Canícula


Encara que sóc nascut a la terra de la boira, i hauria d’estar acostumat a les temperatures elevades, aquest estiu tinc molta calor en el nostre pis sota el terrat.

També en té el gos ventilador, que treu un pam de llengua i el pobre ja és vell. Em passo el dia empaitant-lo per casa amb el vaporitzador a la mà per refrescar-li el llom. Ho faig en calçotets perquè la dona dels mars del sud no torna fins al vespre i estem sols, l’animalet i jo.

Amb ella votant per aquí, em faria vergonya. Es una persona amb sentit de l’estètica. Però no em fa res que em puguin veure els veïns. A més, quan miro per la finestra del menjador com cau la solana damunt dels terrats de les casetes del carreró, veig que les noies del bordell no poden anar més lleugeres de roba que quan feia fresca i sortien en negligés a fumar. Ara es venten repenjades a la barana a l’hora de la migdiada, mentre teclegen missatges o parlen pels mòbils. Em puc imaginar que, si reben clients a aquelles hores, els deuen empaitar amb vaporitzadors per refrescar-los quan pugen del carrer, suats com una mala cosa.

També hi ha dues valquíries nord-americanes que han llogat la caseta de sota nostre i no els fa res de treure’s el banyador a la seva terrassa i banyar-se amb la mànega quan tornen de la platja. Ben just deuen tenir vint anys. Així que ningú es deu fixar en un home gran que porta uns bòxers negres i empaita un gos salsitxa per remullar-lo en aquella finestra de menjador.

A la tarda, quan les hores es fan llargues i costen de passar, vaig al despatx i el gosset se’m queda adormit amb el cul a l’habitació i el cap al passadís, buscant la mica de corrent d’aire que circula pel pis aquests dies de canícula. Abans li he posat glaçons de fruita al bol de l’aigua i jo m’he pres un cafè amb gel després de dinar.

Fins que al capvespre, torna la dona dels mars del sud. Em troba amb els pantalons i la samarreta posats (cinc minuts abans), i recent sortit de la dutxa (a l’estiu toca dutxa de matí i de tarda –com resa un dels manaments de la llei de la persona amb qui convisc).

M’explica el seu dia, mentre es menja un polo de gel amb gust de xocolata que ha trobat al congelador i es queixa de la calor que fa en aquest pis. Tots dos mirem per la finestra. Les noies del bordell han plegat per avui i només ens queda l’espectacle de les dues nord-americanes. Ara parlen per telèfon en roba interior, amb les seves veus nassals, buscant la mica de fresca del seu terrat. El Bruc és a terra, amb la boca oberta. És massa baixet per veure el mateix que nosaltres.

Fa poc, li vaig enviar una foto a la Ilse del gos ventilador amb una girafa groga de peluix que és la seva nova joguina. Ella se'n va enamorar quan es va estar a casa uns dies a finals de maig. Llavors ja feia calor, però no tanta com per empaitar-la amb el vaporitzador a la mà tot el dia. Ni per ruixar-la a la glorieta del parc de la Ciutadella quan ens va ballar claqué com si fos Ginger Rogers o al parc del Fòrum quan ens va descobrir la música d’Albert Hammond jr. al Primavera Sound.

La Ilse sempre és el començament del meu estiu, encara que mai m'havia portat tota aquesta calorada que he patit des que se’n va anar.

Recordo la suada les dues vegades que em vaig haver de desplaçar a la Ciutat de la Justícia darrere els vidres escalfats de l’òmnibus H-12. O la tornada de la delegació d’Hisenda de Sant Gervasi, tot xino-xano, carrer Calvet avall, sense trobar ni una mala ombra en tot el trajecte. O aquell migdia infernal que buscava un endoll, pels voltants del mercat de Sant Antoni, per al meu ordinador perquè venien tres dies seguits de festa i el necessitava. O la nit de Sant Joan, quan vam decidir pujar al terrat amb una taula, dues cadires, la caixa de fusta de “Uvas Encarnita” plena de plats i gots, i la cassola amb la fideuà perquè al pis no s’hi podia estar. Ens la vam menjar sota els focs artificials del veïns, mentre el gos remenava la cua vora les nostres cames. O el concert de música clàssica al Turó Parc. Jo hi vaig anar a peu. La dona dels mars del sud em va avançar a dalt de l’òmnibus 33, a l’alçada de Muntaner, i em va aixecar la mà, tota foteta. Quan vaig arribar al recinte em vaig refrescar en una font la cara i el clatell. La vaig trobar asseguda a primera fila per escoltar Schumann amb el seu vestit de Marilyn.

Avui, ella m’ha anat a comprar un aparell ventilador a Kyoto perquè aquest estiu fa molta calor i tampoc es tracta de que vagi en calçotets tot el dia empaitant el gos amb un vaporitzador. L’ha muntat seguint les instruccions del manual (ella és la handy-woman del pis). Després de molts errors-rectificacions, l’ha aconseguit plantar i posar en funcionament. El teckel ha pujat al sofà i la corrent d’aire l’ha despentinat. S’ha quedat a gust vora l’aparell.

La dona dels mars del sud s’ha assegut al seu costat per fer-li companyia i per aprofitar l’aire fresc que sortia d’aquelles hèlix que rodaven a tota pastilla. S’ha tret les sandàlies i ha estirat les cames al sofà. El gos i ella semblaven Joan Fontaine y Cary Grant a Sospecha, quan van pels penya-segats de la Costa Blava en un cotxe descapotable. Com en aquelles pel·lícules antigues, on uns ventiladors enormes despentinaven els protagonistes a l’estudi, mentre de fons passaven imatges de paisatges.

M’anava a asseure al seu costat quan he sentit unes veus nassals que pujaven per la finestra de la cuina. Les valquíries nord-americanes eren al terrat en banyador, ruixant-se amb la mànega. He començat a pelar patates per fer una truita, tot guaitant cap a fora com aquell que no vol la cosa. Quan l’oli ha començat a escalfar-se, m’ha vingut com una calorada. La dona dels mars del sud ha agafat el vaporitzador amb ganes de refrescar-me.