turoparc

Pocoyo li envia un whatsapp a la dona dels mars del sud, cap al vespre:

-Voleu un sofà? Però ha de ser avui, perquè la noia que el té ha de buidar el pis aquesta mateixa nit.

Abans de respondre, la dona dels mars del sud em convoca al menjador (jo no tinc whatsapp. Si en tingués, no m’hauria calgut anar al menjador).

-Volem un sofà? –em pregunta, mentre ella està asseguda al seu sillonet i jo a la meva cadira de director de cinema. Al mig de l'habitació pelada, hi ha una taula taronja de terrassa de bar pijo, amb un cendrer on fumegen dos cigarrets.

-No ho sé. Ens cal? –sempre s’ha de respondre amb una pregunta quan no saps què contestar.
-Home, faria més menjador. Però hauria de ser avui, perquè la noia que el té ha de buidar el pis aquesta mateixa nit.
-I on és el sofà?
-A Sant Gervasi.
-Coi, queda lluny. Com el portem?
-Potser amb el Golf dels Hayden.
-Ja, però són gairebé les vuit. Deuen estar cansats de tot el dia. I ara ves a buscar el cotxe al garatge i ves fins a Sant Gervasi. A més, és gran el sofà?
-Un de quatre places. Sembla nou. És bonic. Tot vermell…

Fumo i miro a terra, rumiant.

-S’hauria de fer dos viatges i acabaríem passada la mitjanit. Tot això comptant que el Hayden ens pugui donar un cop de mà, que ho farà, ja el coneixes.
-Doncs què fem?
-Fes-li un whatsapp a la meva germana.

Malgrat que els Hayden i nosaltres compartim replà, la dona dels mars del sud i la senyora Hayden es comuniquen via telèfon mòbil, en lloc de trucar al timbre de la porta. Surt el whatsapp del nostre pis per anar al pis del davant. I a l’inrevés.

La meva germana llegeix aquesta urgència del sofà vermell. Abans de respondre-li a la dona dels mars del sud, convoca el sergent Hayden al menjador de casa seva (ell tampoc no té whatsapp, si en tingués no li hauria calgut anar al menjador) per dir-li que ens ha de fer de transportista, una altra vegada.

Al cap de cinc minuts, el sergent i jo ens trobem al replà, amb cara de final de dia. Anem a buscar el seu cotxe després de mirar al mapa de la ciutat (en paper, no a Google maps) on para aquella adreça on reposa un sofà vermell. Diu que serà fàcil arribar-hi: l’ancestral optimisme masculí.

Però donem cinquanta tombs per uns carrers desconeguts i anem més d’una vegada contra direcció, mentre parlem de la nova etapa educativa que s’enceta per al petit Hayden (el proper curs començarà a l’instiut). Fins que trobem l’edifici on ens espera el moble.

El sergent Hayden aparca damunt de la vorera.

-Vols dir? –li pregunto.

Per a ell, aparcar damunt d’una vorera és com per a mi cremar un llibre. Però és tard i badalla.

Truquem a l’intèrfon. La noia que el despenja allà a dalt no m’entén en català, però ens obre desganada la porta principal. És tard i ella potser també badalla.

El pis de la sisena planta és com si un vaixell gran i desastrat estés naufragant i la gent mirés de rescatar el més imprescindible. Hi ha capses per tot arreu. Estan de mudances. La noia sud-americana ens convida a passar sense demanar-nos credencials.

-El sofá está aquí –ens diu, eixuta de vida.

Després, desapareix per fer la seva i precintar capses amb cinta americana. Al sergent Hayden se li posa mirada de policía quan veu un llit al menjador sota un pòster subversiu. Però allí hi ha el sofà vermell, esperant-nos. Quan el veig, penso que és massa gran, que no ens cabrà al Golf, ni al menjador de casa.

Hauria preferit desistir de l’operació. Però quan al sergent Hayden li encomanen una cosa la tira endavant. Així que desmuntem el sofà en les peces més petites possibles i les posem a l’ascensor el més de pressa que podem, mentre la noia sud-americana precinta capces i el Golf ens espera al carrer mal aparcat.

-Buenas noches, gracias por todo -li cridem a la noia, sense veure-la, quan hem enllestit.
-De nada, que les vaya bien -ens contesta, sense veure'ns.

Amunteguem a la vorera del carrer de Sant Gervasi un munt d’estructures de ferro i coixins vermells. El Golf sembla massa petit per encabir tot allò.

-I si deixem el reposapeus al cantó del contenidor? –li proposo al meu cunyat.
-No. Ja veuràs com ho entrem tot. Això és com el tetrix -em contesta decidit.

Li ha passat la son i li agraden els reptes. Es mira aquell sofà de quatre places derrotat a terra. Després observa la boca del portaequipatges abatut del seu vehicle. Es frega els cabells vermells del cap i quan ja ha vist com ho farà, els seus braços forts comencen a empènyer tot allò cap al cotxe. Encara que està cansat de tot el dia i la nit pasada no ha dormit massa, el repte li dona energía.

Només queda la cadireta de viatge del petit faraó Nil per encabir. Em demana que m’assegui en el lloc de copilot i l’apreta damunt del meu cos prim, que es recolza en els coixins vermells que m'envolten.

-Puc tornar a peu al barri, eh?
-Tira, home, no tindràs tan espai al cel com aquí -em diu, foteta.

Fem el viatge de tornada cap a Sagrada Família amb dificultats. Al sergent Hayden només li entra la primera i la segona marxa. Cap més. I jo només hi veig per un foradet de la finestra entre els coixins i la cadira ergonòmica del nen petit. A més, ens trobem quatre controls de la Guàrdia Urbana a la Diagonal, que el sergent esquiva com pot, a càmera lenta perquè no pot accelerar.

-Veus algun cotxe de policia pel lateral?
-Veig un Nitbus i un Renault platejat. Res més.
-Espero que no ens surti car aquest sofà.

Aconseguim arribar a casa, mentre riem per aquesta aventura noctàmbula que ens ha apropat una miqueta més i que ell podrà explicar un dia als seus nets.

El sergent Hayden aparca el Golf, que s’ha menjat un sofà vermell, al carreró del costat de casa. Treu els coixins i la cadireta que m’ofeguen al damunt i respiro una mica d’aire per fi. Pensàvem que ens esperaria una banda simfònica al carrer per celebrar la nostra heroicitat, però no hi ha ni el sereno.

Truquem als intèrfons dels nostres pisos per si ens poden ajudar a pujar tot allò. No contesten. La senyora Hayden i la dona dels mars del sud estan ocupades amb el whatsapp. Parlen de com quedarà el menjador redecorat amb el sofà nou de la Pocoyo, mentre el sergent i jo l’arrosseguem escales amunt, en aquell edifici sense ascensor, passada la mitjanit.

PD: Gràcies pel sofà, Pocoyo. Espero que llegeixis això. T'hauria volgut fer un whatsapp, però no en tinc :-)