turoparc

Recuerdo un verano, de hace catorce o quince años, especialmente solitario. Apenas conocía a nadie en mi nueva ciudad y los Hayden estaban de vacaciones en Francia (sin niños, porque todavía no existían).

También era un verano especialmente caluroso. Cuando salía al balcón de mi mini-piso para tomar el fresco, me sentaba junto a mi mini-árbol, que todavía me acompaña, y me distraía contando los coches que entraban y salían del viejo aparcamiento de enfrente, que ya no existe.

Una tarde de principios de agosto estaba tan aburrido de sumar vehículos que decidí buscar un libro en la estantería negra. Hacía mucho tiempo que tenía pendiente leer a Günter Grass, pero me daban pereza las seiscientas páginas de El tambor de hojalata.

Comenzar un libro es como comenzar una relación: requiere más esfuerzo que espiar un parking. Pero existe la posibilidad del enamoramiento.

Así que leí el primer fragmento:

“Pues sí: soy huésped de un sanatorio. Mi enfermero me observa, casi no me quita la vista de encima; porque en la puerta hay una mirilla; y el ojo de mi enfermero es de ese color castaño que no puede penetrar en mí, de ojos azules”.

Esa tarde, milagrosamente, llovió y refrescó la ciudad, mientras entraba en la vida de Oscar, sentado en el balcón, con el cenicero junto a la maceta de mi mini-árbol.

El tambor de hojalata me acompañó todo ese mes de agosto. Lo llevaba conmigo al Turó Parc en la mochila para leerlo en una sombra fresca, lo sacaba a la plaza del Nord después de cenar o bajaba con él a la playa en el ómnibus 39, mientras las calles pasaban por la ventana. Me hizo compañía, como suelen hacer la mayoría de libros cuando estás solo. Las novelas dan sin pedir, como en los enamoramientos.

Hay un espigón que siempre será mío y de Oscar. Allí leí la mayor parte de esa novela, mientras los veleros entraban y salían de su aparcamiento en el muelle, sin que tuviera la necesidad de contarlos, y yo me enamoraba de Günter Grass en ese verano especialmente solitario, con los pies descalzos en la espuma de esas olas que jamás se repetirán.

Cuando acabé de leer la última página, le di la espalda a la playa y miré hacia el norte, por encima de las antiguas fábricas del Poble Nou y de Francia, en dirección a Alemania, donde vivía ese escritor.

Hoy he buscado ese libro en la estantería negra que me acompañó en la última mudanza. No lo encontraba, hasta que la mujer de los mares del sur me ha ayudado a dar con él. Estaba debajo de otras novelas suyas que tiene pendientes de leer y de enamorarse si alguna vez se queda sola en su nueva ciudad.

Dues nenes petites corren pel carreró sense sortida que hi ha sota la finestra de la cuina. Empaiten una pilota, amb el seu gat grassonet que també vol jugar.

Al final del passatge hi ha una porta gran, que hi posa frontera. És de fusta, amb la pintura verda que el pas del temps ha anat desprenent. En una placa metàl·lica s’endevina que, una vegada, allò va ser un taller mecànic. Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquella porta podries pensar en tot de misteris per explicar a aquelles dues nenes petites (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...). Potser obririen uns ulls com a plats, però elles ara només miren de fer passar la pilota per aquella cistella de bàsquet que el seu paret ha clavat a la porta, sota la mirada d’una Verge deslluïda que dona pau en una capelleta penjada a dalt de tot d’un mur del carreró.

Em miro l’escena amb un cigarret que acabo d’encendre, en un descans de la verdura que preparo per sopar. M’agrada cuinar quan estic sol a casa. Les nenes i el gat em fan companyia aquest Divendres Sant que hi ha quietud i silenci a la ciutat. Les persianes dels veïns estan abaixades i els tendals enyoren la roba dels dies normals.

El carreró són tot de cases d’una sola planta amb terrat. N’hi ha un que té un Cupido que llença una fletxa de pedra immòbil en direcció a la Verge deslluïda. N’hi ha un altre que té una taula de ping-pong on juguen dos avis quan fa bon temps.

