Luis
lunes, 15 de noviembre de 2010 by el paseante
Recuerdo, yo que puedo recordar, que cuando era pequeño no había playstations, ni iphones, ni teléfonos móviles, ni vuelos baratos con Vueling, ni messengers, ni facebooks, ni partidos del Barça en pay per view, ni sesiones de rave music, ni monopatines, ni piercings, ni tattoos. Ni siquiera existía Scarlett Johansson. Lo juro.
¿Qué había entonces? Pues poca cosa: las canicas en el patio del cole, las novelas de Enid Blyton, las excursiones en bici y los domingos por la tarde en que nos colábamos en el cine Urgell, con Sala y Miró, para ver películas prohibidas a menores de edad. Allí Luis García Berlanga nos hizo pasar buenos ratos. Mejores que con una Play o con un vuelo barato de Vueling.
Recuerdo, yo que puedo recordar, que su cine nos ponía una mueca desangelada en nuestras bocas (una medio sonrisa), reconociendo en sus personajes extraviados a nuestros vecinos de la tierra de la niebla, en ese tardofranquismo. Sus películas eran inteligentes, las historias tenían una mecánica tan perfecta como la de un reloj adquirido en Ginebra, los diálogos de Azcona eran luminosos. (Cuando no hay dinero para efectos especiales, hay que tirar de ingenio.)
Recuerdo, yo que puedo recordar, que Berlanga (y otros como él) fue, en esas salas oscuras con el suelo repleto de pipas y colillas, nuestra Play, nuestro Iphone, nuestro teléfono móvil, nuestro vuelo barato con Vueling, nuestro Messenger, nuestro Facebook, nuestro partido del Barça en pay per view, nuestra sesión de rave music, nuestro monopatín, nuestro piercing, nuestro tattoo. Nuestra ventana al mundo. Seguramente le hubiera gustado ser también nuestra Scarlett Johansson. Pero no le veo en ese papel. Francamente.
Recordaré, yo que puedo recordar, a Luis García Berlanga. ("Maleït Alzheimer", com diu la Rita.)
PD: Al menos su muerte ha servido para que Atikus haya vuelto a publicar (ignoro si puntual o permanentemente).
Fixa't que tot el que ens omplia llavors ho hem subtituit ara per coses que només es poden comprar. Evolució? Quina societat més sectària.
I l'alzheimer...realment és una gran preocupació. Jo ahir capvespre vaig viure un episodi engoixant: normalment som despistada, però ahir era incapaç de recordar una persona que vaig trobar i que sabia perfectament que coneixia. Vaig estar més d'una hora a recordar-ho i el més fort: havia treballat amb ell durant 6 mesos en una empresa de 30 treballadors fa gairebé 2 anys! No és preocupant? Déu ens alliberi d'aquest somni que emboira.
Gran pèrdua per al cinema i molt especialment per a aquells, que d'alguna manera o una altra, també estem dins del món del cinema. Estic força afectada, no t'ho oculto...
Fixa't que qui es va anar primer va ser en Luis Buñuel. De fet, ell va ser el primer i va ser el primer en tot. Després es va anar en Bardem, el segon, i malgrat les seves obres mestres, molt del seu cinema va ser inevitablement secundari, de supervivència. Berlanga se ens'ha anat l'últim.
Ja veus, només em queda que dir que, què interessant que s'està posant el Més Enllà. Però què estressant i buit el d'Aquí. Buit d'intel·ligència, sobretot.
Salutacions cinematogràfiques,
Amber
No coneixia aquest vídeo i veient-lo he reconegut al Paseante amb 50 meravellosos anys més: unes imatges pensades, buscades i reflectides dins un contingut emotiu, trist, amb xispa i intens.
Allò que, poquet a poquet, s'està oblidant de què existeix: trobar l'equilibri entre el fons i la forma.
Ara me n'adono que fa temps que no he repassat les pelis d'en Berlanga (i alguna en falta!!), aprofitaré per retrobar la duresa del que expliquen amagada sota l'aparent humor.
Bé, prou. Estic rollera avui. Què com sempre m'ha agradat el què dius i com ho dius. La forma i el fons.
I que espero amb inquietud el gran moment en que un mateix "cree lo que le viene en gana"
Petonets, guapu
A mi el seu cinema esperpèntic no m'ha agradat mai. Però li reconec el mèrit.
D'altra banda, no m'entristeixen aquestes morts ja que són persones que han viscut una vida intensa.
Muy bonito video, no lo he conocido como autor.
