Primer paseo del año
domingo, 4 de enero de 2009 by el paseante
De noche, en la terraza se adivinaba el río; en el interior del ático se adivinaba un ángel; tras la cerca protectora del pasillo se adivinaba un perro fastidiado en su presidio por no haberse portado del todo bien; en el teléfono móvil se adivinaban conversaciones acabadas de feliz año nuevo, en la mesa se adivinaban los rastros de una tertulia discreta, con copas de vino apenas besadas. En el televisor, sin encender, se adivinaban películas antiguas en blanco y negro pendientes de contemplar. Me vestí para dormir con mi nueva camiseta negra con caracoles estampados de la tienda de The New Yorker. Un regalo para siempre, en esa primera madrugada del año a su lado. Todo acabó a oscuras tras apagar la última luz de esa noche de tránsito, con ese clic en el interruptor.
Por la mañana paseé por un paisaje nuevo, tan alejado de mis últimos primeros paseos del año. Entonces estaba solo, y ahora giraba el rostro y veía seis huellas en la arena tras las mías, en esa playa alargada y estrecha que divide el mar en dos partes. Marchaba demasiado deprisa, dejando atrás a los seres que me acompañaban. Tengo que acostumbrarme a adaptar mi paso al de los demás. A saber que no estoy solo. En los arrozales bajaron mil aves a saludarme, y se quedaron flotando en el aire. Emitiendo graznidos.
Era un lugar solitario, perfecto para encontrar a una pareja de jóvenes. Y que ella le leyera al oído una frase de Henry David Thoreau: "Si te sientes dispuesto a abandonar a tu padre y madre, hermano y hermana, esposa, hijos y amigos, y a no volver a verlos nunca; si has pagado tus deudas, hecho testamento, puesto en orden todos tus asuntos y eres un hombre libre; si es así, estás listo para una caminata".
Moltes gràcies per aquest Cap d'Any.
M'agrada aquest primer post de l'any. Es nota que no caminaves sol.
I cal continuar fent camí, malgrat les pedres que hi trobem, perquè la felicitat està en el mateix fet de caminar-lo, no pas en arribar al final... fins que la vida mateixa te'n separi.
Un brindis - amb el que vulguis- per aquest Nou Any i per tu. Xin-xin!
Paseante, nano, avui m'has fet saltar les llàgrimes!
Has descrit la felicitat!
No et desitjaré que se't compleixin els somnis, perquè ja se t'han complert, però sí que et, us, desitjo que aquest somni sigui etern.
Un post preciós, molt preciós, de veritat.
Petons!
PS La cançó, dolcíssima i el vídeo molt il·lustratiu. ;-)
Levantarse en un sitio extraño y bello con una emoción nueva de compañía es una sensación de la que uno vive luego muchos años, porque crea un poso en el corazón que está siempre ahí para recordarte que existe la dulzura. Qué buen presagio para un inicio de año! Un beso, paseante. Precioso el video.
Gràcies a tu Paseante, per explicar-nos aquestes passejades. Sempre tan tendre. Aques any continuaré visitant casa teva per què em transportis a aquests paisatges com de somni, per on passeges.
Ara, acompanyat.
I que duri.
Tu primera entrada promete un buen año. A disfrutar.. oye... y pasea a tu ritmo¡¡
Tú ej que no puedes empezar el año como todo el mundo. Viendo las uvas en la uno, bebiendo y levantándote tarde al día siguiente. ¡Raro, que eres un raro! :D
Que bonic, Paseante! m'ha encantat el text i el vídeo. les teues paraules bateguen! serà un gran any.
Gràcies Gemmeta, tu també vas tenir un bona entrada d'any. Crec.
Montse, aquest 2009 ni una pedra als camins. Serà un bon any per a tots. Ja ho veuràs.
Rita, sempre et faig plorar. T'hauré de regalar una capsa de kleenex :-) Et prometo que el vídeo no l'he vist fins que he llegit el teu comentari. Sempre em poso una musiqueta de fons per escriure. I després la penjo amb el text. Ara que l'he vist em sembla que he tingut punteria a l'hora de triar-la. Un petonet maca.
Lo has descrito perfectamente Xurri. Despertarse en un sitio extraño y bonito, con gente extraña y bonita, te deja un tatuaje en el alma para siempre. Un beso también para ti.
