turoparc

Era la nit de Nadal i, a la granja dels cavalls, al petit faraó Nil ja l’hi havia passat el disgust perquè havia descobert que el Tió són els pares. Diguem que va ser un accident. Ell només es volia amagar darrere les cortines del menjador, mentre el tronc (amb una cara dibuixada i unes potes que no podrien disputar una final dels cent metres llisos) esperava en un racó els seus cops de bastó. Llavors, el nen va veure tot de paquets ben embolicats a terra –secrets- i va lligar caps. Després es va posar a plorar, estirat a bocaterrosa al sofà, mentre la mare li xiuxiuejava paraules a cau d’orella per mirar de calmar-lo.

Però va ser la senyora Sofia qui va posar ordre en el desconcert del nen. Li va dir, molt segura d’ella mateixa, que si no feia cagar el Tió, ell s’enfadaria i se’n tornaria al bosc on viu la resta de l’any per no tornar mai més. El petit faraó Nil es va incorporar al sofà, es va mirar el Tió, es va mirar la seva àvia i va anar a buscar el bastó. Les iaies són resolutives de debò.

El sergent Hayden i jo vam apurar una copa de cava quan el petit faraó Nil i el petit Hayden van començar a fer xivarri mentre els regals amagats darrere de la cortina ara sortien miraculosament de sota aquell tronc, un rere l’altre: pilotes lluminoses, trencaclosques, llibres, cremes de mans, ampolles de cava... A mi sempre em caga un gel de dutxa, el Tió. No sé per què.

Després em vaig posar la meva jaqueta negra i estreta d’home modern (comprada al Black Friday), em vaig recargolar al coll la bufanda grisa que em va teixir la Rosa fa temps i vaig sortir al carrer, tot enyorant els guants descuidats a la metròpoli. Hi havia boira per tot arreu, i més finestres il·luminades de vida a les cases que no pas gent al carrer.

M’agrada fumar quan camino, i amb les mans a les butxaques només pots portar el cigarret penjant dels llavis.

A la terra de la boira no som massa de llumets, però als carrers antics si que em va semblar que era Nadal. L’esglèsia era groga i la gent ja hi havia entrat per celebrar la missa del gall. La vaig passar de llarg per portar-li un cigarret encès a la Mònica (la darrera vegada que vaig parlar amb ella va ser en una nit de Nadal –també li agradava fumar i duia un Ducados penjant dels llavis aquell dia). Li vaig deixar a terra, davant de l’entrada. Com sempre.

Em vaig allunyar dels carrers del centre i vaig passar per davant de la clínica veterinària de l’home que cuida animals. Curiosament, hi havia llum al passadís de les consultes. Llavors, darrere els vidres per on rajava l’aigua condensada, vaig entreveure el meu amic. Mirava de fer caminar un gos teckel que no volia, o no podia, caminar pel costat d’un arbre de Nadal.

Vaig picar a la porta amb la meva ma congelada i tots dos ens vam sorprendre de veure’ns allí la nit de Nadal, quan la gent era a casa amb la família. Altres nits com aquella havíem sortit tots dos a fer mal a les discoteques, quan encara teníem cabell i anàvem en texans.

Ara, el Betum, aquell gos convalescent, mirava de no perdre l’equilibri entre les nostres cames. Posava el musell a terra per repenjar-se i jo m’ajupia per tocar-li el pèl negre i lluent del clatell. Era suau i tenia els ulls plens de vida d'un cadell. L’animalet s’havia menjat mitja estora de casa seva –tot jugant, en un descuit dels amos- dos dies abans i l’home que cuida animals el va operar per mirar de treure-li aquella nosa de l’estomac. Semblava que tot havia anat bé. El gos tornava a caminar i a menjar.  Fins que va arribar la nit de Nadal i el Betum va recaure.

Després vaig saber que el veterinari s'havia passat aquella nit amb ell. Fent-li companyia. Jo vaig tornar a casa, escampant la boira. La meva família ja dormia. A terra del menjador hi havia tot de papers d’embolicar regals. El Tió jeia en un racó, encara cobert amb una manta de quadrets. No s’havia escapat al bosc.

Li vaig pegar dos cops amb un bastó que vaig trobar en un racó demanant salut per al Betum i perquè un proper Nadal el pugui tornar a celebrar amb el Manel com ho feia abans. Me’ls vaig imaginar tots dos, veterinari i pacient, encara darrere els vidres de la clínica, fent-se companyia darrere la boira. Segurament, l'animalet li llepava la cara.

