Pessebres
lunes, 24 de diciembre de 2012 by el paseante
L'altre dia, a la terra de la boira, vaig anar a fer un tomb de nit per les parades de Nadal. Anava amb les mans a les butxaques, mirant figuretes del pessebre sense pensar en res, quan una ombra em va aturar. Em va costar posar-li nom a aquells ulls blaus en una cara prima d'un home de la meva edat, fins que em van venir imatges de la infantesa al cap. Era el Josep, el meu amic grassonet i poca-solta de quan era petit, el que em portava al bar de la senyora Flora a jugar al "futbolín", el que em pagava l'entrada del cine Urgell quan els meus pares no em podien donar diners.
Potser feia vint anys que nos ens vèiem. Ens vam explicar la vida i vam decidir que ens faríem amics del Facebook molt temps després de ser amics reals. Ara era un home alt, sec i fumador que em narrava la seva trajectòria com actor professional, encara que jo el seguia veient com quan era petit, com quan el Nadal era anar a buscar molsa amb el Quique (el fill del director de l'oficina de Correus de la terra de la boira), el Quim (el guapo de la classe que va morir de VHS fa temps) i el mateix Josep, que passava al davant de tots nosaltres amb un ganivet esmolat a la mà per tallar vegetació de les bases del murs de les torretes abandonades, mentre tréiem fum per la boca amb cara de nens congelats entre aquella boira.
Recordo que després portava la molsa a casa perquè la meva mare la distribuís al voltant del riu de paper de plata. Més tard posàvem les figuretes i ho rematàvem amb els efectes especials dels llumets. La senyora Sofia s'ho mirava del dret i del revés, amb el seu jersei verd oliva ajustat de dona atractiva, abans de donar el vist i plau. Sempre ens quedava un pessebre molt bonic al menjador de casa i era una llàstima que no existissin càmeres digilats aleshores, ni Picasses, ni núvols on-line.
Mai més hem fet un pessebre tan fabulós com aquells de quan era petit. Però això ja fa segles que va succeir. És passat. Visc una altra època en què tinc amics virtuals que s'han convertit en reals i amics reals que s'han convertit en virtuals. Avui m'ha arribat un missatge per Facebok del meu nou (o vell) amic Josep. Em diu que li agrada haver recuperat el contacte, em desitja bones festes i em convida a una actuació seva -com actor de monòlegs- a la terra de la boira per Cap d'Any. Li dic que no hi podré anar (seré a Barcelona), però li explico una història per si la pot aprofitar per algun guió seu.
La història diu que el petit faraó Nil va estar dos dies despertant-se a mitjanit aquesta setmana passada: dimecres i dijous. Només té sis anyets. Fins i tot, anava a dormir al llit dels seus pares, que no entenien què li passava. Divendres, la meva germana va acompanyar els seus fills al col.legi. El gran la va abraçar dient-li que aquell dia s'acabava el món (per aquella conya dels maies) i que no la veuria mai més. Ho deia de broma. Però el seu germà menut, el petit faraó Nil, ja feia dies que en sentia a parlar a la tele, al pati d'escola o al seu germà gran que s'acabava el món. I, aquell matí de divendres, quan la seva mare estava a punt de deixar-lo a l'entrada del col.legi, va començar a plorar sense que ningú pogués aturar-lo perquè tot s'acabaria sense més ni més: les safates de macarrons, els partits de futbol, els episodis de Doraemon, les tardes al parc de la Mirúrgia, les carantonyes dels seus pares... Però a la tarda, a la festa de Nadal del cole, el petit faraó Nil ja estava més relaxat perquè veia que tots continuàvem allí. Vius. A meitat de la festa, em va demanar que truqués a la senyora Sofia perquè li fes canalons per Nadal. "Dis-li que en vull quatre". Li vaig respondre que sí, que els tindrà, mentre li acaronava el cap.
Marxo un dies a la terra de la boira. No el faré, però m'agradaria tornar a aixecar allí aquell pessebre de quan era petit. M'agradaria tornar a convocar el Quique (el fill del director de l'oficina de Correus de la terra de la boira) i el Josep (que passaria al davant de nosaltres amb un ganivet a la mà per tallar vegetació de les bases del murs de les torretes abandonades), mentre treuríem fum per la boca, amb cara d'homes congelats (ja granadets). Al Quim el recordaríem.
Espero que passeu un bon Nadal.
Són bonics aquests records d'infantesa.
Fes el pessebre, Home!
Ni que sigui per Nadal, traiem l'infant que portem dins! ;o)
Bon Nadal PASEANTE
Bon Nadal i bon tot, amic. Amic, em quedo sempre penjada dels teus relats. Sense afalagar, potser és en aquesta casa on hi sento més proximitat humana, i això té mèrit. Una molt molt molt forta abraçada.
Pobre faraó Nil!!! Quin greu que hagi passat aquest ensurt!
Jo també tinc un gran record dels pessebres que feiem a casa els pares, d'anar a buscar la molsa aprofitant que erem al tros collint olives...
Ara et buscaria al FB però no crec que surtis com a turó parc, oi?? hehe
Petonets Paseante i Bon Nadal a la terra de la boira!!
Una entrada tan tendre i entranyable com és el Nadal. Amb feliços records d'infantesa. M'ha encantat!
En aquests temps difícils, et deixo la meva felicitació de Nadal, de tot cor:
Lluny! Precisem anar més lluny!
