Formiguetes
lunes, 31 de octubre de 2011 by el paseante
Avui li explicava a un gat que quan jo era petit (com ara ho són els seus gatets) tots els pares dels meus amics tenien cotxe. Tots menys els meus. Així que els diumenges al matí agafàvem el tren cap a Lleida per visitar la tieta Ramona i el meu avi matern (l'àvia ja era morta). Com que ells vivien en un mas aïllat a quatre kilòmetres de la ciutat, havíem de caminar per la vorera de la carretera de Butsenit afilerats com formiguetes, mirant que no ens atropellés cap vehicle (en aquell puntet exacte del mapa del món i en aquell moment precís del calendari on no hi haurà mai més ningú com nosaltres allí). La senyora Sofia anava al davant (perquè era d'aquell territori i el tenia apamat), després venia la senyora Hayden empaitant la faldilla de sa mare (amb les seves cuetes de princesa), el tercer era jo amb les meves ulleres d'empollón (que ho era) i tancava la formació el tenista mirant enrere per si venia el camió de l'Ondina i ens havia de demanar precaució.
Com que tots els altres pares tenien cotxe, els nostres ho havien de compensar explicant-nos històries basades en aquella natura que creuàvem a peu, com exploradors, plena de presseguers en flor, de conills fugissers, de papallones de colors. "Sota aquell arbre quedàvem amb la Carmina per anar a la festa major i ens pintàvem una línia negra a les cames fosques del sol per fer veure que dúiem mitges". "En aquell canal, l'àvia hi pescava crancs i després deixava que ens pessiguessin els dits abans de posar-los a l'olla". "Aquí parava paranys el meu pare per atrapar llebres".
Quan arribàvem a la torre del Patriot, cansats, tot feia olor de carn a la brasa. I, mentre el meu avi Joan remenava la llenya del foc, la tieta Ramona corria per portar-nos aigua amb llimona només obrir la tanca de ferro de la torre. A nosaltres, els caminadors sense cotxe que veníem suats però amb ganes de gaudir de tot allò que ja és passat.
PD: Aquesta tarda he caminat pels carrers del nord de Barcelona amb la dona dels mars del sud. Com formiguetes (en aquell puntet exacte del mapa del món i en aquell moment precís del calendari on no hi haurà mai més ningú com nosaltres allí). Jo anava al darrera, per si venia el camió de l'Ondina amb intenció d'atropellar-nos. I només sentia olor de croissants de mantega a un euro amb vint (és una broma nostra).
PD2: Tornaré al castellà en els propers posts, que el Peces-Barba és lector d'aquest blog.
Pues sin duda compensaron bien: no compare usted, señor Paseante, un paseo en coche, igual o más de peligroso, escuchando los 40 principales, que un paseo a pie escuchando mil historias... me quedo con lo segundo...
Quan us he avançat amb el 127 color blanc us he vist amatents amb tots els sentits com escoltàveu les històries de la senyora Sofia. A ella sempre la feia una dona molt elegant, amb la ratlla de les mitges a les cames m´ho has confirmat.La meva àvia també m´ho explicava.
Tu duies els cordons de les sabates solts i he pensat que si no queies de caps al rec, de gran ens faries molta companyia. La rosseta de les cues empaitava papallones...
( en català m´ets més proper, i no es tracta de lingüística ni de distàncies)
Escriu com vulguis, però escriu ;)
aquella oloreta de carn a la brasa m'ha fet venir ganes de fer una barbacoa... hmmmm
em convides a un croisant d'euro amb vint?
Una cosa que tinc clavadeta de quan era petita és no tenir el poble dels avis on passar les vacances... per que tots eren de Barcelona. Diuen que les families no les tries sino que et toquen i a mi em va tocar no tenir poble on passar les vacances. Però sí que alguna vegada he fet estada camperola i també m'he perdut entre caminets tot recollint mores :)
Jo com sóc de poble, t'he entés. però amb la diferència de que mon pare tenia cotxe i va comprar la primera tele al passeig del canal. Coses de cobrar una paga de futboliste.