És curiós com a mi, que sempre visc sense rellotge i ignorant si és dimecres o dijous, m’agradi tenir al menys un calendari abans que comenci el nou any. Els vull petits, si pot ser de butxaca, i per això aviso a tothom del meu entorn que me’n guardin algun si entren en una farmàcia, en una ferreteria o en una òptica, llocs on encara es poden robar del taulell (els que som vergonyosos), quan el dependent es gira per buscar-te un producte.

Fa set anys, pensava que no el tindria perquè el tenista, que és el meu camell habitual en aquests temes, se’n va oblidar d’agafar-me’n un. Però una tarda que vaig quedar per caminar amb la Pocoyo, abans que acabés aquell desembre, ella em va acudir amb un petit calendari on hi havia estampada una imatge de la Verge Maria. Me’l va donar una mica avergonyida, excusant-se de que només havia trobat aquell. Però l’he guardat des de llavors. Aquell 2008 va ser bonic.

No sé d’on em ve aquesta dèria pels calendaris. Si exerceixo de freudià, una tarda de diumenge de quan era petit, i passava el Nadal a casa dels tiets rics, ell va tornar de caçar amb la boira encara agafada a la seva jaqueta llarga. Va deixar uns animals morts damunt de la taula de la cuina (no sabria dir si eren de ploma o pèl), va anar al quartet on desava les escopetes i va córrer a la dutxa per netejar-se la mort.

Mentre l’aigua brollava al quarto de bany, jo vaig veure alguna cosa que feia pes en una butxaca d’aquella jaqueta llarga que el tiet havia penjat en una cadira. En la meva curiositat infantil, vaig treure a la llum un paquet de cartronets que semblaven cromos. I vaig veure, per primera vegada en la meva vida, tot de dones nues, una rere l’altra (rosses, morenes... fent posturetes en troncs d’arbre o en platges amb palmeres), en aquells calendaris de butxaca eròtics de l’etapa post-franquista. No em vaig fixar, fins temps després, que darrere les noies hi havia tot de dies per escriure en aquella vida meva de quan tot era futur i gairebé res era passat.

Em vaig quedar el calendari d’una d’aquelles dones despullades perquè allò m’obria els ulls a un univers desconegut. Però no el conservo, com no tinc altres objectes d’aquell descobriment del món adult que em van marcar.

Ara tinc el que em va donar la Pocoyo a la capseta dels records, on guardo també el primer calendari que em va regalar la senyora Hayden de la papereria Raima, que és al Gòtic de Barcelona (un establiment que obre els ulls dels nens, dels il·lustradors i de la gent que s’estima aquests universos bonics).

M’he acostumat a aquests calendaris triangulars de Raima, i m’agrada anar-hi cada Nadal amb la dona dels mars del sud per agafar-ne tres o quatre per a la gent més propera. Els tenen a l’entrada per als clients i els que encara no ho són.

Però aquest dilluns hi havia un senyor molt seriós amb vestit fosc, corbata i les mans creuades davant dels seus pantalons a la porta. Així que només en vam agafar dos, tímidament. Ara estic pendent del tenista, per si me n’ha pogut robar un de butxaca a l’òptica, a la ferreteria o a la farmàcia de la terra de la boira. O de saber si la Pocoyo ha anat a missa.

M’agrada començar l’any amb un calendari menut, d’aquells que et mires després, de tant en tant, quan és primavera o ets en plena canícula del mes d’agost o es preparen les festes de la Mercè. I veus que passen els dies i aquell moment del desembre passat, que ja quedarà lluny, te’l miraves i tot estava per inaugurar, com una camisa nova.

El meu calendari de Raima 2016 està a la taula. Segur que tindrem un bon any tots plegats.

A l’habitació de l’Hospital de Santa Maria hi ha un finestral per on s’intueix la Seu Vella que vol treure el cap per damunt de la boira, sense aconseguir-ho. A fora hi ha un jardí ple d’humitat i de fred de tardor, però a dins s’hi està calent.

M’agradaria demanar-te si vas prou abrigada. Però dorms amb la teva bata blanca i no pares de sacsejar els braços plens de tubs, com una directora d’orquestra inconscient.

Feia temps que no et veia. La darrera visita que et vaig fer va ser protocol·lària, d’aquelles de quedar bé, d’anar a veure la tata per no semblar que te n’has oblidat. Recordo que em vas obrir el teu piset fosc de renda antiga al carrer major i em vas fer passar amb una rialla –sempre et recordo rient-, mentre em preguntaves si encara era militar. Et vaig dir que sí, més que res per no contradir els teus records errats. Llavors em vas ensenyar els desperfectes del teu habitatge com si hagués de fer venir una brigada de sapadors de l’exèrcit per arreglar-los. Vaig anar a la ferreteria per fer reviure quatre endolls i posar una mica de massilla en alguna esquerda de les parets amb retrats de gent que ja no hi eren.

