turoparc

L’home tranquil condueix. La Pocoyo mira el GPS al seu costat. Nosaltres observem el paisatge als seients del darrere. Primer només hi ha l’autopista, però després ens desviem per camps de vinyes i muntanyes prou manses per remuntar-les i baixar-les sense que ens calgui jugar amb les marxes curtes del vehicle. Fins que arribem a destí.

El poble és menut. Hi ha un mas senyorial i una vintena de cases noves edificades al seu voltant. Una és de la persona que ens ha convidat a dinar: la Marta.

Ella és com el dia que fa avui, lluminosa. Feia temps que ens proposava d’anar a visitar el seu refugi amagat, aquella caseta de la qual ens parlava sempre i que era en un lloc sense semàfors ni rellotges ni cridòries. El cau de la rateta.

Per això somriu quan ens veu baixar del cotxe disfressats de neo-rurals. També hauria somrigut si hagués vist una colla de marcians sortint d’una nau extraterrestre o una comitiva del PP a la recerca del vot perdut. Ella sempre té els llavis convexos.

Avui no és la Marta que coneixem de Barcelona. Avui fa de paisana, de pagesa, de rural... i li agrada ensenyar-nos els racons d’aquest món seu on només viu de tant en tant. Caminem per la riba d’un bosc, ens assenyala un poble abandonat en la llunyania d’una serra, ens parla d’un mas on la propietària fa massatges relaxants, ens explica històries dels seus veïns ocasionals...

Casa seva és bonica. Dues plantes, mobles càlids, racons agradables. Quan ens l’ensenya, ja hi som tots perquè han arribat –per fi- el jardiner fidel i la falsa boirenca.

La Marta i la pintora es queden al pis de dalt, preparant la taula i el menjar que requereix fogons i neteja. Són les tietes perquè els agrada parlar i manar i que tot surti bé i que la gent sigui feliç.

La resta anem al jardí a fer foc a la barbacoa. Ens ho passem bé jugant a fer brasa, a no cremar-nos, a rostir els calçots i la carn, a treure’ns els jerseis perquè fa calor, a obrir cerveses per refrescar-nos... Som la canalla i, sovint, les tietes surten al balcó per vigilar-nos:

-Nens, feu bondat.

Al jardí, també juguem a fer-nos fotografies que no ens podem enviar perquè no hi ha cobertura del 4G o del 5G o de què sé jo... en aquest racó perdut del Penedès. Però les fem igualment, com si visquéssim en aquella època en què calia esperar uns dies per revelar un carret de vint-i-quatre imatges.

Després dinem i fem tertúlia al segon pis, mentre les gates de la Marta corren pel menjador d’aquella segona casa seva on elles també són neo-rurals (acostumades com estan al seu piset de Barcelona sense escales per pujar i baixar, ni tanta gent de qui fugir).

Tot és agradable. Un d'aquells moments que no vols que s'escampin en el temps fins a convertir-se en records. Que encara els vols viure.

Fins que es fa fosc i la tieta pintora té ganes de tornar a la metròpoli. Se sent un tro llunyà i ens sembla estrany perquè el cel és seré.

L’home tranquil condueix. La Pocoyo mira el GPS al seu costat. Nosaltres observem la lluna asseguts al darrere, damunt de vinyes i muntanyes prou manses per remuntar-les i baixar-les sense que ens calgui jugar amb les marxes curtes. Fins que arribem a Barcelona.

A la Diagonal, tenim cobertura i ens comencem a enviar les fotografies que ens faran recordar aquest dia bonic. Sortim l’home tranquil, la Pocoyo, el jardiner fidel, la falsa boirenca, la dona dels mars del sud i jo mateix. Llavors ens adonem que no hi ha cap imatge amb la tieta Marta ni amb la tieta pintora perquè es van quedar al pis de dalt, lluny de la canalla.

Tots li devem una foto a la Marta des que ens va convidar al seu refugi amagat: el cau de la rateta.

