Rentadores
viernes, 11 de noviembre de 2011 by el paseante
Vaig obrir la porta del meu apartament i em vaig trobar la veïna sud-americana del tercer tercera baixant a peu per l'escala un armari desmembrat en fustes perquè era el dia de "las basuritas" (quan els serveis municipals de neteja passen a recollir totes aquelles andròmines que ja no ens calen). La tenia vista de l'edifici, però no la coneixia. És menudeta, índia, silenciosa i la seva cara suava de debò. Així que la vaig ajudar a portar al carrer una de les dues portes d'aquell armari que pesaven, potser perquè amagaven secrets a la seva esquena. A fora, sorprenentment, vam trobar els serveis funeraris instal.lats a l'entrada del nostre bloc de pisos, amb la furgoneta allargada -pintada de negra mort- aparcada damunt la vorera i els funcionaris -uniformats de negre rigorós- anant amunt i avall del nostre edifici de gent relativament jove. La noia americana em va explicar: "Se ha muerto el vecino del ático tercera".
M'ho va dir discretament, com si fos un secret, com si la mort s'hagués produït a l'edifici del costat. Com si la volgués foragitar de tots nosaltres.
Recordo el difunt com un noi bastant més jove -o menys vell- que jo. Atractiu, però baixet. D'un ros despentinat. Segurament no tenia ni quaranta anys. Semblava bon tio. Li obria sovint la porta de l'ascensor quan ell sortia amb les malles negres d'anar a córrer i jo pujava a fer-me la truita amb patates per sopar. Situacions quotidianes. El tenia vist de l'escala, però no el coneixia més enllà d'això. Potser hauríem parlat una miqueta, una tarda, si ell hagués tingut un armari amb secrets darrera les portes per baixar al carrer el dia de "las basuritas". Però ja no hi és.
Hi ha gent que superficialment formen part de les nostres vides però que mai la farem nostra. I hi ha gent que ha estat molt nostra i l'hem deixat escapar. Avui ho pensava, quan he tornat a casa, que potser no val la pena mantenir rancúnies quan saps que la vida és finita i els teus presumptes enemics són tan bona gent com et penses que ets tu mateix.
Sovint fas mal o et fan mal sense voler. I ja no som com aquells nens del pati del col.legi que ens era fàcil demanar-nos perdó i tornar-nos a fer amics de seguida perquè tots formàvem part d'aquella comunitat que corríem pel pati de La Salle, imparables, sota els castanyers, mirant de jugar al futbol. Encara érem personetes innocents. Ara ens hem tornat complicats. La majoria de nosaltres hem madurat i ens costa demanar o acceptar el perdó.
Avui he trobat en una capça de cartró la bufanda de llana gris amb taques negres -elegant- que em va regalar una noia de la terra de la boira fa un temps. Estava al costat d'una gorra negra amb el Corto Maltès tatuat i d'una gorra fosca amb un cangur dibuixat. Cap d'aquestes peces estava bruta, només que els fumadors ja ho tenim això que omplim de pudor de fum les nostres peces de llana.
He ensumat les gorres i no feien olor de temes pendents ni de malentesos. Només estaven fumades. Així que m'he decidit a rentar la bufanda de llana gris amb taques negres, per treure d'aquell teixit els mals rotllos del passat amb la persona que me la va regalar amb el seu somriure etern.
Jo rento a mà. En un apartament de vint metres quadrats no hi caben massa electrodomèstics. Així que he omplert la pica del lavabo amb aigua tèbia. Hi he tirat un tap de detergent i he fet girar la peça quaranta vegades a la dreta i quaranta a l'esquerra, com si jo fos una rentadora humana.
L'he deixat en remull abans d'esbandir-la. M'ha costat fer-li perdre el sabó (la llana ja ho té això). Després he tornat a omplir la pica amb aigua freda i suavitzant, fins que he ensumat la bufanda. Ja no feia olor de tabac. Ni de temes pendents. Ni de malentesos.
L'he posat a estendre al bacó, suplicant que demà no plogui. Que faci solet. La necessitaré aviat per quan vingui el mal temps i el fred. Potser la portaré el dia que em trobi pel barri de Gràcia, després de tants mesos, amb aquesta noia de la terra de la boira que em va regalar la bufanda. Potser ens podrem tornar a mirar als ulls mentre ella passeja la seva gossa daurada per la plaça Joanic.