Allí no hi havia ni tele, ni ràdio, ni llibres... com si no hi volguessis viure. Només una cadira i una tauleta al menjador. Les habitacions eren plenes de capses segellades amb records. Potser ho tenies tot a punt per tornar a la torre. Com si no acceptessis que aquella eventualitat seria definitiva.

D’allò deu fer set o vuit anys. No ens havíem tornat a veure.

En aquell piset t’hi has passat la teva darrera mitja vida, l’etapa trista. Però abans hi va haver una altra vida a la torre del patriot, aquell univers lluminós i aïllat del món on hi havia més pomeres que maldats, més pereres que maldecaps, més camins que entrebancs. Casa teva.

Allí ens vam conèixer, un estiu en què la senyora Hayden y jo érem només dos marrecs encara per escolaritzar. Recordo que ens vas obrir la tanca de ferro pintada d’un color groc llampant, que donava a una carretera sense transit, i van sortir dos gossos a rebre’ns remenant la cua: el Treski i la Caterina. Darrere teu, hi havia l’avi Joan, a qui t’havies quedat a cuidar sense marxar del niu, com havien fet les teves cinc germanes per formar les seves pròpies famílies.

Aquell estiu, i els següents, et vas convertir en la tata, més que en la tieta soltera. Passàvem totes les vacances amb vosaltres i ens tractaves com si fóssim els fills que no vas tenir i que mai no tindries. Segurament ens vas malcriar una mica portant-nos al rebost per buscar aquelles rajoles de xocolata que ens menjàvem mentre ens fabricaves barquetes amb fulles de canya que posàvem a navegar pel canal, o ens explicaves històries del passat al voltant d’aquell pou gran que ens feia por (i on la petita senyora Hayden em va llençar uns calçotets en un atac d’ira infantil), o engegaves la gramola en aquella taula de pedra sota el porxo, o ens posaves la tele fluixeta perquè no la sentís l’avi Joan (sempre deia que s’ha d’estalviar la llum) mentre feien La casa del reloj, o ens treies la cera de les orelles amb les teves agulles del cabell en aquella terrassa assolellada amb els gossos asseguts al nostre costat amb la llengua fora per la calor...

Els estius sempre acabaven quan els caquis de l’arbre de darrere la casa començaven a madurar.

Després, l’avi Joan va morir. La torre del patriot es va posar a la venda i vas llogar un piset de renda antiga al carrer major de la ciutat. Encara et vas emportar la Caterina, velleta, perquè et fes companyia, però mai res no va tornar a ser com era abans.

La senyora Hayden i jo ens vam fer grans i la voracitat de la vida ens va portar a fer-te només visites protocol·làries molt de tant en tant, d’aquelles de quedar bé, d’anar a veure la tata per no semblar que te n’has oblidat.

No ens ho retreies i ens obries sempre la porta amb el teu somriure etern.

La setmana passada vas relliscar a casa i et vas fer mal. Encara sort que l’assistenta social va sentir els teus crits darrera la porta i els mossos d’esquadra van poder obrir amb una placa de plàstic. Després, van venir les trucades a la gent que un dia hi vam ser.

Potser ara comença la darrera etapa de la teva vida. La majoria d’existències són boniques i tenen una novel·la o una pel·lícula. La teva m’ho sembla. Sempre has cuidat a tothom sense que ho haguessis de fer. No t’ho hem agraït mai prou.

I ara ets aquí, en aquesta habitació de l’Hospital de Santa Maria on hi ha un finestral per on s’intueix la Seu Vella que vol treure el cap per damunt de la boira, sense aconseguir-ho. Sóc amb tu, com ahir hi va ser la senyora Hayden. Em va dir que et va posar crema a la cara i que et va recollir els cabells que portaves despentinats. I que tu li vas donar les gràcies amb un somriure a la mirada. La meva germana sap donar alegria de manera innata i va estripar un altre full bonic en el teu llarg calendari vital.

Avui et toca aguantar-me mi. Jo sóc més maldestre amb les relacions humanes, com la majoria de militars. Ja em coneixes.

Només sé explicar batalletes. Però dorms.

M’ha dit una infermera que t’has despertat de matinada i li has demanat les claus de la torre.

