turoparc

La plaza de Mañé i Flaquer es un cuadrado diminuto que dibujan obedientes siete edificios de varias plantas y una casita con jardín. Está en la orilla del tranquilo barrio de Sant Gervasi más cercana a mi bullicioso barrio de Gràcia. Me gusta escaparme para sentarme un rato allí, en uno de esos bancos bajo las acacias, y detener el cronómetro de la vida mientras las nubes transitan apagando o iluminando las fachadas y la gente pasea perros que jamás ladran.

El miércoles pasado estaba en ese lugar, con el sol en la cara, haciendo visera con la mano en mi frente para mirar la pantalla del móvil y saber cuándo se bajaría Ilse del AVE, un año después de verla por última vez. Necesitaba un poco de paz antes de recibirla porque ella es como Gràcia y yo como Sant Gervasi. Esperaba su sms con las piernas estiradas, preguntándome quién viviría en esa única casa unifamiliar en ese entorno perfecto de la plaza recóndita.

Ilse no supo llegar a la plaza de Mañé i Flaquer el miércoles pasado, donde me hubiera gustado recibirla en aquel silencio. Así que tuve que levantarme del banco, subirme los pantalones que me vienen grandes (soy el increíble hombre menguante) y caminar hasta la parada de metro de Fontana. La vi entre cien personas que esperaban a alguien, en la otra acera de la calle. Nos separaban los taxis pintados de negro y amarillo, las familias con cochecitos de bebés, los encuestadores, los músicos de calle, los perros que ladraban... Pero estaba allí, con su sonrisa tímida de siempre, sus gafas de diseño nuevas y su ingenio irreductible. Cada año es mi preludio del verano.

Nos montamos juntos en el ómnibus 27, con su amigo moderno -más flaco que yo y con una gorra de revolucionario sudamericano- y mi amiga misteriosa -vestida de negro y con las uñas de los pies de rojo fuego-. El transporte público nos acercó a la montaña para contemplar el universo Mèliés en una exposición temporal del Caixaforum. Vimos, en casi silencio, linternas mágicas, fenakistoscopios, zootropos y el Voyage dans la lune. Dos madrileños y dos catalanes nos seguíamos unos tras otros como hormiguitas, mientras nos emocionamos con esa exposición dedicada a un francés.

En los días siguientes hubo tormentas de arena en la playa con Ilse, mientras ella hablaba con su madre por teléfono y una niña intentaba elevar una cometa junto al mar. Hubo una sesión de lencería kitch en el Primark. Me habló de su pena por Daniel Johnston y que no quería volver a verlo actuar en directo, por su decadencia. Existió una espera de media hora frente a la entrada principal del Liceu (hasta que ella acabó de hacerle la manicura a esa vieja amiga suya barcelonesa). Encontramos un banco en el Fòrum en el que el sol nos tostaba la cara a ella, a la mujer misteriosa y a mí, tras esa explanada en la que los músicos ensayaban sus conciertos en las carpas del Primavera Sound. Hablábamos entre nosotros, mientras un niño vestido de la familia Monster se subía con cuidado a un tobogán y otro más mortal bajaba de cara sin miedo.

Mi cronómetro estuvo detenido todo ese tiempo con Ilse (sólo se detiene cuando vives). Luego, ella se perdió entre esa marabunta de modernos que asistían a los conciertos y ya no pude verla por última vez, aunque giré mi cabeza en busca de su estela. Eso fue el último sábado con esa chica. Mi reloj volvió a correr. Deberá pasar un año para reencontrarla. Entonces, seguramente nos seguiremos queriendo, como desde hace tiempo.

El domingo regresé a la diminuta plaza de Mañé i Flaquer. A ese cuadrado que dibujan obedientes siete edificios de varias plantas y una casita con jardín, en la orilla del tranquilo barrio de Sant Gervasi más cercana a mi bullicioso barrio de Gràcia. Me senté en uno de esos bancos bajo las acacias y observé las nubes que transitaban apagando o iluminando fachadas. La gente paseaba perros que jamás ladran. En ese momento, Ilse se marchaba de Barcelona en el AVE de las seis de la tarde con destino a Madrid, en el otro extremo de la ciudad.

Me puse la mano en la frente, haciendo visera, mientras le escribía un sms de despedida. Ella es Gràcia y yo Sant Gervasi. Así que me adentré en el bullicio de mi barrio para sentirla todavía conmigo, pensando que esa mujer había inaugurado mi verano.

Per la finestra del tren de mitja tarda, que em retorna de la terra de la boira a la metròpoli, passa una vella pel.lícula de blats verds, de roselles vermelles, de conillets que fa poc que han nascut però que ja saben aixecar les orelles quan els trasbalsa aquell comboi estrany i sorollós per trencar el seu silenci pel que no calen uns pavellons auditius tan grans. En un estany menut, també s'atura una fila d'aneguets per un instant, darrere l'estel.la que la seva mare deixa a l'aigua, per mirar-nos encuriosits. Per ells tot és nou en aquesta primera primavera seva. Per nosaltres és una pel.lícula repetida a les finestres del tren de mitja tarda.

