turoparc

L'àtic és inconscientment deixat, però quan fem girar la clau al pany, la llum lluenta que ens ve a rebre ja és nostra. Les finestres també són prestades, però quan les obrim i l'aire fa ballar les cortines, la frescor que se'ns escola entre les cames i sota les aixelles ara ja té propietaris. Els dormitoris són aliens, fins que despleguem el contingut dels nostres petits equipatges damunt els llits i pensem en els somnis que tindrem allí.

La cuina no és nostra, però sabem fer-la anar perquè la flaireta del bacallà amb carxofes es quedi sota la campana extractora i no desperti enveges entre els veïns d'escala. Els Cavalls Forts que hi ha estesos a terra del menjador ens els ha deixat el petit Hayden, però ens apropiem de les seves històries, després de sopar, amb les cames creuades sota el cul, com dos nens petits. Rumiem tots dos damunt el parquet de color clar. Fins que ens cansem de pensar i sortim a la terrassa, que no és nostra, amb dos gots plens de rom (gentilesa del sergent). Juguem a buscar estels al cel la nit de Sant Llorenç, en silenci. En veiem dos, que només seran nostres. I els desitjos també.

Mirem la manera d'allargar l'ocupació del pis dels Hayden. Pretenem canviar la clau del pany i fer-nos segurs allí fins que s'acabin els Cavalls Forts, les provisions de bacallà, la llum de l'estiu, la pluja d'estels i el corrent d'aire que se'ns escola entre les cames i sota les aixelles. Hem trucat un manyà d'aquells de vint-i-quatre hores. A veure què hi pot fer.

Mentrestant, rebo un email a l'ordinador de la meva germana (tinc la contrassenya): "Tornem diumenge, m'has regat les plantes?".

Pocas veces voy al Turó Parc por la ruta norte. Cuando la utilizo, sé que pasaré por la Casa Vicenç de Gaudí, en la calle Carolines; después por la plaza Molina, con la administración de loterías donde consigo más reintegros del mundo (una vez cada tres meses). Finalmente, caminaré por la Via Augusta y me sentiré como la gente adinerada que vive allí, aunque me haya fallado la administración de loterías que he dejado atrás.

El punto de partida siempre es el estudio fotográfico de la calle de Santa Ágata, donde un pequeño west highland terrier me ladra invariablemente, marcando territorio, tras el cristal de su puerta con un nombre bordado en oro en el pasamanos con estética de los años sesenta: Oriol Maspons, fotógrafo.

Siempre pensé que era un estudio de fotografía de barrio, hasta que la mujer de los mares del sur me hizo ver una tarde de hace un par de años que Oriol Maspons era un artista reconocido. Me explicó que había trabajado en Francia para Paris Match, Elle y Boccacio; que fue miembro del movimiento de la Gauche divine y que frente a su objetivo desfilaron infinidad de personajes famosos de la época.

Pero yo lo seguía viendo como siempre lo había visto: un retratista de bodas, banquetes y comuniones que al anochecer salía del local con su gorrita de cuadros y sus gafas de pasta, y se montaba en la Vespa con el west highland terrier ladrador entre las piernas. Un tipo normal, igual que sucedía con Jesús Moncada, mi otro vecino ilustre, un escritor consagrado que sacaba su perro mestizo (él no era de la Gauche divine) cada anochecer con su mirada tímida, tras las gafas de pasta. Tampoco parecía gran cosa más que un jubilado anónimo del barrio.

Es curioso, pero tanto Maspons como Moncada nacieron en invierno y murieron en verano, y los dos vivieron su vejez en el entorno de la plaza del Diamant acompañados de perros que quedaron huérfanos tras su marcha (¿qué habrá sido de ellos?). Eran dos ancianos que parecían dignos, serenos y anónimos cuando me cruzaba con ellos por la acera. Aunque hubieran podido elevar el mentón, altivos, seguían caminando mirándose las puntas de sus zapatos. Ignoro si se conocían, si sus perros se olfateaban mientras los dos artistas se preguntaban por sus proyectos de final de trayecto o recordaban sus tiempos de gloria.

Hoy he pasado por la calle de Santa Ágata. No estaba el fotógrafo ni su perro blanco ni su  moto. Ha sido justo un día después de que se marchara para siempre Oriol Maspons cuando me han regalado una cámara fotográfica. Todavía no la he estrenado. Hace más de quince años que no aprieto un botón de obturación, a excepción de cuando me lo piden los turistas que retrato siempre desenfocados frente a La Pedrera. No creo que trabaje jamás como fotógrafo para Paris Match, Elle o Boccacio. Pero igual me busco un perro y lo saco a pasear por las calles de Gràcia con mis gafas de pasta, mientras envejezco y aprendo a hacer fotos borrosas con esa máquina con un manual de instrucciones más largo que cualquier libro de Jesús Moncada. Entre tanto, disfruto de mi verano número cuarenta y nueve. El próximo será jodido.

