Primer paseo del año
jueves, 5 de enero de 2012 by el paseante
Después de una Nochevieja con muchos doctores y pocos pacientes (los médicos nos alargáis la vida, pero los artistas nos la alegran -piénsalo), de una terraza con vistas a esa ciudad que esperará nuestros pasos todo este año nuevo, de escuchar una canción de Melendi en esos labios femeninos que son más de blues, de ese niño que sueña con ser mayor y poder jugar a fútbol con el Barça, me desperté con una resaca más de gente reciente por digerir que de alcohol por quemar.
Me puse ropa interior nueva y una camiseta recién sacada del cajón con un caracol estampado en el pecho, y salí a dar mi primer paseo del año al Turó Parc. Ya era de nuevo de noche (el día uno de enero no vi la luz solar). Este año no pude acariciar hojas pidiendo deseos porque me acompañaba una mujer y su perro ventilador y me daba vergüenza seguir con mis rutinas excéntricas ante ellos.
Así que decidí escribir una carta a los Reyes Magos después de tanto tiempo, desde que tenía nueve años y pedí un zoo de juguete. En su lugar, me trajeron un ejemplar de El lazarillo de Tormes. Hay decepciones que no se perdonan. Y más desde que viajo en el tren de la tarde a la tierra de la niebla el día cinco de enero. Los reyes se montan en la estación anterior a la mía de destino y se bajan allí como si llegaran del fin del mundo. Todo es un engaño. Para evitar descender tras ellos, con mi bolsa de viaje negra y mi atuendo negro, y parecer su enterrador, me desplazo al último vagón y tomo el andén de incógnito.
Pero este año, que no he podido hacer mi ritual en el Turó Parc, les he escrito una carta. No les pido un zoo de juguete porque conservo aquel ejemplar de El lazarillo de Tormes que me regalaron tan amablemente en mi infancia y no quiero una nueva edición.
Pido cosas pequeñas: que el futbolista sobreviva mucho tiempo más, que la señora Sofía vuelva a ser fuerte, que El mocador màgic esté en manos de niños, que la princesita despierte, que la mujer de los mares del sur entienda lo importante que es para nuestras vidas, que la violinista me continue queriendo sin pedir nada más a cambio que mi sonrisa, que la mujer elegante y la pintora regresen a mi vida, que la hija del minero me siga llamando de madrugada. Que el viejo sauce llorón derribado por una ventisca me sirva de asiento todo el año, a medio trayecto del camino de Duran de la tierra de la niebla. Que pueda continuar siendo víctima de las gamberradas de mis sobrinos un tiempo más. Que Mónica y el señor Gris tengan luz, allá donde estén. Finalmente, pido no abandonar este blog ni los vuestros.
Se lo hubiera rogado el día uno de enero a las hojas que asomaban por las vallas del Turó Parc. Pero me acompañaba una mujer y su perro ventilador y no quise parecer ridículo. Así que lo pongo en la carta a esos reyes que se montan en la estación de tren anterior a la mia y se bajan en mi pueblo como si vinieran del fin del mundo.
PD: Començo l'any amb l'Adrià Puntí, que m'agrada molt. També tocaria una fulla del Turó Parc per a ell. El poso a la carta dels Reis d'Orient.
PD2: El dia dos de gener vaig fer sis anys de blocaire. És una manera de dir que encara sóc un nen.
:) Niño paseante, hoy al despertar me he dado cuenta que todavía no había escrito mi carta. Eso es porque los Reyes que yo veré pasar todavía son más cercanos que los tuyos y de mágicos, poco.
Pero por si acaso hay otros que ya no veo, les pediré dejar de sentirme sola, que seguro que es más fácil que dejar de estarlo.Anda, pide también por mí, que lo necesito.
¿¿Qué es un perro ventilador??
Avui el faré llarg el comentari, crec.
Primer: un record molt gran per a la gent de l'àtic que per cap d'any ens va acullir tan bé. I pel meu osito que em va deixar estar amagadet amb ell sota la manta (sona raro però ell sabrà de què parlo)
Al turó vaig pensar: a veure si té nassos i toca les fulles, jeje. Però ets massa tallat. Amb el pensament de vegades n'hi ha prou.
Truca a les persones que vols que tornin a la teva vida, costa poc.
gràcies per pensar en el futbolista.
