Centenario del Turó Parc
domingo, 10 de junio de 2012 by el paseante
Había una vez un chico con boina, que acababa de instalarse en un pisito de veinte metros cuadrados en Barcelona, cuando estaba acostumbrado al espacio. Encima, dos días después llegaba su pareja (una veterinaria cargada de baúles transoceánicos) para compartir espacio vital.
Aquella tarde de domingo de 1999, salió a caminar sin mapas, para tomar el aire. Lo hizo en línea recta, en dirección oeste, y pasó por unas calles silenciosas con pocos negocios, con poco tráfico rodado, con poca gente y mucha limpieza (poca gente es sinónimo de mucha limpieza). Llegó hasta unas verjas de hierro tras las cuales le sorprendió una hemorragia de vegetación en mitad de tanto cemento. Entró con una curiosidad que se iba convirtiendo en devoción a medida que dejaba sus huellas en esos caminos de tierra. Cuando acabó de circundar el pequeño parque, se sentó en un banco y abrió un libro. Sólo recuerdo (porque el chico de la boina soy yo, obviamente) que esa novela tenía la cubierta de color blanco, pero soy incapaz de decir el título o el autor. Me enamoré de ese lugar como quien se enamora de una persona. Desde entonces ha sido mi sillón orejero, mi hábitat, mi buhardilla, mi templo, mi calma, mi alma.
Este sábado, después de comer, he entrado en la web del ayuntamiento de Barcelona. No lo hago casi nunca, por pereza. Pero hoy tenía la tarde vagabunda (que diría aquella novia veterinaria transoceánica) y buscaba algo interesante por hacer. Por aquellas casualidades de la vida, he visto que se celebraba el centenario de la creación del Turó Parc (y yo sin recibir ninguna invitación del alcalde).
Me he puesto mis mejores galas (los tejanos negros del H&M y la camiseta que me trajo mi hermana hace poco de Roma), he llamado a la mujer de los mares del sur y hemos reproducido el mismo trayecto que llevo recorriendo hace más de trece años (al menos una vez por semana).
Por el camino he recordado aquella tarde de domingo de 1999, cuando acababa de instalarme en Barcelona y salí a caminar sin mapas.
Esta noche, cuando he regresado a casa, he pensado que debía escribir alguna cosa sobre ese centenario del parque que me gusta tanto. Hace tiempo que Amber me mandó un poema de Joan Margarit que hablaba de ese recinto. He estado buscando en Google si había más cosas y he visto que José Agustín de Goytisolo era un adicto a ese lugar. He entrado en su wikipedia y he visto que murió un mes después de que yo me instalara en Barcelona. Por aquellas casualidades de la vida, ese poeta era amigo de un amigo mío (aunque no llegué a conocerlo). Quizá aquella tarde de domingo de 1999, mientras leía un libro con la cubierta de color blanco, Goytisolo andaba por allí intentando recordar cuando se había enamorado del parque, antes de saltar por la ventana.
Tiene un poema sobre el Turó Parc, pero no me gusta (se titula "El ángel verde" y se encuentra fácilmente en internet).
Prefiero el que me mandó Amber, de Joan Margarit. Gracias parisina.
Retorn al Turó Park
Més alts i foscos, els llorers cobreixen
els cavalls verds de bronze enmig del llac.
Quan el passat es converteix en somni
dessota els arbres que ja no existeixen,
com un luxe d'antany el parc estén
el seu color verd fosc dins els teus ulls;
tornen les pluges roses de l'estiu
damunt dels eucaliptus, i les veus
que ara esperen l'oblit. L'estany ombrívol
ha conservat els seus nenúfars,
ombres de vestits blancs en caure un vespre
com la lluna en el pit d'obscurs xiprers.
Y ésta es una fotografía preciosa que ha hecho Emily en el parque. Gràcies ebrenca. Son dos regalos (el poema y la imagen) para ese recinto que hoy ha cumplido cien años. Sigue siendo mi alma, mi calma, mi templo, mi buhardilla, mi hábitat, mi sillón orejero.
La foto està mal enquadrada, però era la meva primera foto panoràmica i si continuava cap a la dreta sorties tu :)i s'hagués espatllat la foto jeje. Després d'això, ja no em trucaràs més per compartir el parc, però ara ja sé anar sola :)
Gràcies per la tarde, pel compartir el banc i alguna maçana. Ara només et falta convidar-me a una coca cola.