Per això, m’agradaria dir-te que no fa ni dues setmanes, caminant per la terra de la boira, em vaig desviar d’un camí per endinsar-me en un camp de pomeres despullades de fulles. Al final hi havia una torre abandonada. Una figuera i un nouer l’estaven derruint amb les seves arrels. Una mica més enllà hi havia un arbre ple de caquis madurs que els ocells havien començat a picar. No havia tornat a veure mai més un arbre d’aquests. Era com el que hi havia a la torre del patriot. El que anunciava el final de l’estiu. Quan tu eres jove i nosaltres érem petits.

Encara que sóc nascut a la terra de la boira, i hauria d’estar acostumat a les temperatures elevades, aquest estiu tinc molta calor en el nostre pis sota el terrat.

També en té el gos ventilador, que treu un pam de llengua i el pobre ja és vell. Em passo el dia empaitant-lo per casa amb el vaporitzador a la mà per refrescar-li el llom. Ho faig en calçotets perquè la dona dels mars del sud no torna fins al vespre i estem sols, l’animalet i jo.

Amb ella votant per aquí, em faria vergonya. Es una persona amb sentit de l’estètica. Però no em fa res que em puguin veure els veïns. A més, quan miro per la finestra del menjador com cau la solana damunt dels terrats de les casetes del carreró, veig que les noies del bordell no poden anar més lleugeres de roba que quan feia fresca i sortien en negligés a fumar. Ara es venten repenjades a la barana a l’hora de la migdiada, mentre teclegen missatges o parlen pels mòbils. Em puc imaginar que, si reben clients a aquelles hores, els deuen empaitar amb vaporitzadors per refrescar-los quan pugen del carrer, suats com una mala cosa.

També hi ha dues valquíries nord-americanes que han llogat la caseta de sota nostre i no els fa res de treure’s el banyador a la seva terrassa i banyar-se amb la mànega quan tornen de la platja. Ben just deuen tenir vint anys. Així que ningú es deu fixar en un home gran que porta uns bòxers negres i empaita un gos salsitxa per remullar-lo en aquella finestra de menjador.

A la tarda, quan les hores es fan llargues i costen de passar, vaig al despatx i el gosset se’m queda adormit amb el cul a l’habitació i el cap al passadís, buscant la mica de corrent d’aire que circula pel pis aquests dies de canícula. Abans li he posat glaçons de fruita al bol de l’aigua i jo m’he pres un cafè amb gel després de dinar.

Fins que al capvespre, torna la dona dels mars del sud. Em troba amb els pantalons i la samarreta posats (cinc minuts abans), i recent sortit de la dutxa (a l’estiu toca dutxa de matí i de tarda –com resa un dels manaments de la llei de la persona amb qui convisc).

M’explica el seu dia, mentre es menja un polo de gel amb gust de xocolata que ha trobat al congelador i es queixa de la calor que fa en aquest pis. Tots dos mirem per la finestra. Les noies del bordell han plegat per avui i només ens queda l’espectacle de les dues nord-americanes. Ara parlen per telèfon en roba interior, amb les seves veus nassals, buscant la mica de fresca del seu terrat. El Bruc és a terra, amb la boca oberta. És massa baixet per veure el mateix que nosaltres.

Fa poc, li vaig enviar una foto a la Ilse del gos ventilador amb una girafa groga de peluix que és la seva nova joguina. Ella se'n va enamorar quan es va estar a casa uns dies a finals de maig. Llavors ja feia calor, però no tanta com per empaitar-la amb el vaporitzador a la mà tot el dia. Ni per ruixar-la a la glorieta del parc de la Ciutadella quan ens va ballar claqué com si fos Ginger Rogers o al parc del Fòrum quan ens va descobrir la música d’Albert Hammond jr. al Primavera Sound.

La Ilse sempre és el començament del meu estiu, encara que mai m'havia portat tota aquesta calorada que he patit des que se’n va anar.

Recordo la suada les dues vegades que em vaig haver de desplaçar a la Ciutat de la Justícia darrere els vidres escalfats de l’òmnibus H-12. O la tornada de la delegació d’Hisenda de Sant Gervasi, tot xino-xano, carrer Calvet avall, sense trobar ni una mala ombra en tot el trajecte. O aquell migdia infernal que buscava un endoll, pels voltants del mercat de Sant Antoni, per al meu ordinador perquè venien tres dies seguits de festa i el necessitava. O la nit de Sant Joan, quan vam decidir pujar al terrat amb una taula, dues cadires, la caixa de fusta de “Uvas Encarnita” plena de plats i gots, i la cassola amb la fideuà perquè al pis no s’hi podia estar. Ens la vam menjar sota els focs artificials del veïns, mentre el gos remenava la cua vora les nostres cames. O el concert de música clàssica al Turó Parc. Jo hi vaig anar a peu. La dona dels mars del sud em va avançar a dalt de l’òmnibus 33, a l’alçada de Muntaner, i em va aixecar la mà, tota foteta. Quan vaig arribar al recinte em vaig refrescar en una font la cara i el clatell. La vaig trobar asseguda a primera fila per escoltar Schumann amb el seu vestit de Marilyn.

