turoparc

L'àtic és inconscientment deixat, però quan fem girar la clau al pany, la llum lluenta que ens ve a rebre ja és nostra. Les finestres també són prestades, però quan les obrim i l'aire fa ballar les cortines, la frescor que se'ns escola entre les cames i sota les aixelles ara ja té propietaris. Els dormitoris són aliens, fins que despleguem el contingut dels nostres petits equipatges damunt els llits i pensem en els somnis que tindrem allí.

La cuina no és nostra, però sabem fer-la anar perquè la flaireta del bacallà amb carxofes es quedi sota la campana extractora i no desperti enveges entre els veïns d'escala. Els Cavalls Forts que hi ha estesos a terra del menjador ens els ha deixat el petit Hayden, però ens apropiem de les seves històries, després de sopar, amb les cames creuades sota el cul, com dos nens petits. Rumiem tots dos damunt el parquet de color clar. Fins que ens cansem de pensar i sortim a la terrassa, que no és nostra, amb dos gots plens de rom (gentilesa del sergent). Juguem a buscar estels al cel la nit de Sant Llorenç, en silenci. En veiem dos, que només seran nostres. I els desitjos també.

Mirem la manera d'allargar l'ocupació del pis dels Hayden. Pretenem canviar la clau del pany i fer-nos segurs allí fins que s'acabin els Cavalls Forts, les provisions de bacallà, la llum de l'estiu, la pluja d'estels i el corrent d'aire que se'ns escola entre les cames i sota les aixelles. Hem trucat un manyà d'aquells de vint-i-quatre hores. A veure què hi pot fer.

Mentrestant, rebo un email a l'ordinador de la meva germana (tinc la contrassenya): "Tornem diumenge, m'has regat les plantes?".