Una bona proposta, pels temps que vivim:
Mantenir la il·lusió, renovar l’esperança i sense defallir, sense vacil·lar, sense dimitir, superant frustracions i cansaments, posar-nos dempeus i seguir caminant, assedegats de vida, de llum i de sentit, vers horitzons més plenament humans.
Bones festes i feliç any 2013, PASEANTE i també per als teus lectors, aquí.
Que ho gaudeixis molt amb els Haydens, la mare i el pare a la terra de la boira!
I que els quatre canelons que menjarà el petit "Faraó Nil" li sàpiguen a glòria, més que mai, si escau.
No te puedes imaginar la cantidad de recuerdos y hechos que han surgido en mi, parece que muchas veces hemos vivido situaciones iguales.
Una vez más mis mejores deseos de felicidad para estas fiestas que disfrutes de los buenos canalones de la Sra Sofia y que los tuyos tengan mucha salud y reine la paz y el trabajo para quienes los busquen.
Besos
Bones Festes paseante. Jo encara faig el pessebre perquè cada figura , cada tros de molsa em porta bons records i no vull abandonar-los o que m'abandonin :)
Un bon any també!
Una aabraçada!!!
Jo et contaré una anècdota, crec que ja la vaig contar en algun comentari antic (fa massa temps que volto per aqui, jeje). Recordo el pessebre, natros també diem belen, per allò que parlem raro, de casa ma iaia. Mon pare per fer callar els fills, els va deixar jugar un dia amb les figuretes (habitants de Betlem) de fang i es van anar trencant...i eren xules.
Vaig a posar les coses de Nadal per casa que faig tard. Has penjat la teva estrella de l'any passat? si no ho has fet, fes-ho ara, ja!
Bon Nadal, xic. Mola que publiques sovintet...
Espero que hores d'ara ja hagis fet el pessebre!
Que tinguis una molt bona entrada d'Any Nou! esperem que el 2013 no sigui tan dolent com ens volen fer creure que sera!
Fra Miquel, el proper Nadal proposo fer un pessebre vivent amb la gent de Blogville al Turó Parc. Ja negociaré els permisos municipals. Em demano el paper de pastor (el Veí de Dalt m'ha dit que vol ser el caganer -acudit fàcil, ja ho sé). Bones festes, guapo.
Zel, motes gràcies per les teves paraules. La proximitat humana la poseu sempre vosaltres amb la vostra amistat. Una abraçada, maca.
Lluna, el faraó Nil ja s'ha refet de l'ensurt a base de menjar canalons aquestes festes. I és molt millor la molsa de pomera que la d'olivera :-) I això del FB ja ho arreglarem, tot i que hi tinc una mínima activitat allí. Un petonet i espero que acabis de passar unes bones festes.
Ámber, m'alegra tornar-te a veure per aquí. Moltes gràcies pel teu comentari i per la teva felicitació tan delicada. Finalment, el petit faraó Nil es va menjar cinc canelons el dia de Nadal (és un pou sense fons, pobret). Que tinguis una molt bona entrada d'any allà on siguis i ens retrobem el 2013.
Mari-Pi-R, los dos hemos nacido en ciudades pequeñas y agrícolas, por eso nuestros recuerdos se parecen. Muchas gracias por tus deseos y espero que comiences un año lleno de felicidad con los tuyos. Por cierto, hace poco vi la tremenda nevada que cayó en tu región. Espero que no os afectara a vosotros.
Joana, segur que fas el pessebre més entranyable d'aquelles terres del nord. Que tingueu també una bona entrada d'any tu i els teus. Un petonet.
Emily, el goma-pollo segur que en va trencar la majoria. Quan ets petit no li dones importància als objectes, però als grans segur que els va doldre que es perdessin aquelles figuretes. I ja he penjat l'estrella. Bones festes, xica.
Montse, que tingueu també un bon Cap d'Any i segur que el 2013 serà com nosaltres volguem que sigui. Un petó, capitana.
Molsa de pomera? Pel pessebre? On ses vist!!! ;)
Espero que tinguis una bona sortida d'any i una millor entrada al (lagarto, lagarto) 2013
Jo canviaré d'any al Priorat
Petonets
De totes les festes, el Nadal em sembla una de les mes entranyables...
També tinc un record similar dels pessebres que feia amb el meu pare... Això si, amb figuretes d’allò mes surrealista, gallines mes grosses que les cases i pastors mes petits que les cabres.... Fins i tot hi havia un capellà dalt d’una burra amb un paraigües vermell! Encara ara no se de on coi va sortir aquell personatge tant estrany?
El Nadal també fa que trobem mes a faltar aquells que ja no hi son, però que seguim estimant.
PD. He estat temptada de demanar-te amistat pel facebook!
Lluna, ja vaig veure que va anar bé el canvi d'any al Priorat. Una mica tard, però que tinguis un feliç 2013. Un petonet.
Kala, doncs mira que a mi m'agrada poc el Nadal. Massa excessos, noia. Això dels animals més grans que les cases també ho he viscut. El truc era posar-los al davant de tot i les vivendes ben enrere :-) I tens raó que en aquestes festes ens falten persones estimades amb qui pensem.
PD: Si vols amistat pel Facebook, serà un plaer agregar-te, tot i que allí hi tinc poca activitat. Em pots escriure a turo_parc@yahoo.es