Making off
lunes, 1 de noviembre de 2010 by el paseante
Es domingo por la mañana. En el exterior llueven cuatro gotas mientras desayuno una manzana granny smith y el primer café con leche. Han cambiado la hora y no sé si son las nueve o las diez o las once. Con el segundo café con leche, el sol se asoma por una esquina de mi balcón.
Me afeito rápido y me ducho con un gel que luego me produce cosquillas en la piel (algo de fresh y no sé qué más). Pongo un paraguas en mi mochila y salgo a la calle en busca del ómnibus 55 en el paseo de Sant Joan. Aparece puntualmente con treinta minutos de retraso, y llamo por teléfono al equipo de producción para decir que llegaré puntualmente treinta minutos más tarde de lo convenido.
El vehículo me deja frente a los muros del Teatre Grec. Llamo de nuevo para decir que ya estoy allí, en la montaña. Subo unas escaleras criminales para los fumadores, hasta encontrarme con el director del proyecto y su nueva ayudante (una chica con los ojos más bonitos de la mañana, fuertes y tímidos, que es la mejor combinación).
Fra Miquel quiere hacer un post de unos nuevos jardines y ha elegido los que tienen más desniveles de la ciudad: los del Teatre Grec y los Laribal. Él se pasa el mediodía (como un genio de cabello canoso, para quien no existe nada más en el mundo que su afición) sacando fotografías de un rincón en el que hay una rama en el suelo o un nenúfar en el agua o un helecho en un muro. Y yo anoto lo que puedo en mi libreta cuadriculada de las palabras veloces del botánico, mientras ella (la chica con los ojos más bonitos de la mañana, fuertes y tímidos, que es la mejor combinación), pasea con discreción por los escenarios para no salir en las fotos. Luego el retratista me hará repetir mil veces el texto en esa post-producción (es lo que tiene trabajar con fotógrafos-botánicos de primer nivel).
Acabamos antes de las dos del mediodía, que no sé si son la una o las tres, porque han cambiado la hora en el reloj. Ellos se van a comer a un buen restaurante, no sin antes pagarme un bocadillo de mortadela en un bar económico. Me quedo en la montaña de Montjuïc con mi comida envuelta en una bolsa de papel. Hace buen tiempo, con nubes blancas que parecen de primavera en el horizonte. Tomo el sol una horita en la esplanada frente al pabellón Mies van der Rohe, rodeado de mil estudiantes de secundaria franceses en viaje de principio de curso, que leen libros sin parar (ellas con escotes denunciables, y ellos con zapatos de invierno sin calcetines denunciables). Están anticuados. Aquí nuestros estudiantes de secundaria catalanes leen el móvil. Son más cool.
Me siento en un banco para comer. Hay mil palomas adiestradas a mis pies, esperando migajas. Una tiene el ala rota. Procuro que juegue con ventaja a la hora de tragar el pedacito de pan con tomate que lanzo cerca de sus patas (se lo despedazo muy pequeño). Es lista, antecede a sus congéneres y engulle las raciones necesarias para sobrevivir un día más. Quizá sólo un día más, pero para ella eso ya será un logro.
Estoy bien allí, abierto de piernas y brazos (discretamente), dejándome bañar por el buen tiempo. Tomando el sol.
Luego entro en el museo Caixa Forum para ver la exposición "Miquel Barceló (1983-2009). La solitude organisative". Y veo los ojos más bonitos de la tarde. Los de Dore Ashton, en un retrato de 2009. No sé, a veces me duele ver un cuadro en un minuto, cuando le ha llevado horas, días o semanas acabarlo a su autor. Parirlo. Y siempre vamos tan aprisa, como críticos artísticos aficionados frente a esos cordones ridículos que protegen las obras de los pintores.
Salgo a la calle. Me ha gustado la exposición. Alguien la vio antes que yo y me la recomendó. Todavía hay luz diurna. Regreso a casa para merendar una manzana granny smith, con el último café con leche del día.
Llaman a mi timbre. Es la poeta del piso de abajo. No sabría ponerle una edad, pero es mucho mayor que yo. Quizá como mi madre. Sólo quiere preguntarme si veo bien los canales de TVE en mi tele, con timidez. En la suya aparecen con niebla. A estas horas, ella también tiene los ojos más bonitos en ese crepúsculo, chiquitos, cansados, como para acabar el día. Está en el marco de mi puerta, y ya es de noche, tras un día feliz. Le digo que pase. Nos sentamos. Charlamos un rato de su día o mi día. Mientras tomamos un té (ella) y un café con leche (yo), que ya no tocaba.
PD: Gràcies pel matí, Anna i Miquel. Sou guapos.
ooh! quin gran dia el teu! envoltat d'ulls bonics, de jardins bonics, de quadres bonics, de pomes i de cafè amb llet. Tu sí que eres bonic.
