turoparc

Divendres passat em vaig llevar a les set del matí. Al menjador ja hi eren la dona dels mars del sud i el gos ventilador, dutxats i esmorzats. Jo sóc caragol de mena (a més de noctàmbul) i em van haver d’esperar mentre m’afaitava amb una llesca de pa de pagès a la boca i em dutxava amb el cafè amb llet fent equilibris en un lateral de la banyera.

Em vaig posar la roba i les sabates tot buscant les claus del pis, la capseta del tabac, el moneder, les ulleres...

Al rebedor de casa hi havia una motxilla especial per a gossos, amb una reixa perquè puguin respirar. Poc s’ho pensava el pobre Bruc que la seva mestressa l’aixecaria per les potes del davant i el deixaria anar allà a dins. Com que és un gos salsitxa, no hi va caber del tot i li va quedar el cap a fora quan vam fer córrer la cremallera. Me’l vaig carregar a l’esquena i vam sortir de casa.

La dona dels mars del sud anava darrere meu per mirar que tot anés bé mentre avançàvem pel carrer Rosselló. Vam creuar Nàpols, Sicília, Sardenya... com en un viatge per la Mediterrània. El meu cap mirava endavant. El cap del gos ventilador mirava enrere, dins la motxilla. Deia que sí tota l’estona, seguint el moviment del meu cos, com aquells gossets de plàstic que fa anys es posaven a la finestra posterior dels cotxes. El Bruc estava encuriosit per la gent amb qui ens creuàvem. Normalment la veu de terra estant. Ara se’ls mirava de tu a tu, des de les altures. Semblava estranyat i content.

Quan vam deixar enrere l’antiga fàbrica de cervesa Damm, ens vam trobar un jeroglífic de carrers petits i estrets. Camp de l’Arpa: final de trajecte. Em vaig agenollar perquè la dona dels mars del sud pogués alliberar el seu gos de la motxilla.

Va ensumar una miqueta pels racons al voltant d’un col•legi, mentre aixecava la pota. Després va caminar alegre per un carrer desconegut per a tots tres que es diu Ruiz de Padrón. No és massa llarg i hi ha cases de planta baixa. Una fa de clínica veterinària. Té un cartell antic a la façana i un rebedor amb una planta que caldria regar més sovint.

Però aquella petita decadència la compensava l’amabilitat del nou veterinari del Bruc. Es diu Ramon. A l’orla en blanc i negre que té penjada a la paret, de la promoció de 1981, es veu un noiet molt guapo (em va dir la dona dels mars del sud a cau d’orella, amb el seu nou pentinat garçon).

Van posar el Bruc en una taula metàl•lica i li van injectar un tranquil•litzant. El van deixar amb nosaltres a la saleta mentre li feia efecte. Se li apagaven els ulls, refugiat entre les nostres cames.

Estaven a punt d’operar-lo. No era massa greu, però calia anestèsia i el gos ventilador ja té dotze anys. Quan va estar ben atordit, el veterinari va sortir a buscar-lo i se’l va endur a la sala d’operacions. Li vaig dir a la dona dels mars del sud si volia venir amb mi al carrer per fer un cigarret, però ella va preferir estar el més a prop possible del seu gosset que és la seva vida. Es va quedar allí asseguda en una cadira negra, sota l’orla universitària del 1981 i un anunci de vacunació preventiva.

Feia una mica de fresca al carrer.  Hi havia un bar en una cantonada amb un home gros que fumava un cigar en una taula de la terrassa. Un taxi recollia una família anglesa i una noia grassoneta es preparava per l’estiu de l’any vinent fent footing per la vorera.

Quan vaig tornar a la clínica, encara no hi havia novetats. En una tauleta, vaig trobar una pila de revistes Hola. Vaig passar pàgines mentre recordava personatges que ja havia oblidat i en descobria altres que no coneixia. Les nenes de Mónaco ja són noies. El fill de la duquessa d’Alba surt amb una tennista jove. Paquirrín ara és DJ... Ho comentava amb ella per mirar de distreure-la, amb tot aquell món que semblava tan allunyat d’aquella sala trista d’una clínica veterinària del carrer Ruiz de Padrón.

Al cap d’una hora, va sortir el Ramon per dir-nos que tot havia anat bé. El Bruc començava a despertar-se de l’anestèsia i remenava les potes a la taula metàl•lica.

Vam cridar un taxi. El gos ventilador anava embolicat en una tovallola, per si treia sang, damunt de les cames de la seva mestressa. Vam creuar Sardenya, Sicilia, Nàpols... com en un viatge per la Mediterrània. El vam pujar a coll al pis i va dormir tota la tarda al sofà amb el seu llom contra el ventre de la dona dels mars del sud.

Ja fa una semana de tot allò. El Bruc torna a ser el gosset esverat que es passa el dia caminant pel pis, d’una habitació a l’altra, mirant quina en pot fer. Du un drenatge a l’orella per anar expulsant els líquids que encara queden a la seva ferida, però s’hi ha acostumat.

I, ara que m’he subscrit a la revista Hola, em passo els vespres al sofà ensenyant-li fotos de la Marie Chantal, de la María José Campanario, de la María Teresa de Luxemburgo, de doña Letizia...

-Mira, Bruc, això és glamour.

Però ell està més pendent de la dona dels mars del sud, que li prepara a la cuina un plat d’arròs amb verdures i salsitxes amb el seu davantal blanc i el seu pentinat garçon, que de tot allò que no és real.