Entrenaments
jueves, 1 de agosto de 2013 by el paseante
Després de sopar, em miro la pobra tele que porta tot el dia apagada, la muntanya de llibres que volen ser llegits a l'estanteria, el carrer per on podria passejar després de treure la bossa de les escombraries de nit.
Però obro l'ordinador i em connecto a un joc online. Em va passar el link el sergent Hayden fa més d'un any i no en vaig fer cas fins temps després. Ara tinc una hora al dia per jugar a la botifarra a la web de Butinet (si pagués cinquanta euros l'any, podria jugar les vint-i-quatre hores, però seria excessiu). Això dona per fer, com a màxim, tres partides nocturnes on tirar manilles, sortir de semifallo o abarrotar amb el rei de bastos fins que guanyem o perdem amb la meva parella virtual contra l'altra parella virtual.
M'he d'esperar cinc minuts entre partida i partida (perquè no sóc de pagament), moment que aprofito per rentar plats, estendre la roba o posar en ordre el que m'he gastat al súper o en altres llocs en la meva comptabilitat diària de bolígraf i paper. Mentrestant, vaig mirant a la pantalla qui entra a la partida nova.
Tinc els meus preferits: la Vixindria que és de Tarragona i viu a Girona. Té una nena petita i de vegades ens demana un moment per anar-la a atendre abans de tirar la seva carta. El Georgett, que és un poca-solta de Badalona i que sempre perd quan juga contra la Vixindria i jo, i comença a dir renecs de broma. El Narren que és un gentleman d'aquells que comença amb un "bona nit i molta sort a tothom" i acaba amb "un plaer de partida, gràcies a tots", guanyi o perdi. El Jack, el Pongo, el 4gats (que sovint em convida a les seves partides de pagament perquè li agrada la meva manera de jugar)...
Fa vint anys era un bon jugador de botifarra en partides de bars plens de fum i campionats. Vaig guanyar tres anys seguits el torneig de Cerdanyola del Vallès, sempre amb el Florenci de company. El quart vam quedar tercers i ell se'n va tornar a viure al seu poble de la Conca de Barberà. Encara em va cridar una darrera vegada per anar a un campionat a la seva terra, a Valls. Però ja no féiem bona parella (ens havíem distanciat i això es nota en aquest joc) i vaig deixar de jugar. Fins ara, que ho faig virtualment.
El joc de la botifarra té un puntet de matemàtic i és complicat (diuen que s'assembla al bridge, però no ho tinc clar). Cal tenir habilitat mental i pots ser més o menys atrevit, més o menys conservador per sumar els cent un punts necessaris per guanyar. Jo sóc dels que arrisca poc (de fer partides lentes, cuinades de miqueta en miqueta) i per això m'agrada més jugar amb el Jetto o el Canyadell, abans que fer-ho amb la Noèlia o la Liuna, que juguen esbojarradament (contren i recontren sense criteri objectiu, només per intuïció femenina).
Per la manera de tirar les cartes, de comentar les jugades, de tenir més o menys paciència quan el sistema va lent, vas coneixent les persones, encara que no ens fem interrogatoris personals. Veus qui et perdona els errors, qui continua emprenyat encara que et disculpis mil vegades, qui intenta comprendre la teva visió de la jugada, qui està enfadat amb el món, qui es lleva al matí amb una rialla al mirall del seu quarto de bany...
Potser és per això que m'agrada entrar al joc online on m'espera tota aquesta gent anònima per la qual jo també sóc anònim. Ens saludem, juguem i ens acomiadem, sense res més a dir, encara que sempre senti curiositat per saber amb qui o contra qui he jugat. És una manera de desconnectar de la vida com qualsevol altra: fer ganxet, per posar un exemple.
Som botifarreros amb les nostres pobres teles que porten tot el dia apagades, amb les muntanyes de llibres que volen ser llegits a les estanteries, amb els carrers per on podríem passejar després de treure la bossa de les escombraries. Però encenem l'ordinador.
Jugo amb el nick "El paseante" (no podria ser d'altra manera) i em relaxa acabar el dia amb aquella horeta gaudida amb uns desconeguts amb qui somric perquè hem fet un capot, o m'enfado perquè ella o ell m'ha arrastrat quan no tocava.
El meu currículum al Butinet són 185 partides acabades i 136 guanyades. Estic a punt per anar a jugar de parella amb el sergent Hayden a aquell bar del carrer Sant Lluís on organitza les seves partides reals, que sempre tenen un públic fidel de quatre o cinc jubilats del barri de Gràcia. Segons el meu cunyat, els han arribat a aplaudir quan la partida ha sigut brillant. Després, ell ha tornat a casa seva en la foscor de la nit pel passeig de Sant Joan com si hagués fet alguna cosa important, més enllà de la seva família o la seva feina. Em vull sentir com ell després de vacances. Vull tornar a ser aquell jugador de fa vint anys.
M'ha agradat molt el post. Aixo de que arrisques poc i cuines a foc lent...et defineix.
Jo seria una jugadora esborrajada, em deixo portar per la intuicio femenina. Vigila si aquesta nit entra una nova jugadora, amb el nick de bruqueta. Sere jo, paseante. Entrare amb els cigarrets liats :-)
I ves a jugar amb el sergent Hayden, si estic per aqui, vindre de public.
