Pasajeros
martes, 16 de agosto de 2011 by el paseante
En verano varía completamente el pasaje en el tren de la tierra de la niebla. Desaparecen los estudiantes con portátiles Acer, maletas tipo trolley y las miradas puestas en los raíles, con las cabezas apoyadas en las ventanillas, esperando las próximas estaciones antes de llegar a destino. Con el buen tiempo, dejan sus asientos en el convoy a parejas de edad avanzada con magazines, bolsas de mano anticuadas y las cabezas apoyadas en las ventanillas, recordando las estaciones que han dejado atrás. Desconozco por qué se dirigen a la metrópolis a mediados de agosto, pero contemplan los mismos paisajes que yo, con sus ojos cansados.
A cámara rápida, en la primera hora de viaje se suceden los altiplanos secos, con los campos de trigo que acaban de segar para convertirlos en la cabeza rapada de un marine americano. En la segunda hora, el terreno se eleva y se puebla de bosques de árboles de hoja perenne, de masías con caballos libres, de hombres viejos en bicicletas grandes mirándonos pasar mientras nosotros los contemplamos esperar en el paso a nivel. La tercera hora transcurre por ciudades pegadas las unas a las otras.
Es entonces cuando salgo a fumar en el breve espacio que hay entre un vagón y el contiguo, en ese pequeño acordeón de hierro y goma negra con plataformas como cocodrilos que quieren pillarte los pies. Lo hago aunque esté prohibido, aunque las parejas de edad avanzada levanten sus cejas con desaprobación cuando me ven pasar con mi cigarrillo apagado entre los dedos a ese cubículo de vicios confesables. Puedo aguantar dos horas de viaje sin fumar. Después, me cuesta más.
Hoy prendo el pitillo, aspiro con fuerza, miro los frames del paisaje que se cuelan por el acordeón de goma negra. Entonces se abre la puerta, de repente. Me da un susto. En esa parte del viaje no pasa el revisor (lo tengo estudiado), así que no puede ser él. Es una chica que parece frágil, de cabello rubio y ojos marrones. Es bajita. Debe rondar los veinte años, a duras penas.
-Disculpe, ¿se puede fumar aquí?
-No se puede.
-Perdone -dice educadamente antes de cerrar la puerta tras de sí, que detengo.
-No se puede, pero yo lo hago. Si vigilas con los pies, no hay peligro. El revisor ya no volverá a pasar.
Se queda pensativa -un poco precavida- y se atreve a entrar en el cubículo oscuro conmigo. Enciende un Ducados. Fumamos un minuto en silencio.
-El vicio -me atrevo a decirle.
-El vicio -responde ella.
Fumamos otro minuto en silencio, hasta que le cuento los secretos para fumadores en esa ruta de tren que ella desconoce y que hará a menudo a partir de ahora.
-Puedes fumar tranquila de Cervera a Calaf, y luego a partir de Manresa hasta Barcelona. Son los momentos en que el revisor se queda en la cabina. ¿Es tu primer viaje en este tren?
-El segundo -responde robándole una gran calada a su Ducados, directamente a sus pulmones jóvenes.
-¿Vas a matricularte en la universidad?
-Ya estoy matriculada. Voy a ver un piso.
Fumamos otro minuto en silencio. Se me ocurren mil preguntas, pero no me atrevo a hacerlas. La chica no está allí para responderme. Sólo quiere tragar nicotina. Como yo. Ella apaga su colilla con la punta de sus sandalias, con cuidado para no provocar incendios de verano. Sale al pasillo y me dice adiós. Camina hasta su asiento que no queda a la vista del mío. La sigo hasta quedarme en mi sitio. Se adivinan las primeras calles de Terrassa. Abro por la página treinta y tres el libro que he comenzado en mi estación de origen: Cuando ella era buena, de Philip Roth. La pareja mayor a mi izquierda eleva su mirada del magazine y observa los carteles de "en venta" en los edificios junto a las vías.
