turoparc

Cuando era pequeño, en la tierra de la niebla era imposible cruzarte con un personaje famoso por la calle (aparte del señor alcalde, que salía de vez en cuando en el periódico provincial). Como mucho, venía una compañía de variedades por la fiesta mayor con chicas más risueñas que las que vivían en el pueblo.

Los famosos de verdad quedaban reservados para el fin de semana, en la pantalla a todo color del cine al lado de la estación de trenes. Cuando se apagaban las luces, me acomodaba lo mejor que podía en la butaca incómoda de madera, junto a Sala y Miró, y espera a que apareciera Johnny Weissmuller, luchando con cocodrilos, o Terence Hill y Bud Spencer repartiendo mamporros en un salón del oeste. Aquellos héroes, que me magnetizaban cada domingo por la tarde, vivían a distancias siderales de mi territorio vital.

A la salida del cine, me apuntaba en una libretita el título de la película, los nombres de los actores y del director, mientras Sala y Miró me metían prisa para ir a jugar al futbolín al bar de la señora Flora. A mis amigos les gustaban las películas de acción, como a mí. Por eso, todos los filmes que tenía anotados en mi pequeño diario cinematográfico eran del estilo: Noche de gigantes o Le llamaban Trinidad.

Hasta que una tarde vimos Doctor Zhivago, no recuerdo si por equivocación o porque no había otra cosa, y aquel primer plano de los ojos de la actriz protagonista inundaron de azul la tierra de la niebla durante toda la semana. A la salida, anoté su nombre en mi libretita repleta de héroes y villanos, y en la que todavía no tenía a ninguna actriz: Julie Christie. Su mirada no existía en las mujeres de la tierra de la niebla, ni siquiera en las chicas risueñas de la compañía de variedades que nos visitaban una vez al año, por la fiesta mayor.

Creo que ella fue mi despertar a la primavera (junto a la carnicera de la calle de las librerías que espiaba a la salida de la escuela, aunque era mucho más cercana y mediterránea). En mi vida habían aparecido las mujeres y se quedaron para siempre, a pesar de que no lucharan contra cocodrilos ni se pelearan en un saloon.

Julie Christie simplemente se paseaba en un carruaje por las calles de Moscú con la música de Maurice Jarre de fondo. No necesitaba hacer nada más para que te fijaras en ella. Me pre-enamoré, con esos enamoramientos pre-adolescentes. De eso hace mucho tiempo.

Hace una semana me afeité con crema de sales minerales, me puse una mascarilla hidratante 9.60 del Mercadona, me duché con gel de lima y limón, y me perfumé con unas gotas de Jasmin noir de Bulgari (de una botellita de promoción que robé en Sephora). Me vestí con unos tejanos oscuros y una camisa negra, y estrené unos mocasines de gamuza de color caldera que había comprado el día anterior de rebajas en Decathlon.

Llegamos al auditorio de La Pedrera con el tiempo justo. Sólo quedaba libre la última fila de asientos en el lateral izquierdo. La veríamos con cierta dificultad, pero al menos estaríamos en el mismo espacio que ella.

Entonces se apagaron las luces y me acomodé en la silla de madera. A mi lado no estaban ni Sala ni Miró. En el escenario no esperaba ni a Tarzán ni a dos cowboys. La mujer de los mares del sur me tocó el brazo para que me girara. Por una puerta a mi espalda, salía ella acompañada por dos personas. Rozó mi respaldo. Parecía una persona mayor, pero sus ojos seguían inundándolo todo de azul, en ese frame de penumbra en que apenas se cruzaron nuestras vidas.

Era Julie Christie que se dirigía al escenario para recitarnos poesía con Marta Pessarrodona, en inglés y catalán.

Me gustó especialmente el poema de Dorothy Parker "Threnody":

Lilacs blossom just as sweet

Now my heart is shattered.

If I bowled it down the street,

Who's to say it mattered?

If there's one that rode away

What would I be missing?

Lips that taste of tears, they say,

Are the best for kissing.

Eyes that watch the morning star

Seem a little brighter;

Arms held out to darkness are

Usually whiter.

Shall I bar the strolling guest,

Bind my brow with willow,

When, they say, the empty breast

Is the softer pillow?