L'altre dia pensava en tu. Caminava per Gràcia i em deia, veus? aquest podria ser el Pasenate del Turó. Saps allò que t'imagines les cares de les persones que escriuen? A tu no te la veig, intento interpretar-la per les coses que escrius: sentit, educat, estimador de la vida, dels seus, dels amics...
Mira, tinc poques virtutds, però una de les bones que tinc, és demanar perdó quan m'adono que he ferit a algun dels meus amics sense donar-me'n ni compta. COsa que no em costa de veure per la seva actitud. Si els coneixes íntimament és fàcil. Mai entendré el per què d'aquest orgull nostre de no fer-ho. No l'entenc.
SEmblem nens petits.
Has fet bé rentant la bufanda, Paseante. A vegades un necessita un temps per adonar-se de les coses. Tampoc t'has de sentir culpable. Tots sóm humans i tots tenim la tendència de fer-ho. Mai és tard, penso.
Un escrit molt bonic, molt i que a més a més, fa pensar. He vist la pica, com rentaves, el pis, la bufanda gris tacada... els carrerons, la plaça Joanic...
I perdona, en català se't llegeix súper bé.
Felicitats.
Hoy tu post es un popurri de cosas.
Por una parte has hecho una buena acción dándole una mano a la sudamericana, por otra parte sientes no haber hecho mas amistad con tu vecino que apenas has conocido y por fin me entero que lavas a mano, pues yo lo estoy haciendo con las prendas pequeñas ya que llevo dos semanas sin lavadora y el jefe de la familia se pasea haciendo el indio.
Pues te tienes que poner la bufanda que a lo mejor te encuentras en tus paseos a la persona que te la dio con tanto cariño.
Olor a temas pendientes, sé de qué hablas: me pasó una vez con unos guantes negros y agujereados. Mucha suerte con tus limpiezas...
Una altra coincidència... jo també vaig anar a La Salle, de menut.
Penso que no deixem de ser mai aquells nens, aquells projectes de persones.
tu ho has dit: "... formàvem part d'aquella comunitat que corria pel pati..."
ara, el pati s'ha fet molt més ample; i ja no tenim la seguretat, la certesa del grup no triat. Ara triem, i ens trien. Encertadament i no.
Tinc presents sensacions semblants a les que descrius, paseante, però ja no sento rancúnia. Podria sentir, imagino, desconcert... potser incredulitat.
Sempre que he provat de fer un pas en relacions d'aquest tipus, m'he sentit malament. Deu ser que no en sé. O que el faig a deshora. Però no vull tornar a equivocar-me. Hi ha la mateixa distància de A a B que de B a A. I B, renúncia a sentir-se i fer sentir malament.
I, a més, no tinc bufandes per rentar.
Deseo que mañana amanezca un precioso día de sol para que se seque tu bufanda. Me resulta tan fácil verte lavarla con cariño, delicadamente,dejando volar tu mente a los recuerdos que te acerca.
Eres un ejemplo andante, Sr. Paseante, de fusión entre sensibilidad y un prodigioso y ágil sentido del humor.
Gracias por compartir este texto:)
Espero que no se te haya ensanchado demasiado tu bufanda...y colócaba cuidadosamente en el tendedor para que se seque antes.
Siento lo de tu vecino
tan de bo amb el sabó i el suavitzant és poguessin rentar segons quines coses... a mi per molt que fregui no em queden netes... potser perquè no vaig anar a la salle :-)
si vols una bufanda... només me l'has de demanar. De quin color la vols?
així en tindras dues, quan en rentis una, tindràs l'altra i així...
encara en tinc una embolicada per la Violette (crec que té tres anys, aquella bufanda) però jo la guardo, perquè el dia que ens veiem (si ens tornem a veure algun dia) li penso donar!
aix, s'oc la montse, l'arare, des del meu mar (blogger em té castigada i no em deixa entrar enlloc, ara, com no sigui de manera anònima)
AAiiss Sr. Paseante com pot tenir mal rotllo amb algú de la terra de la boira que té un somriure etern?? Ja va bé rentar "bufandes" i més si ho fa a mà, que aquestes coses sempre queden millor tractades amb cura, com les relacions i les amistats, que necessiten mooolta cura.
