Dictat
domingo, 16 de octubre de 2011 by el paseante
L'altre dia vaig anar a veure el primer partit oficial de bàsquet del petit Hayden. Està federat i se sent gran als seus nou anys. Duia la samarreta del club i les bambes enormes i vermelles de guanyar. Era el seu primer compromís amb els companys del Claror i s'enfrontaven als nens de l'Esparraguera que ja porten dues temporades junts. El meu nebot gran va fer un triple al final del partit (un moment abans que la noia àrbitre fes anar el xiulet per enviar la canalla a la dutxa), i em va mirar orgullós com si hagués guanyat. Però havien perdut 30-50 (més o menys). Va ser una escabetxina. La seva entrenadora es va acostar per explicar-nos que era normal aquell resultat perquè estaven en etapa de formació, mentre el petit faraó Nil ajudava el seu germà a guardar les coses de jugar a bàsquet a la motxilla del Barça. Se l'estima.
Ahir vaig fer de cangur del meus nebots. Ja havien sopat quan vaig arribar. Em vaig menjar el meu salari en forma d'una amanida de bacallà esqueixat i un pit de pollastre a la graella amb bolets. Els pares eren vora el mar, sopant una paella sota un parallunes a la sorra de la Barceloneta trobada a atrapalo.com per nou euros per cap (vi inclòs). Segurament recordaven que hi ha nits boniques si tens un oncle solter a mà. I jo recordava que hi ha nits boniques si tens una germana amb nens que s'han de guardar.
El petit faraó Nil es va asseure a taula seriós, al meu costat, amb els ulls molt grans mentre jo sopava, mirant de fer-me caure els tomàquets cherry de la forquilla amb un cop de colze. I, quan ho aconseguia, es posava a riure com un dimoniet (té una rialla preciosa aquest nen -un dia he de demanar permís per posar una foto seva aquí). Fins que va començar a badallar i em va demanar que li expliqués el conte dels tres porquets en versió aviador. Mentrestant, el jugador de bàsquet mirava unes pàgines dels deures sota la claror d'un petit focus de l'escriptori de la seva habitació, aliè a nosaltres. El petit encara és petit, però el gran es fa gran. Fins fa poquet, els posava a tots dos al llit i amb un conte ja feia. Ara ho he de distribuir.
El Nil es va adormir ràpidament, amb l'esquena arquejada, com si encara se'n recordés de la seva etapa de bebé etíop en un orfenat ple de monges negres vestides de blanc. Llavors em va cridar el petit Hayden per si li podia fer un dictat. Era la primera vegada que em demanava que l'ajudés a fer deures. Em va donar un full imprés amb una història de gats. Es tractava que li recités en veu alta el text i ell l'aniria escrivint. "No vagis de pressa, tio" (era la condició). Ho vaig anar fent mentre ell dibuixava les lletres grosses, de nen, de baix cap a dalt. Em va semblar estrany. Jo sempre he escrit de dalt cap a baix. Potser ell és més optimista que jo. Però va fer el dictat i només es va equivocar en alguns accents i en les paraules que vaig dir amb el meu accent de la terra de la boira i que ell va transcriure tal com me les va escoltar. Culpa meva.
Al petit Hayden li agraden les paraules i sempre m'ensenya els lloms dels seus llibres infantils que té ben afilerats a l'estanteria. Se'ls estima. També té imaginació. Sovint, passejant, inventem històries tots dos junts. Potser un dia les posarà en paper, escrivint amunt cada lletra que ens transportarà al seu univers personal.
Després el vaig posar al llit, al costat del petit faraó Nil que feia estona que somiava amb macarrons (és menjador). El petit Hayden em va demanar si podia deixar la làmpada oberta de l'habitació una estona. Té coses de gran, però encara en té de petit. El vaig deixar abraçat a un ós blanc, amb les seves cames primes que buscaven l'escalfor dels llençols.
Abans de tancar la porta, em vaig quedar un momentet mirant-lo allí, estirat, tranquil, rumiant si ja volia fer-se gran o encara no. M'agradaria que un dia intentés ser escriptor i que em deixés ser el seu entrenador (de jugadors de bàsquet ja n'hi ha molts). Li faria entendre que costa molt, que cal assajar fort i escriure sovint abans de la primera victòria literària. Que abans hi ha mil derrotes. Però li falten anys per això. Ara, encara li toca perdre molts partits de bàsquet amb les seves bambes vermelles de guanyar en aquella pista central de la Fundació Claror, abans de pensar en coses de gent gran.
Vaig tancar la porta sense fer soroll i vaig sortir a la terrassa a fer un cigarret entre els dos llimoners. La lluna era prou rodona entre els meus núvols de fum.