Pienso en cuando tenía la edad de esa chica. En mi primer viaje en tren a la universidad. En mi primera clase, cuando estaba arrapadito a la pared, asustado antes de entrar, y pasó una chica de la tierra de la niebla que cursaba segundo y me dio ánimos. En el primer piso que alquilé con los pirulos. En como pasamos de los macarrones con salsa de tomate a la paella. En como pasamos de la paella a los macarrones con salsa de tomate porque comenzamos a jugar a esas tragaperras a las que estuvimos atrapados un par de años. En cuando Romà Gubern o Mar Fontcuberta me dejaban con ganas de pensar tras sus clases.
Todo eso lo vivirá la chica que fuma Ducados y que se ha perdido entre los asientos del convoy.
No puedo verla. Sólo puedo contemplar parejas de edad avanzada con magazines, bolsas de mano y las cabezas apoyadas en las ventanillas, recordando las estaciones que han dejado atrás. Desconozco por qué se dirigen a la metrópolis a mediados de agosto, pero miran los mismos paisajes que yo: los altiplanos secos, los bosques de árboles de hoja perenne con caballos libres y hombres viejos en bicicletas grandes, las ciudades pegadas las unas a las otras.
He cambiado desde la primera vez que hice ese trayecto en tren. Pero el decorado es el mismo de entonces. De cuando tenía la edad de esa chica que fuma Ducados. De cuando todo estaba a mi alcance.
Ahora está a su alcance.
M´has fet pensar en una persona que l´altre dia em deia que als vint i vint-i-cinc anys sentia que tenia - com en la cançó dels Manel- l´eternitat al davant , i ara en canvi, sent que ha perdut per complet aquesta sensació.
Venia a dir-me que s´ha de viure el moment.
No estàs, està, estem de tornada, no. Estem en una fase en què hi ha més camí recorregut que camí per córrer en bones aptituds. Qui sap si no és com el tram darrer del cigarret, que saps que s´acaba i no en tens cap més. No l´apures amb més consciència?
( Ara potser m´equivoco, no sóc fumadora, però fàcilment ho puc equiparar a qualsevol cosa que m´agradi, com el que queda en el cul d´un refresc quan tens set o un text teu, per exemple)
Del teu relat em quedo amb les experiències del viatge en tren. No vaig viure el pas de l'insti a la universitat, perque a la uni no hi vaig anar però sí que vaig fer, durant una bona temporada, molts i llargs viatges en tren. M'agradava cultivar aquestes amistats temporals per matar les hores d'avorriment, de vegades esperant també a coincidir en el proper viatge... fins que no vaig resistir la temptació d'agafar l'avió. (...després la historia va acabar i els viatges també)
Petons.
M'agrada viatjar en tren, tot i que fa bastant que no ho faig i els últims viatges van ser més fugides que un altra cosa. Del trajecte Terra de la boira-Barcelona no en puc dir res, no l'he fet mai, pel que m'han dit és un pel llarg. M'alegro que els viatges a la Terra de la boira (encara que en aquest temps boira poca i en canvi molta calor...) li proporcionin anècdotes per anar omplint aquest espai.
Petons
Todavía no tengo confianza suficiente para decirte que el tabaco no es bueno para los paseantes, que los caminos se hacen más duros y el humo desmerece los paisajes. Adoro viajar en tren.
Ohhhhh, PASEANTE, com m'ha agradat aquest post teu! Tot ell! Però especialment la part on parles d'en Romà Gubern com profe teu a la facu.
Aquest senyor de la Divine Gauche era amic i col·lega de ma mare. I saps que això és cert, doncs estaven lligats al moviment cinematogràfic denominat "Escuela de Barcelona", ells dos, juntament amb el Gonzalo Herralde, Vicente Aranda, Gonzalo Suárez, Oriol Regàs, El Perich, Eugeni Trias, Ricardo Franco... I, of course, en Joan de Sagarra. Tota aquella colla d'intelectuals... Ja m'agradaría a mi, ja, de que hi existeixi un moviment d'aquest calibre, però com molt, tenim els del 15-M, que està molt bé, però no és el mateix...
