turoparc

Encara no és massa tard, a la nit, però la dona dels mars del sud ja dorm i he d'anar amb compte per buscar una mica de ressopó a la nevera sense despertar el gos ventilador que dorm amb ella i començarà a centrifugar les seves orelles si em sent. M'ajuda el fet que avui he estrenat espardenyes silencioses i que ja em conec les parts del parquet que grinyolen quan les trepitges.

Per la finestra de la cuina puc espiar uns quants balcons il.luminats (no he encès cap làmpada) mentre mastego a les fosques un entrepanet de pernil amb l'esperança que el Bruc no senti l'aroma i s'engresqui a fer escàndol.

Darrere meu, intueixo a la penombra del menjador uns quants quadres repenjats a les parets que demanen que els trobem un espai definitiu. També l'aparell de música per endollar, les tres cadires que no lliguen amb el butacó i l'únic racó que hem decidit que ja serà definitiu: una estanteria negra on hem barrejat els nostres llibres i les nostres plantes. Ella defineix aquell espai com el racó japonès.

Segueix sent tot provisional, però en aquella foscor intueixo casa nostra. M'entretenc encara un moment mirant els patis i les terrasses silenciosos que confio espiar durant molt de temps. I quan decideixo tornar cap al meu dormitori, sento que el gos ventilador empeny amb el morro la porta corredissa de l'habitació on ella dorm. Vol sortir.

"Shhhttt" -li dic.

Ell em mira i no fa cap soroll amb les orelles. Va cap al seu bol amb aigua de la cuina, mirant de no trepitjar les parts sorolloses del parquet, i beu. Quan torna cap al seu dormitori, frega les meves cames amb el seu llom (com ho feia el senyor Gris) i l'ajudo a entrar abans de fer córrer la porta, de la manera més silenciosa que puc, per tancar-la.

Llavors recordo que al lavabo hi ha un cubell amb roba per estendre. Si no la penjo abans d'anar a dormir, demà ella es queixarà. Com es queixa quan deixo la tapa del vàter aixecada, quan col.loco el ganivet del pa amb la fulla dentada de cap per amunt a l'escorredor ("ens podríem tallar", assegura la dona dels mars del sud), quan no faig anar la catifa per sortir de la banyera, quan canvio la freqüència de l'aparell de ràdio per escoltar els esports, quan la convido a menjar un frankfurt saborós a Ikea... Es queixa per tot i jo no em queixo mai per res.

Vaig amb la bugada a l'estenedor del quartet de la rentadora i començo a penjar mitjons i calçotets negres als cordills que donen al pati d'un club de jazz. El cel és seré, però ara plou damunt les caixes apilades de begudes allà a baix. El local està insonoritzat, la qual cosa no m'impedeix sentir les notes fluixes d'un contrabaix en directe. Trec un cigarret i fumo per la finestra per no embrutar d'olor de tabac el nostre pis. Al cap d'un moment, s'obre la porta del traster del local musical, tres pisos sota els meus peus. L'encarregat agafa una caixa de cervesa i l'arrossega cap a dins. La música m'arriba amb més potència ara que ell ha obert la porta, mentre mira cap amunt per veure si plou i m'amago darrere els meus calçotets humits. Després el sento tancar el traster darrere la seva esquena i la música s'esmorteeix una altra vegada.

Si ara no dormís amb el seu gos ventilador, convidaria la dona dels mars del sud al quartet de la rentadora, per escoltar amb mi aquell concert de jazz diluït. Potser podríem arrossegar del menjador un parell de cadires que no lliguen amb el butacó i fer una cervesa allí, per celebrar que tenim un pis bonic, mentre els mitjons plouen.

Però ella ja dorm. I demà em demanarà que despengi la roba eixuta, que abaixi la tapa del vàter, que vigili amb el ganivet del pa, que posi els peus a la catifa quan surti de dutxar-me, que no la convidi mai més a menjar a Ikea... Llavors, el gos em mirarà amb llàstima i deixarà quietes les seves orelles al menjador del segon primera.