PD: Ho he fet en català. Potser hi ha mil errors. Ja me'ls disculpareu. O potser me'ls corregireu.
PD2: Mireu aquest clip si teniu temps. El trobo genial. És curtet i ensenya molt bé què és la vida: participar, tot i que perdis sovint. Tinc la tardor-hivern plena de partits de futbol i bàsquet amb petits perdedors. M'agrada.
Muy tierno y muy sabio. Me ha encantado! De hecho ayer tuve que contemplar a una madre superprotectora, crítica y exigente al extremo, con su hija con déficit de crecimiento (físico y emocional) a quien esta lección le iría de perlas. Nos llevas por paseos entrañables, Paseante.
Me da que el pequeño/gran Hayden salió a su tío.
Me encantó el hecho de que te sientas afortunado de poder vivir esas maravillosas noches gracias a tener una hermana con niños que, de vez en cuando, quiere volver a ser "novia" de su marido y te los confía.
Los 9 años son encantadores, enternece eso que cuentas, ese contraste entre tener una conversación de "mayores" y seguir durmiendo con su peluche, su "totó".
* Me ha gustado mucho este pequeño relato cargado de ternura y de amor.
Un abrazo,Sr. Paseante y sigue disfrutando de esos momentos de la vida...
con una condición: que luego nos los cuentes;)
Als nou anys encara són petits, dormen amb els ninos, el meu Luigi de la mateixa edat que el nen ros encara ho fa també. Ja t'avisaré quan es fan grans, et porto avantatge amb nebots. Un dia et deixen de besar i saps que s'han fet grans, costa d'acceptar, però també té la seva gràcia. Els has de donar un euro a canvi d'un petó.
Em sumo al comentari de la senyoreta Daltvila, Paseante.
M'encanta quan parles dels Hayden!!
I la teva germana és un sol, solet! Què bé pintava el soparet que has descrit a casa d'ells.
I sí, és maco això de poder tornar a ser nuvis gràcies, en part, al germà escriptor.
Petons!
P. D.: No sóc qui per corregir o opinar sobre si un text en conté d'errors o no. En tot cas, l'important és transmetre i expressar-se i tu ho fas divinament, sigui en l'idioma que sigui.
P. D. II: A mi també m'ha agradat molt el vídeo del petit (gran) equip!
:)
No m'he adonat que era en català fins que ho has dit, deu ser que jo et llegeixo sempre en català.
M'encanten les teves històries familiars (i les altres també) potser pq em fa la impressió que me les explica algú proper com si ens trobéssim per fer un cafè i comentéssim el que ha passat els darrers dies.
Tens sort, de tenir el que tens.
Preciosos els vídeos
Un petó de diumenge
Perdoni la confiança, Sr. Paseante, en català es veu que em surt el tutejar...
El clip de L’EQUIP PETIT és una d’aquelles majúscules delícies que no només tothom hauria de veure sinó que, també, haurien de tenir molt present la bona colla de mares, pares i :) tiets que sovint fan de grada als partits de futbol-5, bàsquet, etc del nens. No em dona la gana embrutar les imatges dedicant ni una sola línia a recordar recents anècdotes viscudes exemplificant que la manca d’educació i autofrustracions tenen un patètic escenari en aquestes graderies.
Llegint el teu “Dictat” he recordat la desorbitant alegria que em va donar (ho vaig celebrar aixecant els braços com qui marca un gol) fer la primera cistella un dissabte al matí contra La Salle Condal, la de la tanda de penals que varem guanyar al Claret fent jo de porter de l’equip d’Ok Patins o el somriure orgullós cada cop que escoltava a l’entrenador rival dir-li al lateral matusser “engánchate al 7”. Però també recordo sense tristor com em van comunicar que l’any següent no seguiria a l’equip en el que somiava seguir, com pots acabar perdent un partit que al descans guanyaves 1 a 4 o la consciència de que aquest xim-pum s’ha acabat quan, ja granadet, et trenques els lligaments creuats del genoll dret.
També recordo amb alegria que, com a casa em tenien per autosuficient, les lectures dels dictats me les gravava en una cinta verge de K7 per, després, fer l’exercici aquest d’anar escrivint mirant de no fer massa faltes. Jo no tenia cap tiet guai a ma.
Guanyar o perdre un partit no té cap importància, com no la té que escrigui tal com tu li dictes, al cap i a la fi, l'ortografia és un convencionalisme més! ja n'aprendrà, ja!
i tant dels guanys com de les pèrdues en podem treure profit, els adults ho sabem prou bé... no?
per cert, dues coses.
