turoparc

Quan ve a Barcelona he d'anar net, no puc estar trist i hem de parlar en català al menys una estoneta, tot i que ella sigui madrilenya (li agrada aprendre els nostres sons que s'assemblen tant als seus -per això estudia a la UOC i mira TV3 per internet). Són les úniques coses que em demana. Això i que faci uns entrepans de pernil -¿les pondrás tomate, catalino?- perquè el seu avió està embussat a Barajas i no es vol convertir en ocell. No aterrarà abans de les onze de la nit a la nostra ciutat, i no podrem anar a fer una pizza a la Rambla mentre caminem entre mariners marejats a terra ferma, dones amb preu i noies angleses massa joves que s'acomiaden de la seva llibertat abans de casar-se al cap d'uns dies amb un Wayne Rooney.

M'espero a la parada de l'Aerobus de plaça Catalunya, mentre miro el rellotge de l'entitat bancària a l'altra banda del campament dels indignats, poblat de pancartes i il.lusions. Ella arriba en el quart vehicle blau procedent de l'aeroport -després de quatre burilles trepitjades per la meva sabata dreta-, a l'hora que les carrosses es converteixen en carabasses, amb el seu maletot de sempre que pesa molt, els seus ulls blaus de sempre darrere unes ulleres noves de pasta fosca i el somriure d'amiga de sempre quan em veu allí aturat, a la vorera.

Només veig l'Ilse una vegada cada quatre estacions, quan ve pel Primavera Sound. Això no treu que faci sis anys i tres mesos que me l'estimi. Potser ella també a mi. En tot aquest temps només ens hem barallat una vegada. Això vol dir un disgust cada 324 setmanes. Una derrota cada 324 setmanes. Semblen les xifres positives del Barça. I això que si li toques el tema del Real Madrid es transforma en una Mourinha.

Deixem el seu equipatge a la pensió del carrer Tallers i anem a fer un picnic en una placeta al costat de la catedral. No passa ningú pel carrer, tret d'un noi en bicicleta, d'un home que passeja el gos i d'una furgoneta de BCNeta. Aquell silenci, enmig de la ciutat, encongeix el cor. Però no ens fa por estar allí, sols i desamparats. Ben al contrari, ho agraïm. Són més de les dotze de la nit. Trec quatre entrepanets, dues ampolles d'aigua, refrescades amb prou feines al congelador del pis, i un parell de pomes rentades i embolicades en plàstic. És un dimecres, entre setmana.

Ens ho mengem mentre recuperem l'any que no ens hem vist, explicant-nos la vida en aquell silenci que només trenquen les campanes de la catedral, cada quart d'hora. Llavors ella mira amunt, potser buscant el vell miner que ja no hi és. Estem asseguts en un banc de pedra de l'edat mitjana, fent la nostra història particular. Mentre parlem ara en castellà, ara en català. Ella no ho fa pas malament, amb accent de Barcelona. I jo em defenso en castellà amb accent de ves a saber on.

Després anem a caminar entre els indignats de la plaça Catalunya, retratant amb la memòria (perquè a ella li fa cosa treure la càmera i robar moments íntims) el que potser serà història futura. Són joves. Juguen a cartes, toquen la guitarra, escriuen en un cartró el lema de demà, es miren sense saber què veuen. Llavors l'Ilse badalla, i penso que és hora d'acompanyar-la a la seva pensió del carrer Tallers perquè pugui dormir.

Tot això ho escric en present, però va passar el vint-i-cinc de maig. Ho volia reviure com si fos avui, perquè aquella nit va ser bonica (ella té el poder màgic de convertir la gent avorrida en alegre).

Les jornades següents vam fer passejades per Barcelona (Barceloneta, Born, Gòtic, Gràcia...) entre concert i concert del Primavera Sound. Només la veig una vegada l'any i ho he d'aprofitar.

La darrera nit vam quedar a la plaça Joanic. El Barça feia poc més d'una hora que havia guanyat la Champions, i ella no s'atrevia a baixar del metro al centre de la ciutat amb la seva samarreta de Cristiano Ronaldo. Així que li vaig proposar de pujar al meu barri i trobar-nos allí.

Estava cansada de mil concerts i li feien por les bengales enceses en mans de gent que no semblava massa equilibrada en aquella eufòria barcelonista. Així que la vaig portar a un local anomenat Heliogàbal per prendre un gin-tònic, mentre al carrer esclataven els petards de cel.lebració. Em va semblar que era el refugi perfecte per a una madridista: un lloc on només hi entra gent que li agrada la música. Allí vam xerrar de coses de les que no havíem parlat mai en sis anys i tres mesos. Com si ens acabéssim de conèixer. Va estar bé. A l'hora de pagar, vaig anar al lavabo perquè el Tanqueray era car.

Vam baixar caminant cap al centre, fins arribar a plaça Catalunya. Ens va colpir el mur humà dels indignats perquè no entressin els barcelonistes que anaven passats de voltes i llençaven ampolles als antidisturbis.

Va fer fotos de Canaletes sense parar, fins que en va tenir prou d'aquella hemorràgia blaugrana. Semblava esgotada. Volia anar a dormir perquè matinava. Al carrer Pelai, una cinquantena de metres separaven els antidisturbis dels provocadors. Volaven objectes de vidre i altres materials prou contundents. Però ella va pensar que era el camí més curt per apropar-nos a la seva pensió i que tot plegat caminàvem cap a les forces del bé.

Així que vam passar pel lloc per on no havíem d'haver passat. Ara riem recordant aquella carrera davant unes porres que intuíem properes a les nostres esquenes, que no distingien el bé del mal. "Eso parecía: 'El año que vivimos peligrosamente', Juanito". Però aquella nit vam tenir por al carrer Pelai. Després, uns agents de la Guàrdia Urbana ens van deixar superar aquella tanca del carrer estret per arribar a la porta del seu hostal. Em va demanar una trucada perduda per saber que estava fora de la zona de conflicte, després de dir-li adéu fins el mes de maig següent. I vaig pujar pel carrer ple de policies mentre l'Ilse creuava la porta del seu refugi. Em vaig girar a mirar-la, perquè només la veig una vegada cada quatre estacions.

Ara que ho penso, ja fa 326 setmanes que som amics.