turoparc

Divendres passat em vaig llevar a les set del matí. Al menjador ja hi eren la dona dels mars del sud i el gos ventilador, dutxats i esmorzats. Jo sóc caragol de mena (a més de noctàmbul) i em van haver d’esperar mentre m’afaitava amb una llesca de pa de pagès a la boca i em dutxava amb el cafè amb llet fent equilibris en un lateral de la banyera.

Em vaig posar la roba i les sabates tot buscant les claus del pis, la capseta del tabac, el moneder, les ulleres...

Al rebedor de casa hi havia una motxilla especial per a gossos, amb una reixa perquè puguin respirar. Poc s’ho pensava el pobre Bruc que la seva mestressa l’aixecaria per les potes del davant i el deixaria anar allà a dins. Com que és un gos salsitxa, no hi va caber del tot i li va quedar el cap a fora quan vam fer córrer la cremallera. Me’l vaig carregar a l’esquena i vam sortir de casa.

La dona dels mars del sud anava darrere meu per mirar que tot anés bé mentre avançàvem pel carrer Rosselló. Vam creuar Nàpols, Sicília, Sardenya... com en un viatge per la Mediterrània. El meu cap mirava endavant. El cap del gos ventilador mirava enrere, dins la motxilla. Deia que sí tota l’estona, seguint el moviment del meu cos, com aquells gossets de plàstic que fa anys es posaven a la finestra posterior dels cotxes. El Bruc estava encuriosit per la gent amb qui ens creuàvem. Normalment la veu de terra estant. Ara se’ls mirava de tu a tu, des de les altures. Semblava estranyat i content.

Quan vam deixar enrere l’antiga fàbrica de cervesa Damm, ens vam trobar un jeroglífic de carrers petits i estrets. Camp de l’Arpa: final de trajecte. Em vaig agenollar perquè la dona dels mars del sud pogués alliberar el seu gos de la motxilla.

Va ensumar una miqueta pels racons al voltant d’un col•legi, mentre aixecava la pota. Després va caminar alegre per un carrer desconegut per a tots tres que es diu Ruiz de Padrón. No és massa llarg i hi ha cases de planta baixa. Una fa de clínica veterinària. Té un cartell antic a la façana i un rebedor amb una planta que caldria regar més sovint.

Però aquella petita decadència la compensava l’amabilitat del nou veterinari del Bruc. Es diu Ramon. A l’orla en blanc i negre que té penjada a la paret, de la promoció de 1981, es veu un noiet molt guapo (em va dir la dona dels mars del sud a cau d’orella, amb el seu nou pentinat garçon).

Van posar el Bruc en una taula metàl•lica i li van injectar un tranquil•litzant. El van deixar amb nosaltres a la saleta mentre li feia efecte. Se li apagaven els ulls, refugiat entre les nostres cames.

Estaven a punt d’operar-lo. No era massa greu, però calia anestèsia i el gos ventilador ja té dotze anys. Quan va estar ben atordit, el veterinari va sortir a buscar-lo i se’l va endur a la sala d’operacions. Li vaig dir a la dona dels mars del sud si volia venir amb mi al carrer per fer un cigarret, però ella va preferir estar el més a prop possible del seu gosset que és la seva vida. Es va quedar allí asseguda en una cadira negra, sota l’orla universitària del 1981 i un anunci de vacunació preventiva.

Feia una mica de fresca al carrer.  Hi havia un bar en una cantonada amb un home gros que fumava un cigar en una taula de la terrassa. Un taxi recollia una família anglesa i una noia grassoneta es preparava per l’estiu de l’any vinent fent footing per la vorera.

Quan vaig tornar a la clínica, encara no hi havia novetats. En una tauleta, vaig trobar una pila de revistes Hola. Vaig passar pàgines mentre recordava personatges que ja havia oblidat i en descobria altres que no coneixia. Les nenes de Mónaco ja són noies. El fill de la duquessa d’Alba surt amb una tennista jove. Paquirrín ara és DJ... Ho comentava amb ella per mirar de distreure-la, amb tot aquell món que semblava tan allunyat d’aquella sala trista d’una clínica veterinària del carrer Ruiz de Padrón.

Al cap d’una hora, va sortir el Ramon per dir-nos que tot havia anat bé. El Bruc començava a despertar-se de l’anestèsia i remenava les potes a la taula metàl•lica.

Vam cridar un taxi. El gos ventilador anava embolicat en una tovallola, per si treia sang, damunt de les cames de la seva mestressa. Vam creuar Sardenya, Sicilia, Nàpols... com en un viatge per la Mediterrània. El vam pujar a coll al pis i va dormir tota la tarda al sofà amb el seu llom contra el ventre de la dona dels mars del sud.

Ja fa una semana de tot allò. El Bruc torna a ser el gosset esverat que es passa el dia caminant pel pis, d’una habitació a l’altra, mirant quina en pot fer. Du un drenatge a l’orella per anar expulsant els líquids que encara queden a la seva ferida, però s’hi ha acostumat.

I, ara que m’he subscrit a la revista Hola, em passo els vespres al sofà ensenyant-li fotos de la Marie Chantal, de la María José Campanario, de la María Teresa de Luxemburgo, de doña Letizia...

-Mira, Bruc, això és glamour.

Però ell està més pendent de la dona dels mars del sud, que li prepara a la cuina un plat d’arròs amb verdures i salsitxes amb el seu davantal blanc i el seu pentinat garçon, que de tot allò que no és real.

Per a Bego (quan ens puguem conèixer).