Una. a veure si deixes d'atropellar bicicletes! (no hi va haver forma humana ni divina d'entrar a comentar-te)
I dues. Ho has fet molt bé, en català!!! que consti!
aix, m'he oblidat der dir-te que em continues encisant a través de les paraules (sospir llaaaaaaaaaaaarg)ÔÔ
Muy entrañable post, cuando se toca el tema de los sobrinos siempre sale bien, verdad?.
Si te comentase tu post seria ya casi tan largo como el tuyo, con lo cual decirte que me ha gustado mucho.
Abrazos
Ets un bon tio o tiet ;o), PASEANTE
Una abraçada
Veig que amb els tes nebodets deus copsar molts vessants de la vida; com ells amb tu. Coneixia el vídeo. Entranyable. I està molt bé que escriguis en català. Ho fas tan bé com amb l'altra.
Vestir-se amb les camisetes i sortir al camp és un plaer que encara que no guanyin els fa sentir-se importants. I aprendran segur molt.
Mira que costa de trobar cangurs i tu a la cantonada. Ara ja no en necessito però hagués estat un encert haber-te conegut fa uns anys :)
Jo també hi posava el sopar .
Bona setmana Paseante i...pots escriure en català que ho fas molt be !
Quina tendresa que desperta aquest text, Paseante. Et sents orgullós de fer de tiet i aixó es nota. M'agraden les reflexions que fas "Li faria entendre que costa molt, que cal assajar fort i escriure sovint abans de la primera victòria literària. Que abans hi ha mil derrotes."
A part de tenir raó, segur que aconsegueixes fer-li entendre. Segur.
La teva preocupació per les faltes i més: tira-te-les a l'esquena. El que valorem és l'intentar-ho. Si vols que et digui, ni m'he fixat en la ortografia. Prefereixo el contingut del text. Crec que és el més important.
Quina passada de vídeo, Paseante! M'ha caigut la bava. Que autèntics aquesta colla de nens. Que macos!
Me ha gustado mucho este blog.
Un gran abrazo.
HD
Creixen tan ràpid... Són el millor que hi ha. Jo soc tieta d'hoquei però d'una altra província, així que els partits i els dictats no sovintegen gaire. I els nebots que tinc a prop encara són massa petits per una cosa i l'altra.
He vist les dents blanquíssimes del faraó Nil enmarcades en unes galtotes brunes i lluentes. I no m'estranyaria que el petit Hayden obrís un blog d'aquí no res.
Un altre cop entranyable, paseante.
Tant es que parlis d'ells en català o en castellà.... es veu d`una hora lluny que te'ls estimes.
PD: Em declaro oficialment "Hincha del Margatania F.C."
He deixat el post a sol i serena uns dies abans no et comento perquè acabaria dient el mateix de sempre, que ets un carallot tendríssim.
Però mira noi, segueixo igual.Entre el dictat, el somriure del Nil, les cherrys, les lletres del Hayden grandet, la lluna llimonera i aquest equip de campions, has fet un ple al quinze.
Felicitats.
M'has fet recordar el meu primer any de bàsquet quan era un marrec que no aixecava un pam de terra.
La primera volta de la lliga va ser d'escàndol, ho vam perdre tot, però a més, de pallisses d'escàndol. El poc que recordo, però, era que no ens desanimàvem gens i seguíem entrenant dos dies a la setmana amb la il·lusió que ens feia creure que érem uns jugadors NBA.
I va començar la segona volta i ens va visitar l'equip amb el qual vaig jugar a bàsquet per primer cop a la meva vida, en el primer partit de la primera volta. En aquell partit potser havíem perdut de 40. El Sant Pere Nolasc. Sempre el recordaré.
Juguem la tornada doncs... i vam guanyar el primer partit de la nostra vida! Recordo una sensació tan i tan genial! Va ser meravellós!
El secret havia estat, però, guiats per un magnífic entrenador, jugar i entrenar amb tota la il·lusió i les ganes que vam poder mentre encara ens queien les pallisses. En aquella segona volta vam aconseguir guanyar un parell de partits més.
Tota una lliçó de vida!
Jo estic igual però amb el volei. Perden sovint però ELLA juga de maravella i quan veu que hi sóc, somriu tot saludant-me... què més es pot demanar? això de ser tiets dels millors jugadors del món és un xollo, no?
Ada, muchas gracias. Esa madre que cuentas debía ser como esos padres que van a los campos de fútbol infantil para insultar a los rivales de sus hijos. Y al árbitro, por supuesto.
Daltvila, la verdad es que lo paso bien haciendo de canguro y espero que los niños tampoco lo pasen mal conmigo. Además, los Hayden pueden tener su ratito semanal de "novios", mientras yo tomo la cena (normalmente excelente) que me han dejado preparada. Entre todos nos hacemos la vida mejor.