Un altre terrat era misteriós fins fa ben poc. Sovint, una dona rossa, opulenta i en mini shorts sortia a penjar tot de llençols a l’hora de dinar. Tenia un cos com per endinsar-se en les seves valls i escalar les seves muntanyes en un cap de setmana llarg, disposat a fer bivac per descansar en mig d’aquella natura exuberant. Quan havia clavat la darrera agulla d’estendre, es girava i corria unes cortines metàl·liques per entrar a casa.

Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquelles cortines podia pensar en tot de misteris (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...), mentre pelava patates i tallava mongetes. La dona dels mars del sud em feia bromes de com m’agradava darrerament cuinar i mirar per la finestra aquella rossa excessiva.

Una tarda tempestuosa, van sortir tres dones morenes a penjar llençols, en lloc d’ella. També eren opulentes, amb els cabells esverats, i tenien un munt de valls i muntanyes on endinsar-se. Només que aquestes anaven amb bates llargues i no en mini shorts. Semblaven més discretes. Fins que un cop de vent va desfer el cinturó de la seva roba i va deixar a la vista tota una col·lecció de lligacames, calces i sostens brodats, com en un catàleg de roba interior per a talles grans. Van mirar de tapar-se, entre riallades, però el vent era insistent i a elles semblava que els fes gràcia mostrar-se als veïns que preparàvem verdura darrere les nostre finestres indiscretes.

Quan vaig cridar la dona dels mars del sud perquè ho veiés, només va dir:

-Esto va a ser un lupanar.

Ella parla en castellà quan s’ha de referir a aquests temes, des que és amiga de la Pocoyó.

Llavors, es va posar les botes de sortir al carrer, va baixar corrent al carreró (la mirava per la finestra), va apuntar el número de la caseta de les noies estenedores i va tornar a casa. Va buscar l’adreça per internet i va trobar el que buscava.

-Es un lupanar, ya te lo dije.

Al cap d’un moment, em recitava els preus, els horaris, els noms de les treballadores i els comentaris dels clients al web.

Han passat dies des d’aleshores. Però ella em continua fent broma quan pelo patates o tallo mongetes, mirant el carreró per la finestra de la cuina.

-Mira que te va a salir caro el deseo.

Aquesta Setmana Santa, el terrat del lupanar sembla sense vida. No hi ha llençols penjats i l’arbre de Nadal continua ressec en un racó. Les noies deuen estar de vacances.

Apago el cigarret al cendrer i tallo les pastanagues, mentre l’aigua comença a bullir. Les nenes fan cistelles i el gat s’enreda entre les seves cames. Em fan companyia, com la Verge i el Cupido. Em miro aquella porta gran, que posa frontera al final del passatge. Li hauré de demanar a la dona dels mars del sud que posi l’adreça a internet per resoldre l’enigma, quan torni de la processó de Divendres Sant i es tregui la peineta.

És diumenge al matí.

Quan faig badallar les làmines de fusta de la persiana del dormitori, el sol m’enlluerna i em posa ulls de xinès. Ben just puc veure la terrassa de sota, que és plena de flors, i la mare que hi trafica, entusiasmada perquè sembla que ha arribat la primavera després de tants mesos de fredor a la terra de la boira. Ella només té la passió de les seves plantes i sempre es queda sorpresa de que renaixin, any rere any, com filles inesperades.

Baixo les escales, mirant de no ensopegar amb aquells testos amb vegetació d’interior que fan tanta nosa. Faig una parada al segon pis. El pare ha passat mala nit i es tapa amb les mantes. Fa dies que el capfica un genoll i ahir va sentir una fiblada quan tornava a casa amb el pot de pintura que la senyora Sofia li havia encarregat.

Avui sembla que es troba una mica millor. Em demana que li acosti el transistor per escoltar el partit del Barça, que estranyament juga a les dotze del migdia. Ell només té la passió del futbol i sempre es queda sorprès de que la lliga renaixi, any rere any, com una cosa inesperada.