Les finestres dels dormitoris del nostre pis donen a un passatge estret i curt, amb un seguit de jardineres florides aparcades a la vorera. Hi ha tot de casetes unifamiliars amb terrasses lluminoses que ventilen llençols (quan les veus esmorzant, sembla un conte feliç). Dos edificis de pisos guarden la boca del carreró, com si fossin sentinelles: l’edifici on vivim i un altre de molt més alt que ara reformen, com si estigués malalt.

Deu fer cosa de dues setmanes, unes persones amb casc van aixecar una bastida metàl·lica en un matí. Després la van embolicar amb una xarxa de plàstic per evitar que caigués runa al carrer. I, a la tarda, un grapat d’obrers andalusos van començar a anar amunt i avall d’aquella estructura com si passessin pantalles d’un joc del Súper Mario Bros, per trencar la pau del passatge amb els seus crits i les seves màquines ensordidores.

Abans de la bastida metàl·lica, podia veure la quotidianitat del veí de la segona planta que es passava el dia al menjador fent números –clic, clic, clic- amb una calculadora. O la iaia de la tercera que arrossegava una cadira al balcó –ras, ras, ras- per prendre la fresca cada vespre. O la parella moderna del quart que viuen en un espai sempre a punt per si truquen a l’intèrfon els d’una revista de decoració –shttt, shttt, shttt-. O els coloms que fa temps que crien en un forat de la façana -glu, glu, glu-, sota la teulada, i que fan bordar el gos ventilador quan els veu.

Aquest cap de setmana llarg, he pujat cada migdia al terrat per prendre un cafè mentre m’agafava el sol a la cara després de dinar. El silenci havia tornat al carreró, però la bastida continuava trencant l’harmonia del passat. Només ferros i xarxes, res de balcons i testos.

Dissabte, un soroll inquietant em va fer mirar la part superior de la bastida. Hi havia un colom que s’estimbava una i altra vegada contra la xarxa que el tenia captiu. Segurament volia sortir a volar per buscar menjar pels seus pollets que piulaven al niu del forat de la façana. Que tot tornés a ser com abans. Però no ho aconseguia.

Diumenge es va repetir l’escena. El colom encara aletejava contra la xarxa que algú havia posat sense tenir en compte que ell també vivia allí. Vaig pensar que s’hauria d’esperar que dimarts tornessin els obrers andalusos per continuar passant pantalles del Súper Mario Bros i que, tard o d’hora, se n’adonarien del seu patiment i l’alliberarien. Potser farien un forat a la xarxa perquè pogués anar i venir. Com quan el carreró era tranquil.

Però avui he tornat a pujar a fer el cafè al terrat, després de dinar. El colom ja no hi era. O no l’he vist.

Si dejas a un hombre solo todo el fin de semana en un piso coqueto del Eixample, es posible que se corte las uñas de los pies, que se afeite, que se duche, que se perfume, que busque una camisa planchada en el armario, que recoja la ropa sucia del suelo, que pase la escoba y la fregona por el parquet (con limpiahogar delicado de PH neutro, marca Bosque Verde –voy con cuidado), que sacuda los cojines del sofá rojo fuego, que vaporice con ambientador las habitaciones, que compruebe el equipo de música y la intensidad de la iluminación, y que busque en la agenda telefónica otra alma solitaria en la ciudad todo el fin de semana.

También es posible que no se corte las uñas de los pies, que no se afeite, que no se duche, que no se perfume, que no busque una camisa planchada en el armario, que no recoja la ropa sucia del suelo…

Que vaya a la cocina con sus pantalones viejos de cuando pesaba diez quilos más (se le caen), arrastrando las alpargatas. Que se caliente una pizza en la plancha (porque no le contaste cómo funciona el horno). Que saque una cerveza del congelador (había olvidado ponerla en la nevera -parece que hable de Homer Simpson). Que se tumbe en el sofá rojo fuego (con los cojines polvorientos) para asistir a la derrota del Barça contra el Real Madrid en las semifinales de la Final Four de básquet.

Que luego se sacuda la tristeza con Maleïts malparits, de Quentin Tarantino, en TV3 hasta casi las dos de la madrugada, bajando o subiendo el volumen, en función de los disparos y las detonaciones, para no molestar a los vecinos de abajo (una vez intentamos verla juntos, pero era demasiado larga para esas horas). Que se meta en la cama con la novela que le ha prestado el pequeño Hayden: El capità Calçotets i l’atac dels vàters parlants, de Dav Pilkey (desternillante).

Es posible que mañana se levante y se haga un café americano en la cocina, mientras busca en la ventana indiscreta a esa nueva vecina que tiende ropa en mini-shorts. Que haga tiempo hasta el partido de futbol entre el Barça y el Atlético de Madrid pensando si va a recalentar la pizza que sobró de ayer o si se la va a comer fría. Que ponga una cerveza en el congelador, porque nunca recuerda sacarlas a tiempo del armario para refrescarlas…

Cuando acabe el encuentro, seamos campeones o no, te prometo que me cortaré las uñas de los pies, que me afeitaré, que me ducharé, que me perfumaré, que buscaré una camisa planchada en el armario, que recogeré la ropa sucia del suelo… Que pondré un paquete de kleenex, una manzana, una botella de agua y la T-10 en la mochila y saldré a la Nit dels museus. Esta vez lo haré en solitario.

Visitaré de nuevo la exposición Metamorfosis en el CCCB (la que me ha sorprendido más en mi vida. Me parece imprescindible y no paro de recomendarla). Y, si mi pierna me lo permite (voy algo cojo por una distensión muscular), bajaré a les Drassanes para ver Vikings.

A esas horas, tú ya habrás regresado al sur, con Bego y los demás. Te llamaré, renqueante, para reventarte el final de Maleïts malparits y el argumento de El capità Calçotets i l’atac dels vàters parlants . Pero, más que nada, te llamaré para saber cómo funciona el horno.

No me gusta estar solo en casa.