I res, que et portin tot el què vols o al menys com diem: que me quede como estoy...
La princeseta despertarà, només l'has de besar :P
bon any
M'agrada la carta que els has escrit als Reis.Hi ha desitjos que si els demanem els podem veure complerts, però sovint tenim por de demanar-los i no ho fem.Començar l'any i fer-ho és un senyal d'optimisme , qui vol pot no?
M'agrada estrenar una peça de roba interior per cap d'any, és començar l'any amb una sensació nova :)
Moltes felicitats per aquests 6 anys...són molts, el meu blog els farà el maig, també són molts.
M'agrada passejar amb tu al turó Parc.
Molt bon any Paseante....( no et feia de ressaques...) .
Ara que no ho llegeix ningú et diré un secret ( Cleboril xarop un parell de cullerades abans d'un soparet copiós i amb alcohol i ...res de ressaques ):)Que quedi com un secret!!!
Veig que al menys ens assemblem amb una cosa: demanem desitjos relacionats amb persones, no regals materials. Que sàpigues que aquests, a vegades són més difícils de cumplir que no els que venen amb llaços i papers llampants. Però sàpigues també que diu molt de tu que els diguis aquí en veu alta. És com si els invoquessis, i dient-los , les persones que et llegim concentressim les nostres energies per a què els costi menys fer-se realitat. Ara pensaràs que sóc d´una secta...però no. Només crec en les persones i en la seva pròpia voluntat.
Per molts anys pel blog i et poguem tenir d´acompanyant a les passejades de la vida.
A mi el 'cambiazo' me'l van fer pel meu 14è aniversari. Vaig demanar un disc de Chopin i la dona de la botiga va convèncer la meva mare perquè comprés l'últim crit de l'època, el 'Voulez-Vous' dels ABBA. L'enuig em va durar el que vaig trigar a escoltar l'àlbum. Des d'aleshores que en soc una fan (si, soc una mica 'petarda').
Jo soc més nena que tú, només tinc 1 anyet. I crec que gràcies a tots vosaltres és ara quan començo a veure les coses amb ulls de nen.
Aquest post torna a tenir la cadència i la innocència dels primers posts teus que vaig llegir i que em van enamorar...
Creo que has escrito una bonita carta a los Reyes, espero que te lleven todo lo deseado.
No te puedes imaginar lo que echo de menos este ambiente de Reyes que por aquí no se vive, aunque ya he advertido a mi marido que mañana lo festejamos y luego sacamos las decoraciones de Navidad.
Un abrazo
siempre he tenido una duda con tus escritos, cuál es el pais de la niebla?
Bueno por pedir que no quede, como yo no escribo a los reyes magos...
Oye esa peli no la he visto y creo que no la echan ahora...
Per molts anys!!! Espero que escrigui molts anys més... Molt bonic això de fer cartes als Reis, com si els nens que varem ser encara guaitessin des d'un raconet. Vostè demani que veient el que demana no crec pas que els Reis li facin la guitza.
Un petó
Tu sis anys de blog i jo sis mesos! Uffa encara em queden moltes passejades i que els meus artistes no em fallin per a arribar a assolir almenys un any de blog... però no ho deixaré pas no, ja vaig agafant pràctica. Jo no demano res al reis (desconec si ténen gendres perversos i cobdiciosos), si de cas aniré a Santa Rita a explicar-li les meves cabòries. Petons.
P.S. Ara ja començo a conèixe't.
Muchas felicidades en tu sexto cumple bloguer, antes que nada, Sr. Pasente.
Seis años son muchos, no sé cuánto me quedaré yo a vivir por aquí. Espero que tú cumpls muchos más pues me gusta buscar abrigo en tus palabras tiernas, tranquilas.
He visto que dices pedir a los Reyes cosas pequeñas pero ellos son muy listos, lo saben todo y, por tanto, se han dado cuenta de que le estás pidiendo lo más grande que tienen en la tienda de juguetes. Entre tu magma de deseos incluyes uno muy especial, el de compartir tu vida con alguien, esa mujer elegante y/o pintora misteriosa. Deseo que te hayan traido ya parte de tus regalos.
Para mi el día de Reyes es extraño porque hasta el mediodía es un gran día y por la tarde se convierte en una tarde de domingo elevada a la enesima potencia.