Quan surto al pati de la primera planta, amb un cafè amb llet a la mà i despentinat, la senyora Sofia ja té el cubell amb la pintura a punt i un pal d’escombra amb un pinzell enganxat amb filferro a la punta. La pobra s’ha passat la setmana blanquejant les parts exteriors de la casa (que en són moltes), però li han quedat els alts per fer. Jo encara sóc l’Empire State de la família, fins d’aquí a cinc anys, quan em superarà el petit Hayden, que encara en té tretze però puja estirat com una mala cosa.

La mare, com la majoria de dones, sempre té pressa. És velocista. Voldria que ja tingués la brotxa al cubell, que hagués pujat i baixat cent vegades l’escala de mà, que lluïs del tot el seu pati blanc. Però jo encara m’he d’acabar el cafè amb llet i he d’anar a buscar el radiocassette dels anys vuitanta per escoltar el Barça mentre treballo. L’endollo al costat de la rentadora i el poso a un volum que no molesti els veïns, fins que recordo que a cals Donés fa temps que no hi viu ningú i que els Barberà són a l’hospital (res greu).

Crec que mai no hi ha hagut un aparell de ràdio encès en aquell pati perdut de la terra de la boira. Però dóna vida escoltar les veus que en surten mentre poso el pinzell a la pintura, mirant de no caure d’aquell coi d’escala inestable, i vaig fent capes i capes amb parsimònia. Com la majoria d’homes, sóc fondista.

La senyora Sofia, mentrestant, em prepara un bacallà amb samfaina, per emportar, en aquella vella cuina que té de butà al pati, per no fer olors a la cuina de veritat, la de dins de casa. Després talla ceba per posar en remull, fa uns tomàquets a la graella, fregeix lluç per dinar...

Me la miro de l’escala estant, allà a sota. Ella tan de pressa i jo tan a poc a poc. Tots dos anem en mànigues de camisa, en aquella primavera inesperada sota una hemorràgia de flors que fan preveure bons temps.

A cals Donés hi han fet niu uns coloms, que em porten records d’infantesa. De petit, en criava i m'alegra tornar-los a veure allí, com si el temps no hagués passat. Els seus sorolls es barregen amb els sis gols del Barça al Rayo Vallecano, que ens fan líders. Penso que el tenista els ha escoltat al seu llit de malalt de la segona planta..

Al final del partit, jo he acabat la meva feina i la senyora Sofia també, cadascú a la seva velocitat. Em demana que vagi a comprar una barra de quart al forn del Patet. Em repeteix que ha de ser de quart i que ha de ser al forn del Patet, com si jo no sabés què és una barra de quart i on és el forn del Patet.

Surto a fer la feina del tenista pel carrer de les llibreries i el sol se’m posa a la cara. De passada, li compro el diari perquè sé que així es quedarà al llit tota la tarda i farà bondat.

Quan entro a casa, ell ja ha baixat a dinar. Encara es queixa i va coixet, però menja a gust tot allò que li ha cuinat la seva dona. Mirem per la tele els gols del Barça, mentre la mare mira per la finestra les seves plantes.

És un diumenge bonic, com solen ser els diumenges de març, quan mai no passa res dolent.

Torno a la metròpoli en el tren de mitja tarda. El sol m’enlluerna per la finestra i em posa ulls de xinès. Ben just puc veure els ametllers que ja han florit a la Segarra. A la maleta, porto protegida una planta que la senyora Sofia m’ha donat per a la dona dels mars del sud. Potser per acostar-li tot allò que nosaltres hem timgut aquest cap de setmana: el bon temps.

Quan era menut, les tardes del diumenge feien olor de patates fregides a tota la planta baixa de la granja dels cavalls. Recordo que la mare les tallava rodones i finetes, com si fossin de xurrero, Les feia en una cuina econòmica de llenya que el vent (o el drapaire) s’endugué pocs anys després.

