turoparc

Per la finestra del tren de mitja tarda, que em retorna de la terra de la boira a la metròpoli, passa una vella pel.lícula de blats verds, de roselles vermelles, de conillets que fa poc que han nascut però que ja saben aixecar les orelles quan els trasbalsa aquell comboi estrany i sorollós per trencar el seu silenci pel que no calen uns pavellons auditius tan grans. En un estany menut, també s'atura una fila d'aneguets per un instant, darrere l'estel.la que la seva mare deixa a l'aigua, per mirar-nos encuriosits. Per ells tot és nou en aquesta primera primavera seva. Per nosaltres és una pel.lícula repetida a les finestres del tren de mitja tarda.

A Aguilar de Segarra pugen al tren vint-i-dos castorets de Sant Cugat, amb les galtes vermelles després d'un cap de setmana d'olimpíades en una casa rural (ho podria endevinar pel seu olor corporal, que a la seva edat encara no ofèn). Van cansats, però regalimen vida.

Com que em veig a venir que acabaré envoltat de canalla suada i sorollosa, escampo l'equipatge pels tres seients del meu compatiment. Però el vagó va ple de gent i un monitor amb rastes em demana amablement si puc deixar espai per a tres castorets del seu ramat.

La bossa blava de davant meu, amb el menjar de la senyora Sofia, va a parar entre els meus peus i s'asseu en el seu lloc un nen introspectiu. Més tard em dirà que es diu Joan mentre desviarà la mirada cap a la finestra (em recorda a mi quan tenia la seva edat i era vergonyós. Encara més que ara).

La motxilla negra del meu costat, amb els llibres i l'ordinador, va a parar al portaequipatges, mentre ocupa el seient una nena introspectiva d'ulls grans i clars, amb el nas pelat pel sol i les galtes enceses. Més tard em dirà que el seu nom és Alice, mentre desviarà el cap cap a la finestra, i em recordarà una Mònica de quan era petit.

Finalment, em poso a les cames la jaqueta que reposava al tercer seient. S'asseu allí una nena alta i grassoneta. Em mira fixament des d'un primer moment (no li interessa la finestra). Té els ulls bonics i el nas petit. Em diu que el seu nom és Elena quan li pregunto. Ella no és com els altres castorets, però se sent una més del grup i tots els seus companys li respecten les seves mancances quan li cau al terra el berenar que van repartint els monitors amb rastes pel vagó ple de petits innocents amb tot el futur per davant.

No en saben res de retallades, de desnonaments, de troikes comunitàries, de bancs, de cobdícies, de misèries humanes... Encara són ànimes blanques.

El tren va llaurant la via. El vagó és ple de nens que corren pel passadís, sorollosos i juganers, mentre treuen de polleguera els monitors i la resta de passatgers. Això no passa al meu compartiment. M'han tocat els castors seriosos (potser els més tímids) i els seus peus pengen tranquils als seients, sense tocar a terra. M'agrada que sigui així. Potser per això ens hem anat fent una miqueta amics el Joan, l'Alice, l'Elena i jo. Els explico que tinc un nebodet de la seva edat: el petit faraó Nil, de set anys (com ells), que juga a futbol a Barcelona. I ells em miren i no em miren, em parlen i no em parlen, mentre tenen ganes de tornar a casa. Veiem junts les muntanyes de Montserrat per la finestra del tren i les admirem amb els ulls molt oberts tots quatre, sense dir-nos res.

Dues estacions abans d'arribar a destí, els responsables del seu CAU avisen els nens que són a punt de baixar del tren i els demanen que agafin les seves motxilles pesades i que es preparin. Ajudo el Joan, l'Alice i l'Elena a passar els bracets minúsculs per les anses del seu equipatge, en aquell moment tan complicat, mentre em diuen gràcies i desfilen pel passadís del vagó, darrere els altres castorets, carregats amb tot allò a l'esquena, com si es disposessin a caure en paracaigudes d'un avió.

Però només baixen a l'andana. Penso que tenen tota una eternitat per davant, mentre els sento cantar: "Ja som aquí, ja hem arribat, els castorets de Sant Cugat. Ja som aquí, ja hem arribat, els castorets de Sant Cugat...". Ho repeteixen fins que el tren torna a arrancar i el seu so apaga les veus infantils definitivament. Els pobres castorets no saben que encara els queda un petit viatge en bus de Sabadell fins a Sant Cugat. Els veig desaparèixer en frames massa ràpids per la finestra i em sap greu que no els veuré mai més.

El vagó continua travessant el túnel sota Sabadell, sense olor d'olimpíades ni galtes vermelles. Segueix la seva marxa amb força, amb nervi, com si la vida fos al davant i no al darrere, on viuran per sempre els tres castorets tímids, de set anys, que van mirar amb mi per la finestra d'un comboi que creuava paisatges de primavera amb les montanyes de Montserrat de fons.

Passem Barberà del Vallès, Cerdanyola, les tres Montcades, Torre Baró... Ja queda poquet.

Arribo a l'estació de plaça Catalunya, trenta minuts després. Em poso les motxilles a l'esquena, sense que cap monitor del CAP m'avisi. Llavors recorro el passadís del vagó com si hagués de saltar d'un avió amb el meu paracaiguda. Em limito a prémer el botó perquè s'obri la porta del vagó, mentre canto: "Ja sóc aquí, ja he arribat, el castoret abandonat. Ja sóc aquí, ja he arribat, el castoret abandonat...". I baixo a l'andana. Vaig per un lloc envoltat de botigues, buscant la superfície. Encenc un cigarret quan les escales mecàniques em deixen anar als carrers de Barcelona. Potser els castorets tímids ja són a Sant Cugat.