Te envio un abrazo
Jo només els demano que em portin la il·lusió que vaig perdre i que encara no he recuperat. Bon any paseante.Bonic , com sempre, el que escrius.
Moltes coses demanes tu i no sé si ets tan bon minyó. Això de minyó és de conya, ja saps: un any de blog són com dotze en la vida real. O sigui que ves demanant plaça a la resi. Aquests 2012 crec que et jubiles, oi?
Enhorabona per aquest sis anys paseante!... No t’han de fer vergonya el que puguin pensar de les teves rutines excèntriques.... això es el que et fa únic i diferent!!
Ada, estar solo tiene también su encanto. Pero pediré que te sientas de nuevo acompañada por alguien que te merezca. Un perro ventilador es un animal que centrifuga las orejas antes de mirarte con cara de hambre. Un teckel, vamos.
Ama del gos ventilador, la nit de cap d'any va ser bonica. Estàvem en mans d'uns anfitrions senzillament agradables (molt més ell -futbolero- que ella -no futbolera). Una de les dues persones que trobava a faltar crec que ja ha tornat a la meva vida. L'altra costarà una mica més. I no vaig tocar les fulles perquè sabia que et faria vergonya veure'm fer el ridícul. Jo sóc molt llançat, eh?
Joana, vam acabar la festa a les cinc de la matinada. La majoria de gent era de la teva professió. Així que vam anar a caminar una horeta per baixar el nivell l'alcohol a la sang. L'endemà no hi havia ressaca de vi i cava, només de gent nova. I qui vol, pot (tens raó). Et felicitaré quan toqui, que ets més joveneta que jo :-)
País, a la nostra edat (tot i que tu ets més jove) ja tenim massa coses materials. Potser ara comencem a entendre que són més valuosos regals com ara una amistat, ni que sigui virtual. Jo aprecio molt el carinyo que crec que ens tenim (malgrat les conyes).
Commuter, una nena de 14 anys que demana Chopin fa una miqueta de por :-) Millor els Abba. Jo als 14 anys mirava pelis mudes en blanc i negre. També feia una miqueta de por. Així he sortit. Fa un anyet que escrius un blog molt bonic. I espero llegir-te quan en facis sis.
Mari-Pi-R, un par de cosas de la carta ya se han cumplido. (Me gusta esa relación que tienes dominante con tu pobre marido. Es un "chico para todo".)
Mónica, es Lleida. Eso de la peli no lo entiendo. Soy hombre, cachis.
Lluna, el que demano no cal embolicar-ho. Un petonet, guapa. (Molt tristes aquestes fotos que simulen estar fetes entre la boira.)
Anna Eme, quan vaig començar em pensava que amb un parell de mesos ja ho hauria dit tot. I encara volto per aquí fotent la tabarra. Sóc un pesat. I si vols fer això de Santa Rita, ves a la capella que hi ha a la casa Vicenç (de Gaudí) al carrer Carolines (Gràcia). Diuen que fuciona.
Daltvila, creo que tú también eres de pedir deseos que no hace falta desenvolver. Lo de la mujer elegante y la pintora (son dos personas diferentes) era recuperar su amistad (me he acordado de ellas cuando he leído tu último post). Con una ya lo he conseguido. Los Reyes son Magos. Un abrazo (y las tardes de los días de Reyes acostumbran a ser solitarias si no eres niño -o niña).
Llum, espero recuperar-te per aquí aquest 2012. Ens fas falta (tu i la teva música). El 2011 et va anar bé (crec). Ara a lluitar pel nou any. Torna, eh?
Veí, una retirada a temps diuen que és una victòria. Tu tampoc ets un cadellet. Haurem de començar a deixar pas a les noves generacions (aquelles nenes amb pantalons caiguts i tops ajustats i una arrecada a la cella que caminen etèries per la vorera mentre tu i jo tenim la boca oberta). Som dos dinosaures, noi.
Kala, gràcies. Però aquí tots som únics i diferents. Fins i tot tu, que encara no tens blog. Ets una comentarista diferent. Però m'agrada la teva companyia. Espero que duri.
je! Doncs no sé què és més friki!!! :P
Ho haurem de posar a votació, Commuter :-)
Val!