Una pregunta: vols dir que aquesta dona dels mars del sud no és una "aprovechá"? vols dir que ella menja croissants d'un euro amb vint? què fina, noi.
Ya ves todo el paseo polvorizo de aquellas tierras te llevaba a encontrar el jarro de la limonada fresca, un buena carne asada y ahora eres el jefe de la linea de la hormiguita, espero que tuvieras una buena compensación en tu salida por Barcelona.
A casa meva quan era petita tampoc hi havia cotxe, per anar on fos havíem d'agafar el cotxe de linea (cap a Reus) i d'allí agafar el tren cap a Bcn o a Lleida. Només he fet la formigueta per la carretera algun cop per anar a buscar caragols i darrera la mula pels camins cap al troç (pagesa que sóc jeje)
Escriu com vulguis, a mi com a la Pais te'm fas més proper en català, però llavors se me'n va el voste a norris...
Un petó
M’ha agradat la cançó: m’he vist en un descapotable viatjant per una carretera sinuosa a la vora del mar, amb la ‘melena’ i el mocador al coll onejant al vent…
Jo feia de formigueta quan anàvem a la platja, camp a través des de la casa d’estiueig amb els pares, les germanes, les cosines, els tiets… Ara tota aquella vinya s’ha convertit en blocs de formigó. Així que ara ja es pot agafar el cotxe, però jo segueixo anant en filera, ara vorejant la carretera i ara amb els nebots al mig, fins trobar l’antic camí de la pineda que encara no ha devorat el ciment.
La veritat, jo no me n’adono en quin idioma escrius fins que no ho esmentes al final…
Jo també vull llegir-te amb la llengua en que ho vulgues fer, i si és necessari empraré un traductor.
Sóc de poble, tinc l'enorme sort i l'orgull de ser-ho, i he fet aquestes passejades de formigueta moltes vegades i són les que recorde... molt més que els camins recorreguts en cotxe.
Un petó guapo
Qué ricos los cangrejos!
Jo no sóc de poble però també he fet caminades de formigueta, amb l'esplai en el que feia de monitor. Llavors érem bastants més que quatre formiguetes ;o)
Últimament he descobert que a ciutat també es poden fer passejades de "formiguetes" No per evitar que t'atropelli "l'òmnibus" si no per què la carena del turó no permet caminar d'una altra manera.
una abraçada
Ai! Els que som de llogarets petits i hem crescut pujant i baixant marges , a lladres i polis i fent cavanes, com t'entenem.
Parò he viscut a la ciutat gran uns anys i ara en una de més petita i m'agraden de tant en tant però el poble és aquell recés de pau on les caminades ens van fer descobrir part del camí que hem recorregut.
també m'agrada passejar per casa teva com una formigueta.
Els meus pares tampoc tenien cotxe i no va passar res. Amb la bici, a peu y amb el bus vaig anar a tot arreu :)
Bona setmana Paseante...curteta oi?
Tienes una forma de escribir, Sr. Paseante, que me apacigua, incluso en catalán.
Me has transportado con tu texto a mi niñez, a aquel tiempo en que nada ni nadie habría podido enturbiar mi confianza en el futuro.
Cuando mi padre tuvo por fin su primer coche (por supuesto, de segunda mano), le gustaba llevarnos de excursión al aeropuerto, a ver como despegaban los aviones...Aquello era fantástico...
P.D. Espero que esta vez no te hagas tanto de rogar y que pronto tengamos otra entrada tuya, en castellano o en catalán, como gustes.
Aquesta olor de carn a la brasa, senyor, com la recordo! Encara ho fem. Arribar cansat de caminar i trobar-te la llar de foc encesa per sopar amb un quants boletets! Ummmmmmm, que bo.
A mi per ser-te sincere, m'agrada més o em sento més a prop, en català. M'agrades igual, però més. M'explico?
Vindré igual, Paseante. Em relaxa llegir-te.
