turoparc

Se ilumina de nuevo el escenario de la sala, que aparece desierto sin sus presentadores. (MK y el Veí de Dalt permanecen atados y amordazados en su camerino porque este Óscar quería darlo yo, y se negaban a perder una mínima parte de su protagonismo. ¡Serán egoístas!) Salto a la platea. Llevo unos tejanos de H&M, una camiseta negra que me regaló mi hermana en Navidad y una americana también oscura que me venía larga y que me la ha arreglado una amiga de los mares del sur. La ha acortado porque ya estaba desfasada.

Me apetecía dar este premio al mejor personaje femenino porque me leéis básicamente mujeres, y porque siempre me habéis cuidado con vuestros comentarios amables. En la totalidad de vuestros blogs se encuentra un universo que se acerca a lo que debería ser el mundo. Sois reflexivas, detallistas, elegantes, cuidadosas, irónicas. Nunca sois altivas, ni engreídas, ni falsas, ni dais voces, ni os hacéis los gallitos (parece que esté hablando de mi blog, y es así). Ni siquiera os gusta el fútbol a la mayoría de vosotras (eso os resta puntos). He aprendido mucho de vuestra visión de la vida, os lo digo francamente. Por eso os quería entregar este premio en persona. Y ya me callo, queseabajaelmicro.

Aparecen en pantalla las páginas que optan al Óscar al mejor personaje femenino, mientras la voz en off las anuncia.

TRAVELANT AMB ROSES

Vida por Travelant amb roses.

"A vegades es perden relacions per no saber abastir el significat de la confiança. Qui diria que una flor tan bella pogués néixer dins la dura roca? Hi havia confiança. I, en canvi, a vegades res creix dins la terra més fèrtil. Vull poetitzar i m'imagín que la confiança es troba sobre la corba de l'espatlla, allà on el nen es penja del pare o de la mare i es deixa portar d'un lloc a l'altre. O en aquell espai ombrívol, sota les espesses branques d'un arbre florit en una tarda de calor primaveral. O en la cadència suau que es forma entre les cordes de la guitarra i els dits. O en el breu espai bategant de dos cossos que ballen aferrats seguint-se els compassos. O en els dits entrellaçats durant un acte d'amor".

FIL A L'AGULLA

Filadora por Fil a l'agulla.

"Avorrida. Avorridííííííííííssima. Això no pot ser. Això no pot ser!!! I va recordar aquell joc que li agradava tant de petita, dibuixar una caseta sense aixecar el llapis del paper i es va dir: "a veure si sóc capaç de donar 10 voltes a casa sense tocar de peus a terra!" Es va posar dreta sobre el sofà i va fer un bot fins a una de les cadires del menjador; de la cadira, a la taula; de la taula, al taulell de la cuina; del taulell, al radiador de la paret; del radiador, al marc de la porta, per un cantó i per un altre. Després passà al marc de la porta del costat, i d'aquell, al moble del rebedor. Però ai las!!! i ara què??? davant seu no hi havien més mobles, només parets, les llargues parets del passadís. Problema, solució. Problema! solució!".

LA RATETA MIQUEY I ELS SEUS PENSAMENTS

La Rateta Miquey por La rateta Miquey i els seus pensaments.

"Vaig arribar a l'escola a 5è d'EGB i per aquest fet era una de "les diferents". Potser per la dificultat de ser-ho, tota la vida he arrossegat manies, tics i sentiments de marginació que si no els hagués tingut hauria viscut encara molt millor. A mesura que m'he anat fent gran sempre he evitat al màxim situacions de pseudo-marginació estúpides, d'aquelles que qualsevol grup genera per així sentir-se més poderós front al que acaba d'arribar: el més imbècil fa gràcia al líder del grup i ja el tenim afegit, sempre i quan sigui capaç d'enfotre's de tonteries, però importants si es vol ser reconeguda la seva pertinença. A vegades es pot ser molt cruel i empetitir a la persona, d'altres l'ajuden a ser més forta".

LLUM DE DONA

Joana por Llum de dona.

"Hi ha un moment a la vida, de sobte, que pots fer una abstracció de tu mateix com si sortissis del teu cos i en fossis espectador. No és un fet meditat. Una successió de moviments alentits desfilen per davant teu. Com et mous, què dius, què fas i com ho fas. Com si un cos visqués dins un altre cos i se'n separés momentàniament i indagués, observés, contemplés...l'altra part. Pot ser només és una fracció de temps que ens porta a ser autocrítics amb nosaltres mateixos. És allò de mirar-te des de fora. A distància... Adonar-te que com a ésser únic i individual ets la suma de tu i les teves circumstàncies (decisions i vivències) i tens la possibilitat de veure't amb els teus ulls fora del teu cos, sense condicionants. Un estar fora del temps dins el temps. I fet un cop ho pots fer amb més assiduïtat: caminar unes passes rere teu i picar l'ullet, somriure o morir-te literalment de vergonya".


