunto qué miraba allí afuera, en la noche. Le respondí que nada.

Pagó su compra. Los tres libreros jóvenes eran amables y estaban predestinados a llevar una vida intensa, pero asumible.

En la calle, todavía no era muy tarde y el Turó Parc no estaba a más de tres calles de distancia. Así que tiré de la bufanda de la mujer de los mares del sur, no sin que ella protestara, mientras le hablaba de la posibilidad de escribir una historia con un inventor y un investigador, otra con un pelícano torpe, una tercera con una niña y su perro salchicha… Me escuchaba, atenta, con sus libros bajo el brazo.

Era el primer paseo del año y en casa nos esperaba un teckel con una guirnalda naranja en el cuello. Seguramente, estaba dormido.

PD: Ara fa tot just deu anys que vaig obrir aquest blog. És temps…

PD2: Gràcies per la música, Emily.