Jo li hauria fet a la terrassa del bar on ens va rebre per fer un aperitiu.  Estava preciosa amb el sol que li envermellia les galtes asseguda en aquella cadira.

La dona dels mars del sud li hauria fet (potser) sota aquell arbre catalogat, al costat d’una tanca amb dos ruquets, mentre la Marta ens explicava la història d’aquells animals.

El jardiner fidel li hauria fet (potser) amb la seva càmera construïda amb una capsa de sabates (una cosa estranyíssima)  mentre ella treia i desava coses de la nevera.

La falsa boirenca li hauria fet (potser) quan la Marta va treure el joc del Trivial per allargar la festa.

L’home tranquil li hauria fet (potser) quan l’amfitriona es va asseure al seu costat en una ombra de la plaça del mini-poble.

La pintora li hauria fet (potser) davant la façana de la casa per fer-ne després una litografia, com les que fa ella.

La Pocoyo hauria fet una fotografia de grup, tots asseguts a taula dient Lluissss (perquè a ella li agrada agrupar).

No vam dir Lluisss, ni vam mirar a cap càmera en aquell menjador animat on vam menjar de primera, tots socarrimats. Fa temps que ens anem trobant i retrobant tots nosaltres. Que ens fem companyia de tant en tant. Que ens anem fent grans acompanyats. Que som amics.

Cuando vivía solo, el primer paseo del año era invariablemente al Turó Parc. Esperaba a que el señor Gris se durmiera, con su guirnalda naranja colgada del cuello, y corría al parque cerrado en Nochevieja. Caminaba alrededor de las vallas del recinto y acariciaba cada hoja de planta que asomaba a la acera exigiendo un buen año para cada uno de los seres vivos que se habían ocupado últimamente de mí. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja.  Era una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les daba suerte?

Este 2016, la mujer de los mares del sur me dijo que me dejara de tonterías y me propuso un primer paseo del año alternativo, sin desvelarme el destino. Me pidió que me pusiera la chaqueta nueva y que cogiera la bufanda gris porque me he hecho mayor y no está dispuesta a aguantar a un tipo tosiendo todo el día en casa.

Seguimos la avenida Diagonal en dirección al sur. Era domingo, pero muchas tiendas estaban abiertas y nos cruzamos con compradores compulsivos que serían felices viviendo eternamente en Navidades. Luego nos desviamos por las calles estrechas de Sant Gervasi, donde ya no compraba nadie. Las recordaba de cuando deambulaba por ellas buscando historias por escribir: Avenir, Marià Cubí, Laforja… Era curioso que ella me guiara por el que había sido mi hábitat no hacía tanto tiempo.

Pasamos de largo el mercado Galvany y subimos por la calle Santaló, hasta que la mujer de los mares del sur me hizo detener frente a una librería nueva que parecía antigua: Casa Usher Llibreters. Me pareció un lugar muy extraño para vender libros. Por allí apenas transitan los nativos del barrio.

-Son unos amigos de una amiga –me dijo ella, como única explicación.

Tras los cristales, vimos a tres dependientes jóvenes (que seguramente eran los dueños) sentados tras una mesa. Y a ningún cliente. Nunca me ha gustado entrar en un establecimiento en el que todas las miradas se posan sobre ti, a falta de otro objetivo. Pero la mujer de los mares del sur ya había abierto la puerta y tiraba de mi bufanda para que la siguiera.

Por suerte, esa librería era una antigua vivienda familiar y las secciones literarias ocupaban distintas habitaciones que quedaban ocultas a ojos de los responsables del negocio. La mujer de los mares del sur sacó sus gafas del bolso y comenzó a ojear lomos de volúmenes, con paciencia, como si tuviéramos todo el 2016 para estar allí. Yo apenas leo nada más que prensa deportiva cada día. Así que cogí unos cuentos de Truman Capote al azar y, simulando interés por el texto, comencé a pasar hojas exigiendo un buen año para cada uno de los seres vivos que se han ocupado últimamente de mí. Una hoja, un alma. Un alma, una hoja. Es una tradición casi tan tonta como todo lo que hago. Pero, ¿y si les doy suerte?