A Aguilar de Segarra pugen al tren vint-i-dos castorets de Sant Cugat, amb les galtes vermelles després d'un cap de setmana d'olimpíades en una casa rural (ho podria endevinar pel seu olor corporal, que a la seva edat encara no ofèn). Van cansats, però regalimen vida.

Com que em veig a venir que acabaré envoltat de canalla suada i sorollosa, escampo l'equipatge pels tres seients del meu compatiment. Però el vagó va ple de gent i un monitor amb rastes em demana amablement si puc deixar espai per a tres castorets del seu ramat.

La bossa blava de davant meu, amb el menjar de la senyora Sofia, va a parar entre els meus peus i s'asseu en el seu lloc un nen introspectiu. Més tard em dirà que es diu Joan mentre desviarà la mirada cap a la finestra (em recorda a mi quan tenia la seva edat i era vergonyós. Encara més que ara).

La motxilla negra del meu costat, amb els llibres i l'ordinador, va a parar al portaequipatges, mentre ocupa el seient una nena introspectiva d'ulls grans i clars, amb el nas pelat pel sol i les galtes enceses. Més tard em dirà que el seu nom és Alice, mentre desviarà el cap cap a la finestra, i em recordarà una Mònica de quan era petit.

Finalment, em poso a les cames la jaqueta que reposava al tercer seient. S'asseu allí una nena alta i grassoneta. Em mira fixament des d'un primer moment (no li interessa la finestra). Té els ulls bonics i el nas petit. Em diu que el seu nom és Elena quan li pregunto. Ella no és com els altres castorets, però se sent una més del grup i tots els seus companys li respecten les seves mancances quan li cau al terra el berenar que van repartint els monitors amb rastes pel vagó ple de petits innocents amb tot el futur per davant.

No en saben res de retallades, de desnonaments, de troikes comunitàries, de bancs, de cobdícies, de misèries humanes... Encara són ànimes blanques.

El tren va llaurant la via. El vagó és ple de nens que corren pel passadís, sorollosos i juganers, mentre treuen de polleguera els monitors i la resta de passatgers. Això no passa al meu compartiment. M'han tocat els castors seriosos (potser els més tímids) i els seus peus pengen tranquils als seients, sense tocar a terra. M'agrada que sigui així. Potser per això ens hem anat fent una miqueta amics el Joan, l'Alice, l'Elena i jo. Els explico que tinc un nebodet de la seva edat: el petit faraó Nil, de set anys (com ells), que juga a futbol a Barcelona. I ells em miren i no em miren, em parlen i no em parlen, mentre tenen ganes de tornar a casa. Veiem junts les muntanyes de Montserrat per la finestra del tren i les admirem amb els ulls molt oberts tots quatre, sense dir-nos res.

Dues estacions abans d'arribar a destí, els responsables del seu CAU avisen els nens que són a punt de baixar del tren i els demanen que agafin les seves motxilles pesades i que es preparin. Ajudo el Joan, l'Alice i l'Elena a passar els bracets minúsculs per les anses del seu equipatge, en aquell moment tan complicat, mentre em diuen gràcies i desfilen pel passadís del vagó, darrere els altres castorets, carregats amb tot allò a l'esquena, com si es disposessin a caure en paracaigudes d'un avió.

Però només baixen a l'andana. Penso que tenen tota una eternitat per davant, mentre els sento cantar: "Ja som aquí, ja hem arribat, els castorets de Sant Cugat. Ja som aquí, ja hem arribat, els castorets de Sant Cugat...". Ho repeteixen fins que el tren torna a arrancar i el seu so apaga les veus infantils definitivament. Els pobres castorets no saben que encara els queda un petit viatge en bus de Sabadell fins a Sant Cugat. Els veig desaparèixer en frames massa ràpids per la finestra i em sap greu que no els veuré mai més.

El vagó continua travessant el túnel sota Sabadell, sense olor d'olimpíades ni galtes vermelles. Segueix la seva marxa amb força, amb nervi, com si la vida fos al davant i no al darrere, on viuran per sempre els tres castorets tímids, de set anys, que van mirar amb mi per la finestra d'un comboi que creuava paisatges de primavera amb les montanyes de Montserrat de fons.

Passem Barberà del Vallès, Cerdanyola, les tres Montcades, Torre Baró... Ja queda poquet.

Arribo a l'estació de plaça Catalunya, trenta minuts després. Em poso les motxilles a l'esquena, sense que cap monitor del CAP m'avisi. Llavors recorro el passadís del vagó com si hagués de saltar d'un avió amb el meu paracaiguda. Em limito a prémer el botó perquè s'obri la porta del vagó, mentre canto: "Ja sóc aquí, ja he arribat, el castoret abandonat. Ja sóc aquí, ja he arribat, el castoret abandonat...". I baixo a l'andana. Vaig per un lloc envoltat de botigues, buscant la superfície. Encenc un cigarret quan les escales mecàniques em deixen anar als carrers de Barcelona. Potser els castorets tímids ja són a Sant Cugat.