Un petó de bona nit...
Encara que el temps tot ho curi jo sóc de les del dia de les "basuritas".tant de bò els sabons rentéssin més coses.
Ai caray...
Tots tenim els nostres sistemes.
I les nostres maníes.
I els nostres malentesos
I que vols que et digui som ben carallots tots plegats , però aisss senyor , es la vida...
Segur que la riatllera de la bufanda a més de guapa , simpàtica e intel-ligent es una bona dona i millor persona.Ja ho tenen això les dones que cusen i fan ganxet i totes aquestes coses. Segur que ni se'n recorda i li deu saber força greu tot plegat .I segur que s'oferirà encantada a fer-te una altre bufanda en el probable cas que la primera no hagi sobreviscut al mareig de les quaranta voltes a l'esquerra i les quaranta a la dreta i que a aquestes hores penjada a l'estenedor ja s'haurà allargassat fins a tocar el terra del carrer , carallot, que la llana ja ho té això...
Ja has fet bé de rentar la bufanda , la naftalina és horrorosa, i els malentesos nuats als punts de mitja pitjor encara.Això sí, penja-la plana sinó t´arribarà al pis de baix.
Em sap greu lo del teu veí, tan jove. A mi se me´n va morir un també, millor que no expliqui com...mai ens havíem saludat. Ara els saludo tots, per si les mosques;-)
Un post molt sincer, Paseante. Darrerament estàs com a més proper, no sé, sembla com si alguna cosa nova hagués entrar en la teva vida, igual són coses meves, eh?
Nem per feina. Crec que la descripció exacta de la bufanda seria de "lana jaspeada" si aquests post fos en castellà. Però com últimament els fas en català, raro en tu, deu ser que vas amb companyies no del tot fiables, la descripció seria de "llana jaspiada".
Res, no em deus res de la consulta, és de gratis.
I si probes a donar agafat a la noia de la bufanda, quaranta voltes a la dreta i quaranta a l'esquerra (a poder ser amb música de fons) i us treieu definitivament els mals rotllos del passat junts?...
O potser quedarà tot plegat molt pel.liculero?
Genial poder treure mals records rentant una bufanda.
Al meu edifici no conec quasi ningú, no sé si m'importaria si algú marxa... només pel president que és una gran persona :)
(No coneixia el teu blog, m'agrada)
365 contes
Terra de llibres
És bonic el teu post, Paseante. Me l'havien comentat i l'he vingut a llegir. Sí, és bonic.
no em costa demanar perdó.. ni perdonar..és més ho necessito..
el que no em perdono però, és no saber fer un escrit tan buit de tot i ple de re com aquest escrit teu..
m'has encantat!
M'agrada aquesta rentada!
Suposo que la noia de la terra de la boira et deu llegir... Un post així esquinçaria les meves defenses.
Quan has perdut gent (sobretot jove) pel camí te n'adones de la futilitat de moltes coses. A mi no m'agrada anar-me'n a dormir tenint comptes pendents. Penso en el regust amarg que em quedaria de per vida si l'altre marxés aquella mateixa nit sense haver aclarit les coses, o en el regust que li quedaria a l'altre si marxés jo.
I em costa molt fer anar la planxa, no soc gaire destra, així que procuro no arrugar gaire la camisa...
Uf! quantes coses! Em quedo atrapada en el 4rt paràgraf. Ben cert és que no val la pena mantenir rancúnies estúpides (o no tan estúpides). Fer net. Ho intento cada dia. Per si les mosques... També és que no amb tothom... Amb algú més que amb algú altre... Que difícil que és tot!
I que bonic que és llegir-te!
p.d Sento la mort del teu veí.
per cert, creus que el fet de què costi demanar o acceptar el perdó forma part de la maduració de la persona, no seria més aviat el contrari? no hauríem d'aprendre dels crios que tot ho saben fer més fàcil?
1 abraçada!
Mortadel.la, segur que tens més virtuds de les que et penses, a part d'aquesta de saber demanar perdó (o acceptar-lo). Jo tampoc et poso cara. Potser la d'una noia riallera, tranquil.la i gens complicada. Amb galtes rodones (no sé per què). Si mai et creues amb Woody Allen per Gràcia no és ell. Sóc jo.
