Empaitant ombres (1).
martes, 17 de agosto de 2010 by el paseante
Localització: Barri de Gràcia (Barcelona).
Dia: 16 d'agost de 2010, cap a les onze de la nit.
Víctima: Una noia d'uns 25 anys, probablement del centre d'Europa atlàntic. Caucàsica.
Durada del seguiment: una hora escassa.
Una amiga recent, l'M. em va fer recordar la idea original que tenia al cap quan vaig obrir aquest blog el 2006 i pensava que no tindria gaire res a dir: seguir una persona pel carrer i explicar on entrava, què feia, què en pensava jo d'ella. Com m'imaginava la seva vida.
Curiosament, quatre anys després, a l'M. li rodava aquesta mateixa idea pel pensament, per si mai no tenia res més a dir al seu blog. M'ho va explicar en una platja, fa pocs dies, dibuixant onades a la sorra amb els peus, amb l'encàrrec de tirar-ho endavant. O ella o jo. O tots dos.
Potser hauria d'obrir un nou blog, ja que això ho escriuré en català. Però em mareja la gent que obre massa espais. Ja tinc altres blogs, però són de ficció. I aquest serà de no-ficció, com el Turoparc. Així que ho posaré aquí. Només us vull demanar un favor: que corregiu el meu català d'anar per casa. Us ho agrairé moltíssim si feu l'esforç. Més que dir-me si us agrada el relat, prefereixo que em piqueu els dits com a profes repel.lents de català. De veritat.
Tot plegat (i aquí comença el post), que aquesta nit he sortit de casa per treure la brossa. Passaven les furgonetes negres i silencioses dels Mossos d'Esquadra (hi ha festes al barri) pel davant dels contenidors quan he aixecat la tapa per abocar-hi una bossa amb només unes clasques de gambes i unes pells de lluç que haurien perfumat el meu petit apartament tota la nit. Les restes del meu sopar.
Una noia alta i contundent pujava Torrent de l'Olla amunt. He pensat en seguir-la. Segurament era estrangera. No m'esperava ningú a casa, i tenia les cigarretes suficients a la butxaca com per anar darrera els seus malucs que ballaven damunt d'unes sabates planes.
Caminava lleugera, amb el seu cos de cavall bonic. El rostre era agradable quan s'ha aturat davant d'un aparador per mirar robeta infantil i l'he vist de perfil, mentre es retirava el cabell ros de les galtes, per posar-lo darrere les orelles. No tenia edat per mirar-se robeta infantil (potser tenia una germana gran embarassada a Dinamarca, per dir un país que es pogués correspondre amb les seves faccions caucàsiques: cara ampla, nas petit, front generós, cabell ros i llis, ossos amplis com d'animal prehistòric). Duia uns texans normals, ni cenyits, ni esfilagarsats, ni caiguts. I una samarreta de ratlles horitzontals blanques i blaves que no feia per ella.
A la plaça Lesseps, ha tret un telèfon mòbil de la butxaca dels texans normals, ni cenyits, ni esfilagarsats, ni caiguts, i ha contestat una trucada. Això volia dir que no estava sola al món, en primer lloc, i que jo havia de fer temps per no avançar-me al seu camí, en segon lloc.
M'he distret mirant les obres d'aquell espai que no acaba de ser cap cosa concreta a la plaça Lesseps. On només van posant ciment. M'he assegut al costat d'una font que brollava amb un gran orgasme, l'única cosa bonica de la plaça, mentre veia la meva víctima a uns cinquanta metres de distància, clavada a la vorera, parlant. És estrany que la gent s'aturi per parlar. Normalment ho fan mentre caminen.
Potser m'hi hauria d'haver acostat per saber en quin idioma es comunicava, però encara no tinc prou traça per fer de detectiu professional.
Al cap d'uns deu minuts, ella ha penjat la trucada i ha tornat a caminar Torrent de l'Olla amunt, a bon pas de cavall bonic. He hagut de córrer, no fos cas que la meva primera víctima se m'escapés abans de temps.
Ha creuat la plaça Lesseps com ha pogut (era una maniobra complicada per a tots dos, i em calia mantenir la distància perquè no notés la meva presència). Després ha enfilat per l'avinguda de Vallcarca. La seguia a vint metres. No coneixia aquell territori que m'ha despertat el meu cantó poruc. Les voreres eren plenes de sud-americans amb samarreta imperi, cridaners. La noia ha saludat amb un cop de mà el responsable d'un restaurant llatí. L'he tornat a veure de perfil en aquell moment. Semblava cansada després d'un dia llarg, probablement. Amb ganes de treure's la samarreta de ratlles i els texans normals, ni cenyits, ni esfilagarsats, ni caiguts.. I amb ells, aquella xafogor de sobre.
S'ha aturat una segona vegada davant l'aparador tancat fins demà d'un supermercat Consum. Jo era a tocar de la seva esquena, mentre ella mirava una oferta en un cartell: "Llobarro de les nostres costes a 6,75 euros el kilogram". He pensat que era més de peix que de carn i que entenia el català escrit. Digueu-me espavilat.
A l'alçada del número 50 ha entrat en un portal que hi ha abans d'un taller de cotxes. "Talleres Kael" deia el rètol patrocinat per l'empresa Magneti Marelli. L'he vist darrere els vidres esperant l'ascensor, al costat d'unes plantes de plàstic. Després he canviat de vorera. He mirat les finestres il.luminades del seu edifici i he intentat endevinar en quina viuria ella, a qui no tornaré a veure mai més. Però a qui li he dedicat una hora de la meva vida.