Dejé el tomo en su lugar y, como ella seguía buscando libros con parsimonia, decidí recorrer el largo pasillo que cruzaba la librería. Al final, había un patio exterior que apenas intuía tras el cristal de la puerta. Un cartel indicaba que podías tomarte un café por un euro veinte o una copa de vino por dos euros allí.

Agucé un poco la vista hacia esa penumbra del patio y pude intuir en ella la figura de un inventor que estaba sentado en un banco del jardín, la de un detective fumando sobre un piano de cola, la de un pelícano extraviado en una isla, la de una niña con un perro salchicha, la de una bailarina junto a un trapecista, la de una recolectora de hierbas medicinales, la de un dinosaurio asomándose a una ventana…

Parecían personajes esperando su turno para entrar en la librería y vivir en los estantes.

Entonces la mujer de los mares del sur tiró de nuevo de mi bufanda. Llevaba tres álbumes ilustrados en las manos y me pregunto qué miraba allí afuera, en la noche. Le respondí que nada.

Pagó su compra. Los tres libreros jóvenes eran amables y estaban predestinados a llevar una vida intensa, pero asumible.

En la calle, todavía no era muy tarde y el Turó Parc no estaba a más de tres calles de distancia. Así que tiré de la bufanda de la mujer de los mares del sur, no sin que ella protestara, mientras le hablaba de la posibilidad de escribir una historia con un inventor y un investigador, otra con un pelícano torpe, una tercera con una niña y su perro salchicha… Me escuchaba, atenta, con sus libros bajo el brazo.

Era el primer paseo del año y en casa nos esperaba un teckel con una guirnalda naranja en el cuello. Seguramente, estaba dormido.

PD: Ara fa tot just deu anys que vaig obrir aquest blog. És temps…

PD2: Gràcies per la música, Emily.

Era la nit de Nadal i, a la granja dels cavalls, al petit faraó Nil ja l’hi havia passat el disgust perquè havia descobert que el Tió són els pares. Diguem que va ser un accident. Ell només es volia amagar darrere les cortines del menjador, mentre el tronc (amb una cara dibuixada i unes potes que no podrien disputar una final dels cent metres llisos) esperava en un racó els seus cops de bastó. Llavors, el nen va veure tot de paquets ben embolicats a terra –secrets- i va lligar caps. Després es va posar a plorar, estirat a bocaterrosa al sofà, mentre la mare li xiuxiuejava paraules a cau d’orella per mirar de calmar-lo.

Però va ser la senyora Sofia qui va posar ordre en el desconcert del nen. Li va dir, molt segura d’ella mateixa, que si no feia cagar el Tió, ell s’enfadaria i se’n tornaria al bosc on viu la resta de l’any per no tornar mai més. El petit faraó Nil es va incorporar al sofà, es va mirar el Tió, es va mirar la seva àvia i va anar a buscar el bastó. Les iaies són resolutives de debò.

El sergent Hayden i jo vam apurar una copa de cava quan el petit faraó Nil i el petit Hayden van començar a fer xivarri mentre els regals amagats darrere de la cortina ara sortien miraculosament de sota aquell tronc, un rere l’altre: pilotes lluminoses, trencaclosques, llibres, cremes de mans, ampolles de cava... A mi sempre em caga un gel de dutxa, el Tió. No sé per què.

Després em vaig posar la meva jaqueta negra i estreta d’home modern (comprada al Black Friday), em vaig recargolar al coll la bufanda grisa que em va teixir la Rosa fa temps i vaig sortir al carrer, tot enyorant els guants descuidats a la metròpoli. Hi havia boira per tot arreu, i més finestres il·luminades de vida a les cases que no pas gent al carrer.

M’agrada fumar quan camino, i amb les mans a les butxaques només pots portar el cigarret penjant dels llavis.