El dimecres era dia de mercat. La meva germana i jo no mostràvem gaire entusiasme per aquelles parades plenes de verdures que la mare anava posant al cistell. Més aviat teníem feina a ensumar l’aire fins que ens arribava aquella olor de fregit que ens era tan familiar. Abans de tombar la cantonada de la plaça Bertrand, sabíem que hi tornaria a ser aquella furgoneta ambulant i tronada del senyor Pinto.

El propietari era un home baixet i ros que anava omplint cucurutxos amb unes patates rosses que la seva dona no parava de fregir a la seva esquena. La petita senyora Hayden i jo corríem per la plaça, fins enganxar els nassos al vidre d’aquell mostrador de joguina que protegia el fruit del nostre desig. Però, per molt que li demanéssim, la mare mai no ens comprava un d’aquells cons de paper econòmic amb taques d’oli i farcit de patates. Ens feia passar cap a casa, de pressa, darrere la seva faldilla verda i el seu cistell ple de mongetes i cols.

Potser, per compensar-nos, els diumenges a la tarda ella es posava a fer de senyora Pinto i omplia la planta baixa de la casa amb olor de fregit. És clar que les seves patates no arribaven a ser ni tan rosses, ni tan cruixents, ni tan salades com les que despatxaven en aquell vehicle que anava de mercat en mercat i de fira en fira. Però, ens agradava tastar les primeres que sortien de la paella, després de bufar-les una estona, entre els dits, per no cremar-nos la llengua.

El pare no era mai a casa, diumenge a la tarda. Es passava la setmana assegut en la seva cadira de funcionari, al segon pis d’un edifici de maons marronosos, vora el canal. Suposo que tenia necessitat de sortir el seu únic dia festiu (mai no li he preguntat per què marxava). Només sé que, després de dinar, es posava presumit i anava al cinema Principal, per veure una sessió doble, o al bar l’Amistat per mirar com jugaven a la botifarra els amics del seu pare, que ja feia molts anys que era mort, des que ell era petit.

Així que la senyora Sofia, la petita senyora Hayden y jo ens quedàvem sols a casa, en aquelles tardes de diumenge que es feien llargues, com si també fossin de sessió doble. Quan la mare tenia la paella plena de xips gairebé a punt, ens deia que ja podíem córrer a buscar el Cine Exin a l’habitació. I nosaltres corríem entre riallades.

El carregàvem fins a la cuina, molt concentrats perquè no ens caigués a terra. Jo duia l’aparell i la petita senyora Hayden portava els cartutxos amb les pel·lícules. Només en teníem dues i eren del mateix personatge: el gat Fèlix. Però no ens feia res de tornar-les a mirar projectades en aquell llençol vell que la mare tensava entre dues cadires de fusta, mentre menjàvem unes patates massa gruixudes, olioses i toves, que pretenien ser com aquelles de la furgoneta que no tornaríem a veure fins el dimecres següent. Ella havia fet el que havia pogut.

Entre mos i mos, que no cruixia, Fèlix el gat corria en blanc i negre, llençol amunt, llençol avall. I nosaltres rèiem, com cada vegada que el tornàvem a veure projectat.

Després, s’acabava la sessió de Cine Exín i la mare ens portava al menjador, per encendre la tele i mirar qualsevol pel·lícula antiga que a ella li portés records de quan era soltera i anava al cinema per veure una sessió doble amb les amigues. La petita senyora Hayden sempre acabava adormida amb el cap damunt les seves cames, però jo les mirava amb interès infantil.

Recordo que una vegada em va dir:

-Aquest és Louis Jourdan, l’actor més guapo que he vist mai en una pantalla.

Ho va dir sense mirar-me. El mirava a ell, en aquella pel·lícula que era Gigi (si no ho recordo malament). Però aquella frase em va quedar gravada a la memòria per sempre.

Sovint, jo també em quedava adormit al sofà, fins que em despertava una clau a la porta d’entrada. Era el pare, que tornava a casa.

D’això ja en fa quaranta anys.