Bé, no m'empatollo més que sinó ja sono massa pretenciosa, menys mal que tu saps que tot això que t'esmento és ben cert.
Una molt sentida abraçada,
Àmber
Buaaaaaa! preciós! perfecte! m'hi he identificat taaaant! m'encanta el tren, he fet aquest trajecte mil cops! (sent universitària i sense ser-ho), he mirat les cares de la gent i he intentat esbrinar què pensaven, per què feien el trajecte, què hi havia darrera d'aquell viatge...He recordat els meus profes de la universitat, que tant em van ensenyar i que tant m'agradaria tornar a sentir...Això sí, mai he fumat al tren!
Gràcies per regalar-nos aquestes sensacions retrobades!e
La història del cinema també era una de les meves assignatures favorites quan anava a la Universitat. Quins temps aquells...
Per una vegada que t'atreveixes a parlar-li a una noia i et surt calladeta i fumadora de ducados, ai carai...
Jo també recordo els viatges en tren fumant a l'estació, als vagons, i on sigui. Ara tot està net de fum però l'olor de pixats (perdó) es manté. Per a quan la prohibició o l'obligació de sortir de casa amb les coses fetes?
Te contaria una anècdota però el comentari s'allagaria massa...
Ai, jo encara ho faria, si anés en tren. Però també he de buscar algun racó, i també em trobo amb els joves de batxillerat fent el cigarret amb afició. Ja no tinc la seva edat, ja no arribo a poder abastar el món.
Un plaer llegir-te.
A mi també m'agrada fer coses que estan prohibides sabent o intuint que l'autoritat no m'enxamparà...
diuen que els anys ens donen el do de l'observació i el poder saber estar en segons quins moments; no m'ho crec gaire, però la cançó que has posat per ambientar m'ha semblat preciosa.
el tren tiene una magia especial, la dará el ritmo de la marcha, el tracatrá de las travesas, el zuzuzuzu de cruzarse con otros trenes, el fouuuuuu de los túneles... todos los pasajeros oimos una misma música que nos acaba acompasando, sobre todo si el viaje es largo. mola. mola como lo cuentas. un buen post, muchas gracias :)
País, m'ha agradat aquesta metàfora del cigarret. Però és molt estrany que un fumador professional es quedi sense tabac. En qualsevol cas, estem en una edat estupenda (com ho són totes, de fet). Carpe diem.
Anna Eme, no hi ha res com un viatge llarg en tren, i més si t'espera algú interessant a l'estació final. Un petonet.
Lluna, per fer 150 kilòmetres només triguem tres hores. No ens podem queixar. M'agrada que em tractis de vostè. A veure si la resta de comentaristes aprenen una miqueta d'educació, que no costa tant. Un petonet.
Ada, sé que el tabaco no es bueno. Pero quiero pensar que caminar a diario compensa, ni que sea minimamente, el daño que esa adicción genera en mi organismo.
Amber, com t'agrada inventar-te històries :-) És conya. Suposo que aquella època de la Gauche Divine va ser força interessant, especialment en aquell contexte gris de la dictadura. Celebro que la teva mare ho pogués viure. I el Gubern era un bon professor, només que anava una mica de tornada de tot arreu. Però en tinc un gran record. Una abraçada.
Edelia, gràcies a tu pel comentari. Potser alguna vegada hem fet aquest recorregut asseguts en el mateix vagó.
Vida, és que "Història del cinema" no és el mateix que "Anàlisi teòrica dels elements físics dissociats" (aquesta em va quedar pel setembre). M'agrada tornar-te a veure per aquí.
Emily, una de les primeres coses que faig quan pujo en un tren és evitar el vagó on hi ha el lavabo. Hi ha gent que menja fort abans d'agafar un transport públic. I la noia era calladeta, però estar en un compartiment d'un metre quadrat amb un iaio amb cara de viejoverde.com...