A la terra de la boira no som massa de llumets, però als carrers antics si que em va semblar que era Nadal. L’esglèsia era groga i la gent ja hi havia entrat per celebrar la missa del gall. La vaig passar de llarg per portar-li un cigarret encès a la Mònica (la darrera vegada que vaig parlar amb ella va ser en una nit de Nadal –també li agradava fumar i duia un Ducados penjant dels llavis aquell dia). Li vaig deixar a terra, davant de l’entrada. Com sempre.

Em vaig allunyar dels carrers del centre i vaig passar per davant de la clínica veterinària de l’home que cuida animals. Curiosament, hi havia llum al passadís de les consultes. Llavors, darrere els vidres per on rajava l’aigua condensada, vaig entreveure el meu amic. Mirava de fer caminar un gos teckel que no volia, o no podia, caminar pel costat d’un arbre de Nadal.

Vaig picar a la porta amb la meva ma congelada i tots dos ens vam sorprendre de veure’ns allí la nit de Nadal, quan la gent era a casa amb la família. Altres nits com aquella havíem sortit tots dos a fer mal a les discoteques, quan encara teníem cabell i anàvem en texans.

Ara, el Betum, aquell gos convalescent, mirava de no perdre l’equilibri entre les nostres cames. Posava el musell a terra per repenjar-se i jo m’ajupia per tocar-li el pèl negre i lluent del clatell. Era suau i tenia els ulls plens de vida d'un cadell. L’animalet s’havia menjat mitja estora de casa seva –tot jugant, en un descuit dels amos- dos dies abans i l’home que cuida animals el va operar per mirar de treure-li aquella nosa de l’estomac. Semblava que tot havia anat bé. El gos tornava a caminar i a menjar.  Fins que va arribar la nit de Nadal i el Betum va recaure.

Després vaig saber que el veterinari s'havia passat aquella nit amb ell. Fent-li companyia. Jo vaig tornar a casa, escampant la boira. La meva família ja dormia. A terra del menjador hi havia tot de papers d’embolicar regals. El Tió jeia en un racó, encara cobert amb una manta de quadrets. No s’havia escapat al bosc.

Li vaig pegar dos cops amb un bastó que vaig trobar en un racó demanant salut per al Betum i perquè un proper Nadal el pugui tornar a celebrar amb el Manel com ho feia abans. Me’ls vaig imaginar tots dos, veterinari i pacient, encara darrere els vidres de la clínica, fent-se companyia darrere la boira. Segurament, l'animalet li llepava la cara.

És curiós com a mi, que sempre visc sense rellotge i ignorant si és dimecres o dijous, m’agradi tenir al menys un calendari abans que comenci el nou any. Els vull petits, si pot ser de butxaca, i per això aviso a tothom del meu entorn que me’n guardin algun si entren en una farmàcia, en una ferreteria o en una òptica, llocs on encara es poden robar del taulell (els que som vergonyosos), quan el dependent es gira per buscar-te un producte.

Fa set anys, pensava que no el tindria perquè el tenista, que és el meu camell habitual en aquests temes, se’n va oblidar d’agafar-me’n un. Però una tarda que vaig quedar per caminar amb la Pocoyo, abans que acabés aquell desembre, ella em va acudir amb un petit calendari on hi havia estampada una imatge de la Verge Maria. Me’l va donar una mica avergonyida, excusant-se de que només havia trobat aquell. Però l’he guardat des de llavors. Aquell 2008 va ser bonic.

No sé d’on em ve aquesta dèria pels calendaris. Si exerceixo de freudià, una tarda de diumenge de quan era petit, i passava el Nadal a casa dels tiets rics, ell va tornar de caçar amb la boira encara agafada a la seva jaqueta llarga. Va deixar uns animals morts damunt de la taula de la cuina (no sabria dir si eren de ploma o pèl), va anar al quartet on desava les escopetes i va córrer a la dutxa per netejar-se la mort.