Tot un senyor jugador, sí. A mí m'odiaries. Sóc d'aquestes que juguen per intuició femenina i, sovint i a pesar d'això, guanyen. :)
No té res a veure, però he descobert un grup de música que versiona temes que pens que t'ha d'agradar: Tok Tok Tok, et sonen? que vagi per aquells nostres temps en els que jo era la teva camella musical ;)
Besades!
No sé jugar a la botifarra, crec que és un joc que s'apren a la Uni i com que una no hi ha anat...
A veure, el jugador de fa vint anys "va a ser que no, que los años no passan en balde" però si t'has estat entrenant segurament podeu fer bona parella, guanyar alguna coseta, que us aplaudeixin al acabar i sentir-te com ell!
Petonets Paseante!!
Si us feu rics espero convidis alguna ronda ;)
Nosotros desde hace tiempo que nos echamos una partida de cartas después de las comidas, pero a parte de eso es mi único juego, mi marido es un mal perdedor, y eso que siempre tiene su haber positivo.
Saludos
Em vaig apuntar al butinet l'any 2002. I hi vaig jugar una vintena de mesos. D'alguna manera té molts paral·lelismes amb els xats i els comentaris dels blogs i acabes o comences fent una relació amb allò que intueixes entre línies.
Ara fa anys que no hi entro i també entrava com a gatot, així que el 4gats no té res a veure amb mi...
:)
Potser hi tornaré, com he tornat a alguns xats que feia anys que no freqüentava, ni que sigui per saber que el paseante dels comentaris és el mateix cuinant jugades...
M'ha "llamat" això que dius de què no hi ha interrogatoris. Et sembla que els privats dels xats ho són massa?
A mi em fa gràcia fer preguntes innocents -quan no hi ha conversa- i tenir la certesa que amb dues respostes tinc una aproximació molt ajustada de si qui em respon ho fa amb sinceritat i com reacciona davant fets quotidians... una mica, com observar la manera de jugar la estratègia a la buti...
:)
i sí, també sóc de cuinar lentament però això tu ja ho saps, oi? (ho deixo per les teves fans... que no es pensin que ets únic!)
p.s. deus tenir l'autoestima dalt de tot no? collons de passejador...
:)
Emily, moltes gràcies pel comentari. Ja sé que tu series més esbojarrada que jo amb el joc de la botifarra (i més si hi hagués diners en joc). Et prefereixo de públic: discreta, mirant i alegrant-te per les meves victòries amb el Hayden gran. Un petonet.
Fedora, també et prefereixo de públic que de parella com a jugadora :-) M'he escoltat els Tok Tok Tok i m'agraden, vella bella camella musical. Els posaré. Una aferradeta (no sé si ho he escrit bé).
Lluna, la botifarra es juga a tots els pobles de Tarragona, Girona i Lleida. És un joc de vell, que els universitaris (en això tens raó) vam exportar a la universitat. I, perdona, però per a mi els anys no passen maldestrament (el bon vi i tot allò..., jeje). Un petonet, falsa boirenca.
Mari-Pi-R, siempre he pensado que si un día tengo pareja, vamos a realizar juegos de mesa en los tiempos libres. Es una manera de estar juntos sin la tele o sin otras discusiones que las del propio juego. Un abrazo, canadiense.
Gatot, al final pensaré que som ànimes bessones tu i jo. No sabia que el Butinet fos tan antic. Jo el conec de fa un any. I ara no funciona massa com a xat. La gent és molt freda, molt professional del joc. Però ja em va bé així. I no tinc l'autoestima dalt de tot, la tinc més o menys com tu. I tinc més pors de les que et penses. Per això ens comentem i ens tenim estima nosaltres dos. Som una miqueta nàufrags que somien amb un vaixell. Una abraçada. Recorda que jo no tinc gallines (a Barcelona seria estrany) i a tu et sobren ous :-) Seur funciona bé.
Com que sóc al nord, provaré de posar-ne mitja dotzena a l'autopista i donar-los una empenteta a veure si rodolant arriben sols al turopark...
i si no arriben, potser ja tens el fil per explicar un conte als teus nebots el proper dia que facis de cangur.
De vaixells... em sembla que en veuré pocs. Fins i tot em sembla que només faré senyals de fum un cop al mes o cada sis mesos, no fos cas que fos culpa meva -més- el forat de la capa d'ozó.
Cuándo Las Vegas?!
Estás desaprovechado!
Yo me aburro si no se permite hacer trampas (espero que me envies mi análisis psicológico)
Besos
A mi lo de jugar a les cartes mai se m'ha donat bé. Així que em demano un lloc d'espectador. A més, ja veig que estaré ben acompanyat ;)
Una abraçada
Gatot, seria un bon conte :-) I els vaixells metafòrics no contaminen, nordenc.
Daltvila, no he estado en Las Vegas, pero he participado en campeonatos con tanto glamour como el de Mas Gou. Y la persona que hace trampas es que no confía en sí misma :-) Un beso.
Fra Miquel, t'enviaré a fer punt de creu amb les avorrides de l'Emily, la Xènia, la Rateta, l'MK... Castigat al racó de pensar amb elles :-) Una abraçada.