Avui, ella m’ha anat a comprar un aparell ventilador a Kyoto perquè aquest estiu fa molta calor i tampoc es tracta de que vagi en calçotets tot el dia empaitant el gos amb un vaporitzador. L’ha muntat seguint les instruccions del manual (ella és la handy-woman del pis). Després de molts errors-rectificacions, l’ha aconseguit plantar i posar en funcionament. El teckel ha pujat al sofà i la corrent d’aire l’ha despentinat. S’ha quedat a gust vora l’aparell.

La dona dels mars del sud s’ha assegut al seu costat per fer-li companyia i per aprofitar l’aire fresc que sortia d’aquelles hèlix que rodaven a tota pastilla. S’ha tret les sandàlies i ha estirat les cames al sofà. El gos i ella semblaven Joan Fontaine y Cary Grant a Sospecha, quan van pels penya-segats de la Costa Blava en un cotxe descapotable. Com en aquelles pel·lícules antigues, on uns ventiladors enormes despentinaven els protagonistes a l’estudi, mentre de fons passaven imatges de paisatges.

M’anava a asseure al seu costat quan he sentit unes veus nassals que pujaven per la finestra de la cuina. Les valquíries nord-americanes eren al terrat en banyador, ruixant-se amb la mànega. He començat a pelar patates per fer una truita, tot guaitant cap a fora com aquell que no vol la cosa. Quan l’oli ha començat a escalfar-se, m’ha vingut com una calorada. La dona dels mars del sud ha agafat el vaporitzador amb ganes de refrescar-me.

El fútbol siempre me ha generado nostalgia por los partidos que vi y por los que no veré. Por los seres con quien los vi y con quien ya no los veré.

Ese sentimiento se multiplica cuando llega una final de la Champions en la que participa mi equipo (cosa que sucede muy de vez en cuando, aunque ahora estemos mal acostumbrados).

Mañana será uno de esos días. El Barça y la Juventus se enfrentan en Berlín. Estaba invitado a ver el encuentro en el televisor de la sala de estar de la tierra de la niebla, con mis padres y los cuatro Hayden, pero les he llamado para decirles que me quedaré en la metrópoli.

Con ellos compartí la final de 1992. Recuerdo que la señora Sofía preparó una cena ligera porque el resto de la familia estábamos más pendientes del gol de Koeman que de sus platos a fuego lento. Entonces no existían para nosotros ni el sargento Hayden ni los niños. Luego fui con mi hermana a un pub, para tomar más de una copa.

Viví la final de 2006 con el señor Gris. Los dos solos. Le puse una camiseta de Deco, al pobre, y se durmió entre mis pies mientras sonaban los petardos más allá de la ventana con los goles de Eto’o y Belletti en París. Me gustó que nos hiciéramos compañía esa noche, y no fui a celebrarlo a la Rambla para quedarme con mi viejo amigo, ese pastor de ovejas que se había acostumbrado a la ciudad. Él ya no está, pero fue nuestra final.

Las de 2009 y 2011, fueron casi en solitario, frente a mi pequeño televisor de mi pequeño piso. Nadie me invitó ni yo invité a nadie. Al menos estaba Ilse en el chat, para hacerle la puñeta porque ella es madridista.

Ahora, en 2015, llega una nueva final que me genera una nueva nostalgia. Podría haber ido a la tierra de la niebla y esperar que la señora Sofía hiciera una cena ligera porque nadie estaría por sus platos a fuego lento. Pero esta vez me quedo en la ciudad con la mujer de los mares del sur y el perro ventilador.

Cocinaremos algo ligero, porque yo estaré más pendiente del gol de Messi en el viejo televisor que de la comida. Y espero que a Bruc le venga bien la vieja camiseta de Deco, mientras bosteza en el sofá. Será nuestra final y nadie más podrá vivirla que nosotros.

Cuando recuerde la quinta Champions del Barça, será con ellos. Creo que mañana va a ser un día pre-nostálgico.