Mentre l’aigua brollava al quarto de bany, jo vaig veure alguna cosa que feia pes en una butxaca d’aquella jaqueta llarga que el tiet havia penjat en una cadira. En la meva curiositat infantil, vaig treure a la llum un paquet de cartronets que semblaven cromos. I vaig veure, per primera vegada en la meva vida, tot de dones nues, una rere l’altra (rosses, morenes... fent posturetes en troncs d’arbre o en platges amb palmeres), en aquells calendaris de butxaca eròtics de l’etapa post-franquista. No em vaig fixar, fins temps després, que darrere les noies hi havia tot de dies per escriure en aquella vida meva de quan tot era futur i gairebé res era passat.

Em vaig quedar el calendari d’una d’aquelles dones despullades perquè allò m’obria els ulls a un univers desconegut. Però no el conservo, com no tinc altres objectes d’aquell descobriment del món adult que em van marcar.

Ara tinc el que em va donar la Pocoyo a la capseta dels records, on guardo també el primer calendari que em va regalar la senyora Hayden de la papereria Raima, que és al Gòtic de Barcelona (un establiment que obre els ulls dels nens, dels il·lustradors i de la gent que s’estima aquests universos bonics).

M’he acostumat a aquests calendaris triangulars de Raima, i m’agrada anar-hi cada Nadal amb la dona dels mars del sud per agafar-ne tres o quatre per a la gent més propera. Els tenen a l’entrada per als clients i els que encara no ho són.

Però aquest dilluns hi havia un senyor molt seriós amb vestit fosc, corbata i les mans creuades davant dels seus pantalons a la porta. Així que només en vam agafar dos, tímidament. Ara estic pendent del tenista, per si me n’ha pogut robar un de butxaca a l’òptica, a la ferreteria o a la farmàcia de la terra de la boira. O de saber si la Pocoyo ha anat a missa.

M’agrada començar l’any amb un calendari menut, d’aquells que et mires després, de tant en tant, quan és primavera o ets en plena canícula del mes d’agost o es preparen les festes de la Mercè. I veus que passen els dies i aquell moment del desembre passat, que ja quedarà lluny, te’l miraves i tot estava per inaugurar, com una camisa nova.

El meu calendari de Raima 2016 està a la taula. Segur que tindrem un bon any tots plegats.

A l’habitació de l’Hospital de Santa Maria hi ha un finestral per on s’intueix la Seu Vella que vol treure el cap per damunt de la boira, sense aconseguir-ho. A fora hi ha un jardí ple d’humitat i de fred de tardor, però a dins s’hi està calent.

M’agradaria demanar-te si vas prou abrigada. Però dorms amb la teva bata blanca i no pares de sacsejar els braços plens de tubs, com una directora d’orquestra inconscient.

Feia temps que no et veia. La darrera visita que et vaig fer va ser protocol·lària, d’aquelles de quedar bé, d’anar a veure la tata per no semblar que te n’has oblidat. Recordo que em vas obrir el teu piset fosc de renda antiga al carrer major i em vas fer passar amb una rialla –sempre et recordo rient-, mentre em preguntaves si encara era militar. Et vaig dir que sí, més que res per no contradir els teus records errats. Llavors em vas ensenyar els desperfectes del teu habitatge com si hagués de fer venir una brigada de sapadors de l’exèrcit per arreglar-los. Vaig anar a la ferreteria per fer reviure quatre endolls i posar una mica de massilla en alguna esquerda de les parets amb retrats de gent que ja no hi eren.

Allí no hi havia ni tele, ni ràdio, ni llibres... com si no hi volguessis viure. Només una cadira i una tauleta al menjador. Les habitacions eren plenes de capses segellades amb records. Potser ho tenies tot a punt per tornar a la torre. Com si no acceptessis que aquella eventualitat seria definitiva.

D’allò deu fer set o vuit anys. No ens havíem tornat a veure.

En aquell piset t’hi has passat la teva darrera mitja vida, l’etapa trista. Però abans hi va haver una altra vida a la torre del patriot, aquell univers lluminós i aïllat del món on hi havia més pomeres que maldats, més pereres que maldecaps, més camins que entrebancs. Casa teva.