Mari-Pi-R, a veces queremos explicar tantas cosas en los posts que nos sale un pupurri. Y espero que el jefe de familia regrese pronto para que no tengas que girar las prendas cuarenta veces en una dirección y cuarenta en la otra. Es un rollo, como habrás podido comprobar. ¿Qué haríais las mujeres sin nosotros? :-)
Ada, imagino que todavía tienes esos guantes negros en una caja con recuerdos.
Gatot, i si a sobre t'agraden les dones, som com dos gotes d'aigua tu i jo :-) Això de les relacions personals és complicat (no com quan jugàvem a futbol al pati de La Salle). A mi em costa molt fer-me meva una persona. Però quan ella ja forma part de la meva vida em costa molt fer-la fora. Em dol. I és difícil anar de A a B, com també ho és anar de B a A.
Daltvila, pues salió el sol y la bufanda acabó secándose. Ahora está plegadita en un cajón esperando el frío de verdad. Y gracias a ti por tu comentario.
Mónica, la bufanda sigue midiendo los mismos veinte metros de cuando me la regalaron :-) Gracias por lo del vecino. Era una persona que parecía agradable.
Kika, prova-ho una altra vegada això de rentar rancúnies, que la vida és curta hagis anat o no a La Salle.
Arare, m'agradaria una de color carabassa ben llampant, que sempre vaig de negre i semblo un enterrador. M'agradaria rebre-la en una presentació d'un nou llibre teu. (Ja em diràs si et va funcionar el navegador Opera.)
Lluna tinc mals rotllos perquè sóc persona i m'equivoco massa sovint. Potser un dia n'aprendré. Això de que em diguis de vostè és un joc, però és "molón" :-)
Anna Eme, no dic que no tinguis raó. Durant molt de temps també em vaig dedicar a no demanar perdó, ni a perdonar. Potser em faig gran i he canviat de parer. No ho sé.
MK, la riallera aquesta de la bufanda, a més de guapa, simpàtica i intel-ligent, és com jo: mediterrània. Això vol dir que tots dos som excessius, apassionats i cridaners. Com Sofia Loren i Marcello Mastroianni (però en guapo -nosaltres). I la bufanda continua medint els 20 metres de quan me la van regalar (com ja he dit).
País, no t'imagino saludant veïns. Et veig més aviat silenciosa amb els estranys. No com jo, que sóc pura alegria. I repeteixo lo dels 20 metres de la bufanda (ho podíeu haver dit abans, coi, que la llana es dóna).
Emily, gràcies per lo de la llana jaspiada. Però em sembla un llenguatge massa rebuscat. Li poso bufanda gris amb taques negres i suposo que ja s'entendrà que no està tacada (de brut). Que està dibuixada amb puntets negres. En qualsevol cas, moltes gràcies.
Kala, quedaria massa pel.liculero :-) Però un dia li faré donar aquestes voltes a dreta i esquerra que dius. Les coses volen el seu temps.
Bajoqueta, gràcies. M'he passejat pel teu blog i és xula aquesta inciativa.
Violette, moltes gràcies. Escriu més sovint que tens el teu blog abandonat i era molt bonic.
Lolita Lagarto, gràcies per les teves paraules i per entrar. I m'agrada que necessitis perdonar i que et perdonin. Això vol dir que desdramatitzes la vida. Et visitaré.
Commuter, la noia de la terra de la boira no em llegeix. Només es mira el Mundo Deportivo per internet. I no t'imagino fent enfadar ningú. Tens aspecte de persona pausada. M'ha agradat la metàfora de la planxa (és molt bona).
Gerònima. Això de fer net ho hauríem de portar a la pràctica potser no cada dia però si cada cap de setmana. Mirar on m'he equivocat jo i on s'han equivocat els altres amb mi. I parlar-ho tots plegats. I penso que com més grans ens fem, més tornem a semblar quan érem nens. La vida ens va ensenyant que no podem ser orgullosos.
Doncs tinc els meus prontos, paseante, que amb l'edat vaig mirant d'amansir...
I qui no té un mal dia, Commuter. Si el Barça no guanya aquest dissabte al Bernabeu, vine a visitar-me diumenge. Porta casc :-)