turoparc

Per a Bego (quan ens puguem conèixer).

Les finestres dels dormitoris del nostre pis donen a un passatge estret i curt, amb un seguit de jardineres florides aparcades a la vorera. Hi ha tot de casetes unifamiliars amb terrasses lluminoses que ventilen llençols (quan les veus esmorzant, sembla un conte feliç). Dos edificis de pisos guarden la boca del carreró, com si fossin sentinelles: l’edifici on vivim i un altre de molt més alt que ara reformen, com si estigués malalt.

Deu fer cosa de dues setmanes, unes persones amb casc van aixecar una bastida metàl·lica en un matí. Després la van embolicar amb una xarxa de plàstic per evitar que caigués runa al carrer. I, a la tarda, un grapat d’obrers andalusos van començar a anar amunt i avall d’aquella estructura com si passessin pantalles d’un joc del Súper Mario Bros, per trencar la pau del passatge amb els seus crits i les seves màquines ensordidores.

Abans de la bastida metàl·lica, podia veure la quotidianitat del veí de la segona planta que es passava el dia al menjador fent números –clic, clic, clic- amb una calculadora. O la iaia de la tercera que arrossegava una cadira al balcó –ras, ras, ras- per prendre la fresca cada vespre. O la parella moderna del quart que viuen en un espai sempre a punt per si truquen a l’intèrfon els d’una revista de decoració –shttt, shttt, shttt-. O els coloms que fa temps que crien en un forat de la façana -glu, glu, glu-, sota la teulada, i que fan bordar el gos ventilador quan els veu.

Aquest cap de setmana llarg, he pujat cada migdia al terrat per prendre un cafè mentre m’agafava el sol a la cara després de dinar. El silenci havia tornat al carreró, però la bastida continuava trencant l’harmonia del passat. Només ferros i xarxes, res de balcons i testos.

Dissabte, un soroll inquietant em va fer mirar la part superior de la bastida. Hi havia un colom que s’estimbava una i altra vegada contra la xarxa que el tenia captiu. Segurament volia sortir a volar per buscar menjar pels seus pollets que piulaven al niu del forat de la façana. Que tot tornés a ser com abans. Però no ho aconseguia.

Diumenge es va repetir l’escena. El colom encara aletejava contra la xarxa que algú havia posat sense tenir en compte que ell també vivia allí. Vaig pensar que s’hauria d’esperar que dimarts tornessin els obrers andalusos per continuar passant pantalles del Súper Mario Bros i que, tard o d’hora, se n’adonarien del seu patiment i l’alliberarien. Potser farien un forat a la xarxa perquè pogués anar i venir. Com quan el carreró era tranquil.

Però avui he tornat a pujar a fer el cafè al terrat, després de dinar. El colom ja no hi era. O no l’he vist.