Gràcies Fra Miquel (amb hàbit). Vam parlar de tu en aquell sopar. Positivament, per suposat. Enamores la gent. Ens seguirem llegint i comentant. A mi em vé molt de gust fer-ho.
Matilde, cuando vaya solo pasearé a mi ritmo, pero luego deberé acortar mis pasos. Gracias por regresar. Feliz año.
Ilse, el de la Primera es el de la capa? Ya sabes que soy raro, nunca te he engañado. Por eso te sigo queriendo demasiado :-) De verdad que te quiero. Y que dure.
Serà un bon any Silenci, per tots dos. Segur. Igual ens tornem a retrobar en aquella estació del sud, amb els trens de vapor que xiulen com una cafetera vella.
Què tindran les paraules, que et fan sentir així?
què tindrà la música, que et fa sentir així?
Gràcies per donar-nos una mica de cada.
Meravellós.
Quin bon començament d'any!
Fantàstic!
És allò d'entrar amb bon peu...I jo hi afegiria "i amb bon cos" ;)
Que tinguis uns bons reis!
quin video tan bonic... moltes gràcies a tu per continuar escrivint...
Ui, Paseante. Veig que has trobat una costurera vietnamita.
Continua passejant i escrivint aquests posts tan macos que fan que quan ens llevem, el dia sigui una mica millor per als que et llegim.
Bon any, furret!
Molt bonic com sempre! En el 2009 segueixes escrivint igual de bé.
M'alegra que anéssis tan ben acompanyat en aquesta nova passejada :)
"Me vestí para dormir con mi nueva camiseta negra con caracoles estampados de la tienda de The New Yorker".
¿¿Com camiseta de caracoles??? Fiuuu! Fiuuu!.
Bon Any!!! Paseante y parienta!
Moltes gràcies Edelia. Has voltat per la boira aquestes festes?
Joana, moltes gràcies. Els Reis em van portar música i lectura. I a tu?
Nimue, aniré escrivint mentres em quedin ditets. Com tu, oi?
Emily, moltes gràcies furreta. Buscaré aquesta costurera vietnamita. I tu escriu també, que darrerament estàs mandrosa.
Gràcies Khalina. Ja saps que sempre trio bona companyia per passejar quan no ho faig sol. Fins i tot al Poble Nou. Escriu tu també aquest 2009, que tens un blog que cada dia és més maco.
MK, Bon Any. La samarreta és una passada de bonica, igual que la persona que me l'ha regalat. I el dia que tingui "parienta" seràs la primera en saber-ho. De moment no en tinc, tret que estiguis disposada a aguantar-me. T'animes? Demano poquet: una llar, unes croquetes casolanes, que miris amb mi els partits de futbol a la tele, que em portis les pantunfles al menjador, que em compris la meva cervesa preferida, que em deixis llegir el Mundo Deportivo al llit, que... Va, anima't dona. Seràs la meva "parienta"?
Bon any guapo! Me n'alegro de la teva felicitat.
En poques hores abandono Madrid... Odio les mudances! Trobarem una estona p veure'ns oi? Quan torni de Bilbao t'aviso.
I tant que sí Aleta. Estaré alerta.
Quan vaig acabar d´escriure la paraula "parienta" vaig pensar que no sonava massa bé, però em va poder l´entusiasme ...ja saps soc una pobra i patètica casamentera , celestina vocacional ..i m´enfilo a la més mínima ,emparellant cors que crec firmement que son ànimes bessones.
Ho sento , no m´en puc estar ...i a aquestes alçades de la vida ...poc cambiaré ja...
A més ho empitjoro ja que després m´encaparro a fer-ho baixar tot als meus limits terrenals i quotidians.
D´aquí lo de "la parienta".
Per tot lo demés , perfecte.
Ets un home bo i de gustos sencills.
Demanes ben poc.
Fet ,lo de les croquetes .
I teniu un tupper de canalons esperant-vos al congelador del taller per quan vulgueu vindre...
"La parenta" , tu i la "Nena"
:P
Un gust de passeig... amb molt regals entranyables (t'he llegit a ca la Joana!).
M'agrada veure't el somriure a la cara.. Se t'endevina.
Gràcies per compartir el vídeo. També estem compartint el llibre, la meva filla em va regalar "Un home a les fosques" que m'encanta.
Un petó!!
MK, no passa res dona. I m'apunto el tema croquetes, que jo tinc memòria jaja.
A veure si ens agrada el llibre Violette. Moltes gràcies pels teus desitjos.