Que bé que no tinguessiu cotxe!! "Lo importante no es el fin de camino, sino el camino. Quien viaja demasiado aprisa se pierde la esencia del viaje" - Louis L'Amour - (Ho he posat en castellà per si d'acàs el Peces Barba llegeix el meu comentari)
Ada, pues yo camino por Barcelona escuchando los 40 Principales en el loro.
País, fent conya no t'has equivocat: sempre se'm deslligaven els cordons de les bambes i ensopegava cada dos per tres. Però has errat amb la rosseta de les cues. Un dia es va presentar a casa amb una serp petita que havia trobat pel camp i que va posar en una bossa de plàstic per si podia ser la seva mascota. La meva mare encara crida ara. La senyora Hayden no era de papallones :-)
Montse, si em dones una banya et convido a un croissant :-)
Anna Eme, jo he acabat vivint a la teva ciutat. Així que deu ser millor que el meu poble petit. Però reconec que sense tornar allí em faltaria l'aire. Hi ha moltes móres en aquella zona :-)
Emily, potser ens vau guanyar en el tema cotxe, però a casa hi havia tele des que vaig néixer després de la guerra (en blanc i negre, això sí). I aquell croissant me'l va compensar portant-me a un lloc de la ciutat que no coneixia: els jardins d'una clínica. Un lloc per tornar-hi.
Mari-Pi-R, aquellas estancias de verano en la torre de mi abuelo es uno de los mejores recuerdos de mi vida. Nunca voy a olvidar esa época. Y, como jefe de la hilera de hormiguitas en Barcelona, debo decir que la compensación fue una tarde agradable mientras la ciudad estaba prácticamente vacía.
Lluna, al final em creuré que ets de pagès de veritat. Tot i que ja m'agradaria veure't plegant caragols (mira que corren, eh?). Això de la mula sí que no ho he viscut. N'havia vist de juvilades, perquè els seus amos no les volien sacrificar. Jo vaig crèixer entre tractors. I enyoro aquell tracte de vostè que em tenies :-) Un petonet.
Commuter, això que descrius no és el futur, és el fracàs. El ciment massa sovint s'ha menjat els nostres records. Però m'agrada que tu intentis recuperar aquell moment llunyà amb els teus nebots.
Albanta, espero que mai necessitis un traductor per entendre'm en cap llengua. M'agrada la gent de poble. Viure a ciutat és fantàstic, però viure en un lloc petit encara ho és més. Un petonet.
Mónica, recuerdo cómo los pescaban y cómo los cocinaban (los animalitos en un trapo, vivos, esperando ir a la olla con agua en ebullición). Pero no recuerdo su sabor para nada. Es probable que me negara a comerlos.
Fra Miquel, la gent que va participar en aquella passejada pels turons comenta que quan va arribar a casa havia perdut la cartera. Ets el millor. Treballes finet :-) (espero que em disculpis la broma).
Joana, suposo que t'has fet una idea dels ecosistemes vitals i finalment no t'has quedat ni en un llogaret petit ni en un de gran. Els termes mitjos acostumen a ser els més adequats. Bon cap de setmana.
Daltvila, mis padres también nos llevaban al aeropuerto de Barcelona para ver despegar los aviones. Y eso que vivíamos a 150 kilómetros de distancia. Tampoco era a menudo, recuerdo esa escena tres o cuatro veces en mi niñez: nosotros en el mirador y los aviones despegando uno tras otro. No sé, llámame antiguo, pero pienso que en esa época la vida se disfrutaba más que ahora. Ni que fuera con esas pequeñas cosas.
Mortadel.la, i l'escalivada i l'amanida verda amb uns simples tomàquets, cebes i enciams de l'hort. I les olives trencades... Cuack.
Kala, m'ha agradat lo del Peces Barba :-) La vida és això, un camí. En aquest post he recordat coses del passat, però sé que demà n'hi haurà de noves que potser formaran part important de la meva vida en el futur o potser només serà un dia més.