PAÍS SECRET

País Secret por País Secret.

"Com si fos un ritual, després de collir els codonys voldrà anar a veure com estan els ginjolers, m´ho sé de memòria. Em dirà altra vegada que pari la bossa i que no els toqui que em punxaré. Jo li dic que sí, però no li faig cas i em poso de puntetes per agafar una branca que n´arrossegarà una altra i em deixarà arribar al petit gínjol que penja al final. El colze m´escou i quan me´l miro hi veig baixar un petit regalim de sang, del mateix color que el gínjol. M´acosta un parell de fruits amb el braç arromangat i esgarrinxat, ell també. Té, prova´ls, em diu. Encara que no en tingui ganes li clavo la dent intentant no tocar el cuquet que hi fa vida al centre del centre. Són picats, pare. Aquests també? em diu, com si no sabés que jo sé que aquest any, com quasi cap any, no els ha ensulfatat. Mentre s´entreté mirant les canyes del rec, els regalets que li ha deixat el ramat en forma de boles negres escampades per la closa i mira el cel per saber si demà farà tramuntana, m´escapoleixo camp a través i torno a l´antic hort del codonyer".

Me preparo para abrir el sobre, mientras siento que cada una de esas mujeres, y muchas más que ni siquiera he nominado, se merecen el premio.

-And the oscar goes to... País Secret por País Secret.

Suenan los aplausos.

Ella se levanta sorprendida, tras besar a Fra Miquel, que está al final de su misma fila de asientos, mientras se arregla la falda de su vestido largo sweater bordado con lentejuelas rojas de Vivienne Westwood, ceñido al cuerpo, con un escote generoso y una caída de cadera evasé que me invita a bajarla a recibir al principio de las escaleras. Subimos juntos al escenario, hasta que le ofrezco el micrófono.

País Secret deja la estatuilla en la repisa. Observa al público, como si ellos la observaran a ella (con reparo):

"Bona nit a tothom. Ara poden passar dues coses: que em quedi en blanc o que m´hagueu de fer callar. Les persones tímides ja ho tenim això, o ens quedem sense paraules o muntem un numeret dels bons. La darrera vegada que vaig pujar a un escenari era un musical i a la tercera escena vaig sortir sense faldilles per equivocació (algun dia en faré un post, Paseante, no t´impacientis). Per sort la creadora del meu vestit fa meravelles i m´ha assegurat que avui és impossible que em torni a passar. Com que veig que ja he superat la fase muda i vaig més o menys llançada, porto els vestit al seu lloc i m´han dit que fos breu i no m´enrotllés, vaig al gra.

Montserrat Abelló es preguntava en un llibre si escriure és passió o necessitat de sobreviure. Per mi són les dues coses, no puc deslligar la passió de la neccessitat perquè em fa sentir viva. Per això vull dedicar aquest premi a tots aquells que en algun moment de les seves hores es refugien en el meu espai, són ells els que dónen sentit a la meva escriptura. I sobretot, vull donar les gràcies al Paseante per haver organitzat aquesta festa tan glamurosa i lluïda, donar-nos la oportunitat de conèixer-nos una mica més a tots i molt especialment perquè des del primer comentari, em va donar l´empenta necessària perquè em llancés de ple a escriure i agafés confiança. Malgrat es passi el temps criticant les meves limitacions musicals i els meus excessos poètics, li agraeixo moltíssim tan les estirades d´orella com les moixaines. Gràcies. Gràcies a tots!".

Aplausos, hasta que se funden de nuevo los focos, para que la voz en off presente la nueva categoría. Es el Óscar al mejor blog. El último.

Los nominados son:

País secret por País secret.
Joana por Llum de dona.
Vida por Travelant amb les roses.
La Rateta Miquey por La rateta Miquey i els seus pensaments.
Emily por Emily habla sobre cómo es el mundo.

El ganador, próximamente en vuestras pantallas.

PD: El discurs de la País Secret és seu. Moltes gràcies nòrdica.
PD2: Aquesta setmana també col.laboro en els Dimarts de sang. El guanyador/guanyadora s'endurà un viatge de Barcelona a Blanes en el veler del Veí de Dalt. Aquest té pasta llarga.