turoparc

Ella marxa del seu pis, del seu barri, de la seva ciutat actual, del seu Mercadona amb xiclets de regalèssia que només comprava ella...

Ahir vaig haver d'esquivar les capces de cartró a casa seva abans d'arribar a la taula parada. Vaig passar per damunt de la seva col.leció de tasses per prendre un cafè americà (un aigua bruta), d'esborranys de dibuixos bonics que aviat es publicaran, de records de la seva vida que va amunt i avall.

Vam menjar un munt de llagostins i vam beure vi rosat com dos condemnats a fer-nos addictes als llagostins i al vi rosat. I després ella em va demanar de mirar una pel.lícula antiga a la seva petita tele amb cul (més moderna que la meva). Era "El fantasma i la senyora Muir", que teníem pendent de feia dos anys. Me la va regalar com a comiat físic temporal, mentre el seu gos rosegava una pilota de tennis al sofà i ella se'n reia de les escenes amb les seves dents boniques.

La dona dels mars del sud somriu més bonic amb els ulls que amb la boca. Quan ho fa vol dir que està tranquil.la, que res li pot fer mal, que se sent protegida. Com quan vam trobar les tanques obertes del Turó Parc la nit de Sant Joan i ens vam mullar amb aigua d'una font per allò de la bona sort. O com quan vam anar al zoo aquesta setmana amb el petit Hayden i el petit faraó Nil (ells se l'estimen més que a mi -no és cap exageració). O com quan vam fer una cerveseta al Teatreneu amb els que han acabat sent amics seus per molt de temps. O com quan el tennista li va proposar un intercanvi de caps de setmana a la terra de la boira i a les terres del sud aquest estiu. O com quan ens vam traslladar al Turó Parc, amb el jardiner fidel, a conèixer a la falsa boirenca (que també té una rialla bonica, però sap guanyar més a la gent amb la frescor de la seva naturalitat)...

Ahir pensava en totes aquestes escenes recents, i en moltes altres d'aquests darrers dos anys en que la dona dels mars del sud m'ha fet molta companyia, mentre miràvem "El fantasma i la senyora Muir". Jo era en una butaca individual desballestada (era el convidat), i ella i el seu gos ocupaven el sofà gran (eren els propietaris). Estàvem junts, amb tot de capces de mudança que se'ns volien menjar en aquella foscor d'una sala de cinema improvisada un dissabte a la nit.

Després de la sessió ella em va convidar a abandonar la casa, tot badallant, amb l'excusa de que l'endemà matinava per fer més capces del seu trasllat. I jo vaig caminar per carrers en solitud, mirant de tornar-me a acostumar a passejar sol. Ara ningú em dirà: "Tinc pipi", "estic cansada", "passa'm un caramel", "has vist quin tio més guapo?", "mira què bonica és aquesta botiga", "feia temps que no veia una lluna tan gran", "portes pomes?", "avui t'has afaitat malament", "vas a marxa militar, portem pressa?" "has fet la primi? et tocava a tu", "aniràs al Mercadona? necessito xiclets de regalèssia, d'aquells que només compro jo"...

Dilluns marxarà. I trobaré molt a faltar la seva ombra al costat de la meva, esperant que el semàfor es posi de color verd.