Gràcies, Zel. No tenim la seva edat, però ells tampoc tenen la nostra. Cada etapa té les seves coses positives i negatives.
Gatot, tu fer coses prohibides? No m'ho puc imaginar :-) La cançó és xula. És d'una quebequesa amb una veu molt especial.
Xenia, gràcies a tu. El tracatrá del tren sempre m'ha semblat com un orgasme inacabable.
Molt venerable Sr. Paseante.
Vigili aquests moments de vici no se'ns fumi daltabaix del tren! :)
Salutacions cordials.
Benvolgut PASEANTE, no he viatjat en tren, tant com vostè ho fa ara. Però si que vaig estar un temps agafant trens per anar aquí i allà.
En part enyoro el tracatrà de les travesses, el zuzuzuzu de creuar-se amb altres trens i el fouuu dels túnels, com diu la XÈNIA.
Però sobretot enyoro contemplar el paisatge passant a càmera ràpida i recolzar el cap en el vidre... i poder llegir un llibre mentre arribo a destinació.
Maleit automòbil!!!
Però és que també...
...M'agrada conduir!!!
:/
abraçada
PS: Aquest cap de setmana he descobert que fumar amb pipa d'aigua té el seu què :o) Potser me'n compro una. El tabac per aquestes pipes porta molta menys nicotina i pots escollir aroma :P
Chulo ese trocito de mapa del corazón tuyo...
Soy una fan del tren y sus mil historias. En mi familia hay tradición ferroviaria y recuerdo el placer indescriptible cuando, de pequeña, viajaba junto con mi padre en el furgón verde de las sacas de correo del tren de la costa. Él abría la puerta corredera y bajaba la barandilla y allí nos asomábamos con todo el viento en la cara y el aroma de mar directo a los pulmones. Y yo imaginaba la envidia de los otros niños sintiéndome una privilegiada...
Ay ese tabaco!
Llegint les teves encantadores experiencies en el tren de la terra de la boira... no sembla que estiguis viatjant amb la "Red Nacional de Ferrocarriles Españoles" (Potser es veritat alló de que todo depende del cristal con que se mireo que el regional tingui mes encant que el de rodalies)
Pd. Perdona que no m'aclari amb l'ortografia del meu pseudònim :(
El privilegi rau en contemplar la vida passar pels quadres de les finestres per dins i per fora.Elsomnis són però els mateixos, l'únic que nosaltres ja n'hem acomplert alguns i ells tenen temps per viure'ls..
El paisatge , el mateix...m'agrada!
Bon dilluns Paseante
Buenos recuerdo de tus primeros viajes a la gran ciudad. A mi me gustaban mucho los viajes en tren a la gran ciudad.
Sigue los consejos de Ada lo vas a notar en tu bolsillo,tu salud y de los demás.
Sr. Paseante, el seu relat m'ha fet recordar un horrible viatge de tornada des de Madrid, acompanyada per una adolescent morruda, en el que vaig compartir cigarreta d'amagadotis amb els motxilleros que ja feien pudor només pujar al tren... Vaig prometre'm a mi mateixa que no repetiria aquella experiència. Recordo també un altre viatge, aquesta vegada com la senyora que sóc, Pamplona-Bcn-Pamplona, amb Talgo. En aquella ocasió, les senyores que m'acompanyaven i jo mateixa, subornàvem al revisor perquè ens avisés a quines estacions podíem baixar a fumar. El senyor va estar molt entretingut tot el viatge, avisant-nos quan havíem de baixar i quan havíem de tornar a pujar.
Aisss.... si és que fumar té tants alicients....
Escolit, Sr. Paseante, que està molt "vagu" vostè!!! Encara té ressaca de les festes de Gràcia???
Tingui bona nit, estimat.