Han canviat l'hora?? jorrr.. quan??
Mon pare em portava tot sovint a passar el matí de diumenge a Montjuic. Era nascut al Poble Sec i per ell aquella muntanya era la seva muntanya ja que era la muntanya de la seva infantesa.
També em portava (tot sovint) a fer un "creuer" a les Golondrines. A primer d'any, quan veia per la tele els nadadors competint en aquelles mateixes aigues, pensava que els atletes, a més a més de nadadors, eren una colla de "marranus".
Acabava dinant paella a casa, això sí, que a un nen d'aquella edat no se'l deixava només amb un entrepà de mortadela.
Mira si al pot de gel de dutxa posa AXE, aquell que atreu a les dones segons l'anunci de la tele. Per això va pujar la veïna, home. Ara, em pensava que tornaves a tenir goteres i et veuriem el canalilllo si feies de paleta, llàstima....
Segur que Fra Miquel es dutxa amb AXE, que darrerament va molt ben acompanyat :)No t'enfadis, frare, saps que a sor Emilia li agrada fer bromes...
Pues ya ves, un buen post que te salio, con la salida junto a Anna i Miquel.
Dos veces has pronunciado que te comes una manzana granny smith, aquí son muy famosas, yo no he conseguido nunca comerme una, las veo muy bonitas de color, pero no lo suficiente dulces para mi gusto.
El projecte encara trigarà una mica. El procés de producció requereix el seu temps.
Gràcies pels elogis, Paseante. Últimament em sento molt ensabonat a Blogville.
http://malerudeveuret.blogspot.com/2010/10/memededicatories-blocaires-12-un-music.html
Encara que no sé si amb AXE, com diu sor Emilia. ;o)
No n'hi ha per tant. Ni sóc tan bon músic ni tant bon fotògraf. Però s'agraeixen les floretes. Em sento afalagat, i això sempre anima una mica :o)
La meva nova ajudant també és una dona elegant. M'hauria agradat fotografiar-la, però s'escapava darrera d'una branca penjant d'un mur, d'un nenúfar a l'estany o al darrera d'una rosa... No és com la Marietadel'ullviubaixantdelaFontdelGat. Ella té els ulls més bonics del matí, Oi? Forts i tímids, la millor combinació possible.
Celebro que t'agradés l'exposició de'n Barceló. Un dia en parlem
Abraçada
Perdoni que hagués triat per a vostè el bocata de mortadela però tot té la seva explicació. Com a ajudant ocasional del frare vaig pensar que li agradaria recuperar energies amb un embotit amb reminiscències herborístiques. I és que l'etimologia de la paraula mortadela prové del llatí "murtus", variant de "myrtus". El Myrtus communis (murtra o murta en català) s'emprava per a adobar i aromatitzar la carn amb la que es preparava la mortadela, evitant així usar el pebre. La paraula murtus va anar derivant cap a l'adjectiu "murtatum" i aquest, es va feminitzar en "murtatella" i d'aquí, evolucionant més encara, va arribar a l'actual mortadella italiana. Que el bareto on vàrem comprar el bocata no disposés de mortadela bolonyesa (la millor del món) ja era demanar massa i és clar, com que el pernil ja el deu tenir molt vist... perquè no canviar una mica de gustos? No s'amoïni, la propera vegada que el vegi ja li portaré preparat el bocata de casa amb mortadela de la bona però anirem de picnic tots plegats, no de restaurant que el dia bé s'ho mereixia.
Anna Eme
Caram Paseante, quin dia tan agradable!
Cert que són bonics els ulls de l'Anna.
Tinc ganes de veure la producció final
Hi ha dies que amb uns ulls bonics i una bona companyia no li cal res més. Poesia és el que has escrit :)
Apa ja veurem la super-producció :)abans de Festes?
Una abraçada Paseante
Llegir-te és un premi!!!
Vaig a fer-me el primer cafè amb llet del dia!!!
Paseante, el que és bonic és que sàpigues veure tants d'ulls bonics en un sol dia...
Passejant pel Diagonal vaig veure ahir el cartell de l'exposició, però no hi vaig anar. A mi també em semblen ridículs aquests cordonets que separen el públic de les obres. El que hagués donat per poder acariciar les figures ingràvides de Chagall, per exemple...
No conec aquests jardins dels que parles. M'informaré per a la propera visita.
Bell post, com sempre!
Espero que el frare aquest vigili d'aprop la tal Anna...Encara ets capaç de tirar-li els "tejos" ara que vas d'aprenent de botànic.
A les francesetes aquestes del Mies van der Rohe, bé podies haver practicat una micade francès amb elles! És que no estàs la cas de res!