Tienes razón en lo que dices de las películas eran inteligentes, justamente el otro día me preguntaba si los niños siente la misma ilusión que sentíamos nosotros en las fiestas navideñas con la ilusión de tener nuevos juguetes que eran los únicos durante un año.
He pensat en Luís Buñuel.Persones intel.ligents i una mica fora dels comuns mortals.Extravagants, decidits, tossuts, peculiars i sobretot amants dl seu art i de les seves idees. Em va impactar la biografia de Buñuel "El último suspiro" i Berlanga m'hi ha fet pensar.
Una molt bona nit Paseante :)
És entranyable aquest vídeo Paseante. El millor, la darrera frase.
M´ha agradat el teu homenatge.
Porque no me colaba a ver pelis que no eran para mi edad, no le tenía un apego especial a Berlanga, pero sí disfruto con el recuerdo de las salas de sesión doble llenas de pipas y colillas, de los libros de Enid Blyton (yo quería ser Jorge!), de jugar al gua con canicas en el patio y de aquel afán de conseguir que alguien me prestase una bici durante un rato. Todo cosas especiales que quedan grabadas en el recuerdo. Los recuerdos antiguos se mantienen vívidos mucho tiempo, incluso cuando las neuronas se desvanecen arrasadas por el alzheimer - seguramente, si eso me pasa, recordaré mi infancia más tiempo que mi presente, mi pasado remoto durante más meses que mi realidad. Espero que eso no pase, porque cuando lopiensas, te das cuenta de que prácticamente todo lo que somos es recuerdo. Es grato que nos hagas ser, evocando esas cosas comunes que hemos vivido a distancia.
Descanse en paz Berlanga.
jo les pel·lis de Berlanga les vaig descobrir quan anava a la facultat, fa uns 15 anys, perquè van fer un cicle a la Filmoteca de València i em va agradar molt i molt. Cada temps té les seues cosetes, Paseante... ;)
Pues yo no cambiaba ahora mi colección de "Puck" de Lisbeth Werner por ninguna Playstation... Eso sí, yo tuve un monopatín con el que me deslizaba torpemente passeig St Joan abajo, no como los adolescentes de hoy en día!
El vídeo, entrañable. Voy a buscar una farmacia para comprar unas cuantas cajas
Li has fet un bon homenatge.
De vegades em dóna la sensació que el món va canviant cada vegada més ràpid
No coneixia el vídeo, però sí les pastilles :o)
Que els deus de l'olimp ens lliurin de la malaltia de l'oblit! Si no podem recordar, no existim.
Berlanga, si més no, ens ha deixat la seva obra, per no oblidar.
Una abraçada
Vida, en el teu blog intueixo que ets de quan no ens feia massa falta adquirir la felicitat. I aquest oblit no és preocupant, dona. Jo també veig persones de fa pocs anys, i he de fer esforços per no cridar-los pel nom, perquè no el recordo.
Amber, m'ha agradat aquest Més Enllà plé de creativitat. Mira, ara ja no em fa por morir-me i fer cua per veure novament "Bienvenido Mister Marshall".
Rateta, tu ets del món de la imatge. Potser ets més de forma que de fons. I Berlanga potser era més de fons que de forma, tot i que la cuidava. Un petonet, guapa.
Emily, tots vivim la vida intensament. A la nostra manera. El Berlanga no hauria escrit mai el Dash y Lilly. Potser l'Azcona.
Mari-Pi-R, como tío, ya te digo yo que no. Mis sobrinos disfrutan más cuando los llevo al campo para enseñarles huellas de liebres, que si les compro un muñeco de moda.
Joana, és que per crear s'ha de ser decidit, extravagant, tossut, peculiar. Si no, tots combregaríem amb el que ens volen imposar: una vida gris.
País Secret, gràcies. Quan vaig trobar el clip (que em porta més feina que escriure) vaig pensar que us enamoraríeu del Berlanga. Es tractava d'això.
Xurri, no te veo con las canicas, que eso era de tíos. Es broma, obviamente. Cuando tenga dinero, me compraré una bici para prestártela. Sólo para eso, aunque a estas altura de la vida ya debes tener la tuya propia.
Júlia, doncs sí. I cada coseta té el seu temps :-)
Lines. no conozco eso del Puck, aunque debe ser fantástico. Y si sigues deslizándote con monopatín passeig de Sant Joan abajo, hazme el favor de evitar a los ancianos que caminamos.
Khalineta, el que passa és que ens fem grans, i ens desapareixen els referents. Però encara hem de menjar alguna pizza carregada de formatge tu i jo.
Fra Miquel, espero que puguem recordar encara molts anys més. Especialment tu, que tens el cap plé d'espècies vegetals en llatí :-) Una abraçada, maco.