L’altra nit, vaig llegir que Louis Jourdan va morir aquest catorze de febrer (el dia dels enamorats) a Beverly Hills (Califòrnia), molt lluny de la seva Marsella natal. Tenia noranta tres anys. Ho vaig veure al Facebook d’una escriptora a la que segueixo. Ella explicava que ningú se’n devia recordar a hores d’ara d’aquell actor amb poques pel·lícules i escàs glamour, però que n’havia estat enamorada de joveneta. Com la mare.

Em van agafar ganes de trucar a la senyora Sofia per  dir-li que Louis Jourdan havia mort, l’actor més guapo que ella havia vist mai en una pantalla. Però ja devia dormir a aquelles hores a la terra de la boira, a milers de kilòmetres de Beverly Hills. I no ho vaig fer.

Llavors em va venir a la memòria l’olor de les seves patates fregides, de les del senyor i la senyora Pinto, les imatges del gat Fèlix als llençols, de la meva germana dormint al sofà... El record de totes aquelles tardes de diumenge en què el meu pare marxava per la porta de la granja dels cavalls i entrava Louis Jourdan per la finestra del televisor.

Vaig mirar per la finestra d'ara, la del menjador que dóna a la Sagrada Família. Encara hi havia llums enceses en moltes finestres, on passaven petites històries insignificants. Com les meves.

Arribo sol, de nit, a la granja dels cavalls, amb la maleta negra, la jaqueta amb caputxa i les botes noves que em va regalar el xicotet Picasso. Cinc minuts abans, he enterrat el cigarret en un racó de neu.

Quan poso la clau al pany, hi ha llum al final del passadís (és la mare a la cuina). A tocar de la porta d’entrada, veig pampallugues al menjador (és el pare mirant la tele). M’espolso la fredor al petit rebedor, amb aquell arbre que sempre és el primer de saludar-me. Després entro en la calidesa quotidiana de cada tres setmanes i em sento una altra vegada a casa.

Ja no tinc aquella por irracional dels darrers dos mesos que em tenia ancorat en un mar quiet, sense capacitat d’anar ni endavant ni enrere. La por és una mala companya de viatge i no se’n va ni que la treguis d’amiga del Facebook. Només marxa si aixeques la persiana un bon dia i et mires al mirall. La teva pròpia mirada retornada és l’únic antídot.

La mare em demana si li aniré a pintar el pati abans de Sant Josep. Calculem tones de pintura i pensem si s’hauran de canviar les barres de ferro que sostenen el canyís protector que la neu ha enfonsat, mentre el pare ha acudit a la reunió del G-2 que haurà de prendre grans decisions casolanes. Malgrat que porti espardenyes de quadrets, ell és el soci capitalista i això li atorga veu i vot.

Passar uns dies allí, amb ells, sense que sigui cap de setmana, em fa veure que hi podria tornar a viure, sense que fos cap de setmana.  Passejo pels camins envoltats de neu i veig arbres nus i arbres amb fulles. En un petit pantà, un ànec neda sense por (deu haver aixecat la persiana de bon matí i es deu haver mirat als ulls). En una plantació de pomeres negres, s’escolten les tisores hidràuliques d’esporgar. Un cadell de gos em ve a saludar aixecant les potetes davanteres.  Amb el meu jersei de coll alt i les dues jaquetes, prenc el sol de principis de febrer, respiro a fons i em faig una selfie amb uns tendals elèctrics de fons, darrere el meu cap que veig a la càmera fotogràfica i que ja no té por.

Quan torno, dimecres, en el tren de la tarda a la metròpoli, veig camps nevats a banda i banda de les finestres, sota els molins de vent de La Segarra. La neu només perdura en les espones que donen al nord i a ponent. Això anima a pensar el raconet científic que encara queda en el meu cervell. En una estació, un gos lliure ens borda, però sense maldat. Segurament tampoc té la por d’amiga al Facebook.

Miro el rellotge. D’aquí a dues hores tornaré a la meva segona casa, sol, de nit, amb la maleta negra, la jaqueta amb caputxa i les botes noves que em va regalar el xicotet Picasso. Cinc minuts abans, hauré enterrat el cigarret en un racó d’una paperera plena de records efímers.