Sophie Hunger
miércoles, 29 de septiembre de 2010 by el paseante
Hacía tiempo que no me sentía solo, como ese viernes cuando bajé acatarrado, sonándome por el paseo de Gràcia, hasta alcanzar la plaza del Rei. Actuaba Sophie Hunger, y no me la quería perder.
La mujer elegante y la condesa descalza me colgaron el teléfono cuando les propuse ir a ese concierto, como si fuera un spam telefónico de la compañía Vodafone. Tenían otros pretendientes (¿mejores?) esa noche.
No me atreví a hacer más llamadas para no sentirme más solo. Así que ese viernes bajé, acatarrado, sonándome por el paseo de Gràcia, hasta alcanzar la plaza del Rei, donde actuaba Sophie Hunger. Y no me la quería perder.
Dejé pasar el tiempo en la plaza de la Vila de Madrid, comiéndome un sandwich de jamón junto a una pareja multirracial, que se contaban los tatuajes, entre caricias, en un banco individual. Ella sobre sus piernas africanas. En el cielo había una luna casi llena, mientras yo masticaba ese pequeño bocadillo y ellos se buscaban sus lenguas, con esa urgencia post-adolescente.
Fue un concierto intimista entre esos muros medievales, donde Colón llevó la noticia del Nuevo Mundo a los Reyes Católicos. Lo rompían los lateros venidos de otros mundos, paseando entre el público para ofrecernos "cerveza, beer". Sin parar. Acallaban la voz de la cantante, y era molesto. Frente a mí, tenía a tres homosexuales masculinos, que no paraban de mostrar su condición con su lata de cerveza (comprada a los vendedores ambulantes) en una mano, y en la otra su paquete de tabaco y su teléfono móvil que no dejaban de teclear buscando complicidades lejanas. Y se besaban, y se acariciban, y no callaban en ese afán de exhibicionismo suyo, mientras la voz de Sophie Hunger intentaba hacer poesía sobre ese murmullo de gente que acude a los conciertos gratuitos como si fuera una música de fondo ideal para hacer sonar sus historias banales contadas con amplificadores de la tienda de chinos. (Diría lo mismo de tres personas heterosexuales, pero es que ellos estaban allí en plan a ver si me sacan en la tele. Y esa falta de modestia, me molesta, francamente.)
Sophie Hunger requería silencio. Y no lo tuvo.
No me moví de ese sitio, porque junto a mí había una chica que se sabía de memoria las canciones de Sophie Hunger. Las cantaba, las bailaba y me rozaba con su cadera alegre, sin importarle el ruido extra que venía en el soundtrack del concierto. Creo que éramos las únicas personas que estábamos allí por vocación. Tenía la nariz arqueada y no era guapa, pero transmitía algo parecido a la belleza. Llevaba una faldita corta sobre unas medias negras. Iba peinada a lo chico. Y sus ojos eran enormes. Negros. En el concierto, era la única que lo sentía. Muy dentro de ella.
Me separé de sus pasos en esa corriente humana, tras el concierto. Y me volví a sentir solo. Como tiempo atras, navegando a casa, con las velas de mi embarcación plegadas. Marchaba a motor de gasoil. Ruidoso.
Al día siguiente, la mujer elegante y la condesa descalza me llamaron por teléfono para proponerme ir a la Cuitadella al atardecer, para ver espectáculos teatrales. Pensé que eran spam telefónico de la compañía Vodafone. Y quise colgar el auricular.
Como no soy rencoroso, el sábado dejé que ellas me acompañaran a esas actuaciones al aire libre. Que luego me sentaran en unos sofás de cuero negro en el Born y me contaran sus vidas. Pagaban de sus bolsillos esas copas de cava rosado (aunque la mujer elegante propuso hacer un sinpa, a lo que se negó la condesa descalza). Pedí una canción de Sophie Hunger en el hilo musical, sin ruidos extraños en el soundtrack.
Sonó, y añoré a la chica que se sabía de memoria las canciones de Sophie Hunger. Añoré su nariz arqueada. Su cara que no era guapa, pero que transmitía algo parecido a la belleza. En el concierto, era la única que lo había sentido. Muy dentro de ella.
Su cara que no era guapa, pero que transmitía algo parecido a la belleza...com m'ha agradat aquesta frase. Imagín que era aquesta bellesa tan anomenada: l'interior.
Jo també feia molt de temps que no em sentia tan sola com aquests darrers dies, però quan passa no tinc forces ni per sortir amb el nas tapat a escoltar cap Sophie Hunger. Bona setmana, paseante.
La única? nono, hi havia un xicot benplantat ben aprop seu, que segur que va sentir el mateix.... que trist sentir-se sol en una multitut, oi?
Petons, fantàstic post, com sempre :)
Imagino la sensació d´impotència que devies sentir amb el guirigall que tenies al voltant, aquesta música requereix tranquil·litat i atenció. M´agradat. L´alemany així fins i tot sona relaxant.
Crec que fa massa temps ja que camines refredat, potser que et deixessis cuidar una mica, no sé...sucs de taronja, equinàcea o un xarop de mel contra la soledat...idees.
Això dels concerts gratuïts ja ho té això que hi ha gent que hi va senzillament perquè no es paga. A vegades penso que haurien de posar una entrada, encara que fos barateta, i d'alguna manera ja es faria una selecció natural.
Ja les vas trucar amb temps? A vegades les dones necessiten temps per posar-se guapes, home, no es pot improvisar amb nosaltres...
Cuida't aquest refredat, guapu, petonet!
Sophie Hunger no la conocía, no hay que estañar en mí, pero veo que tiene una voz melódica.
La Plaza del Rey, que bonita!, yo también iba en mis tiempos a los conciertos, que buenos momentos aquellos.