That a heart falls tinkling down,

Never think it ceases.

Every likely lad in town

Gathers up the pieces.

If there's one gone whistling by

Would I let it grieve me?

Let him wonder if I lie;

Let him half believe me.

Ese poema me pre-enamoró como si fuera un pre-adolescente.

A la salida del acto le pedí a la mujer de los mares del sur (que es mucho más cercana y mediterránea) si tenía un bolígrafo para anotar los nombres de aquellas dos personas que nos habían regalado una hora de vida en mi vieja libreta de gente importante, donde ya no hay lugar para hombres duros de pelar. Me metió prisa, porque quería ir a jugar al futbolín en un bar del Eixample.

Recuerdo un verano, de hace catorce o quince años, especialmente solitario. Apenas conocía a nadie en mi nueva ciudad y los Hayden estaban de vacaciones en Francia (sin niños, porque todavía no existían).

También era un verano especialmente caluroso. Cuando salía al balcón de mi mini-piso para tomar el fresco, me sentaba junto a mi mini-árbol, que todavía me acompaña, y me distraía contando los coches que entraban y salían del viejo aparcamiento de enfrente, que ya no existe.

Una tarde de principios de agosto estaba tan aburrido de sumar vehículos que decidí buscar un libro en la estantería negra. Hacía mucho tiempo que tenía pendiente leer a Günter Grass, pero me daban pereza las seiscientas páginas de El tambor de hojalata.

Comenzar un libro es como comenzar una relación: requiere más esfuerzo que espiar un parking. Pero existe la posibilidad del enamoramiento.

Así que leí el primer fragmento:

“Pues sí: soy huésped de un sanatorio. Mi enfermero me observa, casi no me quita la vista de encima; porque en la puerta hay una mirilla; y el ojo de mi enfermero es de ese color castaño que no puede penetrar en mí, de ojos azules”.

Esa tarde, milagrosamente, llovió y refrescó la ciudad, mientras entraba en la vida de Oscar, sentado en el balcón, con el cenicero junto a la maceta de mi mini-árbol.

El tambor de hojalata me acompañó todo ese mes de agosto. Lo llevaba conmigo al Turó Parc en la mochila para leerlo en una sombra fresca, lo sacaba a la plaza del Nord después de cenar o bajaba con él a la playa en el ómnibus 39, mientras las calles pasaban por la ventana. Me hizo compañía, como suelen hacer la mayoría de libros cuando estás solo. Las novelas dan sin pedir, como en los enamoramientos.

Hay un espigón que siempre será mío y de Oscar. Allí leí la mayor parte de esa novela, mientras los veleros entraban y salían de su aparcamiento en el muelle, sin que tuviera la necesidad de contarlos, y yo me enamoraba de Günter Grass en ese verano especialmente solitario, con los pies descalzos en la espuma de esas olas que jamás se repetirán.

Cuando acabé de leer la última página, le di la espalda a la playa y miré hacia el norte, por encima de las antiguas fábricas del Poble Nou y de Francia, en dirección a Alemania, donde vivía ese escritor.

Hoy he buscado ese libro en la estantería negra que me acompañó en la última mudanza. No lo encontraba, hasta que la mujer de los mares del sur me ha ayudado a dar con él. Estaba debajo de otras novelas suyas que tiene pendientes de leer y de enamorarse si alguna vez se queda sola en su nueva ciudad.

Dues nenes petites corren pel carreró sense sortida que hi ha sota la finestra de la cuina. Empaiten una pilota, amb el seu gat grassonet que també vol jugar.

Al final del passatge hi ha una porta gran, que hi posa frontera. És de fusta, amb la pintura verda que el pas del temps ha anat desprenent. En una placa metàl·lica s’endevina que, una vegada, allò va ser un taller mecànic. Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquella porta podries pensar en tot de misteris per explicar a aquelles dues nenes petites (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...). Potser obririen uns ulls com a plats, però elles ara només miren de fer passar la pilota per aquella cistella de bàsquet que el seu paret ha clavat a la porta, sota la mirada d’una Verge deslluïda que dona pau en una capelleta penjada a dalt de tot d’un mur del carreró.