Allí ens vam conèixer, un estiu en què la senyora Hayden y jo érem només dos marrecs encara per escolaritzar. Recordo que ens vas obrir la tanca de ferro pintada d’un color groc llampant, que donava a una carretera sense transit, i van sortir dos gossos a rebre’ns remenant la cua: el Treski i la Caterina. Darrere teu, hi havia l’avi Joan, a qui t’havies quedat a cuidar sense marxar del niu, com havien fet les teves cinc germanes per formar les seves pròpies famílies.

Aquell estiu, i els següents, et vas convertir en la tata, més que en la tieta soltera. Passàvem totes les vacances amb vosaltres i ens tractaves com si fóssim els fills que no vas tenir i que mai no tindries. Segurament ens vas malcriar una mica portant-nos al rebost per buscar aquelles rajoles de xocolata que ens menjàvem mentre ens fabricaves barquetes amb fulles de canya que posàvem a navegar pel canal, o ens explicaves històries del passat al voltant d’aquell pou gran que ens feia por (i on la petita senyora Hayden em va llençar uns calçotets en un atac d’ira infantil), o engegaves la gramola en aquella taula de pedra sota el porxo, o ens posaves la tele fluixeta perquè no la sentís l’avi Joan (sempre deia que s’ha d’estalviar la llum) mentre feien La casa del reloj, o ens treies la cera de les orelles amb les teves agulles del cabell en aquella terrassa assolellada amb els gossos asseguts al nostre costat amb la llengua fora per la calor...

Els estius sempre acabaven quan els caquis de l’arbre de darrere la casa començaven a madurar.

Després, l’avi Joan va morir. La torre del patriot es va posar a la venda i vas llogar un piset de renda antiga al carrer major de la ciutat. Encara et vas emportar la Caterina, velleta, perquè et fes companyia, però mai res no va tornar a ser com era abans.

La senyora Hayden i jo ens vam fer grans i la voracitat de la vida ens va portar a fer-te només visites protocol·làries molt de tant en tant, d’aquelles de quedar bé, d’anar a veure la tata per no semblar que te n’has oblidat.

No ens ho retreies i ens obries sempre la porta amb el teu somriure etern.

La setmana passada vas relliscar a casa i et vas fer mal. Encara sort que l’assistenta social va sentir els teus crits darrera la porta i els mossos d’esquadra van poder obrir amb una placa de plàstic. Després, van venir les trucades a la gent que un dia hi vam ser.

Potser ara comença la darrera etapa de la teva vida. La majoria d’existències són boniques i tenen una novel·la o una pel·lícula. La teva m’ho sembla. Sempre has cuidat a tothom sense que ho haguessis de fer. No t’ho hem agraït mai prou.

I ara ets aquí, en aquesta habitació de l’Hospital de Santa Maria on hi ha un finestral per on s’intueix la Seu Vella que vol treure el cap per damunt de la boira, sense aconseguir-ho. Sóc amb tu, com ahir hi va ser la senyora Hayden. Em va dir que et va posar crema a la cara i que et va recollir els cabells que portaves despentinats. I que tu li vas donar les gràcies amb un somriure a la mirada. La meva germana sap donar alegria de manera innata i va estripar un altre full bonic en el teu llarg calendari vital.

Avui et toca aguantar-me mi. Jo sóc més maldestre amb les relacions humanes, com la majoria de militars. Ja em coneixes.

Només sé explicar batalletes. Però dorms.

M’ha dit una infermera que t’has despertat de matinada i li has demanat les claus de la torre.

Per això, m’agradaria dir-te que no fa ni dues setmanes, caminant per la terra de la boira, em vaig desviar d’un camí per endinsar-me en un camp de pomeres despullades de fulles. Al final hi havia una torre abandonada. Una figuera i un nouer l’estaven derruint amb les seves arrels. Una mica més enllà hi havia un arbre ple de caquis madurs que els ocells havien començat a picar. No havia tornat a veure mai més un arbre d’aquests. Era com el que hi havia a la torre del patriot. El que anunciava el final de l’estiu. Quan tu eres jove i nosaltres érem petits.