El fantasma i la senyora Muir



Ella marxa del seu pis, del seu barri, de la seva ciutat actual, del seu Mercadona amb xiclets de regalèssia que només comprava ella...

Ahir vaig haver d'esquivar les capces de cartró a casa seva abans d'arribar a la taula parada. Vaig passar per damunt de la seva col.leció de tasses per prendre un cafè americà (un aigua bruta), d'esborranys de dibuixos bonics que aviat es publicaran, de records de la seva vida que va amunt i avall.

Vam menjar un munt de llagostins i vam beure vi rosat com dos condemnats a fer-nos addictes als llagostins i al vi rosat. I després ella em va demanar de mirar una pel.lícula antiga a la seva petita tele amb cul (més moderna que la meva). Era "El fantasma i la senyora Muir", que teníem pendent de feia dos anys. Me la va regalar com a comiat físic temporal, mentre el seu gos rosegava una pilota de tennis al sofà i ella se'n reia de les escenes amb les seves dents boniques.

La dona dels mars del sud somriu més bonic amb els ulls que amb la boca. Quan ho fa vol dir que està tranquil.la, que res li pot fer mal, que se sent protegida. Com quan vam trobar les tanques obertes del Turó Parc la nit de Sant Joan i ens vam mullar amb aigua d'una font per allò de la bona sort. O com quan vam anar al zoo aquesta setmana amb el petit Hayden i el petit faraó Nil (ells se l'estimen més que a mi -no és cap exageració). O com quan vam fer una cerveseta al Teatreneu amb els que han acabat sent amics seus per molt de temps. O com quan el tennista li va proposar un intercanvi de caps de setmana a la terra de la boira i a les terres del sud aquest estiu. O com quan ens vam traslladar al Turó Parc, amb el jardiner fidel, a conèixer a la falsa boirenca (que també té una rialla bonica, però sap guanyar més a la gent amb la frescor de la seva naturalitat)...

Ahir pensava en totes aquestes escenes recents, i en moltes altres d'aquests darrers dos anys en que la dona dels mars del sud m'ha fet molta companyia, mentre miràvem "El fantasma i la senyora Muir". Jo era en una butaca individual desballestada (era el convidat), i ella i el seu gos ocupaven el sofà gran (eren els propietaris). Estàvem junts, amb tot de capces de mudança que se'ns volien menjar en aquella foscor d'una sala de cinema improvisada un dissabte a la nit.

Després de la sessió ella em va convidar a abandonar la casa, tot badallant, amb l'excusa de que l'endemà matinava per fer més capces del seu trasllat. I jo vaig caminar per carrers en solitud, mirant de tornar-me a acostumar a passejar sol. Ara ningú em dirà: "Tinc pipi", "estic cansada", "passa'm un caramel", "has vist quin tio més guapo?", "mira què bonica és aquesta botiga", "feia temps que no veia una lluna tan gran", "portes pomes?", "avui t'has afaitat malament", "vas a marxa militar, portem pressa?" "has fet la primi? et tocava a tu", "aniràs al Mercadona? necessito xiclets de regalèssia, d'aquells que només compro jo"...

Dilluns marxarà. I trobaré molt a faltar la seva ombra al costat de la meva, esperant que el semàfor es posi de color verd.

Univers Ikea



La senyora Hayden condueix i la dona dels mars del sud va de copilot. Les dues em miren pels retrovisors amb els seus llavis pintats de vermell i la mirada amagada darrere les seves ulleres de sol.

Observo els carrers que passen per la finestra del darrere del Wolkswagen Golf, al costat de la cadireta de seguretat desocupada del petit faraó Nil que s'ha quedat a casa amb el seu pare i el seu germà. Veig passar, sense temps per retenir-les a la memòria de les meves retines, estrangeres en minishorts per la Gran Via de les Corts Catalanes, balcons amb senyeres, sex-shops, súpers pakistanesos...

Quan ens acostem a l'Hospitalet veig els quatre gratacels que feia temps que volia anar a veure a peu, i penso que no hi hauria pogut pas arribar perquè queda lluny del meu diàmetre de passeig que cada dia perd un o dos metres de llargada. Em faig gran.

Ens endinsem en una zona de grans complexes comercials, amb tot de rotondes, que jo no pararia de rodejar una i mil vegades perquè sóc mal conductor. Però la senyora Hayden enfila segura el morro del seu Wolskagen Golf cap al pàrquing de l'IKEA de l'Hospitalet, sense deixar de riure amb la dona dels mars del sud. Fa estona que les dues dones m'han deixat de mirar pels retrovisors

Pugem en ascensor cap a l'univers Ikea. Les segueixo pels passadissos inacabables del centre comercial amb dues bosses grogues on elles em van carregant els seus desitjos per redecorar la seva vida. Pesen, però no dic res mentre elles miren cuines, dormitoris, quartos de bany, habitacions infantils, armaris...