O sigui que tu ets dels que fuma entre vagó i vagó... Vaja! QUe quan obren la porta fan entrar el fum al vagó. I a sobre li dones mal exemple a jovenetes jaja. Ric perquè tant temps sense entrar, i a sobre fotent bronques. M'ha agradat llegir-te, com sempre. Estic estudiant
Que bo que era Romà Gubern. Encara ara, de tant en tant, fullejo "La mirada opulenta" que ens va obligar a comprar i quina il·lusió em va fer veure'l, poc abans de l'estiu, passejant pel gracienc carrer Astúries. Aquella alegria de pensar "encara és viu".
Com m'agrada llegir-ta. I com es nota, ara que ho sé, que amb el sr. Gubern vas aprendre més coses que aquell dolç anar a fer birres al bar de la facultat.
A mi em comença a passar això que expliques: començo a trobar-me gent que té "tot una vida" per davant, que la comença a viure. I la veritat és que fa molta, però molta enveja. Suposo que hi ha ganes de repetir moments, edats i vides.
De casa els meus pares he d'intentar birlar Historia del Cine I, escrit (crec) per ell. Em falta el segon volum però al carrer Verdi, als llibre de vell, em volien vendre els dos tomos i no, el primer és un regal del meu pare i sota cap concepte el vull tenir repe.
doncs jo encara crec que ho tinc tot a l'abast!! digue'm ingènua! ;) veig que tu també escrius poquet últimament però continuaré passat a veure si hi ha novetats boniques de les teues. A pesar del fum del tabac... cofff, coffff, coffff... :P
Me gusta tu forma de escribir. Cuando te leo, mis ojos se deslizan por las frases, amarrados a la historia y a su atmósfera.
Debió atreverse el personaje a preguntar y probablemente se habría desencadenado una interesante conversación. En el fondo, casi todos tenemos la necesidad de comunicarnos y estamos deseando que alguien rompa el hielo.
Gerónima, sempre vigilo més del que tocaria, que jo sóc molt poruc. Tinc pendent visitar-la, tot i que ja em penso qui és vostè :-) Salutacions cordials.
Fra Miquel, t'imagino en un tren, amb el tracatrà i el zuzuzuzu i el fouuu, com diu la Xènia. I tu aliè a tot, pendent de fer una foto per la finestreta. I fumar amb una d'aquestes pipes deu ser com que t'agradi el futbol i et passin un partit del Madrid per la tele. Res a veure amb el sabor de veritat: el del Barça. Una abraçada.
Commuter, me ha gustado mucho esa escena ferroviaria. Quizá contarla podría ser un motivo para que vuelvas a escribir. Y sí: "Ay ese tabaco maldito".
Kala, jo vaig copiant el nick que em poses :-) Però m'agrada que continuis per aquí. I sí que és la RENFE, sí.
Joana, encara tenim temps per veure passar molta vida per la finestreta del vagó. Un petonet.
Mari-Pi-R, mira que lo estoy pensando eso de dejar el tabaco. Pero se hace difícil.
Gemma, la veig subornant un revisor o robant una joieria. Vostè té una novel.la negra. Gràcies per comentar després de tant de temps.
Khalina, aisss, que en aquells racons entre vagó i vagó hi ha l'acordió de plàstic que expulsa tot el fum a l'exterior. Hauré de fer com tu i deixar el tabac.
Òscar, quina època aquella de la UAB. El Gubern ja estava granadet en aquell temps. M'has donat una alegria quan has dit que encara volta per aquí.
Rateta, haurem de fer un Mercat de Sant Antoni per trobar aquesta història del cinema (que he llegit i està molt bé). I tu encara no tens dret de queixar-te de la teva edat, que un dia em van preguntar si era el teu pare i em va fotre una ràbia...
Nimue, a més de fer olor de tabac, recorda que m'agraden els caragols amb allioli :-) I n'estic segur que ho tens tot al teu abast. Tu més que ningú.
Daltvila, suposo que tots tenim ganes de comunicar-nos, però costa en persona. En canvi, és fàcil per aquí. Gràcies per entrar.
si, papito????
Sí :-)