Emily, també juga a bàsquet el Luigi? Encara ens trobarem un dia d'aquests en una pista mentre els nebodets s'enfronten entre ells :-) I trobo que ho fa caret això dels petons. Per un euro tens un bròquil al mercat.
Ámber, la meva germana és bastant solet. I el sopar acostuma a ser bo (no sé si el prepara ella o ell). Però, abans el deixo provar a la hámster Rita per si de cas volen heretar abans de temps :-)
Lluna, això de dir-me de tu és molt lleig, en català o en castellà. Però sé que ha estat un accident. En qualsevol cas, gràcies per les teves paraules, falsa habitant de la terra de la boira. Aquell engany no te'l perdonaré mai :-)
Òscar, quan els nebots encara eren molt petits anava sovint els diumenges al matí als camps de futbol del Parc de l'Estació del Nord per veure jugar equips infantils. I al.lucinava amb els pares a les grades. Feien vergonya aliena els seus comentaris. Veig que has tingut una infantesa plena de salts d'esport en esport, com el petit Hayden (ha jugat a hoquei patins amb el Claret). I em sap greu aquell trencament de creuats. Ara t'he imaginat coixet anant a buscar una cinta verge de K7 a l'estanteria del teu dormitori de nen.
Montse, guanyar o perdre un partit no té cap importància. Però s'han de respectar les regles ortogràfiques, tret que el dictat sigui en xinès. Gràcies per aquest sospir llaaaarg. T'he posat el dit a la boca mentre el feies :-)
Mari-Pi-R, es que cuando hablamos de niños se nos contagia su visión de la vida tan inocente. Un abrazo.
Fra Miquel, sóc el tio. Si em diguessin tiet se'm faria estrany. Una abraçada. Espero el teu post dels tres turrons.
Veí de Dalt, un comentari teu que podria qualificar d'amable... Et trobes bé? Vols que t'acompanyi al CAP demà? Potser tens un petit desequilibri hormonal per culpa del canvi de temps. No serà res, ja ho veuràs.
Joana, se'm fa la boca aigua només de pensar en els sopars que m'hauries preparat per fer de cangur. Llàstima que no hi hagués blogs fa quinze anys.
Mortadel.la, gràcies. La veritat és que amb el petit Hayden tenim complicitat. Li agrada fotre'm el pèl, però també m'escolta quan li explico alguna cosa que per a ell és novetat. El faraó Nil encara és petitet. Amb ell tinc un altre rotllo, més de jugar i de fer gamberrades. I el clip de l'equip més petit és una passada. La primera vegada que el vaig veure me'n vaig enamorar.
Humberto Dib, muchas gracias por la visita. Un abrazo.
Commuter, moltes gràcies. Sí que creixen de pressa. Massa i tot. Per això no et queixis de tenir els nebots propers encara massa petits. Ja es faran grans, no vulguis córrer. I el petit Hayden no crec que obri cap blog. Encara li costa una mica escriure.
Kala, és clar que me'ls estimo. Suposo que com la majoria de tiets. I jo també sóc fan del Margatania. Fa un parell de dies pensava buscar informació a internet per anar a veure algun partit, però crec que no ho faré. Això ho han de fer els seus familiars, no els estranys com ara jo.
País Secret, gràcies. Vaig a mirar què cobren els del ple al quinze. Igual em retiro :-)
Porquet, m'ha agradat molt la teva història. Espero que el petit Hayden també guanyi algun partit de la segona volta i que un dia ho recordi amb la mateixa intensitat que tu. Gràcies per entrar i et tornaré la visita, si m'ho permets. Crec que m'agradarà casa teva.
Rateta, ets la persona més tendreta de Blogville. És normal que la gent somrigui mentre et saluda. I sí que és un xollo això de ser tiets dels millors jugadors del món. Ens veiem als Jocs Olímpics de 2020. Nosaltres de managers :-)
No se si sou majoria?... en hi han molts que senzillament els suporten i fins i tot et diria que en hi han qui ni això! (Clar que també depèn dels nebodets que tingui cadascú) i com deia el meu pare... “El roce hace el cariño”!!
Tens raó en el tema del Margatania F.C, millor que els animem en ànima (Valgame la redundànsia)... i deixem que els familiars ho facin amb cos!!
Kala, no tens nebodets? Penso que la majoria els estimem. En part per això, perquè són nebots i no són fills. Els nebots són de tant en tant. Els fills són cada dia. I als nens dels Margatània FC els portarem al cor, però deixarem que els vagin a veure els seus parents més propers. No farem de voyeurs.
Si, si que tinc de "nebodets"... pero tenint en compte que un d'ells ja te quaranta anys i que jo en tenia cinc quan va neixer, suposo que em fa tenir una perspectiva diferent dels altres "tiets" (I ja paro que aixo comença a semblar un xat)