PD: Gràcies per la música, camella ;-)

Després de sopar, em miro la pobra tele que porta tot el dia apagada, la muntanya de llibres que volen ser llegits a l'estanteria, el carrer per on podria passejar després de treure la bossa de les escombraries de nit.

Però obro l'ordinador i em connecto a un joc online. Em va passar el link el sergent Hayden fa més d'un any i no en vaig fer cas fins temps després. Ara tinc una hora al dia per jugar a la botifarra a la web de Butinet (si pagués cinquanta euros l'any, podria jugar les vint-i-quatre hores, però seria excessiu). Això dona per fer, com a màxim, tres partides nocturnes on tirar manilles, sortir de semifallo o abarrotar amb el rei de bastos fins que guanyem o perdem amb la meva parella virtual contra l'altra parella virtual.

M'he d'esperar cinc minuts entre partida i partida (perquè no sóc de pagament), moment que aprofito per rentar plats, estendre la roba o posar en ordre el que m'he gastat al súper o en altres llocs en la meva comptabilitat diària de bolígraf i paper. Mentrestant, vaig mirant a la pantalla qui entra a la partida nova.

Tinc els meus preferits: la Vixindria que és de Tarragona i viu a Girona. Té una nena petita i de vegades ens demana un moment per anar-la a atendre abans de tirar la seva carta. El Georgett, que és un poca-solta de Badalona i que sempre perd quan juga contra la Vixindria i jo, i comença a dir renecs de broma. El Narren que és un gentleman d'aquells que comença amb un "bona nit i molta sort a tothom" i acaba amb "un plaer de partida, gràcies a tots", guanyi o perdi. El Jack, el Pongo, el 4gats (que sovint em convida a les seves partides de pagament perquè li agrada la meva manera de jugar)...

Fa vint anys era un bon jugador de botifarra en partides de bars plens de fum i campionats. Vaig guanyar tres anys seguits el torneig de Cerdanyola del Vallès, sempre amb el Florenci de company. El quart vam quedar tercers i ell se'n va tornar a viure al seu poble de la Conca de Barberà. Encara em va cridar una darrera vegada per anar a un campionat a la seva terra, a Valls. Però ja no féiem bona parella (ens havíem distanciat i això es nota en aquest joc) i vaig deixar de jugar. Fins ara, que ho faig virtualment.

El joc de la botifarra té un puntet de matemàtic i és complicat (diuen que s'assembla al bridge, però no ho tinc clar). Cal tenir habilitat mental i pots ser més o menys atrevit, més o menys conservador per sumar els cent un punts necessaris per guanyar. Jo sóc dels que arrisca poc (de fer partides lentes, cuinades de miqueta en miqueta) i per això m'agrada més jugar amb el Jetto o el Canyadell, abans que fer-ho amb la Noèlia o la Liuna, que juguen esbojarradament (contren i recontren sense criteri objectiu, només per intuïció femenina).

Per la manera de tirar les cartes, de comentar les jugades, de tenir més o menys paciència quan el sistema va lent, vas coneixent les persones, encara que no ens fem interrogatoris personals. Veus qui et perdona els errors, qui continua emprenyat encara que et disculpis mil vegades, qui intenta comprendre la teva visió de la jugada, qui està enfadat amb el món, qui es lleva al matí amb una rialla al mirall del seu quarto de bany...

Potser és per això que m'agrada entrar al joc online on m'espera tota aquesta gent anònima per la qual jo també sóc anònim. Ens saludem, juguem i ens acomiadem, sense res més a dir, encara que sempre senti curiositat per saber amb qui o contra qui he jugat. És una manera de desconnectar de la vida com qualsevol altra: fer ganxet, per posar un exemple.

Som botifarreros amb les nostres pobres teles que porten tot el dia apagades, amb les muntanyes de llibres que volen ser llegits a les estanteries, amb els carrers per on podríem passejar després de treure la bossa de les escombraries. Però encenem l'ordinador.

Jugo amb el nick "El paseante" (no podria ser d'altra manera) i em relaxa acabar el dia amb aquella horeta gaudida amb uns desconeguts amb qui somric perquè hem fet un capot, o m'enfado perquè ella o ell m'ha arrastrat quan no tocava.

El meu currículum al Butinet són 185 partides acabades i 136 guanyades. Estic a punt per anar a jugar de parella amb el sergent Hayden a aquell bar del carrer Sant Lluís on organitza les seves partides reals, que sempre tenen un públic fidel de quatre o cinc jubilats del barri de Gràcia. Segons el meu cunyat, els han arribat a aplaudir quan la partida ha sigut brillant. Després, ell ha tornat a casa seva en la foscor de la nit pel passeig de Sant Joan com si hagués fet alguna cosa important, més enllà de la seva família o la seva feina. Em vull sentir com ell després de vacances. Vull tornar a ser aquell jugador de fa vint anys.