Em miro l’escena amb un cigarret que acabo d’encendre, en un descans de la verdura que preparo per sopar. M’agrada cuinar quan estic sol a casa. Les nenes i el gat em fan companyia aquest Divendres Sant que hi ha quietud i silenci a la ciutat. Les persianes dels veïns estan abaixades i els tendals enyoren la roba dels dies normals.

El carreró són tot de cases d’una sola planta amb terrat. N’hi ha un que té un Cupido que llença una fletxa de pedra immòbil en direcció a la Verge deslluïda. N’hi ha un altre que té una taula de ping-pong on juguen dos avis quan fa bon temps.

Un altre terrat era misteriós fins fa ben poc. Sovint, una dona rossa, opulenta i en mini shorts sortia a penjar tot de llençols a l’hora de dinar. Tenia un cos com per endinsar-se en les seves valls i escalar les seves muntanyes en un cap de setmana llarg, disposat a fer bivac per descansar en mig d’aquella natura exuberant. Quan havia clavat la darrera agulla d’estendre, es girava i corria unes cortines metàl·liques per entrar a casa.

Amb una mica d’imaginació, darrere d’aquelles cortines podia pensar en tot de misteris (l’entrada a una altra dimensió, les restes d’un cementiri prehistòric, un jardí amb fades que només apareixen de nit...), mentre pelava patates i tallava mongetes. La dona dels mars del sud em feia bromes de com m’agradava darrerament cuinar i mirar per la finestra aquella rossa excessiva.

Una tarda tempestuosa, van sortir tres dones morenes a penjar llençols, en lloc d’ella. També eren opulentes, amb els cabells esverats, i tenien un munt de valls i muntanyes on endinsar-se. Només que aquestes anaven amb bates llargues i no en mini shorts. Semblaven més discretes. Fins que un cop de vent va desfer el cinturó de la seva roba i va deixar a la vista tota una col·lecció de lligacames, calces i sostens brodats, com en un catàleg de roba interior per a talles grans. Van mirar de tapar-se, entre riallades, però el vent era insistent i a elles semblava que els fes gràcia mostrar-se als veïns que preparàvem verdura darrere les nostre finestres indiscretes.

Quan vaig cridar la dona dels mars del sud perquè ho veiés, només va dir:

-Esto va a ser un lupanar.

Ella parla en castellà quan s’ha de referir a aquests temes, des que és amiga de la Pocoyó.

Llavors, es va posar les botes de sortir al carrer, va baixar corrent al carreró (la mirava per la finestra), va apuntar el número de la caseta de les noies estenedores i va tornar a casa. Va buscar l’adreça per internet i va trobar el que buscava.

-Es un lupanar, ya te lo dije.

Al cap d’un moment, em recitava els preus, els horaris, els noms de les treballadores i els comentaris dels clients al web.

Han passat dies des d’aleshores. Però ella em continua fent broma quan pelo patates o tallo mongetes, mirant el carreró per la finestra de la cuina.

-Mira que te va a salir caro el deseo.

Aquesta Setmana Santa, el terrat del lupanar sembla sense vida. No hi ha llençols penjats i l’arbre de Nadal continua ressec en un racó. Les noies deuen estar de vacances.

Apago el cigarret al cendrer i tallo les pastanagues, mentre l’aigua comença a bullir. Les nenes fan cistelles i el gat s’enreda entre les seves cames. Em fan companyia, com la Verge i el Cupido. Em miro aquella porta gran, que posa frontera al final del passatge. Li hauré de demanar a la dona dels mars del sud que posi l’adreça a internet per resoldre l’enigma, quan torni de la processó de Divendres Sant i es tregui la peineta.

És diumenge al matí.

Quan faig badallar les làmines de fusta de la persiana del dormitori, el sol m’enlluerna i em posa ulls de xinès. Ben just puc veure la terrassa de sota, que és plena de flors, i la mare que hi trafica, entusiasmada perquè sembla que ha arribat la primavera després de tants mesos de fredor a la terra de la boira. Ella només té la passió de les seves plantes i sempre es queda sorpresa de que renaixin, any rere any, com filles inesperades.