Ah, et prometo una estàtua al mig del llac, si convé la faig jo, quan vulguis et prenc mides, un panteó i una novel·la: La estatua del paseante entre nenúfares. La faré de velleta recordant-te jeje.
jolin... que bonic! i jo que encara no conec el parc! ara quan agafe vacances hauré de fer una passejadeta!! amb el que m'agraden a mi els parcs! felicitats per la part de parc que et toca! :))
Espero que puguis veure el link sense problemes. Encara no s'havia produït l'hemorràgia de plantes però ja hi havia caliu al parc :)
http://www.cccb.org/veus/wp-content/uploads/2011/06/turopark_flyer2x1.jpg
Ja veig a venir peregrinacions al temple del paseante...
Com se n´assabenti l´alcalde Trias hi posa una guixeta i fa pagar entrada.
La veu de l´àngel Motis trena a la perfecció amb els teus records, el poema i les ombres del parc.
Òndia Paseante, de primer m'he espantat, he pensat si que es gran, sí aquest xicot... La de temps que porta escrivint!!! Un cop llegit veig que no ets tan gran, és el teu raconet que ja fa temps que permet que la gent en gaudeixi.
Què bonic gaudir d'aquesta manera d'un trocet verd en una gran ciutat. I bonic el que dius i el que ens deixes escoltar.
Petonets i estirada d'"orelles" pel Turó
Visité mucho Barcelona hace dos inviernos, pero me dejé el Turó Parc. Tenía la esperanza de caminarlo en tu compañía. Un abrazo.
Es curioso pero sin quererlo vamos remplazando las vidas de otros, tu en tu banco y la visita al parque que solía ir José Agustín de Goytisolo.
Aviat farà un any, estava buscant informació del Turó Parc per Internet, i vaig tenir la sort d’anar a parar al teu blog!
Viví un tiempo en Barcelona y nunca visité este parque. Después he regresado en varias ocasiones porque me enamoré de esa ciudad y tampoco paseé por allí, de manera que lo tengo apuntado en mi cabeza para cuando vaya de nuevo.
¿Quién sabe?! Igual coincido con un paseante con una mochila al hombro con fruta?
*Es precioso el poema.
I que duri cent anys més per que hi puguis continuar pasejant!
Sabía lo del centenari, Paseante, disculpa que no t'avisés...
M'agrada la Motis. Té bona veu, encara que se li nota una mica, només una mica que li falta maduresa ;o)
La foto de la Emily està ben enquadrada, per molt que ella digui que no.
Una abraçada
Emily, la foto és molt glamourosa. M'agrada com et va quedar. I no crec que arribessis al parc sense la meva guia o la del teu gos. Les dones teniu moltes virtuts, però no la de l'orientació. Ni la de la conducció de vehicles a motor. Ni la de caminar de pressa. Ni la de...
Nimue, coneixes tots els racons de Londres o de la Toscana i no has estat mai al Turó Parc... Potser no és tan bonic com la teva casa de l'arbre, però dóna per passar-hi una tarda trista de diumenge.
Anna Eme, coneixia aquesta fotografia (suposo que no està feta amb la teva Lumix). Vaig fer un post dels orígens del parc fa temps i, buscant informació, la vaig trobar. Moltes gràcies.
País Secret, ara m'he imaginat a mi mateix com un gran Buda daurat en mig del parc. Ara no dormiré. Coi de gironines.
Lluna, no vaig estar a la inauguració del Turó, però poc hi va faltar (que jo sóc de la posguerra). Estiraré cent fulles del parc, de part teva, quan hi torni. Sense arrencar-les, eh?
Francesca, sería un placer verte caminar con tus tacones de aguja de dos palmos de alto por allí. Pero también es un lugar que admite a solitarios. Un abrazo.
Mari-Pi-R, gracias especialmente por tu comentario. Mi amigo siempre me hablaba de Goytisolo, cuando yo todavía no vivía en Barcelona. No tuve ocasión de coincidir con él pero me hubiera gustado conocerlo. Luego murió y ahora he descubierto que le gustaba caminar por ese recinto. Nosotros nos marchamos, pero los caminos siguen aquí para que los pise alguien.
Kala, per què buscaves informació del Turó Parc? Ara m'has despertat la curiositat. I la sort va ser meva de que entressis. Sempre m'agraden les coses que poses aquí (com que no et puc llegir a casa teva). Convocaré una mani al passeig de Gràcia perquè obris un blog. Estàs avisada.
Daltvila, es chulo el poema que me mandó esa francesita enamorada de la vida. Espero que visites muchas más veces Barcelona y que tengas una tarde desocupada para remontar la Diagonal hasta la plaça de Francesc Macià, luego gires a la derecha y subas por la avenida Pau Casals. Cuando veas que hay árboles, es allí. Depende de la temporada, verás a hombres con manzanas en la mochila o albaricoques o melones...
Fra Miquel, sort que vaig entrar en el web de l'ajuntament. Si m'arriba a passar per alt lo del centenari i m'assabento que tu ho sabies... et sacrifico al costat de l'estany romàntic del Turó. I jo no diria que a l'Emily li falti maduresa. Tampoc sé si la Motis enquadra bé les fotos. Poses uns comentaris molt raros :-) Una abraçada.