Comenten cada moble, i de tant en tant es giren per veure si encara sóc allí, arrossegant les bosses plenes de coixins, paelles, toldos de terrassa, marcs que mai guardaran una fotografia meva, testos amb plantes efímeres.... Comproben que no m'he perdut, que segueixo les dues dones amb les ungles dels peus pintades, les ulleres de sol al cap i els llavis vermells que em donen ordres

Després de pagar a la caixa, em regalen un hot-dog d'un euret perquè m'he portat bé i anem a buscar el cotxe a l'A-13 del pàrquing. La meva germana sap treure el vehicle d'aquell laberint de formigó, cosa que m'admira.

Deixem enrere l'Hospitalet, veig els quatre gratacels que feia temps que volia anar a veure a peu i penso que no hi hauria arribat, perquè queda lluny del meu diàmetre de passeig que cada dia perd un metre de llargada. Em faig gran.

Anem per una ronda de retorn a Barcelona i, quan entrem a la cuitat, observo els carrers que passen per la finestra del darrere del Wolkswagen Golf, al costat de la cadireta de seguretat desocupada del petit faraó Nil. Veig, sense temps per retenir-les a la meva memòria, estrangeres en minishorts per la Gran Via de les Corts Catalanes, balcons amb senyeres, sex-shops, súpers pakistanesos...

Al davant hi ha la meva germana conduint i la meva amiga xerrant. Totes dues glamouroses. Es cauen bé i m'ignoren, com si jo fos un personatge secundari en una sitcom, allà al darrere.

Matusalén



A veces pienso que el silencio sólo es eso que se produce cuando salgo de mi dormitorio en la granja de los caballos y hago correr las cortinas de la terraza, despacio, para fumar allí el último cigarrillo de la noche. Debajo duermen mis padres y no quiero despertarlos. Por eso me muevo como un gato entre los geranios de la señora Sofía, hasta sentarme en el primer peldaño de la escalera que conduce a la buhardilla donde siguen guardados los recuerdos de nuestra familia. Allí hay cartas de Manuel, fotografías de Angela, arados de Joan, baúles de Encarnació. Mis abuelos. Enciendo el último cigarrillo del día, mientras las estrellas parpadean mucho más allá del edificio abandonado de enfrente que rehabilita un ex-yugoslavo con sus escasos recursos, ayudado por una chica del pueblo.

Arriba está mi pasado antiguo, abajo está mi presente que se acabará un día, lo más tarde posible. Y yo estoy allí fumando. Soy mi futuro, en ese peldaño de una escalera, sin saber si quedará algo de mí en una buhardilla cuando ya no viva. Si un ex-yugoslavo va a rehabilitar mis dominios, si mis sobrinos intentarán caminar entre geranios como gatos para no despertar mi sueño cuando sea anciano.

Hago el recuento de mi vida. Dieciocho años en la tierra de la niebla, treinta en la diáspora de cemento. Dieciséis años de estudiante, veintisiete de trabajador. Doce años en pareja y mucho tiempo en soledad. Treinta años viviendo de alquiler, dieciocho con mis padres. Doce años años siendo tío y siete siendo tío por partida doble. Diez años con el señor Gris. Muchas horas bajo los focos respetables de las salas de operación. Catorce años caminando (ya habría dado la vuelta al mundo). Siete años de blog. Veinte años escribiendo. Doce años saliendo de copas con Manolito. Trece veranos trabajando en el campo. Un par de meses acudiendo a prostíbulos (sin usarlos). Un par de meses acudiendo a editores (usándolos). Tres años de monaguillo. Siete meses de julio en casa de tía Juanita. Una veintena de viajes (Santander, Düsseldorf, Amposta, Caracas, Berna, París). Algunas bodas, algunos nacimientos, algunos funerales. Mucha gente chula en la agenda de mi teléfono móvil. Muchos trayectos en tren.

A la mujer de los mares del sur le hace gracia que tenga facilidad para el cálculo mental. Por eso realizo esas sumas.

Calculo toda mi vida, mientras fumo en silencio en un peldaño de esas escaleras a la buhardilla. Me da una edad cercana a la de Matusalén, si sumo viviendas, experiencias, ciudades, personas... El resultado es que he vivido más de doscientos cincuenta años, mucho más que mis antepasados que reposan en la buhardilla de arriba o que mis padres que duermen en el piso de abajo. Aunque no sé si soy mucho más feliz que ellos.

Apago el cigarrillo en la tierra del geranio a la izquierda de mi cintura. Mañana borraré los rastros de la ceniza para que mi madre no me pegue la bronca, a pesar de que yo soy mucho mayor que ella. Pero entonces olvidaré que tengo la edad de Matusalén (y muchas más vivencias que la señora Sofía, gracias a ella y al tenista que me lo han dado todo) y me pondré a sus órdenes para hacer de pinche en su cocina de la granja de los caballos. Cortaré cebolla y ajos, pondré tomates para escaldarlos, giraré la carne con las pinzas... Mientras, nos cruzaremos miradas e intentaremos no tropezar el uno con el otro, para seguir sumando minutos a nuestra colección de años.

En ese momento me gustaría preguntarle a mi madre por su vida, por cómo la resume (sólo recuerdo a Carmina de su adolescencia). También me gustaría hacerlo con mi padre (aunque a él lo conozco más). Pero no voy a hacer esas entrevistas.