Baixo les escales, mirant de no ensopegar amb aquells testos amb vegetació d’interior que fan tanta nosa. Faig una parada al segon pis. El pare ha passat mala nit i es tapa amb les mantes. Fa dies que el capfica un genoll i ahir va sentir una fiblada quan tornava a casa amb el pot de pintura que la senyora Sofia li havia encarregat.

Avui sembla que es troba una mica millor. Em demana que li acosti el transistor per escoltar el partit del Barça, que estranyament juga a les dotze del migdia. Ell només té la passió del futbol i sempre es queda sorprès de que la lliga renaixi, any rere any, com una cosa inesperada.

Quan surto al pati de la primera planta, amb un cafè amb llet a la mà i despentinat, la senyora Sofia ja té el cubell amb la pintura a punt i un pal d’escombra amb un pinzell enganxat amb filferro a la punta. La pobra s’ha passat la setmana blanquejant les parts exteriors de la casa (que en són moltes), però li han quedat els alts per fer. Jo encara sóc l’Empire State de la família, fins d’aquí a cinc anys, quan em superarà el petit Hayden, que encara en té tretze però puja estirat com una mala cosa.

La mare, com la majoria de dones, sempre té pressa. És velocista. Voldria que ja tingués la brotxa al cubell, que hagués pujat i baixat cent vegades l’escala de mà, que lluïs del tot el seu pati blanc. Però jo encara m’he d’acabar el cafè amb llet i he d’anar a buscar el radiocassette dels anys vuitanta per escoltar el Barça mentre treballo. L’endollo al costat de la rentadora i el poso a un volum que no molesti els veïns, fins que recordo que a cals Donés fa temps que no hi viu ningú i que els Barberà són a l’hospital (res greu).

Crec que mai no hi ha hagut un aparell de ràdio encès en aquell pati perdut de la terra de la boira. Però dóna vida escoltar les veus que en surten mentre poso el pinzell a la pintura, mirant de no caure d’aquell coi d’escala inestable, i vaig fent capes i capes amb parsimònia. Com la majoria d’homes, sóc fondista.

La senyora Sofia, mentrestant, em prepara un bacallà amb samfaina, per emportar, en aquella vella cuina que té de butà al pati, per no fer olors a la cuina de veritat, la de dins de casa. Després talla ceba per posar en remull, fa uns tomàquets a la graella, fregeix lluç per dinar...

Me la miro de l’escala estant, allà a sota. Ella tan de pressa i jo tan a poc a poc. Tots dos anem en mànigues de camisa, en aquella primavera inesperada sota una hemorràgia de flors que fan preveure bons temps.

A cals Donés hi han fet niu uns coloms, que em porten records d’infantesa. De petit, en criava i m'alegra tornar-los a veure allí, com si el temps no hagués passat. Els seus sorolls es barregen amb els sis gols del Barça al Rayo Vallecano, que ens fan líders. Penso que el tenista els ha escoltat al seu llit de malalt de la segona planta..

Al final del partit, jo he acabat la meva feina i la senyora Sofia també, cadascú a la seva velocitat. Em demana que vagi a comprar una barra de quart al forn del Patet. Em repeteix que ha de ser de quart i que ha de ser al forn del Patet, com si jo no sabés què és una barra de quart i on és el forn del Patet.

Surto a fer la feina del tenista pel carrer de les llibreries i el sol se’m posa a la cara. De passada, li compro el diari perquè sé que així es quedarà al llit tota la tarda i farà bondat.

Quan entro a casa, ell ja ha baixat a dinar. Encara es queixa i va coixet, però menja a gust tot allò que li ha cuinat la seva dona. Mirem per la tele els gols del Barça, mentre la mare mira per la finestra les seves plantes.

És un diumenge bonic, com solen ser els diumenges de març, quan mai no passa res dolent.

Torno a la metròpoli en el tren de mitja tarda. El sol m’enlluerna per la finestra i em posa ulls de xinès. Ben just puc veure els ametllers que ja han florit a la Segarra. A la maleta, porto protegida una planta que la senyora Sofia m’ha donat per a la dona dels mars del sud. Potser per acostar-li tot allò que nosaltres hem timgut aquest cap de setmana: el bon temps.