Abrazos
per una vegada has posat "un tema" que no m'ha permès llegir-te acompanyat de música fins al final; (no té més importància... a mig llegir he tornat a dalt i he tornat a fer click al play)
diuen que la sol·litud és una recreació sensitiva fantàstica i virtual que engega la neurona per fer que tinguem una mica de consciència de nosaltres mateixos; a mi, ja ho saps, a vegades la sol·litud em cau a sobre i m'angoixa. Però clar... no m'agrada ser conscient de mi quan no m'estimo. Saps què? vaig a afeitar-me!
petonets, wuapo!
i tu per què no ballaves com la noia del nas que transmetia bellesa i movia els malucs? eh? eh' eh? si te'n mories de ganes, que ho estic veient!
i per què no vas trucar a la vecina de Gràcia/Montmartre que t'hauria acompanyat encantada??
Eso digo yo ...las de Gràcia /Montmaymartre no ..?!.
Y això no es un refredat.Es alergia home de deu!
Ja ho veus Paseante, hi ha veïnes que t'haurien fet companyia!
El proper cop hauràs de tirar una xarxa i no una canya, per pescar companyia ;o)
Però anar sol a escoltar Sophies Hungers també està bé. El que si que emprenya és aquesta falta de respecte que es respira en els concerts gratuïts. Fa ràbia tenir aquest run run de fons, sobretot quant la música que intentes escoltar és intimista.
Una abraçada
Vaya pájaro estàs fet...!Ni amb homosexuals ni amb noies de nas corb lligues, tu! I la comtessa descalça i la noia elegant, unes santes.
Per cert: lliçó d'història pendant. Els Reis Catòlics no van rebre Colon a la Pl. del Rei (com simbolitzen unes pintures noucentistes del Saló Sant Jordi al Palau de la Generalitat, el van rebre, al monestir reial de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Visita'l un dia. Et suggerirà un post segur.
PS I no vas pagar tu les copes? El que dic: unes santes!
... jo també t'hagués acompanyatdivendres, constipada com una sopa però encantada. I també et duria a Sant Jeroni de la Murtra, un dels llocs més màgics de les rodalies de Barcelona... però com sols vols anar amb la dona elegante, o la condesa descalza, o la princesita, o....
Em sumo a proposar-te que visitis Sant Jeroni de la Murtra(dalt Badalona) però crec que no està obert sempre per visites.
El dissabte segurament ens vam creuar per la Ciutadella, però com tot era tan fosc!. Em va encantar l'espectacle
Per cert, jo també hi era a la Ciutadella, dissabte, era la que donava cops a tothom amb la bici...
:P
A veces ni pagando... o sea que ya ves tú el plan.
Jo també estava dissabte a la Ciutadella. Va haver-hi una trobada blocaire i tots sense saber-ho.
Vida, doncs a mi m'agrada molt estar sol. I de vegades rebutjo propostes xules per sortir amb gent. Però aquell dia, estranyament, em venia de gust una mica de companyia. I, ves per on, em van rebutjar a mi. Em van fer provar la meva pròpia medecina :-(
Cris, doncs no. Al seu costat hi havia una noia amb ulleres i un noi amb barbeta. I jo, de fet. Un petonet.
País, ja no camino refredat. Però aquest xarop de mel no m'aniria malament. Llàstima que no m'agradi la mel, i això que menjo de tot.
Rita, la selecció natural la faré jo en el proper concert. Hi aniré amb el trabuc de l'avi :-) I les vaig avisar amb trenta minuts d'antelació. Per posar-se una samarreta, agafar diners per convidar-me a una cervesa i tancar els llums del pis tenien temps de sobra.
Mari-Pi-R, esa plaza es mi favorita en Barcelona. Tiene el encanto de los espacios con historia.
Gatot, deus ser l'únic que escolta les musiquetes que poso. T'ho agraeixo moltíssim. I pel que llegeixo a casa teva, no acostumes a estar sol. Un petonet (ara que vas afeitat).
Arare, jo sóc dels que mou la punteta només d'un peu a dreta i a esquerra, amb les mans a la butxaca. Saps el Michael Jackson? Doncs diferent.
Violette, perquè només surto amb gent físicament atractiva :-)
MK, perquè només surto amb gent físicament atractiva :-) I no sé què tenia, però ja no hi és.
Fra Miquel, el millor peix és el que es pesca un per un (el de palangre). Tu segur que fas anar aquella tècnica del "arrastre" que trinxa el fons marí :-) (disculpa la broma). Creus que al Liceu també hi ha llauners passadís amunt i avall oferint "cerveza, beer"? Una abraçada.
Veí, tothom sap que Diagonal Mar, Santa Coloma, Badalona i tot allò de per allà dalt ho van aixecar a l'època del Fòrum. Abans era terra erma. Llestet, que ets un llestet.
Rateta, només surto amb gent físicament atractiva. I Badalona no existia abans del Fòrum de les Cultures. Mira-ho a la wikipedia.
Khalina, com que ets la tercera persona que m'ho diu, he buscat Sant Jeroni de la Murtra al Google i és un edifici del Norman Foster. Difícilment hi va poder entrar en Colom fa 500 anys.
Violette, hi havia molta gent amb bici. Suposo que t'hauria reconegut cada vegada que em clavaven el manillar a la ronyonada i em girava amb cara de gos dolent (grrr) :-)
Duschgel, me apuesto algo que en Alemania hay un silencio sepulcral aunque actúe un grupo Heavy.
Alatrencada, sí noia. Quina llàstima no haver trobat cap irlandesa despentinada. Feia temps que no et veia aquí. M'ha fet molta il.lusió. Un petonet.
... vaya... ja m'han dit lletja... sort que sols físicament...
Rateta, era broma, ja ho saps. Tu ets guapa.