I del Barceló, algun dia faré algun post de l'expo. A mi em va encantar.
A mi, aquests posts quotidians són els que més m'agraden. Per cert:
a) el Mies van der Rohe és un dels llocs més bonics de la ciutat
b) la teva veïna té molta sort de tenir un assistent en TV vivint que visqui aprop seu
C) la imatge d'un home afeitant-se amb sabó i brotxa és de les més eròtiques que conec...
vaig a berenar una poma... i un cafè amb llet. me n'has fet venir ganes!
I a sobre de passar un dia tan especial... vas tenir una hora més per gaudir-ne'n!
Què us deveu estar empescant tu i Fra Miquel...
una chica con los ojos más bonitos de la mañana, fuertes y tímidos, que es la mejor combinación.
: ) cómo me ha gustado!
Nimue, sí que va ser un dia magnífic, amb ulls bonics. Veus com no cal anar a fer la volta al món per ser feliç? :-)
Óscar, és bonic que el teu pare et portés a veure els seus racons. Quan ets de poble, com és el meu cas, els pares deixen que descobreixis el món per tu mateix.
Emily, no cridis al mal temps. I l'AXE és un desodorant, no? Els anuncis eren una miqueta masclistes :-)
Mari-Pi-R, las granny son lo mejor del mundo para comenzar un buen día. En Canadá o en Catalunya. Venga, atrévete con una para amanecer una nueva jornada.
Fra Miquel, tots recollim el que sembrem. I la noieta aquesta que dius, té els ulls bonics. No entenc perquè els vol amagar sempre darrera una branca penjant d'un mur.
Anna, m'has fet riure amb el teu comentari. Va ser un plaer compartir una estoneta de la vida amb tu. Si ens tornem a veure, em pagaràs un bocata de mortadela del país, i aniràs a dinar una freginada de peix amb el frare. Ell és més simpàtic.
Khalina, cert que són bonics. Diferents als teus, que també són bonics. Els seus són més mediterranis, els teus més bàltics. La producció final aviat, suposo.
Joana, el moment millor va ser aquella estoneta al sol, dinant un bocata amb el colomet malalt als meus peus. La super-producció dependrà del frare.
Filadora, gràcies. Espero que no sigui amb llet condensada, que darrerament tothom es fa els cafès amb llet d'aquesta, pel que llegeixo als blogs. Bufff.
Vida, els teus ulls segur que també són bonics. Si mai vens a viure aquí, ja saps que entre Fra Miquel i jo descobriràs raconets bonics de la ciutat.
Veí, jo no puc competir amb fra Miquel per mirar de prendre-li les seves amigues. Amb tu no ho faré. Seria tan fàcil... :-)
Rateta, un dia et voldré trobar al Mies van der Rohe. Seria bonic. I jo m'afeito amb BIC i aigua de sabó. Sense brotxa, catxis.
Arare, la poma granny smith, i el cafè amb llet sense sucre :-)
Duschgel, van ser unes quantes hores més per gaudir d'aquell dia. I amb el frare només farem un post d'aquells jardins. Es veu que no li agrado per anar més enllà.
Be, es un honor verte de nuevo por aquí. Siempre digo que eres mi debilidad en el mundo de los blogs, y que me empujaste a crear el mío. Muchas gracias por el comentario. Un beso. (Manda huevos con el Mourinho.)
Estic encantada d'haver-te trobat. Va ser per pura casualitat, va ser clicant en el meu perfil on diu "Barcelona" i em va sortir el teu blog.
M'agrada molt el què descrius i com ho descrius. La teva visió de la nostra ciutat és molt fresca, interessant i didàctica, així com també són les teves descripcions d'altres aspectes en la teva vida.
Felicitats per aquest espai teu,
Amber
Hace poco fui también a ver a Barceló, sabiendo que no me gustaría, no me gusta lo feo. Pero (comme d'habitude) me equivoqué un poquito, porque aunque es verdad que lo feo predominaba (y no me gusta), sí que hubo algo que me gustó, y mucho. Tanto que desde que lo ví sigo pensando en ello y tengo ganas de volver a verlo, un impulso que muchas cosas bellas no consiguen.
No se si te he dicho nunca que describes como nadie el íntimo placer de la soledad, la riqueza de la introspección, la placidez del silencio. Y me encanta tu detector de belleza, de la obvia, pero también de la que se esconde en lo feo. Igual por eso es que me encanta leerte. En silencio.
Amber, doncs un plaer haver-te trobat. Et llegiré i n'estic segur que m'agradarà.
Xurri, ahora me han entrado ganas de ver contigo esas cosas que te gustaron de Barceló. Porque de arte no tengo ni idea. Y gracias por eso que dices. Todos hablamos de lo que conocemos, y yo soy un experto en estar bien a solas.