turoparc

Avui fa un mes que et vinc a buscar cada nit.

-Surto a fer un cigarret -li dic a la dona dels mars del sud, mig enganyant-la. I baixo les escales de pressa perquè sé que tens ganes de tornar a casa.

Pujo per Roger de Flor. M'aturo al restaurant Gamba de la Costa per mirar què recomanen aquella nit i penso si t'agradaria menjar uns llagostins de Sant Carles. Encenc un cigarret calculant que l'acabaré de fumar quan arribi on m'esperes.

De vegades em trobo aquell home prim que passeja un caniche vellet. Em pregunta coses de tu, encara que no vinguis amb mi. L'empatia és una qualitat que descobreixes en qui menys t'ho esperes.

A la cantonada del carreró, ja sento la teva presència. Deixo enrere aquells baixos on sempre miren pel·lícules amb el volum massa alt, la casa ocupada amb catifes caloroses que pengen dels balcons, el taller mecànic... I arribo a la porta amb una Laika dibuixada, a la porta amb un Hachiko pintat amb esprai...

M'esperes pacient a l'entrada de la clínica veterinària. Com cada nit. Faig la darrera calada al cigarret, esperant que em reconeguis per l'olor de tabac, abans d'apagar-lo. No remenes la cua ni saltes d'alegria quan t'adones que he arribat (ets un gos massa seriós). Però vas fidel al meu costat, tranquilet, a poc a poc i deslligat (no calen corretges per lligar els pensaments). És bonic que hi tornis a veure, que tornis a caminar amb aquella gràcia tan teva...

Desfem el camí d'aquell dimarts d'ara fa un mes, passeig de Sant Joan avall. Miro les fulles dels arbres que ballen amb la mica de corrent d'aire. Tenen la mateixa verdor d'aquella tarda, quan anaves a dalt del cotxet. Començava a fer calor el divuit de juny.

Avui ha refrescat una mica perquè ahir va ploure. Vigilo que no t'atropelli cap adolescent amb patinet, que no et trepitgin les parelles d'enamorats, que cap gos et vingui a molestar... No em cal patir per tu als passos de vianants. Et quedes quiet, al costat de les meves cames.

Arribem a l'estàtua de la caputxeta vermella i deixo anar aigua de la font. De vegades seiem una estona en un banc pensant que potser tornarà aquella nena russa de l'estiu passat a preguntar com et dius. Van ser boniques aquelles nits, quan baixàvem tots tres després de sopar.

Trenquem per Rosselló i busquem Roger de Flor. Ja ensumes casa teva. Quan obro la porta de l'edifici, hi entres com sempre. T'esperes a les escales perquè no les pots pujar amb les teves potes curtes. Et gires per buscar-me amb la mirada. Et pregunto si prefereixes pujar a peu o amb ascensor (nosaltres que no tenim ascensor). I treus una llengua de pam quan t'agafo i et pujo a coll.

-La corba -et dic en el primer revolt de la barana.

Quan arribem al replà, et deixo a terra. Primer vas a tafanejar la porta dels veïns. Després vols entrar al nostre pis.

-Ja sóc aquí -li dic a la dona dels mars del sud, mentre tanco el pany amb clau.

Vas a la cuina per si hi ha sort i et trobes la menjadora plena amb llet de la nevera. Però la menjadora no hi és. Vas al dormitori per buscar el teu matalasset. Però també ha desaparegut. Et conformes i t'adorms al parquet de sota la finestra mentre sonen les campanes de la Sagrada Família. Et quedes a prop d'ella, de la persona que més t'estima de tot el món.

Potser somies que demà també et vindré a buscar. Ho faré, no pateixis. Ho faré fins que se'm desgastin les sabates. I després me'n compraré unes altres, perquè no és fàcil trobar un amic com tu. Un amic incondicional.

Fins demà, bonic.