Quan era més jove vaig estudiar en una escola molt aprop d'aquest parc. A l'hora del pati hi anàvem a menjar el bocata deixant caure expressament les molles per tenir un munt de seguidors...(en aquell temps encara no hi havia superpoblació de coloms)...Tot plegat mentre filosofàvem,...molta filosofia, entre els arbres.Per a mi els arbres son sagrats i estimats, son claus per obrir la porta de l'agraïment a la vida.:)
ahir, de matinada, vaig anar a parar a un post meu de l'any passat en el qual et deia que esperava visitar el turó aquell estiu...
Espero no deixar-ho aparcat gaire temps més.
Per cert... em faries un favor si el "geolocalitzessis", eh? Si no ho fas, hauré de buscar una cangur que em renti les dents, em faci fer el pipi i m'hi acompanyi de la maneta...
Parèntesi, hauré de buscar molles de pà pels camins del parc. Potser em tocarà barallar-me amb els coloms :-) I, a la terra de la boira, sempre m'agrada abraçar-me a algun arbre. És per pur egoïsme. Em donen energia. Això sí, vigilo que no em vegi ningú.
Gatot, ens hem creuat posant-nos comentaris. L'hivern passat pensava que vindries a Barcelona. Però ja veig que t'has capficat amb la cangur. La veritat és que té les cames més boniques que jo :-) Et passo la geolocalització per email.
Fas cent anys avui? Segur que te'n treusalguns per poder lligar amb les noies del parc aquest que dius on fas de homeless a hores mortes.
Ho sap el guarda?
Veí, ja no tinc edat per empaitar noies. El que faig al parc, quan s'apaga el dia, és amagar-me darrere els matolls i espiar les parelletes que festegen. Voldràs venir un vespre?
T’ho explico perquè no t’imaginis Deu sap que i et pensis que soc una periodista d’investigació o alguna cosa semblant!
Va ser també producte d’una “tarde vagabunda”, un web de restauració (una mena de fast food japonès) et proposava una sèrie de llocs on poder menjar sota el sol mediterrani i entre d’altres estava el Turo Parc del que deia: “Aquest parc hexagonal ens ofereix principalment un ambient aïllat del seu voltant. Trobem diferents espais on hi destaca el seu romàtic estany o la pradera, un lloc ideal per menjar i desprès deixar volar l’ imaginació”… em va semblar interessant per anar-hi a passejar una tarda (A menjar no, que em fa vergonya fer-ho en públic, i menys ara que se que hi ha un paio amagant-se darrera els matolls) i per això buscava mes informació.
Ui…. No sé si fa olor d’humitat l’estany, però no volia dir romàtic sinó romàntic!
Puc vindre jo tamé en la meua escopeta de ganchillos i aixi empudeguem a les parelletes?
Jokin patentedecorsario
Aix, que maco tenir records tan presents i gaudir d'unes rutines com aquestes.... que et durin molt anys :) Un petó!!
Això d'una estàtua teva al parc estaria molt bé! El dia de la inauguració l'Emily tallaria la cinteta i destaparia l'estàtua (algú ja li faria la foto). A l'alcalde no el convidaríem especialment, si no et convida als actes del centenari... El fra Miquel tocaria el saxo, l'alatrencada i jo cantaríem... (qui vulgui que pensi què faria. Acceptem propostes) I finalment, tu emocionat diries unes paraules. Explicaries que com toques fulles per donar sort als que estimen, i altres coses...
Kala, m'agrada aquesta proposta de la web de restauració. I per què et fa vergonya menjar en públic? Hi ha un conte, diria que és de Cortazar, d'una tribu de l'Amazònia que defequen en públic però els fa vergonya menjar en comú. Ets amazònica?
Jokin, pots venir. Però reescriu allò de l'argolla que es va transformar en una moneda de cinc pessetes per art de màgia. Va, que tu ho pots fer.
Cris, moltes gràcies. Un petonet.
Khalina, que encara sóc viu i això dels homenatges es fa amb el cos present de la persona. Clar que amb tu i l'Aleta cantant a capella, m'ho puc replantejar això de morir-me envoltat d'angelets. Un petó, Emily Watson.
Doncs no, no soc amazònica (cosa que agraeixo perquè no esta una servidora per anar tot el dia amb les “dumingues” a l’aire)
Sempre em fas somriure!!
PD: Es veura algun detall per Sant Paseante?
Kala, a veure si penjo alguna coseta. Gràcies "duminguera" :-)
els millors homenatges són pels vius, Paseante
Aquest parc ens sobreviurà, Khalineta.