Matusalén
martes, 4 de junio de 2013 by el paseante
A veces pienso que el silencio sólo es eso que se produce cuando salgo de mi dormitorio en la granja de los caballos y hago correr las cortinas de la terraza, despacio, para fumar allí el último cigarrillo de la noche. Debajo duermen mis padres y no quiero despertarlos. Por eso me muevo como un gato entre los geranios de la señora Sofía, hasta sentarme en el primer peldaño de la escalera que conduce a la buhardilla donde siguen guardados los recuerdos de nuestra familia. Allí hay cartas de Manuel, fotografías de Angela, arados de Joan, baúles de Encarnació. Mis abuelos. Enciendo el último cigarrillo del día, mientras las estrellas parpadean mucho más allá del edificio abandonado de enfrente que rehabilita un ex-yugoslavo con sus escasos recursos, ayudado por una chica del pueblo.
Arriba está mi pasado antiguo, abajo está mi presente que se acabará un día, lo más tarde posible. Y yo estoy allí fumando. Soy mi futuro, en ese peldaño de una escalera, sin saber si quedará algo de mí en una buhardilla cuando ya no viva. Si un ex-yugoslavo va a rehabilitar mis dominios, si mis sobrinos intentarán caminar entre geranios como gatos para no despertar mi sueño cuando sea anciano.
Hago el recuento de mi vida. Dieciocho años en la tierra de la niebla, treinta en la diáspora de cemento. Dieciséis años de estudiante, veintisiete de trabajador. Doce años en pareja y mucho tiempo en soledad. Treinta años viviendo de alquiler, dieciocho con mis padres. Doce años años siendo tío y siete siendo tío por partida doble. Diez años con el señor Gris. Muchas horas bajo los focos respetables de las salas de operación. Catorce años caminando (ya habría dado la vuelta al mundo). Siete años de blog. Veinte años escribiendo. Doce años saliendo de copas con Manolito. Trece veranos trabajando en el campo. Un par de meses acudiendo a prostíbulos (sin usarlos). Un par de meses acudiendo a editores (usándolos). Tres años de monaguillo. Siete meses de julio en casa de tía Juanita. Una veintena de viajes (Santander, Düsseldorf, Amposta, Caracas, Berna, París). Algunas bodas, algunos nacimientos, algunos funerales. Mucha gente chula en la agenda de mi teléfono móvil. Muchos trayectos en tren.
A la mujer de los mares del sur le hace gracia que tenga facilidad para el cálculo mental. Por eso realizo esas sumas.
Calculo toda mi vida, mientras fumo en silencio en un peldaño de esas escaleras a la buhardilla. Me da una edad cercana a la de Matusalén, si sumo viviendas, experiencias, ciudades, personas... El resultado es que he vivido más de doscientos cincuenta años, mucho más que mis antepasados que reposan en la buhardilla de arriba o que mis padres que duermen en el piso de abajo. Aunque no sé si soy mucho más feliz que ellos.
Apago el cigarrillo en la tierra del geranio a la izquierda de mi cintura. Mañana borraré los rastros de la ceniza para que mi madre no me pegue la bronca, a pesar de que yo soy mucho mayor que ella. Pero entonces olvidaré que tengo la edad de Matusalén (y muchas más vivencias que la señora Sofía, gracias a ella y al tenista que me lo han dado todo) y me pondré a sus órdenes para hacer de pinche en su cocina de la granja de los caballos. Cortaré cebolla y ajos, pondré tomates para escaldarlos, giraré la carne con las pinzas... Mientras, nos cruzaremos miradas e intentaremos no tropezar el uno con el otro, para seguir sumando minutos a nuestra colección de años.
En ese momento me gustaría preguntarle a mi madre por su vida, por cómo la resume (sólo recuerdo a Carmina de su adolescencia). También me gustaría hacerlo con mi padre (aunque a él lo conozco más). Pero no voy a hacer esas entrevistas.
Jo tinc cinc anys si faig recompte de la meva vida. Suma'm els mesos i els dies, que a mi em costa.
Per tant: encara m'ha de venir la regla (grrr), m'he de casar (oleee), he de tenir dos nenets (pantera). Escrivint això m'ha entrat mandra, que me quede como estoy.
Quan dius els anys de tiet, ja inclous els nous mesos de gestació, perquè si no no em surten els comptes com a tu (serien 11 anys, no???)
A les golfes guardaran les teves coses, home. Dos urelles, un teclat, plecs de cartes, llibres amb el teu nom a la portada, i una col·lecció de ninets. I els teus nebots es miraran i diran: lo tio era raro de collons (jjj).
Bon dia, Matusalén.
Apa que tu i en Manolito la deveu portar gran...!!! (xist fàcil)
No t'ho han dit mai que no es poden sumar peres i pomes? Doncs això, que em sembla que has fet trampa grosa i ens vols fer veure que ets molt més gran del que ets jijiji
I no està bé apagar els cigarrets als testos de la senyora Sofia!!
A les golfes de Cal Marino o hi queda gran cosa, s'hi han fet massa neteges :'(
Un petonet Paseante
Por mi parte estoy en la edad del bebé ya que mi me moría mental es nula, soy incapaz de contar, me falta mi blog de notas y mi calculadora.
Me ha gustado especialmente la ternura de tu escrito.
Un abrazo
M'agradaraia llegir aquestes entrevistes que dius que no faràs...
jo també sóc molt velleta, però em sembla que tu em guanyes (més que res perquè, com que sóc de lletres, no ho he comptat)
Bisou!
Bonics mots de pas: Alice i Josephine... no és broma!
També sóc de lletraciència, com t'intueixo. Però que difícil se'm fa calcular la vida...! Vull pensar que se'm complica perquè la vaig multiplicar -o dividir- per set, i quan fas aquestes coses et trobes com l'adolescent que prova de resoldre una funció de segon grau: amb els anys a sobre (els que siguin) i una dualitat de resultats que es van ramificant una i una altra vegada...
"Sóc el meu futur, a aquell esglaó d'una escala, sense saber si no quedarà res de mi a les golfes quan ja no visqui."
M'agrada molt com ho dius en castellà. I m'ha agradat voler saber si s'assembla a allò que sento si provava de traduir-ho.
M'ha quedat un dibuix pres a una retina que no és dels ulls. I era una línia que desdibuixava un contorn serè encara... amb un fil de fum que centrava l'escena.
Jo també tinc la sensació d'haver viscut molts i molts anys de vegades. No tant en llargària com en diversitat...Com si fossin vàries vides en una. Del negre al blanc...
Tens molta sort de ser de camp (encara que visquis a bcn). Fora de la jungla el ritme afavoreix la consciència i la objectivitat, em sembla.
Llegint he pensat amb "El Petit Príncep" i allò que diu de la importància que donen els adults als números quan possiblement no en tenen tanta. Jo no sé contar massa, m'embullo fàcilment, però reconec que m'ha agradat aquest repàs que fas. No va malament mirar cap enrrere de tant en tant amb un ull. Però com precisament he comentat en un altre blog fa una estona, que l'altre ull miri al futur i el tercer, saps quin et dic? que contempli ben bé el present. :) Feliç cap de setmana, Matu...
Me ha gustado leerle con esta preciosa música de fondo (de hecho, continúa sonando mientras te escribo).
Demasiados años en soledad...
Maravillosos años en compañía del Tenista, su mujer,...
Yo nunca me paro a calcular, pero debo ser de tu generación, vamos! como Matusalén ;)
Muchos besos, abrzOso que no falte y deseo que pases un fin de semana muy feliz!
Hi ha gent la vida de la qual és com un iceberg, una cosa són el anys que resa el seu dni i l´altra el que hi ha a les profunditats, molt més intens i invisible, molt més gran el que hi ha sota la línia de flotació que el que es veu a simple vista.
Vist així com ho expliques tu, em sembla que ets un big ice surant per l´oceà.
Benvingut al grup;-)
Emily, si sumes els anys que has cuidat els teus nebots, els teus germans, els teus pares, els teus gossos, segur que et sortirà que ets més vella que jo. I quan els meus nebots trobin a les golfes la col.lecció del Playboy, xalaran amb aquelles senyores dels anys 80 que ja seran àvies venerables :-)
Lluna, xist fàcil :-) I sumar sempre és millor que restar, encara que fem trampes. Llàstima de les neteges a les golfes de Cal Marino. Si t'expliqués les antiguitats valuoses que han llençat els meus pares tots aquests anys (amb valor sentimental i econòmic)...
Mari-Pi-R, gracias por el comentario. Aunque eso de que tengas tan poca memoria no cuela. Recuerdas perfectamente que no me has querido conocer en tus últimas visitas a Barcelona :-) A la tercera irá a la vencida. Te lo prometo.
Montse, tu ets una persona molt jove i molt fresqueta (no només perquè siguis de lletres i no sàpiguis sumar). Bisou, bonica.
Culdolla, tu i jo, si poguéssim tirar enrere, potser hauríem fet l'esforç de dedicar-nos a la veterinària, vist amb ulls d'ara. Però ens hem de conformar amb ser uns lletraciències i en acceptar la vida com ens ha anat. Gràcies per aquest dibuix que intueixo positiu.
Parèntesi, no crec que hi hagi molta gent que hagi viscut moltes vides diverses. Les persones ens amotllem al que la societat ens demana, però pocs van per lliure i viuen de veritat. I sí que tinc sort de tenir un raconet al camp. És el que em manté viu.
Fedora, cada dia procuro mirar cap al futur, tot i que sigui una persona nostàlgica que també mira enrere. Això ho faig amb els dos ulls estràbics. Amb el tercer, llegeixo les pàgines del Mundo Deportivo, que són el meu present :-) Bon cap de setmana, mallorquina.
Daltvila, muchas gracias por lo de la música. Y espero que no seas de mi generación. Todavía me acuerdo de las cartillas de racionamiento :-( Besos y un abrazOso. Bon cap de setmana.
País Secret, m'estàs dient que tinc el tronc prim i el cul gros amb la metàfora de l'iceberg? :-) Gràcies pel comentari xulo. Un petonet.